29 de juliol, 2015

"SOBRE EL DÈFICIT" CSN 30.07,15

Aquestos dies s’ha produït un intens debat en premsa, entre govern i PP, sobre els comptes municipals i sobre l’existència o no d’un superàvit de 3’4 milions d’€. El PP afirma que van deixar un ajuntament més que sanejat i presentava eixos números, com a un èxit econòmic sense precedents, donant a entendre que havien deixat 3’4 milions al calaix, per a fer-ne el que ens vinga de gust.
Vejem-ho. L’ajuntament té ingressos i despeses anuals. Si els ingressos són superiors que les despeses es diu que té superàvit. Si les despeses són superiors als ingressos, parlaríem de dèficit. Durant anys l’ajuntament ha estat deficitari, perquè els gestors del PP gastaven molt més del que ingressaven, una irresponsabilitat que ens ha dut on estem. Castelló deu 115 milions d’€. I si deu 115 milions com és possible que tinguem un superàvit? Doncs perquè és un concepte comptable, teòric.
El dèficit de l’ajuntament (i de molts altres, i de la Generalitat, etc) arribà a tal extrem que el govern central va haver d’aprovar una llei que restava autonomia als municipis i tutelava els seus comptes. Impedia per llei que cresqués el dèficit, que augmentés el deute. Una llei que obligà a Castelló a aprovar un Pla d’Estabilitat.
Fruit d’aquell pla, l’ajuntament es va veure obligat a retallar despeses, i ho va fer retallant els serveis. Mentien quan deien que havien aconseguit rebaixes en els contractes. El que van fer va ser canviar les condicions dels contractes, pagar menys, obligant a empreses a enviar gent a l’atur i a prestar pitjors serveis. Tenim les proves. Els acords. Els documents. Ara les empreses han perdut la por. Se les ha maltractat per part del PP. 
Però aleshores tenim o no tenim 3’4 milions d’euros de superàvit?    Tècnicament sí. Però la llei diu: o se’ls gasta vosté en el que jo diga abans de tal dia, o han d’anar a pagar els deutes del banc. Per tant, siguem seriosos, menteix el PP quan vol fer creure que els hi han “sobrat” 3’4 milions. Perquè amb eixos diners no pagaríem més que el 3% del que han deixat a deure després de 24 anys de gestió desastrosa. Eixa és la dura realitat. I totes les xifres que he aportat són oficial de l’ajuntament i el Ministeri.

27 de juliol, 2015

"MOSQUITS" 27.0715

És molt probable que ara mateix, en un món minúscul i paral·lel algú estiga escrivint amb les seues potetes, un article per al digital “Mosquitear” sobre com poden els anopheles, acabar amb la molesta plaga d’humans que s’ha instal·lat darrerament a la Marjaleria. 
Jo sé que això sembla una broma de mal gust, sobretot si t'han picat tres cops esta vesprada…però si ho pensen bé, ells hi eren abans. Els mosquits habitaven les marjals abans que els humans decidirem ocupar el seu hàbitat natural, i dessecar (malament) els aiguamolls, construir cases, casetes, alqueries, xalets i alguna mansió, on es pot i on no es podia. I clar, la convivència es fa difícil. Els humans ens queixem dels mosquits, per això Castellonear ens pregunta hui que s’hi pot fer.
Doncs poca cosa, i molta a l’hora. L’ajuntament té contractat, de fa molts anys, el servei d’extermini d’estos molestos insectes. Amb una empresa que garanteix els tractaments més eficients. I  els fa d’acord amb la normativa europea, actuant sobre les larves directament. En els bassals, en els matolls, en la via pública. Però de poc serveix si a les cases particulars, no es fan tractaments després de regar la gespa, o davall una maceta hi ha el típic plat amb mig dit d’aigua, o al costat de la piscina es fa una basseta. Els mosquit crien allí. Tots no venen del carrer a la casa, molts ixen del jardí direcció a la via pública o a casa del veí.
L’ajuntament pot millorar? Sí. Hem de conseguir col·laboració amb altres institucions. De res serveix fer un tractament a la ratlla de Benicàssim, si en paral·lel Benicàssim no ho fa el mateix dia. Els mosquits no saben de fronteres. S'aparten un pam, i continuen donant pel sac. Ens hem de coordinar, i la Diputació té un paper a jugar. Llàstima que quan van plantejar les ajudes als municipis jo vaig demanar que es condicionaren a la cooperació supramunicipal, i el PP s’hi negués. Tindríem molt de guanyat. Tot no, perquè la batalla contra els mosquits, acceptem-ho, és una batalla perduda. Podem millorar la situació una miqueta, però no vèncer. Tot no depén de la nostra voluntat. Esta calor que empudega, tampoc no ajuda gaire.  Quan plou també tenim problemes, perquè les basses proliferen. No és senzill.
La gent ha anat a instal·lar-se a la marjaleria, fugint del soroll, o del transit, o ves a saber de què. En tot cas, han triat viure en un medi poc urbanitzat, i això té alguns avantatges, però també força inconvenients. És com si algú anés a viure al desert per fugir de la gent, i es queixés de que pel dia fa calor i per la nit gela. L'ajuntament li podrà regalar una bossa nevera per al matí, i una bossa d'aigua calenta per escalfar-se els peus per la nit. Però al desert, seguirà havent-hi sorra. I sol. I refrescant. 


