Diu el diccionari que la corrupció és l’alteració perjudicial de la substància d’alguna cosa o persona. I que referida a algú en concret, suposa induir-lo a actuar il•legalment o pervertir-lo. Penalment, s'identifica amb els delictes de prevaricació, suborn i negociacions prohibides als funcionaris.
És una d’eixes paraules que com una lletania es repeteixen en el discurs polític, i si em permeten dir-ho planerament, la veritat és que fot molta ràbia. Molta moltíssima ràbia. Perquè jo per exemple, i com jo milers de persones, vaig donar el pas de participar en la política institucional amb la pretensió de fer ordenances fiscals justes, d’asfaltar carrers amb bonys, de millorar la relació qualitat-preu dels serveis públics... No pensava, francament no pensava ni volia, haver de dedicar una part del meu temps a perseguir delictes, a escorcollar en les papereres documentals, foli a foli i full a full, a vore si trobava un paper com aquell que vam trobar José Luís Peralta i jo, i que deia que el gerent d’una societat pública havia de ser “próximo al partido”. Òbviament al del govern.
I és clar que no pensava que un dia (serà el proper dimecres) compareixeria davant un tribunal com testimoni per declarar sobre un cas de corrupció que engloba les tres tipologies abans enumerades. Parle del cas de la Depuradora de Borriol. No ho pensava, però així és, perquè la investigació de Carles Mulet al cadastre, i la de Silverio Tena als expedients municipals del seu poble, em va permetre definir l’estratègia delictiva que havien muntat una colla de vividors innobles, per enriquir-se a compte dels impostos de la gent de Borriol, i acte seguit, denunciar-ho a la fiscalia.
Però el dia a dia em va ensenyar que si volia fer bé el meu treball en la política, havia d’ocupar-me també, de contribuir a fer fora de la política els delinqüents, els aprofitats, els corruptes. Em vaig diplomar robant hores a la son, per la UOC, en Prevenció i Lluita contra la Corrupció. Em fa un expert? No diria tant, però diguem que m’he preocupat en formar-me en la teoria i fugir-ne de la pràctica.
La situació del PP, el primer partit de la història de la democràcia investigat com organització global per corrupció, i les desenes de “casos aislados” que estan connectats els uns amb els altres, fan impossible continuar fent política sense el fàstic quotidià de saber que qui et guanyava ho feia fent trampes. I que alguns, a sobre, s’emportaven un pessic a nivell personal. Un no parar. Una constant. Al País Valencià, sí. I a Madrid també. I a les Balears no cal dir-ho. Però és que CiU a Catalunya també té fitxa policial. I el PSOE a Andalusia encapçala el rànquing per import dels milions corromputs...això sí, fins que pete del tot el problema valencià amb les residències de la tercera edat. Vorem noms importants, i xifres astronòmiques desfilar per les portades, i pels tribunals. Al temps.
I davant de tot això, com a conseqüència, com mecanisme de defensa, l’intent de contaminar a tota la política amb esta merda. L’intent de dir que tothom és igual, que tots els partits ho són. Un intent que estos dies ha anat un pas més enllà amb les noticies segons les quals s’investigaria als denunciants del cas Taula, en la mateixa condició processal que els denunciats. Un desproposit.
I l’orgull. L’orgull de la dràstica i correcta reacció dels nostres càrrecs públics, apartant-se de les seues responsabilitats institucionals mentre no s’aclareixi el tema. I acte seguit el comunicat del TSJ valencià, confirmant que cap dels càrrecs ha estat investigat –abans imputat- pel jutge. Així mateix el Ministeri Fiscal nega que les diligències tinguen origen en la Fiscalia Anticorrupció. I posa formalment en dubte que estes accions tinguen cap recorregut judicial.
Orgull de poder dir amb la cara ben alta, que malgrat els intents dels corruptes de corrompre tota la política, encara hi ha una diferència entre ells, i nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada