10 de desembre, 2017

"SENSE MÀCULA"- Levante-EMV- 09´12-17


Esta setmana s'ha celebrat l'aniversari de la CE. Els que ja tenim una edat que en semblen dues, recordarem una polèmica d'aquell moment, entre el Govern i l'Església, perquè esta darrera no volia de cap de les maneres, que l'aprovació de la Constitució coincidís amb la festa cristianíssima de la Immaculada Concepció. I va guanyar l'Església, com quasi sempre. I així és com va néixer el pont de primers de desembre, que alguns amb un humor irreverent li diu de la Immaculada Constitució.

La Immaculada Concepció és un dels dogmes de l'Església Catòlica que afirma que la Verge Maria, mare de Jesús de Natzaret, va néixer del ventre estèril de Santa Anna, i que per tant, va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. Alguna gent ho confon amb el concepte de naixement virginal, que fa referència a la concepció per part de Maria, sense haver «cohabitat» amb Josep.

El cas és que dir-li pont de la Immaculada Concepció té la seua cosa, perquè la Constitució també té els seus dogmes dictats per l'Església de Règim del 78. Si ens hi fixem, l'origen de la Constitució té molt a vore, amb la Llei de la Reforma Política de Fernández Miranda. I per tant, té el seu origen més que directe en les Corts franquistes. Un ventre, que en termes democràtics era més estèril que el de Santa Anna, així que el fruit d'eixe ventre, és de caràcter miraculós. Sí, ja sé que exagere un poc, perquè entre aquells Procuradors, i els Constituents, hi ha un salt important, però a les casernes les armes les vetllaven els mateixos, als tribunals de justícia els togats eren els mateixos, la poderosa Església estava en mans de la mateixa cúria, i als centres de poder econòmic i seguien els mateixos cognoms de sempre. Així que sí, actors nous, alguns del mètode, altres de la vella escola; però tots en un teatre vell i arnat, amb productors arnats i vells... El teatre de la democràcia orgànica.

Hi ha qui diu que el sistema democràtic és fill de la Constitució, i que per tant, esta és intocable. Greu error. D'entrada, esta i qualsevol constitució, hauria de ser filla del sistema democràtic, dir el contrari, és una declaració de principis. I sobretot, una falsedat argumental pueril. Perquè allò que garanteix esta Constitució, ho podria garantir una altra. És més, una altra, diferent, podria garantir efectivament, els drets formals que esta proclama i no es compleixen. I jo diria que és d'això dels que es tracta, o del que s'hauria de tractar en eixa comissió descafeïnada (brutal metàfora del «café para todos» del que s'hi ha de parlar).

Malgrat el que alguns diuen, esta Constitució és terriblement constrenyent pel que fa a la capacitat legislativa dels territoris. El cas valencià, el que em preocupa personalment, n'és bon exemple. Tenim les lleis més socials, emanades de les nostres Corts, recorregudes al Tribunal Constitucional, i per tant paralitzades. És a dir, en aplicació de la nostra pretesa autonomia, legislem sobre la funció social de l'habitatge, i ens paralitzen la llei. Per inconstitucional? No, tot el contrari, la nostra llei dóna contingut a l'articulat banal de la Constitució. Ens la paralitzen per ordre competencial. Comprensible des del punt de vista jurídic, inacceptable des del punt de vista polític. Perquè a xicoteta escala, és exactament el mateix que passa a Catalunya amb la desproporcionada aplicació del 155, que per via interposada, acaba governant el PP, en contra del que el Parlament va decidir. Com ací, que el PP decideix no reconéixer la funció social de l'habitatge, i s'imposa via judicial, a la decisió democràtica del govern valencià legítim, refrendada per les Corts.

Eixa és una de les qüestions que cal revisar de la Constitució i del sistema de poder polític (i econòmic, clar) territorial. No pot ser que pese més l'ordre competencial, que la voluntat de fer efectius els drets socials consagrats a la Constitució. En el cas valencià, l'ús políticament fraudulent d'eixa Constitució sense màcula que ens presenten, és especialment sagnant, perquè nosaltres, ni tan sols hem comés el PdeCAT original!

02 de desembre, 2017

"SÓN EIXA GENT" - Levante-EMV 02.12.17


Sabeu? El PP que porta una proposta a les Corts per crear una Inquisició que ataque la llibertat de càtedra i vigile als i les mestres per evitar un pretés adoctrinament, és el mateix que diu que el valencià ve de l'iber i que Espanya és la nació més antiga del món. És el que creu que es pot dir "maera" i que gairebé no s'hauria de dir nogensmenys. El que creu que els filòlegs són magufos, i el que fa de qualsevol indocumentat magufo un filòleg. És el mateix que va tancar Canal 9 i que ara s'oposa a què obrim un canal nou.

És el que s'ofén quan a l'escola es parla del Rei En Jaume com forjador d'un nou Regne, diferent de tots els regnes coneguts. Però que aplaudeix amb les orelles quan expliquen que Guzman el Bueno va llençar el seu punyal perquè mataren al seu fill abans de rendir la plaça. És el que li lleva tot valor històric al quadribarrat Penó de la Conquesta, però compra sense preguntar tot allò de Marina Pineda brodant una bandera que mai no va tocar.

És eixa gent que sap qui era José Blas Molina, o Daoíz i Velarde, però ignoren qui va ser Vicent Doménech. Saben el que passà el 2 de maig de 1.808 a Madrid, però desconeixen que va ocórrer el 24 d'aquell mes a València. Saben que Goya va pintar allò del dia 3 al Principe Pio, però ignoren què va ser i que va fer la Junta Suprema del Govern del Regne de València.

