30 de gener, 2016

"TRANSPARÈNCIA I OCURRÈNCIA" - Levante-EMV - 30.01.15

Al poc d’arribar a l’ajuntament una periodista em va telefonar per saber quant cobràvem els regidors. Li vaig dir en quin decret ho podia trobar i li’n vaig facilitar l’accés. Passada una estona em va tornar a telefonar per dir-me que allò era un galimaties i que resultava del tot impossible arribar a saber quant cobràvem. Vaig donar una ullada al decret i venia a dir: “l’alcalde cobrarà un euro més que el funcionari que més cobre (sense especificar qui era ni quant cobrava). Els tinents d’alcalde un 20% menys que l’alcalde, tret que siguen presidents de comissió, aleshores cobraran un 7% més que la resta de tinents d’alcalde, sempre i quant no siguen presidents de junta de districte que en eixe cas cobraran un 11% més que els que presideixen comissió…a excepció del que siga portaveu que vorà incrementat el seu sou en un 10% i una gallina, i el portaveu adjunt que serà similar però la gallina serà vella”. I si no és exactament així, els jure que s’hi assemblava molt. Molt més del que creuen.
Vaig bufar i vaig comprendre perfectament a la periodista. Li vaig dir: “dóna’m el teu fax (sí ja he dit que fa temps) i t’enviaré la meua nòmina”. Es quedà garratibada segons digué. “De veres m’enviaràs la teua pròpia nòmina?” “I tant que sí” li vaig dir “la pagues tu amb els teus impostos”. Així ho vaig fer i ella agraïda, perquè segons em va assegurar mai havia estat fàcil saber quant cobrava un regidor a Castelló.
Dic això perquè ara sóc el responsable de l’àrea de Govern Obert i Transparència de la nostra ciutat, però portava practicant la més absoluta transparència personal, des de molt abans que tot això es poses de moda primer, i esdevingués llei després. Però em tem que no tothom ha acabat d’entendre què és això de la transparència. I posaré l’exemple del PP local. Han presentat una moció demanant que a les Juntes de Portaveus pogueren estar presents els mitjans de comunicació. És entre estrambòtic i hilarant.
Primer perquè mentre ha governat el PP mai se li ha ocorregut (ni a nosaltres, clar) fer una proposta similar. Segon, perquè el PP governa a la Diputació on ni tan sols es celebren de forma regular. Però el problema ja no és el cinisme de què qui ni ha fet ni fa demana als altres que facen, sinó que tal com està actualment regulat, la Junta de Portaveus, com òrgan col·legiat, no és públic. I si no és públic, tampoc no ho és per a la premsa. Per tant demanen un impossible.
Però anem al moll. El PP vol la premsa allí per la seua incapacitat de comunicació. Estaven acostumats a comprar l’espai amb diners públics, i ara les coses que diuen ja no tenen igual ressò. El PP vol que la premsa puga vore i sentir els arguments que uns i altres (també ells) usem per a votar a favor o en contra les declaracions institucionals. Bàsicament això. Però el PP oblida dues coses simples i una realment important. 
Primer oblit. Jo mateix presidisc una grup de treball en el qual ens reunim tots els grups per tractar precisament del reglament orgànic dels plens i les comissions, que és el lloc adequat per parlar d’esta possibilitat. Tot i que ells intentaren fer-lo descarrilar dilluns passat. 
Segon oblit. Com responsable de transparència, he instat canvis al web municipal que permet per primer cop en la vida, que l’oposició puga penjar les seues notes de premsa en la pàgina principal del web. I allí, al mateix temps que ho fa el govern, poden explicar el que consideren oportú del que diem o deixem de dir a la Junta de Portaveus. Però el més important de tot, és que este tipus de propostes demagògiques i propagandístiques en realitat ataquen la transparència. Perquè és un cas provat, que quan els òrgans col·legiats es converteixen en un espectacle, els acords es fan amb tota opacitat als despatxos. És així, i ho saben. I en el fons crec que és el que volen.
Per què he dit que és una acció propagandística que persegueix just el contrari del que diu? Doncs perquè el PP va presentar la moció dijous en comissió i divendres en Junta de Portaveus, la va retirar. La va retirar, però va enviar una nota a premsa dient que l’havia presentat i ometent que l’havia retirat. Creuen vostés que això és ser transparent? Jo diria que això és deslleial, falsari i cínic. 

26 de gener, 2016

"LA DÈCADA QUE VAM VIURE PERILLOSAMENT"


A mi l’ambició de Mónica Oltra em sembla lícita. Necessària fins i tot per algú que vol governar. Però com en tot hi ha d’haver un límit. I el límit hauria de ser de caràcter ideològic. Un no es pot agermanar o col·ligar amb qui siga per tal que els números electorals et donen el poder.
I és ací on hi ha la diferència. Per a Oltra, i crec que per la gran majoria de la militància d’Iniciativa, Podemos no és “un altra cosa”. Crec que un acord amb allò que Podemos representa no és cap esforç ideològic, i segur que no és cap traïció a les seues essències. Per tant, el que sembla pretenen, és del tot coherent, amb la seua lògica política.
Per a mi sí que ho és. Vaig votar dues vegades no a l'acord amb Podemos, però un cop aprovat vaig participar, tot i que molt discretament, en la campanya que li domà a Compromís 4 escons. Quatre escons que tal com han anat les coses arreu, sembla impossible que s’hagueren aconseguit d’un altra forma.
L’ensima crisi de Compromís, ben alimentada per alguns de nosaltres a xarxes i convenientment amplificada per la premsa, ha estat la del grup parlamentari.
Jo ací també vull dir la meua. La història, amb aval de diferents sentències contradictòries, diu que la Mesa del Congrés té un enorme marge de discrecionalitat. La voluntat dels partits majoritaris que componguen la mesa, era, doncs determinant. Si a la mesa no hi hagués majoria de la dreta centralista (per obra i gràcia d’unes negociacions que han fet al socialista López president) és possible que haguérem tingut grup. Sorprén la cessió de senadors socialistes a DL i ERC, i les facilitats a estos dos grups per tenir grup al Congreso, malgrat no complir amb el que el reglament reclama. O no sorprén... Tot simplement intenten comprar favors polítics en forma d’abstenció. En el nostre cas, però, no s’han fet eixos esforços. No hi havia voluntat de resoldre-ho. Devien pensar que no ens necessitaven. O algú va preferir tindre’ns davall el seu plurinacional control.
Així les coses els escons valencians de Podemos (més la independent), van marxar a Podemos. I els de Compromís, malgrat les pressions, que em consta que van ser dures i constants, venint de dins i de fora, van mantenir-se fidels al país, més que a res, i decidiren anar al mixt. Per a mi, la més gran prova de dignitat possible. I un exemple que molta gent posa a Catalunya i Galícia. “Mireu els valencians com s’han plantat”, és una frase que m’omple d’orgull.
Tornem a la crisi. Sembla evident que Iniciativa volia que els quatre escons (junt amb els altres 5 valencians) se sumaren al grup Podemos, amb alguna mena de subgrup valencià. Ací però, el BLOC va dir no. I Joan Baldoví i Marta Sorlí, van haver d’aguantar pressions duríssimes, i jo els vull agrair públicament la seua força en mantenir posicions.
I tot això per quina raó? Doncs sembla que perquè, i ací torne al principi, a Iniciativa algú fa números de cara al 2019. I troben que una hipotètica candidatura de Podemos (ampliada amb alguna sigla possiblement, o per la via confluent) i encapçalada per Mónica Oltra, podria donar la Presidència. I és ací, on torne a parlar de la legitimitat de l’ambició d’uns i altres. Tot i que francament crec que algú està posant els bous darrere del carro, o com es diga això! Vull dir que algú està jugant a llargues en un escenari d’enorme volubilitat i no sé jo si eixos números tindran sentit d’ací a tres anys o a sis mesos.
El cas, però, és que esta ha estat la primera crisi que ha “guanyat” el BLOC. Dit d’altra forma. Per primer cop el BLOC s’ha plantat, i per primer cop la resta han hagut d’afluixar.
N’he parlat amb alguna gent, i evidentment si ens havíem de separar, este era el millor moment. Amb una espectacular representació municipal, amb un grup important a les Corts, amb dos escons a Madrid i un a Brussel·les. Més militància que mai, i major representació que mai. Problemes interns? Sí. També. Però els podem resoldre.
Alguna gent em deia: “tenies raó quan plantejaves des del principi, que Iniciativa ens podia gastar com un portaavions, com una plataforma de llançament per als seus interessos”. És possible que tingués raó quan vaig dir que ens plantarem a l’hora d’exigir que Morera fos portaveu. És possible que tingués raó quan vaig dir que ens plantarem quan havia de rotar l’escó d’Alacant. És possible que tingués raó quan vaig dir que ens plantarem en el tema de les quotes. És possible que tingués raó quan vaig denunciar la indecència del fet que el meu partit acceptés unes normes específiques per a les primàries de Castelló. Però també és possible que si ens haguérem plantat aleshores, no tinguérem ara la representació que tenim. I és segur que no haguérem sumat a Gent de Compromís.
Així que jo me’n guardaré prou de dir “ja ho havia dit”. Però a canvi, demane a tota aquella gent del BLOC, de la direcció del BLOC (o que han abandonat recentment la direcció del BLOC) que es demanen honestament, si a esta situació d’extrem empoderament d’Oltra i Iniciativa dins de Compromís (les quotes els han sobrerepresentat de forma clara. Dos diputats a Madrid, dos escons al Senat, Conselleries, alts càrrecs, Portaveus a Diputació, etc) no és el resultat de les seues posicions polítiques i organitzatives durant anys. Que es pregunten si la seua generositat envers els socis, no ha resultat a la llarga, una rèmora per al BLOC.
I ara què?
Doncs això evidentment no ha acabat. A curt termini tenim la probabilitat d’una repetició d’eleccions, que francament, preferiria que no es produís tal com estan les coses.
I a mitjà i llarg termini, la crisi interna continua. No parlaré ara de com hauria de ser Compromís, perquè ja n’he parlat, i perquè és probable que encara tinguem oportunitat de parlar-ne si la criatura es salva. Però si l’horitzó d’alguns és una confluència amb Podemos, aleshores la crisi sí que està servida. I crec que Iniciativa es mourà amb números, i apostarà pels números que li oferisquen més possibilitats de fer allò que vol, a Oltra Presidenta. I en eixe context, no dubte que si han de triar entre Podemos i BLOC, triaran Podemos. I ho faran amb convenciment ideològic (ja he dit abans que ho comprenc, es senten part del mateix cos ideològic).
És per això, també per això, que cal un reforçament del BLOC al proper congrés. Un congrés que espere que guanyem tots.  Els centenars de militants d’este partit que treballen cada dia i que volen un partit valencianista fort, un instrument propi, per decidir ací el que ací hem de fer.


24 de gener, 2016

"IGUAL PERÒ MILLOR" Mediterráneo 24.01.16


És possible que m’hagen llegit o sentit dir en alguna ocasió que l’oposició no
és un càstig, sinó una oportunitat per a treballar per la teua ciutat. És la meua manera d’entendre la política. De fet la vida en general, buscar-hi sempre la part més positiva. Aprofitar les oportunitats. Però tampoc els negaré una evidència, des del govern és més senzill i més ràpid treballar per la teua ciutat que des de l’oposició estant.
Amb freqüència vostés es queixen, i crec que amb raó, de què sovint en passar de l’oposició al govern, canviem molt. Massa. Nosaltres teníem clar que això no havia de passar, i vam dissenyar amb temps una model de transició de l’oposició al govern que permetés que eixes coses no passaren. Que els canvis, foren en positiu.
Un exemple clar. Nosaltres creiem que la política ha de ser profundament transparent per a generar confiança. I que la gent té dret a conéixer amb detall on van a parar els seus diners. Per això primer com a BLOC i com a Compromís després, des de fa anys que organitzem un acte públic on explique amb detall i amb el suport d’uns gràfics senzills, el pressupost municipal. D’on venen els diners i on van.
Quan vam negociar les línies programàtiques i les accions de govern, a Compromís vam tindre clar que eixe acte de transparència que celebràvem des de l’oposició, havia de passar a formar part d’allò que havia de fer el govern. I els nostres socis ho van compartir de seguida. Va ser senzill.
Enguany hem aprovat, i estan a punt d’entrar en vigor, els primers pressupostos del nou govern. Uns pressupostos que sense ser exactament els que voldríem encara, han fet un gran avanç pel que fa a la seua estructura, als seus objectius, al destí dels diners. i el que també és molt important, els profundíssims canvis en l’estructura de com es fan les coses, amb més transparència en les contractacions, amb més control sobre les contractes, amb més clàusules socials…
Tot això i molt més, ho volem explicar amb detall a la ciutadania. Les raons per les quals hem canviat les coses que hem canviat. Les raons per les quals encara no n’hem pogut canviar altres. El perquè hem prioritzat algunes línies estratègiques com el rescat ciutadà, l’habitatge, l’ocupació, la necessitat de tindre un pla estratègic, la de resoldre el problema de no tindre PGOU. Els nous sistemes d’avaluació que ens permeten garantir millors serveis públics, més eficaços. L’aposta pels mètodes de govern obert, que funcionen com a prevenció de males pràctiques, i que a curt i mitjà termini poden generar estalvis en els recursos que podrem dedicar a altres menesters.
I ho farem com ho fèiem a l’oposició. Una exposició pública, amb gràfics simples i entenedors, amb un temps per a les preguntes i el debat. Però ara la podrem fer com a govern. Des de l’àrea de Transparència i Govern Obert que jo dirigisc, organitzem un acte amb la compareixença de Toni Lorenzo, responsable del pressupost i jo mateix, per donar explicacions a la ciutadania. Ho fem enguany i ho farem tots els anys, forma part de l’acord de govern. Estiguen atents, que serà en les setmanes vinents. Volem que ens examinen. Ens ajudarà a millorar.