25 de juliol, 2015

"LES COSES COM SON" Levante-EMV- 25.07.15


Es queixa estos dies Carrasco, i li fan el corifeu el seus coreligionaris, de que Enric Porcar, regidor d’esports del Govern local, presenta algunes importantíssimes activitats esportives que tindran lloc els propers dies. Té raó.
No fa encara mes i mig que governem, i òbviament, els esdeveniments que tindran lloc en els primers mesos, especialment aquells de gran importància mediàtica, estan tancats i contractats des de fa temps. El campionat d’Espanya d’atletisme per exemple, que es celebrarà a Castelló en pocs dies.
Diu la portaveu, que la memòria és curta, i que tot això ho va organitzar ella. Cert és, com és cert, que res de tot això s’hagués pogut fer sense les modificacions de les últimes setmanes, i les inversions addicionals que la retransmissió televisiva exigia. Eixe és el mèrit de Porcar, del govern local, fer possible allò que el PP va programar…malament.
Però no li lleve raó a Carrasco quan diu que l’hemeroteca és molt soferta.  I l’hemeroteca diu que el seu intent de passar per ser la gran descobridora de l’esport de competició com reclam turístic, no es sosté. Si a algú li hagués de correspondre eixe mèrit, seria a Vicent Sales, anterior regidor d’Esports. Va ser ell qui va dur els primers grans campionats de natació, o de futbol, o va crear la primera marató. Quan Carrasco va continuar amb la tasca i es va fer fotos a la meta de la marató de Castelló, mai se’ns va ocórrer criticar-ho. Va continuar el treball anterior. Té lògica. Si és bo, es continua. Si és un error, es canvia. És exactament este enunciat el que dibuixa el pensament del govern municipal. Per això hem fet l’esforç econòmic i tècnic, per a que es pogués celebrar amb garanties el campionat d’Espanya d’atletisme. Un campionat que mereix la ciutat, però sobretot, s’ha de dir, el Palayas d’Atletisme, que és un club d’un talent inesgotable.
Però tornem a Sales. Deguera ser a meitat del 2007, ell tot just començava la seua carrera política precisament com regidor d’esports. En un plenari el PSOE va proposar que Castelló esdevingués subseu d’uns més que improbables jocs olímpics a disputar-se a Madrid. Jo em vaig posicionar en contra. I vaig explicar que això no era més que un cant al sol, sense recorregut. En primer lloc perquè resultava gaire bé impossible que Madrid fos l’organitzadora. I el temps em donà la raó. Ja no recorde si dues o tres vegades, en tot cas, tantes, que Madrid ja ha renunciat a organitzar-ne cap. També vaig explicar que les subseus havien de complir unes característiques determinades, que malauradament Castelló no complia; i que la història ensenyava (Barcelona 92) que les úniques subseus a més de dos-cents quilòmetres de la seu, havien estat les de futbol. I que desgraciadament, en este cas, tindria més números Vila-real que no pas Castelló. (I ara si tingués mala llet, recordaria ací un altra activitat esportiva que havia programat Carrasco per a la Plaça Major de Castelló i que finalment no es va celebrar ací). I en aquell debat, repassem l’hemeroteca i els vídeos dels plenaris, vaig dir que el que havia de fer Castelló és apostar per esdeveniments esportius de nivell. I vaig posar exemples, com un campionat d’Espanya de natació, ja que tot just estrenàvem les piscines del carxofar. Afegint, que el turisme que deixaria més diners a la ciutat era el vinculat a l’esport, que a sobre, vinculava el nom de la nostra ciutat a una activitat amb molt bona imatge, l’esport. Encara vaig anar més lluny per dir, que a efectes de turisme, un campionat aleví o infantil, era una millor opció. Primer perquè resultava més fàcil aconseguir ser designats com organitzadors. Segon, perquè mou famílies senceres, que dormen, mengen, prenen un refresc i descobreixen la nostra ciutat.
Tot això explica perquè Compromís ja des del 2007 parlava de fusionar els Patronats Municipals d’Esports i de Turisme (també el de Festes), per crear sinergies, estalviar recursos, i acceptar la realitat de que el turisme que millors redits ens deixa. Era, insistisc, el 2007.
Sales contestà amb cert grau de sorpresa, preguntant-se en veu alta, si algú ens havia filtrat els seus projectes, perquè el grau de coincidència en l’anàlisi era absolut. I clar que no. El que passa, és que el que Compromís pensava el 2007 sobre el particular, coincidia amb el que pensava Sales del PP. Carrasco va seguir en la bona direcció, per això mai no la vam criticar. Ara ella remuga. És la calor.