És el mateix que ix al carrer a manifestar-se al costat de les escoles catòliques reclamant diners públics per al seu adoctrinament formal. Aquell que permetia duplicitat de nòmines de professors confessionals i doctrinaris de religió. El que aplaudeix a Cañizares, i creu que Leonardo Boff és un personatge de Disney. Amic de Goofy, per a més senyes.

El que creuen que posar els noms dels carrers en valencià a Castelló és improcedent, i el que porta als tribunals la retirada dels noms del franquisme a Alacant. Perquè que creu que potenciar la llengua pròpia és adoctrinar, i homenatjar el franquisme és respectar la història. La que volen oficial. La de "por la gracia de Dios".

És el que instal·lat en el "no a l'adoctrinament" exigeix que les institucions munten pessebres cristians a la porta dels ajuntaments, que els càrrecs públics vagen a les cristianes processons, i que sone l'himne d'Espanya al pas de qualsevol imatge de Sant o Santa, amb una vida poc o molt pia.

Escolten a Francisco i fan callar a Raimon. Aplaudeixen a Arturo Fernández, obvien i desprecien a Mercé Sierra o a Manuel Puchades. No coneixen el teatre de Carlos Alfaro, ni les escultures de l'Andreu Alfaro, però han sentit parlar dels vestits d'Agatha Ruíz de la Prada, i instal·len les creïlles còsmiques de Ripollés allà per on passen. Creuen que Nacho Vidal és la polla, però no saben que es va criar a Énguera. Ignoren el Petrarca i ignoren moltes coses, les Estances de Riba... Però això sí, coneixen bé les Rimes de Bécquer. Mai no llegiran a Marc Granell, ni recomanaran un delicat poema de Teresa Pascual, però són followers de Pérez Reverte. Són aquells als qui els hi molesta una muixeranga quan ixen de classe de sevillanes. Són el PP. El partit més votat.

25 de novembre, 2017

"COL·LABORACIÓ NECESSÀRIA" LEvante-EMV 25.11.17


Quan jo vaig començar en això de la política, recorde que un dels debats recurrents era el del finançament dels ajuntaments. Sempre recordàvem que s'havia fet una descentralització cap a les autonomies, però no cap als ajuntaments. Sabíem que la culpa era del PP i del PSOE que eren els únics que havien governat Espanya (i encara) i en aquell moment representaven el 90% dels càrrecs electes (afortunadament ja no). Ara ja no se'n parla, ara estem molt pitjor. L'estat ha intervingut els ajuntaments en general, i molt especialment aquells dels qui no els hi cauen bé els governants. Madrid per exemple, mentre a Jaén els autoritze per escrit a passar-se la llei per l' Arco de San Lorenzo; que per això està allà.


I des del Govern del Botànic què estem fent per ajudar als ajuntaments? Si, d'acord, hi ha un fons econòmic que arriba alliberat als ajuntaments més necessitats, però no és només transferir diners, el Botànic fa més coses.



Per exemple. Les competències en matèria d'educació, que contemplen la construcció de centres educatius, corresponen a la Generalitat, a través de la Conselleria d'Educació. L'any 2000 es va constituir CIEGSA, una societat de capital cent per cent públic, dedicada en exclusiva a construir nous centres educatius públics. Però si ara telefones a CIEGSA, ja no l'agafa ningú, i no perquè la telefonista passés d'allí a Directora General de la Conselleria, i d'allí a l'oposició des d'on brama més del que diuen brama la tonyina, no. No contesta ningú perquè ha tancat. Arruïnada. Saquejada. D'escoles se'n van fer poques, però de sobrecostos n'hi va haver molts. Més de mil milions asseguren les Conselleries d'Educació i Hisenda. Clar que "només" en van ser 309 segons una altra Font (de Mora). Bé, això i un deute amb l'entitat europea que finançava.



La Conselleria té un pla de construcció i remodelació de centres educatius elaborat i prioritzat; i té pressupost per a fer-ho, però el que no té són suficients tècnics per a posar-lo en marxa, per culpa de la fallida de CIEGSA. Per això ha proposat als ajuntaments invertir 700 milions a canvi de què siguen estos els encarregats de fer i executar els projectes amb el seu personal. Un pla, val a dir-ho, d'adscripció voluntària.



Algú dirà que els ajuntaments, per culpa de la taxa de reposició de Montoro (darrere de cada problema sempre hi ha un Montoro), van molt justos de personal. I és ací on entra el SERVEF, que ha subvencionat quasi sis mil llocs de treball als ajuntaments, per suplir eixe problema. De totes les professions, titulacions i oficis. Quasi 4.000 per a joves, prop 2.000 per a majors de 30 anys. Més. La Conselleria de Polítiques Inclusives ha transferit als ajuntaments diners i personal per a poder desembussar el caos que vam heretar en dependència. I podríem posar més exemples de col·laboració entre institucions, que per cert, és un precepte al qual obliga la Constitució.



És a dir, que el que està fent este Govern amb la col·laboració dels governs municipals que volen, és resoldre imaginativament alguns dels grans problemes que ens va deixar la corrupció i la pèssima gestió popular. I és per això, que el PP ens té tanta ràbia, perquè queden constantment en evidència.