23 de gener, 2016

"O GAIREBÉ" Levante-EMV - 23-01-15

Això diu que era un govern municipal que durant dues dècades i mitja, o gairebé, havia actuat amb absolut, o gairebé, menyspreu de la legalitat, de les normes, dels principis bàsics d’una bona gestió pública. Especialment en la gestió de les Festes.
Això diu que era un govern municipal que durant anys posà tots els entrebancs possibles a la creació d’un Patronat Municipal de Festes, que era preceptiu des de feia anys, per raons desconegudes. O gairebé. Diu que ells deien que ho feien per preservar “la independència del món de la festa”. Com si la festa fos d’un món diferent del nostre. I confonent “la independència” amb la “barra lliure”. O gairebé.
Això diu que era un govern, que permetia coses que la llei prohibia. Com ara, tirar traques aèries en espais naturals protegits. I si algú es pregunta com és que els tècnics municipals ho permetien, la resposta és simple…no demanaven mai permís per a res. O gairebé.
Això diu que era un govern, que temerós de passar a l’oposició va preguntar a la Conselleria si algunes de les coses que feia eren realment legals. I la Conselleria contestà que no. Que en absolut. Que de cap manera. Que aquella cosa concreta contravenia directament i textual la llei. I diuen, que un destacat membre del govern contestà per escrit a la Conselleria que això no podia ser, que a ells els feia il·lusió fer-ho igual i que amb aquell document de prohibició es farien una paperina per comprar-li figues albardades a Toni el Figuero. O gairebé. I diuen, veges tu quines coses diuen, que eixa correspondència creuada es produí en els mesos anteriors a perdre les eleccions. 
Això diu que era un govern que ocultà eixa relació epistolar al nou govern. Que no informà la que aleshores era oposició, de la prohibició. I hi ha qui creu que ho van fer amb tot el lleu, per posar al nou govern en una situació de jutjat de guàrdia, o gairebé, si continuava amb la tradició ignorant que havia estat prohibida. Hi ha qui diu fins i tot, que esperaven que el govern no se n’assabentés i seguís endavant, per a poder ser ells mateixos qui ho denunciaren. I quan se’ls preguntés per quina raó ells sí que ho autoritzaven, treure còpia del document, i posant careta de Calimero, dir: “és que ho vam saber en maig, quan ja s’havia acabat la Magdalena”; esperant que la gent emplomés al govern de la ciutat. O gairebé.
No comptava aquell govern, diuen que no comptaven, que també perdrien el control de les Conselleries i del Govern valencià, i que alliberats els funcionaris del jou controlador d’un PP malalt de corrupció i mala fe, o gairebé, estos farien la seua feina. O que els nous dirigents polítics de les Conselleries, informarien el govern municipal en temps i forma per evitar mals majors.
Això diu que era un govern que passà a l’oposició. I això diu que el nou govern volia complir la llei, aplicar les ordenances, sotmetre's al dret públic en totes les seues actuacions. I clar, venint del campe qui puga, del far west popular, allò va ser una xicoteta-gran revolució, o gairebé. 
I es veu que en aquells temps, el portaveu de festes del PP declarava a una emissora de ràdio: "El mundo de la fiesta está muy preocupado con la burocracia excesiva que el nuevo ayuntamiento reclama en Castelló.” Perquè sembla que el nou PP, que diuen ells, és igual d’inconscient que l’anterior, i que el de sempre, o gairebé; i consideren que el sotmetiment a la llei, el compliment de les ordenances, el final de l’opacitat absoluta i el respecte per les normes; és “burocràcia excessiva”. I és per això que el PP de les seues pròpies ordenances no en complia cap. O gairebé. 

17 de gener, 2016

UNA OPINIÓ PRECONGRESSUAL (que em podia haver estalviat)


No invertiré gaire temps a explicar el que jo sóc políticament. Sóc abans que res un nacionalista. Un valencianista que creu que cal un instrument polític per a recuperar el país que ja quasi ni és. I el meu instrument és el BLOC, com abans ho va ser UPV i abans el PNPV, i abans EIC.

Em va costar d’entendre Compromís. I això em provocà enfrontaments polítics amb alguns fans de Compromís, que ara reclamen totes les essències nacionals, i que van resultar molt més masells en altres èpoques, alimentant l’actual situació interna a Compromís. Tant se li val. Són els meus companys de viatge. I en general, crec que volem el mateix.

El que em va fer creure en Compromís no va ser Iniciativa ni van ser Els Verds. I sobretot, no va ser la pràctica interna i la seua forma de prendre decisions. El que em va fer creure que Compromís era un instrument útil per fer la política en la qual crec, és la irrupció de Gent de Compromís.

Persones que no volien militar al BLOC, ni a Iniciativa, ni a Els Verds, però volien militar amb nosaltres si anàvem junts. Missatge clar. Missatge captat.

Compromís, per a mi, és un instrument polític. Ara mateix poc importa si la vessant valencianista pesa 12 o 83, el que està clar és que sense este instrument el valencianisme polític estava estancat i no érem capaços de créixer. Ara tenim valencianistes polítics a ajuntaments, diputacions, Corts, Congreso i Parlament Europeu. Abans no. I jugar a pensar què hagués passat si… És un joc tan inútil com d’incerta predicció.

Com a nacionalista comprenc que Compromís estarà sotmés a tensions internes quan el fet nacional avance i calguen posicions clares. Ho hem vist ara a Catalunya. Però el nostre escenari no és aquell, i estem en un altre punt. Compromís pot durar uns quants anys sense vore’s sotmés a eixes contradiccions. I mentre, estem treballant i bé, per les persones, que és la millor manera de treballar per al país.

Ara ve un Congrés per al BLOC que és especialment important, perquè hi ha discrepàncies. Algunes pujades de to. Tampoc no m’hi entretindré. El més sorprenent de tot, és que escolte a qui escolte, tothom vol més BLOC i més Compromís. I això les coses es fa difícil d’entendre que no estem més units que mai.

Tret clar, que...

Tret que no vulguem el mateix. Tret que no ho vulguem per al mateix.

És possible, poc edificant, però possible, que alguna gent més que esperonar les polítiques del partit vulga el control de l'aparell. No deixa de ser sorprenent que algunes de les veus més crítiques ho siguen, d'ençà que han deixat de controlar de forma directa i opaca les decisions del partit. És allò que se’n diu, “o em deixeu fer gol o m’enduc la pilota que és meua”. Però la pilota no és seua. I evidentment no és meua. Però és nostra. Seua, meua, vostra. Però jo ací vull parlar de política, no de les misèries humanes. Cadascú tenim les pròpies.

