12 d’agost, 2017

"NO ÉS EL QUI, ÉS EL QUÈ" Levante-EMV- 11.08.17

Ha de ser dur viure en la frustració constant de vore com passen els trens i no tens bitllet per a cap. Ha de ser dur tindre el convenciment que eres la gran esperança blanca, i vore que gent del teu partit a qui en privat desprecies, et passa la maneta per la cara i va ocupant tots els llocs de poder, i tu tornes a quedar-te a l’estació, amb el mocadoret a la mà i posat de cara de pà sucat amb oli. I tot això es va acumulant, i comences a hiperventilar, buffffff, bufffff, bufffff, que veus que passa el temps, i cada cop que hi ha una plaça de prestigi o de poder que et podria fer goig, se l’emporta un altre. En el fons saps que a tu se t’havia fitxat perquè tenies unes característiques que podien obrir espais… Però a l’hora de la veritat ni els han obert, ni les caracteristiques són apreciades al teu club. Per això vas canviant. Canvies fins i tot de llengua sempre que pots, I puges el to. Per a desmarcar-te del que consideres la mediocritat dels teus companys, espigoles els discursos de citacions de saberuts, somniant que això servisca per a que algú crega que el saberut eres tu. 
Però res, i esbufegant, hiperventilant, arriba l’estiu. I fas un refregit de coses que ja has escrit més vegades, i el deixes preparat, i li’n dius article. Sí, fas un article de pedassos, de maledicències, perquè així t’estalvies haver de fer-ne un de nou, i en el mateix article acuses, sense cap argumentació (deus creure que no cal, eixint de tu és paraula divina!) al govern de treballar poc. És una curiosa contradicció, resultaria divertida si no fóra patètica.
Em tornes a dir bocamoll, i jo et dic inútil. Incompetent. Dius que els “progres” no rectifiquen. Jo no sóc un “progre”, però rectifique quan cal. No rectifique en allò que vaig dir del corralito, perquè era i és cert. En la teu àrea, sense anar més lluny, els diners que quedaven en maig per a la resta de l’any dividit pel número de dies era exactament de 60€. Es dóna la circumstància que els càlculs els vaig fer precismanet en l’àrea de cultura. On t’havies polit el pressupost gairebé sancer. I no només perquè haguéres avançat programació, sinó perquè gestiones amb el cul. Es va haver de fer una modificació de crèdit, per tal que la ciutat tingués una programació cultural al llarg de tot l’any. De fet, és el que tenieu pensat. Tirar de veta abans de les eleccions a vore si enganyem a l’electorat i li fem creure que estem fent coses, i després ja ho arreglarem. Però ací el més saberut de tots nosaltres, el més intel·ligent, és precisament l’electorat. I va dir que no. I al final, la modificació la vam haver de fer nosaltres.
Dius que sóm un govern aritmètic. Clar. La mateixa aritmètica que la nit electoral va dir dues coses: El PP no podrà governar ni en coalició, perquè baixa de 15 a 8 regidories, “Que hòstia” que diria Rita. La segona cosa que va dir és que tu no entrares a la corporació. Va dir que fins a 8 i a tu no et tocava. Així que posats a parlar de bocamolls, potser caldria una mínima discreció, una mínima elegancia, sobretot perquè si contraposem l’aritmètica que ens fa govern (que és l’aritmètica pública, la que decideix el poble), amb l’aritmètica que et fa a tu regidor (que és l’interna del PP, la de les dimissions, la de les fugides, la de qui no accepta ser oposició), la veritat és que no hi ha color.
S’ha de ser molt atrevit per deixar el bony que vas deixar en patrimoni, junt al teu company que també hiperventila en els articles de fer riure, i intentar treure pit. S’ha de ser un galtes per formar part d’un govern que anava a crits per les escales i els salons per vore qui ocupava places quan quedaven vancants i dir que este govern té males relacions internes… Saps que passa? Que no et queda un gram de decència en l’acció pública. Eixe és el problema. 
I no t’enganyes gens ni mica, no és la fòbia al PP el que ens uneix. És el rebuig clar, frontal i democràtic, al que el PP representa. La corrupció, la ineficàcia (fa molta gràcia quan parleu de que vau millorar els comptes i oculteu que els havieu gestionat vosaltres els 15 anys anteriors!), els favoritismes, la inoperancia de deixar-nos sense PGOU, com vau estafar a la gent de la marjaleria, la xarxa clientelar que volieu fer passar per participació ciutadana, el malbaratament de fons públics en projectes no nats… No és contra unes sigles, és contra el que eixes sigles representen.  Que és precisament el que et degué seduir a tu.