18 de novembre, 2017

"DES DEL BALCÓ" Levante-EMV- 18.11.17

El PP és protagonista principal, tot i que no únic, dels pitjors anys de l'economia espanyola. I això s'ha de dir, perquè si no acabarem per comprar el seu relat trampós del miracle econòmic, i de com van aconseguir evitar el rescat europeu. Qui ens va posar en risc de ser rescatats, van ser precisament ells. Potser no només ells, però principalment ells.
Ho dic, i ho explique. A hores d'ara ja és una obvietat que l'anomenada «regla de despesa» creada per Montoro serveix perquè les administracions autonòmica i local, que són les que presten els serveis públics de primera necessitat, vegen condicionada la seua capacitat de gestió, en favor d'una pretesa estabilitat econòmica. Bàsicament el que es fa, és impedir el creixement dels serveis públics i la prestació adequada d'eixos serveis, per supeditar-ho a una qüestió comptable. Sí. Volen que els ajuntaments (i les autonomies) tinguen superàvit, però els condicionen en què se'ls poden gastar. Unes condicions draconianes que fan que una part molt important dels diners estalviats gràcies a la bona gestió, vagen a eixugar el dèficit...de l'Estat. Dèficit que l'Estat continua disparant; mentre en paral·lel buida la caixa de les pensions.
Em sembla evident, que la norma s’ha de canviar. No cal parlar de Catalunya i la intervenció econòmica, perquè hi ha altres elements de caràcter polític que distorsionen el discurs, però mirem Madrid. Madrid aconsegueix reduir en 2.000 milions d'euros el deute heretat del PP, en només dos anys. Això és un 40% del deute. I en paral·lel, aconsegueix romanents per valor de 1.000 milions d'euros, tot, mentre paga puntualment als seus proveïdors. Doncs bé, malgrat els espectaculars resultats, la norma de Montoro permet intervenir les comptes de Madrid. No ho permetia mentre Gallardón (imputat ja) i Botella (que crec que també ho acabarà), endeutaven irresponsablement la ciutat, però ho permet ara que la gestió econòmica posa en evidència les maleses del PP.
I és que va d'això esta partida. Va d'usar normes ad oc, reglaments, lleis, fetes per intervenir les gestions pulcres que posen en evidència la gran mentia de què la dreta sap gestionar. La dreta que ha governat, el PP, robava, sí, i això és extremadament greu. I destruïa les proves, per això el PP com organització serà formalment jutjada. El primer partit jutjat com subjecte penal de la història de totes les espanyes. Però sobretot, era un mal gestor. Un desastre que malbaratava recursos públics i arruïnava territoris. El cas del País Valencià és paradoxal.
Ara mateix som l'única autonomia que amb un nivell de riquesa inferior a la mitja, som contribuents nats. És a dir, els pobres sent solidaris amb els rics. I malgrat això, el Govern del Botànic, amb uns recursos clarament insuficients, tira endavant polítiques de caràcter social impensables amb el PP. Tot, mentre setmana sí, setmana també, ens cauen via judicial sentències milionàries a pagar amb diners públics, fruit de la gestió de la banda popular. Sobre nosaltres la mirada inquisitorial de Montoro amb el vistiplau i l'ovació tancada de Bonig i la seua gent. Sobre nosaltres el risc permanent de la intervenció econòmica. El FLA és una estafa. Són els nostres diners que ens els presten amb interessos. Doncs bé, Montoro pot provocar retards en el pagament del FLA que ens abocarien a incomplir la «regla de la despesa», i pretesament justificaria una intervenció.

Entenen per quina raó dic que s'ha de canviar la norma? Una norma que no permetia intervenir administracions mentre malgastaven i robaven, i que ara permet intervenir aquells governs que demostren que l'esquerra gestiona millor. El FLA i la «regla de despesa» són dues armes d'una guerra política, no econòmica, del PP contra els nostres drets. Per això cal acabar amb les tres coses. El FLA, la regla, i el PP. Per això hui eixim al carrer, per això el PP es queda al balcó, observant. 