És possible que no vulguem el mateix quan demanem més Compromís. És possible que alguna gent estiga empenyent a un atzucac de forma premeditada, perquè com diu el d’Alcoi, “tot explota, bé pel cap bé per la pota”. I ho dic per eixa obstinació en reclamar un congrés fundacional de Compromís quan això no passarà. I encabotar-se en un fracàs col·lectiu només té sentit si el que es busca és un fracàs col·lectiu per justificar alguna decisió poc justificada. Però com dic sempre, igual estic en un error. Igual. 

De fet, no crec que siga bo un Congrés per diluir els partit. Primer perquè ja he dit que més tard que d’hora, si fem les coses nacionalment bé, caldrà rescatar el BLOC. I per a fer això cal que estiga més viu i operatiu que mai.

Segon perquè una de les marques diferenciadores de Compromís respecte a la resta d’actors polítics (també de Podemos) és la seua pluralitat interna, que lluny de diluir-la, hem de potenciar.

Per tant, o molt m’enganye, cosa possible, o en realitat no volem tothom el mateix, cosa probable.

Que hi ha un greu problema de democràcia interna al si de Compromís crec que ho comparteix la majoria de la militància del BLOC, i gran part de la de Compromís. 

Que després dels fets i consultes prèvies al si del BLOC respecte a les aliances, hem de revisar també la nostra de democràcia interna, també sembla majoritàriament compartit. La qüestió, però, és com s’afronta el problema, quines solucions es proposen.

I ací hi ha dos grups. El qui pretenen solucions: “al por mayor” i aquells que creiem que s’ha d’anar “al detall”.



AL POR MAYOR

Bàsicament diuen una cosa. Nou lideratge al BLOC i Congrés constituent de Compromís. Però jo crec que tothom sap que amb les actuals bases legals de la coalició, eixe congrés és impossible. Impossible perquè si un del socis (tres, encara només tres) s’hi nega, això no passarà. I ja sabem que dos dels tres socis s’hi neguen. Són els que prefereixen mantenir l’actual estructura que permet vets, quotes… 

I em tem que conscients d’això, els que busquen una “solució global, ràpida, unívoca”, una solució “al por mayor” presenten batalla congressual al BLOC, per ser ells qui en nom del BLOC puguen vetar, controlar quotes… 

AL DETALL

Crec que la solució només ho serà si és possible. No dic senzilla, dic possible.

Cal un BLOC fort, amb lideratges plurals capaços d’alimentar els plurals lideratges al si de Compromís.

Cal un BLOC fort, molt fort, perquè no es continue diluint el missatge valencianista dins de Compromís.

Cal un BLOC fort perquè si el BLOC es desinfla, es desinfla Compromís. Ideològicament, però també en força interna i en resultats electorals.

I cal un Compromís fort i unit. Perquè, ja ho he explicat dalt, és el millor instrument polític que tenim per a canviar la part del món que ens pertoca.

I els problemes de Compromís, són bàsicament de falta de democràcia interna, basada en el que ja he explicat, el poder dels tres partits fundadors per vetar.

La meua proposta és un Congrés obert del BLOC per consolidar nous lideratges i empoderar de nou un partit que ara està trist.

La meua proposta és un Congrés obert de Compromís.

Un Congrés que organitzativament hauria de prendre unes poques decisions. Decisions de detall.

a) Gent de Compromís ha de tenir els mateixos drets, obligacions i prerrogatives que BLOC, Iniciativa i Verds. I això ha de fer-se constar en un document que millore les actuals “bases i normes”.

b) Ja ens coneixem tothom. Ja portem treballant junts prou de temps. No poden continuar havent-hi quotes. I menys encara quotes restrictives on cada partit tria “els seus llocs”.

c) Les primàries han vingut per a quedar-se. I ha de ser la fórmula per triar tota candidatura. El temps ens acabarà per ensenyar que “afiliar cunyats” és una pràctica poc edificant des del punt de vista democràtic. Al final els cunyats no van als Congresos i és quan alguns es posen neguitosos. (De vegades se m’entén tot)

d) L’executiva de Compromís l’ha de triar el Congrés, Convenció, o Consell General… Però en cap cas, l’Executiva Nacional de Compromís la poden triar les Executives dels diferents socis.

e) Les polítiques d’aliances, o de no aliances, són competència exclusiva del Consell General de Compromís, i si algun soci no accepta el resultat, és el soci el que queda fora; no podent vetar les decisions grupals de Compromís.


Senzill? Ja he dit que no. Possible tinc el convenciment que sí. Un Consell General votant de forma molt majoritàriament estos cinc punts canvia Compromís. I aquella organització que no accepte la democràcia interna, tindrà greus dificultats per explicar-se. Qui no permet la democràcia interna, no pot ser garant de la democràcia sense cognoms.