05 d’agost, 2017

"GRÀCIES DE REBOT" -Levante-EMV- 05.08.17

Si he de ser sincer, i tinc eixe perillós costum, confessaré que quan el Govern català anuncià que aprovaria les lleis de desconnexió pel procediment exprés, i que per fer això caldria una reforma urgent del seu reglament, alguna cosa em va grinyolar des del punt de vista de la pulcritud democràtica. Entenc que s'enfronten a una situació absolutament excepcional, però no m'agradaven les formes. Això de poder aprovar lleis sense gairebé temps perquè l'oposició esmene, no em fa el pes. Després ho vaig contextualitzar un poc, en adonar-me que no és en absolut un procediment tan extraordinari ni tan singular, de fet l'aprovació de lleis pel sistema de lectura única, és d'allò més habitual a l'ordenament jurídic de l'Espanya autonòmica.

El reglament del Congreso de los Diputados ho recull al seu article 150, i el Senat en el 129. El reglament del Parlament andalús ho recull en el 136, i el d'Astúries en el 165. Castella-Lleó ho regula en el seu en l'article 168, i Castella-La Manxa en el 130 del seu. El reglament de l'Eusko Legebiltzarra ho desenvolupa en el 163, i el Parlament gallec en el 134. El Parlament de les Illes Balears determina el procediment en l'article 145, mentre que el Parlament canari ho fa en el 148. I Madrid? Doncs Madrid en el 167 i Cantàbria en el 139. L'Asamblea d'Extremadura ho incorpora en l'article 157. I les Corts Valencianes, sí, també el nostre legislatiu, en l'article 135.

Este tipus d'articles estan pensats per a lleis menors, per així dir, per a processos urgents però sense gran transcendència. Però el cert és que se n'ha fet un ús en qüestions més que fonamentals. Un parell d'exemples d’ací i allà. Les Corts Valencianes van usar eixe article per a tancar la RTVV. Així, amb presses i sense debat. Però encara n'hi ha de més gruixudes. El Congreso es va servir de la lectura única per modificar la Constitució en 24 hores, canviant el text que havia estat aprovat en referèndum, per entregar la sobirania econòmica d'Espanya als poders financers, privilegiant el pagament del deute per davant dels serveis públics. I també van usar eixe procediment abreujat, per canviar de Rei. Sí, sí. Per a aprovar una llei per a poder canviar el cap d'estat en 24 hores. I és que aquells «Pares de la Constitució» als que alguns volen convertir en paradigma de la saviesa jurídica i ponderació democràtica, no havien previst com es podia fer un canvi de Rei sense la mort d'este. I en més de 30 anys de legisladors, tampoc no es va desenvolupar. Supose que en el moment de la redacció de l'anomenada Carta Magna, ningú no pensava que caldria desempallegar-se del Rei, perquè es dedicaria a empaitar coristes, matar elefants, i fer negocitèrbols amb els xeics més sàtrapes d'Orient. Els que financen la gihad.

I com és que ara actua el Tribunal Constitucional, en sessió urgent i extraordinària, si només s'aprova un article d'un reglament que és rotundament constitucional? Doncs perquè el Tribunal pressuposa (i en política se li val, però no en dret) que es voldrà fer ús d'eixe mètode per aprovar lleis d'immens calat, i difícil o nul encaix en la Constitució. Però encara no ha passat res d'això! El Tribunal Constitucional suspén cautelarment una norma constitucional, per si de cas en volgueren fer un ús inadequat. És molt greu.

Em sembla la ruptura d'una de les darreres fronteres de la separació de poders. Els que saben d'estes coses, diuen que al TC hi ha ja un creixent malestar amb el govern de Rajoy, per l'ús abusiu que fa de l'alt tribunal per resoldre qüestions polítiques que el Gobierno no sap, no vol o no pot resoldre. L'intent d'atorgar poders al TC perquè pogueren destituir càrrecs públics es saldà amb fracàs, al tindre alguns dels membres del Tribunal, un rampell de dignitat legal i democràtica, just el que li falta a Rajoy i al seu partit.

Resum. Hi ha una cosa que els demòcrates li haurem d'agrair al procés català (amb independència de si s'hi està a favor o en contra) i és destapar les vergonyes d'un estat en fallida democràtica. Amb clavegueres i guerra bruta al Ministeri d'Interior, sense separació de poders, i tot sotmés a un govern suportat per un partit corrupte, un President mentider, i amb el vistiplau de Ribera i l'exercit cunyat.