11 de novembre, 2017

"HO DIC PER AJUDAR" - Levante-EMV- 11.11.17

    F. Tarazona, J.Pol, F. Marqués, I. Costa, E. Cuesta, J. Álvarez, J.M. Tortosa, M. Rodriguez, J.M. Medina, A. Bosch, J.R. Barral, B. Rodriguez, V. Farnos, M. A. Guerrero, A. De Miguel, P. Cobián, A. Guerra, G. Pariente, V. Rambla, A. López, A. Mula, D. García, J.M.Méndez, J.Fernández, A. Cerdá, P. Ripoll, C. Perdomo, F. Molina, F. González, J.A. Megías, R. Blasco, J. Flores, C. Torres, J. L.Pepote, M.L. Carrera, J.Luzardo, J. Hernández, J.C. Clementa, J. Bolarín, R. Rato, J.M. Rodriguez, M.R. De Haro, J.M. Ródenas, E. Arnal, J.M. Traba, I. García, J.M. Santos, M. Lorente, B. Martín, E. Muñoz, P. García, F. Molina, T.Lorenzo, L.A. Solís, A. Vázquez, M. Cervera, J.J. Nombela, C. Sánchez, F. Areal, J.López, A.Polo, F.J. De La Riva, Á. L. García, A. Puente, C. Abellán, C. Manrique, L. Mellado, G. Ortega, J. Jiménez, J.E. Clerigues, E. Usaldón, J. A. Rodriguez, J.Á. Arranz, G. López, I.Mª Sánchez, D.Serra, S. Hernández, J. Villanova, C.Páez, A. Such, J. I. Molina, J.Gómez, J. Font, J.Merino, J. Guarro, J. Vázquez, J.Á. Cañas, J.R. Henriquez, J. Manuel, E. Bethencourt, D.Ibars, P. Crespo, J.A. Gallegos, F. Blaya, J. Fernández, M.De León, I. García, C.T. Martín, A. Serrano, S.Yagüe, R. Durán, M.A.Conesa, S. Caballer, P. Rotger, J.M. Méndez, F.García, A. Gacio, J. Dionisio, P. A.Sánchez, J.C. Aparicio, M.L. Carrera, R. Galeote, M. Torres, M.C. Castellano, J.M. Gabarri, R. Calatayud, L. Ramís, A. Varela, M. Tello, F. Berberena, M. Martínez, J.I. Fernández, Á. Currás, F. Sierra, S. Castedo, A. Marmotes, J.I. Fernández, J.L.Baltar, E. Rosado, J. Peñalver, L. Botella, J.L. Sánchez, J.L. Olivas, M.T. López, M. Rabaneda, J.J.Ripoll, L. Partida, E.Pastor, A. Tamayo, M. De León, J.J. Moreno, E. Crespo, J. Sepúlveda, S. Martín, Á. Acebes, M.A. Cámara, G. Reig, Á. Sanchís, A. González, J. Suárez, C. Ibáñez, J. Martínez, F. Granados, R. Betoret, A.E. Gómez, L. Bárcenas, R.l. Peset, F.A. El Jaber, C. Díaz, M.J. Velasco, D. Ramírez, A. Vallés, A.J. De La Viuda, A. Alvarado, M.A. Hernández , J.I. Sánchez, C. Fabra, J.A. Fernández, J. Pérez, M.I.Fernández, S. Guirao, M.I. Mendoza, M.M. Pedreño, V. Campos, M.L. Carrera, M.P. Adela, J. Bover, A. Grau, I. Vidal, R. Costa, F. Camps, G. Galeote, J. M. Fernández, G. Cañellas, J. García, J.M. Peña, T. Gómez, P.Á. Hernández, J. Toja, G. Conde, F. Muguruza, J. Morales, M. Carrillo, L.A. Elvira, J.L. Fernández, J.A. Pacheco, J,C. Bonet, S. Arencibia, A. Padrón, J.A. Alcoba , E. Hidalgo, A. Bea, J.C. Lantarón, J. Martín, J. Rodrigo, A. Garrido, J.L. Mosquera, K. Viane, G. Guerra, D. Vidal, J. Miranda, C. Silva, J.J.Cardona, J. Massot.
    Tots estos militants i càrrecs públics del PP han estat identificats per la justícia, tots imputats, alguns ja jutjats, i alguns condemnats. No sé jo, però crec que eixe «M. Rajoy» del Papers de Bárcenas, igual és el President del Govern. Ei, ho dic per ajudar.

04 de novembre, 2017

"GUERRES PROXY" Levante-EMV 04.11.17


Les guerres subsidiàries o guerres proxy són un tipus de conflictes en què es distingeix una confrontació interna entre diferents bàndols o actors que s'engloba com a part d'una altra rivalitat entre potències o actors externs. Segur que a tothom ens venen al cap tristos episodis bèl·lics entre grans potències, on els trets es disparen a un país tercer. De vegades, en forma de guerra civil.

Crec que una de les «grans potències» polítiques espanyoles, el PP, amb el seu aliat principal, Ciudadanos; intenta traslladar al territori valencià una guerra política d'abast estatal, que té a vore amb el grau de descentralització d'Espanya. I crec també, que per a guanyar eixa guerra per la recentralització, necessiten guanyar la batalla electoral valenciana. I ara mateix se'ls-hi  nota molt. Són «ansia viva» que diria aquell. La seua jugada és de manual.

L'atac constant i permanent a Compromís n'és l'evidència, i diu molt d'ells i la seua estratègia. El discurs del PP assenyalant-nos com a independentistes i radicals, té la conseqüència, no sé si buscada, de què després l'extremadreta, amb la que coincideixen a les manifestacions, ens ataca físicament. El discurs del PP dient que les nostres polítiques busquen el mateix que les polítiques dels grups independentistes a Catalunya, senyalen l'autonomia per justificar un 155. O dit d'una altra forma, retallar l'autonomia, tutelar l'autogovern, recentralitzar. Tutelar políticament, que tutelats econòmicament ja ho estem, gràcies al fet que quan ens van governar ells, ens van arruïnar. Per la via del malbaratament i la corrupció, que és on anaven a parar els escassos recursos que arribaven per culpa d'un finançament injust.

Esta gent, conscient que no ens pot acusar a nosaltres d'allò que som, perquè el que som ni és delicte ni res que se li assemble, ni espanta a ningú; ens acusa d'assemblar-nos a altres. Altres, que dit siga tot passant, són formacions legals i que a diferència del PP, no tenen imputats a les seues files. Esta gent, que viu en un constant estat de cabreig perquè el dia a dia judicial els recorda totes les il·legalitats i delictes que van cometre mentre governaven; ens acusa a nosaltres, no del que fem, sinó del que segons ells farem d'ací a 15 anys. Fan una projecció en el futur i ens ataquen. Amb l'agreujant de què és una acusació ideològica. No ens acusen de voler finançar-nos il·legalment com ells, ni de voler cobrar comissions, ni de fer contractes als amigatxos. No. Això no s'ho creuria ningú. Ens acusen de pensar diferent.

Jo trobe que tota esta pantomima en la qual estan instal·lats PP i Ciudadanos, intentant escalfar els ànims de la societat valenciana, posant-nos en una diana perillosíssima (ja hi ha hagut ferits, ja hem hagut de contractar seguretat a El Puig...), és una mostra de la seua debilitat, i de la nostra fortalesa. No sent capaços de qüestionar argumentadament les polítiques del Consell, intenten assimilar-nos a altres formacions als qui pressuposen mala imatge i pitjors intencions.
I és també un despropòsit aberrant, una perillosa irresponsabilitat, consistent en fraccionar la societat valenciana i enfrontar-la. Quan el que necessitem justament, és tot el contrari. Pau social, tranquil·litat, racionalitat i unitat. També per reclamar un finançament just, amb sindicats, empresaris i agents socials. Tots, excepte el PP i Ciudadanos, que posen l'autonomia en risc, jugant al Risk
.

