28 de gener, 2017

"ESTOS IANQUIS..." Levante-EMV - 28.01.17

Mare de Déu el Trump este quina n'està muntant! Tot just si ha arribat a la Casa Blanca, i ja ha canviat fins i tot les cortines del Despatx Oval! Ha fet despenjar aquelles llises, granats i sòbries; i les ha canviat per unes de barroques i daurades, ben al seu gust ostentós i xaró a més no poder. Sembla que la decoració a la qual ens havíem acostumat amb els darrers presidents no era del seu gust! No hi ha precedents... Espera, sí. Els Aznar. Ana Botella, el 1996 va fer canviar la decoració, perquè malgrat ser mobles del Patrimonio Nacional, ella volia una cosa molt més recarregada. Més del seu gust, que li recordés la seua llar familiar.
Però això és pecata minuta, comparat amb l'embolic que ha organitzat Trump amb les seues relacions amb la premsa. Es veu que el President ignora el paper de notari de la realitat i de transmissor d'idees que té la premsa, i els hi planta cara, amb compareixences sense preguntes. Quina barbaritat! Qualsevol dia compareixerà via pantalla de plasma, com Rajoy. I és que Trump ha alçat un mur (s'han adonat que he introduït hàbilment «mur» per a fer després una transició, veritat?) entre el seu govern i la premsa, i parla de què hi ha qui genera Fake news per deteriorar la seua imatge i traure'n benefici polític. Tampoc no hi ha precedents... Tret del govern de Rajoy, clar, que tenia un Ministre de l'Interior que confabulava amb membres de la judicatura, amb periodistes i mitjans afins, i amb algun cos irregular de policia, per crear notícies falses, fake news, sobre comptes corrents de Mas, o Trias en paradisos fiscals. «Esto la Fiscalia te lo afina», explicava el Ministre en conversa telefònica.
(Atenció que ara ve allò de la transició i el mur) Doncs que resulta que Trump vol fer un mur a la frontera amb Mèxic, per evitar la immigració il·legal i el contraban. Un mur! Veges tu, com si no fos prou amb una tanca de filferro amb «concertinas» que estripa la carn, com la que el govern de Rodríguez Zapatero va instal·lar, i els governs de Rajoy han reforçat. També són per evitar la immigració il·legal i el contraban. Això sí, Trump vol que ho paguen els mexicans, Rajoy és més de pagar-li a Florentino.
També diu el mandatari estatunidenc que castigarà als municipis que col·laboren socialment, i ajuden econòmicament als migrats que hi ha al seu territori. En això Rajoy és més expeditiu, directament no permet al Consell, que amb fons propis, aculla un nombre limitat de refugiats dels què moren de fred i misèria en els camps.
Donald Trump ha dit coses terribles. D'una bestialitat que fa fredor, sobre les persones migrades. Diu que vol que es detinga a tots els migrants il·legals, i que se'ls interne en centres mentre s'esbrina si tenen antecedents policials. Cap persona amb una mínima sensibilitat social, ningú que no siga un xenòfob militant, pot quedar-se tranquil amb eixes declaracions. Per això Rajoy no diu res. Ell ho fa calladet. Té els CIE, que es defineixen com "establiment públic de caràcter no penitenciari, dedicats a la retenció de manera cautelar i preventiva, d'estrangers en espera d'expedient d'expulsió". No delinqüents. Estrangers d'ample espectre.
Por em fa pensar quina serà la posició de Trump respecte als abusos policials sobre persones de raça negra, que han anat produint-se a algunes ciutats dels EUA els darrers mesos. Policies fent ús desproporcionat dels seus mitjans amb conseqüències mortals sobre persones que no representen un perill físic imminent! No sé, és com si el Govern de Rajoy mirés cap a un altre costat, en l'hipotètic cas que membres dels cossos de seguretat dispararen reiteradament boles de goma sobre persones indefenses que intenten guanyar nadant la costa espanyola, amb resultat de uns quants morts. I imaginem també que foren de raça negra.
En fi, que el President Trump porta el seu etnicisme supremacista i el seu acientifisisme militant al punt de despenjar la versió castellana del web de la Casa Blanca, i tota referència al Canvi Climàtic, perquè no hi creu. És com si Rajoy no tingués al web de Mocloa una versió en valencià o en basc o en gallec (idiomes oficials en alguns territoris, a diferència del castellà als EUA), o digués que això del canvi climàtic és mentida, que li ho ha dit el seu cosí.

