13 d’octubre, 2016

LAUDATIO DE TONI ROYO, VALENCIÀ DE L'ANY 9 d'octubre del 2016

Senyores i senyors.

El passat 9 d'octubre, data comunament acceptada com la de la fundació del Regne de València, per voluntat del Rei En Jaume, vaig pronunciar el meu primer discurs com Vicealcalde, coincidint amb la meva condició de President de la Fundació Huguet.

El passat 8 de setembre, vaig pronunciar en aquesta mateixa trona la meva darrera intervenció institucional com Vicealcalde. Aquell dia, commemoràvem el naixement de la nostra ciutat, amb el privilegi de trasllat atorgat a Lleida, pel mateix Rei en Jaume. Ho vam commemorar amb l'agermanament entre ambdues ciutats.

No tots els països tenen un aniversari a celebrar. No totes les ciutats en tenen un tampoc. Que nosaltres en tinguem dos i que el nexe comú siga el Rei En Jaume, subratlla la valencianitat de Castelló, i ens recorda orígens i història. I em serveix avui a mi, com a fil conductor per aquesta laudatio.

No sé si sap el Patronat l'honor que m'ha fet, no sé si poden copsar l'emoció que em produeix, tornar a aquesta trona i fer-ho per explicar alguns dels mèrits, de qui per unanimitat vam triar com Valencià de l'Any. El Sr. Antoni Royo Pérez.

No cal ser especialment despert per a adonar-se que entre tots dos aniversaris, el de la ciutat i el del país, hi ha ferms lligams.

La voluntat d'un Rei, la relació de pertinença, i ben evidentment, la llengua. La llengua comuna. "Lo més bell catalanesc del món".

Però en el meu imaginari personal (i crec que en el de bastants més persones) hi ha un tercer nexe d'unió, i és la persona del guardonat, Toni Royo.

Els confessaré que a la primera persona que li vaig sentir argumentar amb solvència la conveniència d'agermanar Castelló amb Lleida, va ser a ell. I d'això en fa alguns lustres.

Qui ens havia de dir a cap dels dos que seria jo que com regidor d'agermanaments qui ho proposaria al Govern i a la Corporació?

Qui ens havia de dir, que aquell seria el meu darrer acte públic com Vicealcalde? De fet... Qui ens havia de dir que jo seria algun dia Vicealcalde!

Qui ens havia de dir, que seria jo qui en condició de President de la Fundació Huguet, el darrer document que signés seria la comunicació oficial del guardó de Valencià de l'Any, al Sr. Antoni Royo?

Qui ens ho havia de dir al Dadà, eh Toni?

Qui ens ho havia de dir a l'Espigol, o al Mow mentre dibuixaves sumeris de forma quasi compulsiva?

Qui ens ho havia de dir en les llargues orxates d'estiu a la Plaça de la Pau, o en visites de rampa i fuig al Secretariat, quan compartia seu precisament amb la Fundació Huguet?

I és que són molts anys Toni. Dècades. Assumim que són molts anys.

Jo sóc de la generació a la qual quan li pregunten "abans de la Viquipèdia què fèieu", contestem: "li preguntàvem a Toni Royo".

Toni Royo ha estat introductor i padrí, per així dir, de generacions senceres de valencianistes. Enamorat del país i de la llengua, ha posat tot el seu interés, tots els seus esforços en la defensa d'aquesta llengua i d'aquest país.

Toni Royo, l'activista polític, en els moments de prohibicions i detencions. D'actes que hui semblen gairebé puerils, i que en els setanta (quan el vaig conéixer) tenien alguna cosa de romàntic, i fins i tot d'heroic. L'activista que mai no ha volgut cap protagonisme, i que sempre ha estat el primer a arribar i preguntar "què puc fer"?

Toni Royo, l'activista lingüístic. Que forma part de la recuperació social de la llengua. Des del seu treball a Acció Cultural del País Valencià, o als Casals, però sobretot, del dia a dia. Traduccions, revisions de textos, classes, campanyes... Recorde l'eslògan d'una d'elles, que podria ser el lema del mateix Royo: "Perquè no en la nostra llengua?"

Toni Royo, erudit de la meta història del nacionalisme polític valencià, del cultural. No hi ha manifest, no hi ha campanya, no hi ha acte reivindicatiu en els darrers 40 anys, on no hi haja jugat un paper protagonista Toni Royo. Alerta, sempre des d'una gran discreció. Toni és home de fogons, d'arremangar-se, de trepitjar el territori, però sempre en un segon plànol, cedint protagonismes.

I d'això n'és bona prova el Toni Royo escriptor, que signa com Jordi Querol, com si amagant-se darrere d'un pseudònim no poguérem saber de la seva particular passió romanesa, pose per cas, o de la seva vocació didàctica.