28 d’octubre, 2017

"TALENT SENSE TALENTS" - Levante-EMV - 28.10.17

Que el Congréso haja ampliat trenta-cinc vegades, trenta-cinc, el termini per presentar esmenes de la reforma de l'Estatut Valencià, no sembla una casualitat. Reforma, val a dir, que se circumscriu a un sol article. Té delicte la cosa! Trenta-cinc vegades, en una maniobra de dilació permanent per tal d'evitar que es puga tenir en compte la població valenciana actual a l'hora de calcular el retorn econòmic que ens correspon. Quina habilitat, quina destresa a l'hora de fer anar el reglament. Quin talent!
Parlem de talents. Hi ha tres versions conegudes de la Paràbola dels Talents. La de Mateu, la de Lluc, i la de l'anomenat Evangeli dels Natzarens. Esta darrera versió, menys coneguda. Les dues primeres, en canvi, molt més populars, tenen poques diferències. Bàsicament la història que expliquen és la d'un amo que havent de fer un llarg viatge, va deixant temporalment la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li donà la quantitat de cinc talents, a l'altre dos, i al tercer, un de sol. Quan torna a casa, passat molt de temps, els va fer comparéixer en la seua presència, per tal de demanar-los-hi comptes de la seua gestió. El que havia rebut cinc talents, s'havia posat ràpidament a fer negocis, i havia aconseguit duplicar el capital; oferint així al seu Senyor la suma de 10 talents. Exactament el mateix que va fer el segon, passant de dos a quatre talents, que també retornà al seu Senyor.
En canvi, el darrer, per por a perdre els diners, el que va fer va ser un solc a peu d'un arbre, i va soterrar la moneda; explicant-se així: "Senyor, sé que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat, per això vaig tenir por i vaig soterrar la moneda. Ací la teniu Senyor. Una moneda em deixareu en custòdia, una moneda vostorne». Els dos primers que van multiplicant la seua suma per dos i reberen iguals elogis, mentre que el tercer, destapà la fúria de l'amo. Tant s'enfadà el Senyor amb el seu servent, que li retirà el talent i el va entregar a qui de cinc n'havia fet deu, i l'expulsà de les seues terres.
Doncs bé, la Paràbola dels Talents, ja són ben bé les balances fiscals de l'Estat. Ja són ben bé els acords del finançament autonòmic. Crec que el Govern del Botànic, ha demostrat sobradament estar en el grup dels que multipliquen en resultats els ingressos. L'esforç de gestió que fa este govern per pagar els bonys que ens van deixar els anteriors governs, sesuma al deficient finançament. Un finançament que ens impedeix fer front a les necessitats socials. I malgrat tot, la gestió pulcra, acurada, ajustada, mesurada i també transparent; ens està permetent començar a fer canvis en l'estructura econòmica del país.
Este esforç, este compromís amb la justícia social, el patiment estructural de la ciutadania valenciana, mereix un finançament just. Ja hem demostrat que quan governem el país, i els pobles i ciutats, podem multiplicar els recursos, però la seua elasticitat no és absoluta. Ja no donen més de si. I sobretot, és indiscutiblement injust. Som pobres i paguem com si fórem rics.
Que el Gobierno del PP continue castigant a les valencianes i als valencians, amb un finançament clarament insuficient i injust, potser algú tinga la temptació de justificar-ho en com van gestionar els fons els anteriors Consells del PP. I és que a la Paràbola dels Talents segons la tercera versió, la de l'Evangeli dels natzarens, el tercer serve, hauria dilapidat els diners «en prostitutes i tocant la flauta». I sent això cert, no seria just per al poble valencià.