21 de gener, 2017

"UN APUNT SOBRE TURISME" Levante-EMV- 21.01.17


L’economia és una disciplina de gran complexitat, tot i això, tothom en parlem (i n'escrivim, que és pitjor perquè deixa proves) amb certa lleugeresa. No sé molt bé de qui és la culpa, però quan trobes en gasolineres llibres que expliquen la crisi de les preferents per a dummies, ja pots donar per fet que la veda està oberta. O el que és més eloqüent, quan els darrers tres directors administratius del Fons Monetari Internacional han estat Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Kahn i Christine Lagarde, francament em sento lliure de poder escriure un paràgraf sense ser-ne cap expert, i sobretot, sense cap vocació de parlar ex càtedra.
I la cosa és la següent. Espanya està creixent com destí turístic, de forma sostinguda els darrers anys. Enguany el Ministeri informa que han visitat l’estat 75 milions de turistes, gairebé un 10% més que l’any anterior. I en el País Valencià les xifres són encara més encoratjadores. L’any 2015 vam rebre 6’5 milions de turistes, el 2016 hem superat els 9 milions. Més de 25 milions si comptem les visites de turistes espanyols. Un creixement sostingut. 
Supose que estes xifres fan que alcaldes i alcaldesses, augmenten els pressupostos per intentar posar els seus municipis en el mapa de destinacions turístiques preferencials. És lògic. I l’AVT està fent també un gran esforç promocional per reivindicar el nom del país com destinació. Tot el Consell ens esforcem en desfer-nos de la hipoteca reputacional que ens deixà en herència el règim popular. I l'experiència d'enguany a FITUR està sent molt positiva. Sense grans escarafalls, sense grans esdeveniments sovint poc reflexionats; però amb ofertes concretes, sostenibles, realistes. Estic especialment satisfet de la proposta de Turisme Adaptat. Turisme per a tothom.
Hi ha gent que diu amb certa alegria argumental, que com augmenta el nombre de turistes, ha de créixer de forma proporcional els llocs de treball en el sector serveis. Especialment en el subsector d'hoteleria i hostaleria. Sembla de lògica. És allò de l’oferta i la demanda. Però ves per on, no és això el que diuen les xifres que tenim sobre la taula. I els assegure que les mirem, remirem i analitzem, per intentar tindre una diagnosi ajustada a la realitat del que ens passa com a societat. I no. No sembla haver-hi una relació directa entre el creixement del nombre de turistes i el dels llocs de treball que han d’atendre els turistes.
Per això deia que l’economia és massa complexa per treure conclusions només amb un parell de variants. Perquè la veritat és que quan mires si ha augmentat o disminuït la despesa per turista, o el nombre de pernoctacions, t’adones de que la baixada percentual i en números reals és prou obvia. Això pot ajudar a explicar per quina raó no es contracten més cambrers, o més recepcionistes, o més personal de neteja en els hotels.

Faig esta breu reflexió per a demanar a tothom que analitze bé les xifres, totes, abans de decidir que la seua eixida de la crisi s'ha de vincular al turisme, perquè sent una potentíssima indústria valenciana, no serà suficient. Com país hem de continuar oferint-nos com destí privilegiat de vacances... Però no podem ser només un país on els altres fan vacances. Convé que ho tinguen clar els ajuntaments i les seues apostes de futur. També la gent que tria formació ocupacional, o reglada. La realitat sempre és complexa. 

14 de gener, 2017

"UN RELLOTGE D'OR" Levante-EMV- 14.01.16


Si bé és cert que la crisi econòmica ha afectat gairebé a tots els sectors, no és menys cert, que els canvis estructurals en el mercat laboral que s'han anat produint en les darreres dècades, han afectat especialment a les rellotgeries. O és que vostés coneixen algú de menys de 70 anys al que li hagen regalat un rellotge d'or per complir 25 anys de fidelitat a l'empresa?