16 de gener, 2016

"TRES-CENTS I PROU" Levante-EMV 17.01.16

Hui, justament hui, fa 300 anys que el Rei Borbó va signar el Decret de Nova Planta que abolia els Furs nacionals valencians, ens deixava sense llengua, sense cultura, sense institucions pròpies de govern, i començava un període en el qual es traficaria la nostra història com a poble, per fer-la passar per part d’un altra història.
La nissaga dels borbons imposà la monarquia absolutista, per contrast al model anterior, molt més avançat per aquella època. Això que escric (per al lector ahir) ho faig des del meu despatx al Palau Municipal que enguany celebra el seu 300 aniversari.
De fet, la construcció de l’edifici s’aturà uns anys, els de la guerra de successió a les corones dels regnes d’Espanya, que es saldà, ja ho he dit, amb la victòria borbònica i castellana, contra nosaltres els valencians, que majoritàriament, ens havíem posicionat en favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria.

En estos tres-cents llargs anys, han passat moltes coses. Hem estat sotmesos a monarquies i repúbliques, hem patit guerres, hem patit colps d’estat, revolucions... Períodes de pau relativa. Llargues dictadures. I res de tot això ha aconseguit despersonalitzar del tot al nostre poble.
Els darrers 20 anys el PP ha governat amb majories absolutes la Generalitat, la majoria dels nostres ajuntaments, i durant llargs períodes l’estat. I els atacs a la nostra cultura, a la nostra personalitat històrica han estat constant. Alimentant el secessionisme lingüístic amb la sola i única voluntat de conflictivitzar l’aprenentatge del valencià, el seu ús social. Nodrint amb diners públics institucions acientífiques. Perpetrant un vertader colp d’estat a l’AVL... En fi. I deteriorant la imatge exterior d’aquell històric Regne, empobrint-lo, arruïnant-lo. És cert que el PP no n’ha estat l’únic culpable, però sí el més bel·ligerantment culpable. Els seus atacs a la personalitat valenciana no han estat fruit de l’atzar, la desídia o l’abandó. No. Són el fruit d’una decisió estratègica. Despersonalitzar als valencians perquè amb bascos i catalans ja tenim prou festa.
Tres-cents anys després Espanya continua sense reconéixer la seua pluralitat. Continua estant prohibit parlar valencià al Congrés, perquè una Constitució que alguns pretenen modèlica, i que fou redactada amb la pressió militar a sobre, menysté tot allò que no siga castellà.
En tenim una bona prova ara, una altra bona prova i en van milers, amb les dificultats que els partits majoritaris al Congreso, posen per a la constitució d’un grup parlamentari valencià diferenciat.
És ben sorprenent, perquè d’una banda sembla que el Rei consultarà a Compromís, sobre la formació de govern, però en canvi PSOE, C’s i PP es neguen a reconéixer-nos personalitat pròpia a la càmera. És una qüestió de mera voluntat política. I ho dic així, sense dubitacions, perquè hi ha diverses sentències judicials que atribueixen a la mesa la discrecionalitat a l’hora d’interpretar el reglament. I hi ha una llarga tradició en fer interpretacions. Esta mateixa setmana, la mesa ha decidit permetre a DiLl i ERC constituir-se en grup malgrat no complir una de les exigències reglamentàries. Han interpretat i han dit que els independentistes catalans poden. Però sembla que no van a permetre que els valencianistes puguem. No sé si donen Catalunya per perduda i amb nosaltres volen prevenir. Però diré que el potent independentisme català té tres pares. La voluntat catalana de ser. La campanya catalanòfoba del PP. I la traïció socialista de ZP prometent que acceptaria allò que no acceptà.
I ho dic ara i ací, 300 anys després perquè sembla que l’Espanya “mesetària” no ha entés res, qui intenta barrar el pas al nou valencianisme, garbella aigua. La presa de consciència és imparable. 300 anys són massa. I si ens tracten com als catalans, igual troben la mateixa reacció d’ací a no gaire.