23 de juliol, 2015

"LA DESMEMÒRIA DEL PP" - CSN - 23.07.15

Hui no em queixaré de l’herència del PP, em queixaré de l’oposició que ens ha tocat. Que no és el mateix, però s’hi assembla. I és que esta bona gent estan absolutament desorientats, sense rumb, i van pegant pals de cec, a vore on poden fer mal. Voran quina història.
L’ajuntament de Castelló té un pis llogat des de fa anys al centre de la ciutat, un pis que ha cedit per al seu compartit a un total de cinc associacions. Alguna el gasta com magatzem, altres hi fan reunions. El bon cas és que el passat mes de gener, la societat que n’és propietària va decidir que ja no volia seguir llogant-lo i així ho comunicà a l’ajuntament. No hi ha res a dir, ni a fer. La llei li dóna la raó. Per eixa mateixa raó, el mes de gener, la regidora Begoña Carrasco va signar l’inici de l’expedient administratiu que deixaria sense efecte el contracte, al seu venciment. Ningú no va avisar a les associacions que a juliol es quedarien al carrer.
L’expedient administratiu va anar fent el seu camí, i no va ser fins al 19 de juny, quan es va comunicar a les associacions la situació. Assabentat de la situació, el regidor delegat, ja del nou govern, va parlar amb elles i els hi va oferir dues opcions. Per als que només volen guardar el material d’escalada, un espai a Tetuan 14. Per als que necessiten un lloc per reunir-me, unes excel·lents instal·lacions a l’edifici Urban. A ningú no li va interessar. Van contestar que sempre havien estat al centre i que al centre volien seguir, que quan tinguérem alguna opció al centre de la ciutat, els avisarem. Francament, això serà difícil que passe, hi ha qui creu que allò que és un favor, es converteix en una obligació. 
Però el més greu no és la reacció de les associacions, sinó pel paperot del PP en les comissions preguntant per quina raó “desnonavem” a les associacions. Els vaig haver de contestar documents en mà, demostrant que la decisió la van prendre ells, van ser ells qui no ho van comunicar, i que hem estat nosaltres qui hem ofert solucions. 

Espectacular el cinisme i la falta d’ètica. La ciutat mereix una millor oposició No aniran a l’infern, perquè el van privatitzar i ha fet fallida. 