22 d’octubre, 2017

"VOLEM UN SERVERF MÉS EFICIENT" - Levante-EMV - 22.10.17



Jo vinc del món de l'empresa privada. Concretament de la direcció de recursos humans, i l'organització científica d'empreses. La meva relació amb l'administració havia estat sempre com administrat a títol personal, i com a "client" en l'àmbit professional. Res més. Després arribà la política. 
Quan vaig assumir responsabilitats de govern al meu ajuntament vaig aprendre crec que molt, i necessàriament ràpid, que les organitzacions públiques, tenien poc a veure amb les privades. Siguen empreses, o organitzacions d'altra mena. Una de les coses més importants que vaig comprendre, és que l'administració està plena de gent amb molt de talent, amb vocació de servei, i amb idees pròpies de com fer que l'organització esdevinga més eficient. I amb alguna d'aquesta gent, vaig tindre l'oportunitat de formar un equip quan com Vicealcalde vaig assumir les competències en modernització en l'administració local.
Quan vaig arribar a la Secretaria Autonòmica em vaig trobar amb una direcció política absolutament compromesa amb el servei públic, que em van servir d'enllaç amb l'equip tècnic, que tenia una implicació incondicional, i que posaven al servei d'ella, el seu coneixement i experiència. Tot l'equip plegat sabíem que calia un esforç de reorganització, de millora de procediments, de delimitació de funcions, de disseny de sistema de treball. La pregunta era, com ho havíem de fer!
Recorde haver-li llegit al catedràtic Carles Ramió que en la búsqueda d'una administració eficaç hi ha dos vectors bàsics. El primer reforçar constantment en l'àmbit institucional i organitzatiu el model de gestió. El segon el d'estar atents als canvis de l'entorn i prestar serveis en una lògica de constant innovació per mantenir el ritme d'una elevada qualitat en la prestació de serveis públics. I al Servei Valencià d'Ocupació, hem decidit fer-ho. Volem que el SERVEF siga un instrument més proper, modern, eficient i obert a la ciutadania. I sabem que és imprescindible el concurs de les persones usuàries i del personal intern, per a fer una transició cap a un #NouServef.
Avui en dia, el disseny de coses noves i la seva implantació té una disciplina pròpia: la innovació, entesa com un procés definit i estructurat de crear o millorar qualsevol producte, servei, empresa o organització. Recentment, s'ha desenvolupat el concepte de design thinking. Amb ell ens referim a la disciplina que usa la sensibilitat i els mètodes dels dissenyadors per compatibilitzar les necessitats de l'usuari, amb allò que siga tecnològicament viable i que un determinat model de negoci puga generar valor al client i cobrir una oportunitat de mercat, o un servei públic en el cas que ens ocupa. El design thinking és una metodologia que fa convergir un ampli espectre d'activitats innovadores amb una visió centrada en la persona. 
Així, la innovació del sector públic ha d'anar de la mà del disseny d'estructures capaces d'activar mecanismes d'intel·ligència col·lectiva, i no només puntualment, sinó com pràctica prolongada en el temps. Solucions que promoguen de forma constant la col·laboració i el concurs de sabers i experiències dels diferents actors propers a l’entitat.  Hem deixat de considerar a la ciutadania, com “l’administrat” i s’empodera configurar-se en col·laborador, en partícip de la prestació del servei públic i, en part clau de tot el procés de generació de la política i del servei públic.
És per això que hem posat en marxa la campanya "Obrim per obres", que és un procés participatiu amb enquestes personalitzades, tallers col·lectius, entrevistes i tot un seguit d'instruments que han de servir per diagnosticar la nostra organització, i assentar les bases d'una transformació transversal, tant en l'àmbit intern amb el seu personal i funcionament, com en l'àmbit extern amb la ciutadania. Perquè el
Per al nostre equip, és tot un repte que afrontem amb il·lusió. Estem imaginant, començant a construir, l'administració pública del futur. Ens acompanyen?

14 d’octubre, 2017

"I SI APLIQUEM L'ARTICLE 551?" - Levante-EMV- 14.10.17

M'hauran de creure si els dic que jo com expert constitucionalista no tinc preu. Entenent el preu com allò que algú està disposat a pagar per un bé o un servei. I per les meues opinions legals sobre la Constitució espanyola del 1978 ningú no donaria un mal maravedí! Lògic. He estudiat molt de dret, però no Dret. A classe estudiàvem la Constitució, però com estudiàvem dret romà, i tampoc no sóc cap expert en la usucapió. Però si vostés formen part d'eixe amable col·lectiu que llegeixen les meues columnes al Levante, ja saben que de mi no cal esperar un article acadèmic, així que ja es poden agafar a la cadira que comença l'espectacle.
L'article 155 de la CE és, segons els constitucionalistes experts, el "mitjà de control, de caràcter excepcional, que complement a l'ordinari recollit en l'article 153, de l'activitat de les comunitats autònomes". I davant de la DUI (que al final ha semblat més un DIU) del Parlament català, sembla l'escenari més probable en els pròxims dies. I per què? Doncs perquè l'article diu que es pot aplicar quan una comunitat no compleix les obligacions constitucionals o altres lleis, o actuaren de forma que atempte greument contra Espanya.
A Catalunya, o als dirigents de Catalunya (he de confessar que no ho tinc del tot clar) se l'acusa de malbaratament de fons públics per la consulta del 9-N (i el Tribunal de Comptes condemna als organitzadors a pagar-ho de la seua butxaca), se'ls acusa de no complir les resolucions del TC respecte a l'anul·lació de les noves lleis catalanes (allò d'aprovar lleis pel mètode abreujat en només 24 hores), se'ls acusa d'intentar assumir competències que no són seues. De suplantar la sobirania nacional. De fer un referèndum il·legal, que diu la Vice que mai va existir, però els acusen igual. D'adoctrinament a les aules i a la televisió pública. I no tardaran a dir que la tradició nadalenca del Tió ataca la convivència i uniformitat dels Reis d'Orient. A alguns qualsevol cosa que duga "Orient" els encanta. Encara que siga una plaça.
La història és què passaria si s'apliqués l'article 551? I vostés diran... N'hi ha tants? No, clar, però els més avesats ja s'hauran adonat que el 551 no és només un model de Levi's, és també 155 escrit del revés. I és per fer un joc. Què passaria si giràrem del revés tot este embolic. Si les autonomies (representants de l'estat als seus territoris) aplicaren un hipotètic article 551 a l'estat per vulnerar la Constitució i la resta de lleis, retirant-li les competències, assumint el control? Hi ha motius? Ho fa l'Estat?
Constantment. Fa unes setmanes el TC decretava que el Gobierno havia tornat a immiscir-se en les competències autonòmiques, en este cas en matèria de polítiques passives per l'ocupació. Sentències que posen en evidència la vocació recentralitzadora de l'Estat i en especial d'este govern, es compten per desenes. És la seua LOAPA poc dissimulada. I no fa altra cosa que dur al TC tota llei valenciana que no els agrada, la de la funció social de l'habitatge, la de la sanitat pública i universal... Saben que només presentant el recurs es suspén la posada en marxa de forma cautelar, i a esperar anys.
El referèndum dels catalans no tenia garanties suficients, sense entrar en les raons, jo també ho crec... Però quines garanties tenen les eleccions municipals, autonòmiques, estatals, si el partit que les guanya, el PP, ho fa amb finançament il·legal, en frau electoral? Les trampes de Camps, de Rita, de Mariano... El govern de Rajoy per boca de diversos Ministres van assegurar amb contundent reiteració que el rescat bancari no ens costaria ni un cèntim, i ja sabem que palmàvem 60 mil milions. Aproximadament el pressupost del Govern del Botànic per als 4 anys!!! Un escàndol. Però no hem vist al Tribunal de Comptes reclamar els diners als qui van decidir eixes ajudes. Ni embargar-li els comptes a Rajoy. Ni ho voran a TVE paradigma de la manipulació. Ni voran a les escoles de Soria o Guadalajara, explicar que fins a 1707 nosaltres érem un Regne independent.
La CE que tant costa de reformar, i que tant ens recorden que va ser votada pel poble, ha estat modificada pel tràmit d'urgència (article 150 del Reglamento de les Cortes Generales), tres cops. Per cedir sobirania a Europa, per abaixar-se els pantalons davant Europa i privilegiar el rescat bancari a les polítiques socials, i per canviar de Rei quan es fa fer públic que l'ara Emèrit, anava nu.
Però tranquils, que ja els havia advertit que este article és una de les meues bajanades. Ningú no es planteja seriosament aplicar el 551... Parlem? Hablamos?