10 de gener, 2016

"LA CAVALCADA DE REIS" Mediterráneo 10.01.15

Jo no sé si com diu Joan, la veritat ens farà lliures. Però no dir-la, ens faria hipòcrites i covards. I val tant per a qui diu mentides, com per a qui calla veritats deixant que les mentides o les interpretacions errònies prenguen volada. La Junta de Festes va fer una proposta de nou traçat per a la cavalcada de Reis. Per raons de seguretat l’ajuntament no el va permetre i van haver de plantejar l’alternativa que finalment vam viure.
Problemes de seguretat, sí, perquè les cavalcades (com altres activitats en locals tancats o via pública) estan sotmeses a mesures de seguretat per evitar riscos innecessaris. Recorden aquell pobre xiquet mort davant dels seus pares, davall una carrossa a Màlaga en plena desfilada? Doncs no volem que passe a Castelló. Ni ho volen els tècnics, ni ho vol la Junta de Festes, ni ho vol el govern municipal, ni ho vol l’oposició, ni ho volen vostés.
I si em pregunten com és que en anys anteriors si que s’havia permés el pas de carrosses pel carrer Major, els demanaré que ho pregunten als que en van ser responsables. Jo no ho sé. 
El cas és que en arribar a la Plaça de la Pau, tal com s’havia anunciat (Mediterráneo ho publicava dies abans) les carrosses van seguir camí, però els Reis van baixar per pujar a unes calesses que permeteren el seu pas pel carrer Major. Alguns no ho va entendre, no els culpe, i es van preocupar per si després de l’espera els crios no veien als Reis. I és allí quan la cosa es va complicar i molt. 
Alguna gent, evidentment no tota, es posà a cridar, altres a insultar, i fins i tot hi hagué qui va empènyer al President de la Junta entre crits i desqualificacions. Algunes molt greus dirigides a la seua filla, que com centenars de voluntaris, col·laborava en la desfilada. I això és inacceptable. Sempre. Però molt especialment davant de xiquets.
Este final, que insistisc, no és el que la Junta volia, va vindre condicionat pels informes tècnics municipals. S’haurà d’estudiar una millor solució per a propers anys. La Junta i l’Ajuntament hem de fer un major esforç per comunicar recorreguts i canvis, i necessitem la complicitat dels mitjans per a que el missatge arribe a tota la ciutadania.
Crec, com a pare que la va viure al Grau, a Governador i a la Plaça Major, que el trist final no pot deslluir una cavalcada que resultà multitudinària, fresca i nostrada. Tot i això no puc deixar de demanar disculpes pels incidents, a les famílies afectades i molt especialment a xiquetes i xiquets. 
Però he dit que ni hipòcrites ni covards. Si els menuts no van entendre que els Reis passaren ràpid, tampoc entendrien que els seus pares els escridassaren. I és ací on em permet fer una reflexió, com a pare d’una cria de sis anys. Cridar i insultar amb la teua filla a galligotes, no em sembla una gran idea. Escridassar als Reis davant dels teus fills, tampoc. Les crítiques són benvingudes perquè ajuden a millorar. Però hi ha actituds inacceptables per a la convivència ciutadana. Més davant de menors. I és possible que aquella vesprada alguns xiquets desitjaren vivament, que els Reis no siguen els pares. Perquè hi ha pares que fan por. 

09 de gener, 2016

"ALLÀ DALT DE LA MUNTANYA" Levante-EMV - 09..01.15

Quan assumeixes responsabilitats de govern, assumeixes també que seràs criticat. La crítica en política és fonamental, perquè t’allunya del cofoisme, i t’esperona al millor fer. Si alguns de vostés són dels que amablement em llegeixen des de fa anys, possiblement recorden que a l’oposició estant, jo sempre havia dit, i ho mantinc ara, que l’oposició també té responsabilitats, i que si les incompleix, també mereix la crítica.
La meua tesi reiterada és que estar en l’oposició és una oportunitat per a treballar per Castelló, no necessàriament un càstig. Tot i que si has perdut el 40% dels vots i la meitat dels regidors, entenc que el PP ho estiga vivint com si ho fos. Però això no obsta perquè els permeta treballar per la ciutat. Si volgueren. Que no volen.
El PP s’ha quedat instal·lat en el cabreig, en la ràbia, en la perplexitat més absoluta. Ells continuen sense entendre per quina raó van patir eixa gran davallada electoral en les passades municipals. Fins fa tres setmanes el discurs oficial era que els seus candidats locals, i notablement a Castelló, havien pagat unes culpes que no eren pròpies. Dit d’altra manera, acceptaven mal que bé, que el govern central podia meréixer un càstig, però trobaven terrible que el càstig l’hagueren rebut en l'àmbit local, on segons la seua al·lucinògena percepció de la realitat, havien excel·lit en la gestió.
El problema d’eixa teoria és que en les generals el càstig ha estat menor. Han tret més bons resultats que en les locals. Per tant, tota l’excusa se’ls desmunta. Ja ho deia aquell, en la vida el que s’ha de fer és buscar-se només enemics entre els mortals. Després t’asseus al brancalet amb una cadireta, i ja els voràs passar.
Este govern municipal està en minoria. Això és així, perquè així ho decidiren les urnes i les posteriors negociacions. Només hi havia dues alternatives més. Un pacte PP-PSOE que no es va produir malgrat l’oferta feta pública pel PP. O l’actual pacte amb la incorporació de CSenM, qui rebutjà fer-ho en assemblea. Ciudadanos mai no tingué opció, per molt que insistisquen en què el PSOE els hi ho va oferir, PSOE i ells no sumaven.
Recorde això de la minoria, perquè esta situació dóna gran volada a l’oposició. Gran capacitat. I obliga a este govern a una porositat que mai no van tindre els del PP. No descarte dedicar un article (o tres) al treball de CSenM que des del meu punt de vista és bipolar. D’un costat la correcció propositiva i proactiva del seu treball institucional. I de l’altre la comunicació en xarxa que sembla voler preservar un esperit revolucionari-rupturista, d’una gent que en la pràctica és molt més rigorosa i institucional del que sembla. Respecte al treball de Ciudadanos igual un dia escric un telegrama. Em sobrarà paper.
I queda el PP. Sempre queda PP. El pitjor grup municipal popular que he conegut. Sense direcció. Un grup d’amics, amb complex de pagafantas. És com els nerds de l’institut. Un grup tancat que va al seu rotllo sense escoltar el que passa al seu voltant, i intentant construir una narrativa municipal pròpia al marge del tempus polític que vivim. És lícit. I potser seria fins i tot eficaç, si no estigués basat en la manca de treball, la mentida, la difamació, la falsa polèmica i la ràbia mal continguda. Fins ara la seua acció és rotundament inútil. Inútil a la ciutat. No aporten absolutament res. De fet, quan no saben ni que dir, es queixen del que passa a Madrid, a Barcelona o a València, incapaços de parlar de l’acció de govern de la ciutat a la qual representen. Inútil del tot. I ho lamente, perquè l’oposició és la que dóna vida a la democràcia, i amb un govern en minoria, podrien ser molt útils. Han preferit “tirarse al monte”, com el pastoret del Betlem, que ara sí, ja hem desmuntat.