Esta era una pràctica bastant habitual fa algunes dècades. Quan un treballador complia 25 anys en el seu lloc de treball, o com a poc, dins de la mateixa empresa se li regalava un rellotge. Bo si tenia sort. Era una convenció social molt estesa. S'ha perdut perquè ja no queda molta gent que conserve el mateix lloc de treball durant 25 anys.
Quan jo estudiava tot això dels mercats de treball, ja era un fet que la gent canviava d'empresa com a mitjana tres vegades al llarg de la seua vida laboral. Però és que a més a més, es veia vindre el model nord-americà, en el que no només canvies de feina, sinó també d'ofici. Dues, i fins a tres cops en la vida.

No és només el metge de les pel·lícules de Hollywood, que fart de guanyar diners amb la cirurgia bascular, decideix anar a viure a Ottawa i fer-se fuster. No. És l'economista que deixa el ram per fer-se agent immobiliària. El treballador siderúrgic, que es fa taxista. I no dic la cambrera que acaba complint el somni de ser actriu de musicals, perquè això no passa ni en els musicals. I esta tendència està més consolidada que la de Rajoy de seure en una cadira al brancal i esperar que passen els cadàvers dels seus adversaris.

Ara dues coses més, que després lligaré amb el que he escrit fins ara. La primera és que cada cop vivim més anys. Ens fem vells esperant fer-nos vells. La segona. Els canvis tecnològics que experimentem en el nostre entorn en el transcurs de la nostra vida laboral, són equiparables en nombre i importància als que vivien tres generacions dels nostres avantpassats. Quan encara hi ha analfabetisme digital en molts sectors, ja estem parlant de la Indústria 4.0.

I ara és quan ho lligue tot. Si vivim més anys que mai. Si els sistemes productius i la tecnologia en els nostres treballs canvia i evoluciona a ulls vista. Si canviem vàries vegades d'empresa, i fins i tot un parell de vegades de professió. Si, si, si... Si després de tots estos condicionals no entenem que no és una bona idea concentrar tota la formació en els primers anys de vida, i no reciclar-nos, segurament tampoc no entendrem per quina raó hi ha tanta gent amb greus dificultats per trobar un nou treball. No dic en absolut que siga l'única raó, però n'és una de molt de pes.
Estudiem fins als 20 o 25 anys. I ens queden per davant 40 o 45 anys de vida laboral. De veres a estes alçades encara creu algú que el que estarem fent professionalment l'any 2037 té molt a vore amb el que hem aprés a l'FP, o a la Facultat el 2011? No els sembla evident que és un error acumular tota la formació en els primers anys de vida, perquè és obvi que sense reciclatge serem molt poc efectius, molt poc productius, 20 anys després?

La gent que es queda sense treball, té l'oportunitat de reciclar-se professionalment amb els cursos que ofereix el Servei Valencià d'Ocupació i Formació. Cert. Però sense cap mena de dubte insuficient. Una de les principals missions d'este servei públic, és formar (continuar formant, millorar la formació, reciclar coneixements) a la gent que està treballant. I ací he de dir que no estem sent efectius.

Cal un canvi de mentalitat profund. Necessitem que els sindicats i les empreses entenguen este nou paradigma (ja està! Ja he colat «nou paradigma» en un article! Ja sóc guai). I necessitem que uns i altres comprenguen que hem de treballar plegats per canviar el model de relació entre la formació i l'ocupació. Que la formació no es pot acumular al principi de la vida, que ha de ser un procés continu, permanent, perenne. Que les empreses poden i han de donar formació a les seues plantilles, i que l'Administració hem de ser capaços de facilitar eixa tasca. I amb eixe objectiu treballem conjuntament les Conselleries d'Economia i d'Educació.
Necessitem una profunda reflexió social, i un nou marc legislatiu de relacions laborals, que facilite tot això. Que permeta crear itineraris mixtes entre formació i ocupació. Guanyarem tots.