06 d’octubre, 2017

"CATFISH. MENTIDES A LA XARXA" - Levante-EMV- 07.10.19

Hola bon dia, no sé si seran vostés prou friquis per conéixer els mateixos programes de televisió que jo conec. Coneixen CATFISH? Bé, té una història interessant. Nev Schulman va conéixer una xicota per internet i es van posar a festejar a distància. A mesura que avançava la cosa, saltaren algunes alarmes, va detectar coses que no li quadraven. El germà d'ell li va proposar mantenir la relació i començar a documentar els correus i les telefonades, amb un vídeo. Al final, la xicota no existia i tot va ser una fabulació d'una dona no sé si molt equilibrada. El 2010 s'estrenà el documental que explicava la història. També sobre el documental hi ha dubtes de si és una història real, o un d'eixos falsos documentals cinematogràfics com la mítica «Holocauto caníbal». Però el cas és que donà pas a un programa on estos dos germans, documentaven casos reals, i forçaven l'encontre entre els enamorats... Amb el resultat de què en alguns casos, era una bonica història d'amor, i en la majoria una estafa emocional. Darrere la porta apareixia un camioner de Wisconsin amb uns pits molt menys turgents del que havia assegurat al seu fals perfil de Facebook de cheerleader.

Jo crec que a tots els que estem connectats a la xarxa, de tant en tant ens han colat algun gol. Una foto que no és de l'any que pensàvem, un text que atribuït a algú que no en sap res... Sempre he mantingut que a la xarxa no hi ha informació, perquè la informació demana periodistes... Però és cert que darrerament la mentida, la manipulació i l'engany programat apareixen també en molts, massa mitjans de comunicació. De vegades en aquells que acusen els altres de manipular la ment de la gent, o d'adoctrinar, sense mirar-se a l'espill que esclataria en mil bocins de la vergonya d'haver de reflectir una cara tan fastigosa de la premsa actual.
Les xarxes, els grups de whatsapp, i el que és més greu, la gran majoria de mitjans de comunicació fa mesos que inventen o difonent perillosíssimes mentides. Algunes per alçar l'ànim dels amics, la majoria per crear odi contra l'adversari polític. Així les coses, caçar mentides en la xarxa, pescar «catfish» esdevé un imperiós mandat intel·lectual si tens la sana pretensió de mantenir un cert nivell de decència personal. Especialment en este moment de tanta tensió.

La Vicepresidenta del Gobierno no és filla del general franquista J. Antonio Sánez de Santamaría, per no ser, no són ni parents. I per a subratllar que eixa senyora és molt de dretes i «muy y mucho española», no cal inventar, amb escoltar-la prou. Aquell home de camisa blanca, singlotant entre llàgrimes que en un vídeo s'abraça a un guàrdia civil, no és el propietari de l'hotel de Calella. De fet, no és el propietari de cap hotel, ni és de Calella. És un senyor de Lleida que va anar a solidaritzar-se amb ells com explica la pròpia guàrdia civil, això sí, però res més. Isabel Coixet no va escriure aquella carta que circulava per la xarxa; en va escriure a posteriori una altra, molt més ben redactada, que en el fons defensava alguna cosa similar, però a posteriori, no aquella. Antonio Garcia, el membre de les Unidades de Intervención Policial no va morir a Barcelona, perquè no hi va estar destinat ni temporalment, bàsicament perquè estava de baixa mèdica a Valladolid. Va morir, sí, per al llit de casa seua, i va ser la mateixa Policia Nacional la que va haver de demanar que no usaren el nom d'un company que havia faltat, per alimentar l'odi. Més odi pretenia crear la falsa notícia, de què a conseqüència de la desmesurada i brutal càrrega policial (això és cert, ho va ser) hi havia un xaval de sis anys que havia quedat paralític. Fals. Al president provincial del PP també li'n van colar una, supose, perquè va alimentar la falsedat d'una multitudinària agressió d'uns ciutadans a un Policia Nacional associant-ho al 1-O, quan el peu de fot hi deia que era el 2008 a Almeria. L'avi de Puigdemont no és el militar franquista que es diu. Al Major Trapero, ETA no li va matar cap germà policia, perquè no era germà seu. No és cert que només es votara a 62 meses. El Ministerio diu que en van poder tancar (o trencar) 92, el que significa que es va poder votar a 4.561. Hi ha dues fotografies dels bombers enfrontant-se als antiavalots. Són reals, però no d'ara, són del 2013 i els antiavalots són...dels Mossos, que també tenen porra i la gasten de tant en tant. No és cert que la jutgessa que va explicar la seua experiència l'1-O haja hagut d’abandonar Girona com ha publicat La Razón. L’Asociación de Jueces Francisco de Vitoria ho ha desmentit i n’ha exigit la rectificació.I una que molesta especialment. La del pare que presumptament posa el seu fill menut com escut per evitar que la guàrdia civil li pegue. He vist el vídeo sencer... El pare ix de votar amb el xiquet al coll, ensopega i està a punt de caure. El Guàrdia Civil ho evita. I de fet, la imatge que ens presenten com agressió, és el moment en què el guàrdia civil ajuda al pare a baixar el xiquet i després s'acomiaden amablement. Ja està bé de moure i remoure merda, que ens acabarem fent mal. 