02 de gener, 2016

"NO VULL RES MÉS" Levante-EMV- 02.01.15

Ve a ser una vella tradició en els primers articles de l’any fer una mena de relació de propòsits i desitjos. Jo de bons propòsits me’n faig gairebé cada dia, així que no hi ha una nòmina específica de promeses a complir a primers d’any. Entre altres coses perquè la política m’ensenya cada dia que el que compta no són les promeses sinó els resultats. I els resultats de les promeses de la nit de Cap d’Any, es salden en general, amb estrepitosos fracassos.
Voldria aprimar-me? Sí. Perquè m’ho va manar el metge. I malgrat que de seguida vaig canviar de metge, el següent m’ho tornà a reclamar. Enguany he tingut problemes de tensió, que acompanyats per una edat que ja té vocació de provecta, podrien acabar produint-me algun ensurt. Així que caldrà fer bondat. Però no em pose objectius. Anirem fent dia a dia. Depén, bàsicament, de mi. De la meua lluita contra la desorganització horària en les cites a taula. Això de dinar cada dia de rampa i fuig, i a hores diferents, no ajuda. Però la formula és senzilla. Tancar la boca i moure el cul. Ho intentarem. Això pel que fa als propòsits.
Els desitjos és un altra cosa. No depenen d’un mateix. És allò que esperes del teu entorn, de la gent, de l’ambient. Desitjar desitge moltes coses. Tot el que desitgen les Miss Univers de la pau mundial i Confuci i el confusionisme, i tot això i tot allò. Però com vostés em llegeixen per la meua condició de polític, i no per la de pare, o marit, o cunyat (convé no oblidar quan enviem per Twitter bromes sobre l’estupidesa dels cunyats, que per als nostres cunyats, els cunyats som nosaltres), el que he d’explicar són els meus desitjos com polític.
Doncs òbviament tindre intactes les capacitats d’escoltar i aprendre. Tindre més paciència. Però si hagués de demanar una sola cosa, demanaria tindre l’oposició que tenim.
D’una banda Ciudadanos. Un grup municipal que a hores d'ara és absolutament unipersonal, ja que la seua lideressa s’apropia tota l’acció política, sense entendre que un equip sempre és millor que una individualitat. I en el seu cas, per roí que puga ser l’equip (no ho sé, no els coneixem políticament), segur que millora la seua acció.
Què més pots voler que una oposició que diu que no presenta esmenes als pressupostos perquè no li has consultat el projecte. Que quan intervé per justificar la seua inoperància, ho fa referint-se a un pressupost que no ha llegit, o no ha entés. I confon la relació de llocs de treball, amb la plantilla municipal, i els horaris laborals amb una gamba de Palamós. Algú que diu rebre moltes queixes perquè el servei municipal d’ambulàncies és lent… Cosa prou lògica si tenim present que l’ajuntament no té servei d’ambulàncies. I així ad infinitum, que no és un jugador del Lutecia, sinó una predicció que gose fer de com seguirà actuant fins al 2019.
I després el PP. Dirigit per algú que subratlla constantment que “el PP ha canviat”, i que algunes de les coses a les quals fem referència passaven quan ella prenia la primera comunió (jo crec que era com a poc la comunió que fa 15, jo diria que es lleva anys!); però si el que hauria d’analitzar són les raons per les quals el PP dirigit per ella ha passat del 15 a 8 regidors! La mateixa portaveu que diu que el govern no compleix promeses com la de abaixar els impostos, però no explica que el govern va presentar unes ordenances que rebaixaven la pressió fiscal en més de milió i mig, i el PP va votar en contra fent impossible la rebaixa.
Jo com oposició vull este PP. El PP que diu a les xarxes que el govern es gasta un milió d’euros en organitzar la manifestació en defensa de les Normes de Castelló, quan Castelló per la Llengua, que és qui organitza, va rebre el 2015 una subvenció de 2.500 euros i renuncià a la meitat. I a sobre, la subvenció la va donar Vicent Sales. No nosaltres. 
El mateix Sales que instiga la campanya d’integrisme religiós dient que volem fer desaparèixer els betlems, i per il·lustrar-ho es fan un selfie davant del betlem de la porta de l’ajuntament, que és idèntic, al que s’instal·la fa anys. O es fa el gracioset sobre el cap d’aviació del Grau, ignorant maliciosament que el govern del que formava part va ordenar per via judicial fer fora l’Aeroclub. El cinisme falsari de Sales no té nom. Si més no, Pérez Macian és el que sembla. No dissimula. No va ni de progre ni de simpàtic.
Això li demane al 2016. Que l’oposició continue igual de desorientada i incapaç que ara, així podrem dedicar més esforços a governar. I a governar bé.