Toni Royo és un personatge fascinant.

El col·leccionista de xapetes i de tortugues.

Jo tinc a casa una tortuga, que és la mascota de la meva filla. És una tortuga de terra. Observant-la he aprés algunes coses. No són molt ràpides, és cert, però tenen la determinació d'anar on volen anar, i no les atura cap obstacle. "Closqueta", la nostra tortuga, té el costum de clavar el cap contra tot allò que li puga barrar el pas, i amb paciència i força empeny. I torna a empènyer. I quan sembla que ja no pot més, continua empenyent fins que l'objecte es desplaça els mil·límetres suficients per a poder seguir camí.

Les tortugues mai van massa lluny de sa casa, perquè la porten sempre a sobre. La seva protecció es tancar-se al seu propi espai, per esperar que escampe. I això les fa fortes i inexpugnables.

I jo crec que tot això Toni ho sap.

Els amics hem fet moltes bromes amb la col·lecció de xapetes de Toni Royo. I ell sempre ens reclama que quan anem de viatge fora pensem a portar-li'n alguna.

Però jo sóc dels que pensa que tot el que fem és també allò que som. I encara que mai no li ho havia dit, sempre he pensat que la col·lecció de xapetes és també una metàfora del seu activisme.

Una botella tancada no serveix per a res. Una botella oberta és una oportunitat. Un esclat efervescent de bambolles. Apaivagar una sed persistent. Un sabor, una olor...

Personalment li dec a Toni Royo una part del meu interés per la història del País Valencià, una part de la militància en favor de la llengua, una part de la vocació de canviar el món des de la política... I crec que com jo, un parell o tres de generacions de valencianistes d'aquesta ciutat. Com a poc d'aquesta ciutat.

I ja em disculparan si la metàfora és grollera, però crec que en aquelles llarguíssimes sessions que abans recordava...al Secretariat, al Mow, a la Pau, a L'Espigol... Toni Royo ens destapava com si fórem botelles. No ens alliçonava, no ens modelava, no ens adoctrinava, només ens convidava a pensar. A destapar el cap, i a deixar eixir les bombolles. I després... Que cadascú fos el que volgués. Un refresc ensucrat, una beguda amarga o un suc de fruites tropicals.

Crec que era això, i tampoc no li ho havia dit mai.

Toni Royo és un personatge improbable en un país que no acaba de voler ser i en una ciutat que no assumeix del tot la seva valencianitat. I per improbable, irrepetible. I per irrepetible, imprescindible.

Avui, com membre del Govern Valencià, he estat al Palau de la Generalitat, on entre a altres persones, se li ha fet un reconeixement al Professor Joan Francesc Mira. Possiblement l'intel·lectual valencià viu, més important i prestigiós. I aprofite per a dir, ciutadà de Castelló des de fa dècades, i a qui potser ja van sent hora d'anar pensant a fer-lo fill adoptiu de Castelló.

Premiàvem el registre més culte del valencianisme. I em sembla necessari i justificat.

Mira també va ser en el seu moment Valencià de l'Any, com Fuster, Sanchis Guarner, Estellés, Germà Colon, Miquel Peris, Enric Valor, o Matilde Salvador...

Premis justos i merescuts... Però saben que? Molts d'ells serien absolutament desconeguts si no hi hagués hagut al país una xarxa d'activistes, de valencianistes de peu en terra, de tastaolletes i manifassers, de treballadors manuals del valencianisme cultural, d'enamorats de la llengua, que han dedicat a la seva vida a conrear la nostra cultura, i a alguns de nosaltres.

Vull acabar, Toni, mirant-te als ulls per donar-te les gràcies. En nom meu, i en nom d'algunes generacions de valencianistes que ho som en part per tu, i que mai abans havíem tingut l'oportunitat de dir-ho en públic, i davant de tanta gent. Gràcies per tant.

Amb tot, crec que la millor definició de Toni Royo l'he sentit en boca del Sr. Manuel Roses, Secretari de la Fundació, qui, jo diria que amb certa admiració, va dir un dia alguna cosa semblant a: "Toni Royo és com un d'aquells romàntics del segle XIX, amb capacitats i talent que el podien haver fet historiador, catedràtic, però que va decidir viure de forma més precària per dedicar-se a un apostolat, per dedicar-se a construir el país que vol". I jo afegiré que és també és el que jo vull.

I és precisament això, Toni Royo, el que et fa gran. El que fa que per unanimitat, la Fundació Huguet considere que has d'ampliar la nòmina honorífica dels Valencians de l'Any.


Enhorabona.