07 de gener, 2017

"COSES QUE SÍ, COSES QUE NO" - Levante-EMV 07.01.16

Diu l'antic testament que per culpa d'Adam i Eva, que van convertir el fruit de l'arbre del bé i del mal en el logo d'Apple, estem condemnats a guanyar-nos el pa amb la suor del front. Tot i que els més espavilats porten dècades i dècades, guanyant-se el pa (i la xocolata) amb la suor dels d'enfront. El cas però és que durant molts anys el treball es considerà un càstig. Després vingué tot allò de l'ètica protestant del treball de la que parlava Max Weber, però em tem que per a la majoria de la gent de la contornada, amb educació de clara influència judeo-cristiana, té més de càstig, que no pas allò que plantejava el calvinisme de què treballar de valent era un component de l'èxit i l'atractiu personal.
Tant se val la història. Tornem al present. Poc importa si és càstig, dret, o virtut, per al que vull dir. I és que el fet de ser un càrrec públic, com és el meu cas, fa que el teu treball tinga unes peculiaritats que el diferencien d'aquells qui treballen per compte propi o d'altri. Per exemple, l'exposició al públic que t'hauria d'obligar a una conducta ètica irrefutable, i això és una cosa que sí. Ara bé, no et pot sostreure el dret a divertir-te o a vore First Dates, perquè això és una cosa que no.
Perquè d'això va este article. De què hi ha coses que sí, i coses que no. De què al fet de ser càrrec públic porta associades condicions especials, però hi ha coses que sí, que entren en el sou, que van en concordança amb el càrrec. Però hi ha coses que no. Que de cap manera són acceptables.
Una cosa que sí, és l'obligació d'atendre a tothom, d'intentar resoldre els seus problemes si són de la teua competència, d'orientar-los a un altre lloc si no ho són. Una cosa que no, és la guàrdia permanent 24/24 i 365/365. No. A mi m'han aturat pel carrer un diumenge de vesprada, passejant amb la meua parella i empenyent el carro de la meua filla quan era un nadó, per consultar-me no sé quines coses de l'ajuntament. I després de ser amable durant cinc minuts, quan li vaig intentar fer vore que no era lloc ni moment, el matrimoni es va sentir més que ofés. Ell té una botiga, segur que si el diumenge toque el timbre no m'obrirà.
Una cosa que sí, és usar la meua presència a les xarxes socials per projectar el meu treball, o per proposar un tema de debat que m'ajude a millorar la meua opinió sobre això o allò. Però una cosa que no, és haver de contestar obligatòriament a debats que proposen altres persones el dia i hora que els hi ve de gust, només perquè com sóc una persona pública, es creuen en el dret d'interpel·lar-me i interrogar-me amb exigències, a les onze de la nit d'un dissabte.
Una cosa que no, ara canvie l'ordre per no ser massa anafòric (això existeix?), és haver de donar explicacions d'on vaig en vacances so pretexte que com el meu sou ix de l'erari (dir erari públic seria un pleonasme -estic setciències hui-) tenen dret a saber-ho. I això, m'ha passat també. Una cosa que sí, és explicar amb detall on toca i quan toca, les despeses públiques generades per un viatge oficial, per exemple. I sempre ho faig.
Una cosa que no, és insultar a la gent amb la qual no estic d'acord. Una cosa que sí, és contestar quan m'insulten. Perquè hi ha molt de troll (analògic i virtual) que creu que em pot insultar, i que jo no tinc dret a contestar amb la contundència que considere oportuna. I mira no. Jo conteste.
Una cosa que no, és no permetre les crítiques. Una cosa que sí, és contestar eixes crítiques amb arguments. I una cosa que no, és acceptar les sentències dels que en vore que els hi contesten et diuen que tu no acceptes crítiques. Per a esta gent, és d'aplicació el punt anterior. Jo conteste. I tant que conteste.
Una cosa que no, que en este cas seria legítim, però poc intel·ligent per part meua, és només acceptar comentaris en xarxa de coreligionaris, aduladors i llagotejadors. Una cosa que sí, és bloquejar. A les xarxes i al carrer. O és que no em queda el dret de dir-li a eixa persona que ni conec i que acaba d'asseure's a la meua taula a la cafeteria, que no vull parlar amb ella i que la vull fora de la meua vida? Doncs tampoc la vull al meu món virtual. Que caram! I no és no.