30 de setembre, 2017

"PAPIROFLÈXIA I PRESTIDIGITACIÓ" - LEVANTE-EMV - 30.09.17

Hi ha polítics que haurien de dedicar-se a la papiroflèxia, perquè els hi dónes un foli i igual fan aparéixer un cérvol, que un cabussó emplomallat, que un caragol punxós. És una habilitat possiblement innata, però que es pot entrenar. I entrenen.

Sipho Mibona, és un dels artistes més destacats de l'origami modern, amb les seues figures d'animals, algunes com el seu famós elefant, de mida real. Però no és l'únic, James Roperaconsegueix instal·lacions gegants a base de xicotets papers de colors plegats i replegats. Byriah Loperfa espectaculars figures geomètriques plenes d'artistes i angles, ben allunyades de la dolça sinuositat de les que fa Giang Dinh... I un llarg etcètera, que si volen conéixer, poden fer com jo i buscar-ho a internet, que jo no en tinc ni idea de l'art del plec i el rebrec.

Però torne als polítics capaços de doblegar, plegar, estirar, torçar i retorçar, corbar, flexionar, arquejar, atavellar i prisar una frase, una idea fins a deixar-la amb aparença d'haver dit el contrari. És un recurs estilístic eficaç per a escalfar els ànims dels seguidors, però pobre com argument real. És el que es coneix com a fal·làcia de l'espantaocells o de l'home de palla, i consisteix a presentar la posició de l'adversari de manera voluntàriament errònia, formulant així un argument fàcilment refutable. Els més avesats l'usen com un pas previ de la fal·làcia ad hominem, que pretén desqualificar una idea per eixir de la boca d'algú desacreditat.


No sé si em segueixen amb tant de plec, revolta i rebrec. Exemplificaré. Jo critique a les portaveus autonòmiques del PP i de Ciudadanos, per la seua intervenció en un ple, i ho faig amb un qualificatiu ideològic (els hi vaig dir "fatxes", com elles ens havien titllat uns minuts abans de "radicals", "incompetents", "malfaeners" i altres subtileses). Però el papiroflèxic de torn, puja a la trona i rebrega la meua opinió per acabar dient que els hi falte al respecte per ser dones. Així, sense més. Per a després dir-me misogin. Alegrement. En la meua opinió en cap lloc ni es parlava ni insinuava el seu gènere. De fet, la condició de fatxa és transversal. Ho és Le Pen filla i ho és Le Pen pare. Els hi agradarà més o menys que els hi diga fatxa, com a mi que em diguen radical o què sé jo... Però sé que m'ho diuen per les meues opinions, no per tindre un cromosoma Y, de la mateixa forma que a mi no m'interessa la seua doble XX cromosòmica, si no les coses arriben a dir. De fet, trobe que és terriblement masclista, que un senyor isca a la trona a "defensar" a les dues portaveus pressuposant que la critica té a vore amb el seu gènere. Molt.

L'altre rebrec argumental vingué associat al concepte "cunyat". Cunyat en segons quin context ha esdevingut un qualificatiu que té a vore amb la poca solidesa d'alguns arguments, i que sovint s'associa al partit carabassa. I com jo vaig dir que això de què cada foli del discurs de la ciutadana acabés amb una acusació de radicalisme i independentisme a tot el que fes olor de Compromís, sembla el resultat de què hagués escrit el discurs el cunyat; el mateix mestre de l'origami argumental va dir que també era misogin i masclista. Estaria d'acord amb ell si jo hagués dit que li l'havia escrit el seu marit, o el seu pare, o el seu germà... Però quan vaig parlar del cunyat, era obvi que no parlava del germà del seu home, ni de l'home de la seua germana. Parlava d'un nivell argumental d'una insuportable lleugeresa. Però el portaveu ho va capgirar fins que semblés que jo havia dit una altra cosa, entre els aplaudiments fervorosos de les seues hosts.


I un cop va considerar que ja m'havia convertit en un "espantaocells", per tant, el que jo digués no tenia valor, va poder rematar la feina dient... "És un mal gestor", sense donar cap dada que ho avalés. Bàsicament, perquè totes les xifres avaluables de les polítiques que estem implementant en la meua àrea de govern, són molt millors, que la de qualsevol període elegit a l'atzar, en els darrers anys de governs populars. Però així s'escriu la història. Així està el pati. Tot i que és clar que els preferisc fent de papiroflèxics, que de prestidigitadors al govern. Aleshores feien desaparéixer els diners. Els de l'atur jove, per exemple, per dedicar-los a la ruïnosa F1.