18 de juliol, 2015

"L'HOSPITAL PROVINCIAL" Levante-EMV 18.07.15

Durant els quatre anys que vaig ser Diputat, vaig formar part del Consell d’Administració de l’Hospital Provincial. Va ser un treball molt interessant que vaig fer el millor que vaig saber i poder. I ara he d’aprofitar per agrair el suport i empenta que sempre em va donar bona part del funcionariat de la casa.
Les nostres denuncies van evitar que el PP continues amb la seua intenció de mantenir en el sector privat les ressonàncies magnètiques. I les mentides del PP al respecte van quedar en evidència quan en mig d’un plenari, vaig treure de la cartera el document contractual preparat. Van haver de recular, i ha estat un gran encert. Hui, el servei prestat pels professionals del propi hospital és infinitament millor. Més ressonàncies, més professionals preparats per fer-ne, i una reducció més que notable en el temps que es tarda en informar-les.
Les constants denuncies pel mal funcionament dels acceleradors, han estat sovint reflectides per Levante de Castelló, així que no cal que subratlle ara, com hem liderat des de Compromís la denúncia constant. El PP em va tractar reiteradament de mentider, d’alarmista. Al final la pressió va fer que en un sainet lamentable, el President Moliner i el Conseller Llombart, entraren en un guerra de comunicats dient que es comprava un accelerador i que la decisió era de l’un, de l’altre, de cap dels dos... Finalment va intervenir fins i tot Alfonso Bataller, aquell senyor que va ser el més breu dels alcaldes de Castelló (3 anys i 11 mesos), per acabar de convertir el sainet en xarlotada. Res. No s’ha licitat encara. Van posar un immens cartell anunciador...que davant la meua denúncia, la Junta Electoral els va fer retirar. Més morro que Louis Armstrong, després de tres hores de concert.
Aquella oposició ha tingut com recompensa que Javier Moliner ens ha fet fora del Consell d’Administració. Ara que tenim dos diputats, no hi estem presents. Els estatuts del consorci diuen que la Conselleria designarà set membres, i la diputació set més. El vot de la Consellera desempata. Però té carretades de dallonses, que Moliner nomene per als set representants de la diputació, a set membres del PP. La prova de que això és un escenari de batalla política primordial per a ell, és el fet d’haver nomenat un Diputada específica per a l’Hospital Provincial, que és una figura inexistent. Sense cap competència. Sense cap suport legal. Sense cap funció definida, ni actual ni futura. És una comissaria política. Una diputada amb la que vaig tindre l’oportunitat de debatre abans de les eleccions sobre el futur de l’Hospital, i que ja aleshores va ser la única en defensar la pervivència de l’anacronisme que representa, el fet que l’Hospital no forme part directa del Servei Valencià de Salut. Una reivindicació dels partits que ara formem el govern...i el que és més important dels professionals de l’Hospital, que en general consideren un handicap esta anomalia organitzativa. Un pèrdua d’oportunitats per a la seua carrera professional, i el que és pitjor, per als pacients. Convertir l’Hospital en una illa, només per a que Moliner puga tindre una farmaciola a la seua Covadonga particular, és una bestiesa de proporcions còsmiques.
Gaire bé de la mateixa proporció que el cinisme i la desvergonya del PP reclamant ara al nou Consell, per la boca del Diputat Ibañez, tot allò que ells no només no van fer, sinó que van negar que calgués fer. 

16 de juliol, 2015

"SOM GOVERN. I PUNT. CSN 17.07.15

Recorde una fantàstica història de Quim Monzó sobre el significat de les paraules. Sobre el significat profund. Sobre com allò que diem, escrivim, té un significat molt més potent que el significat estricte de la pròpia paraula. Perquè les paraules mai no són neutrals. Si els diccionaris estan plens de mots, és perquè el llenguatge està ple de matisos. Els sinònims, mai no ho són del tot. Hi ha sempre alguna peculiaritat que ha fet que el llenguatge haja creat dos mots diferents per al que sembla ser una mateixa cosa.
El periodisme és un ofici de paraules. De buscar-les, triar-les, ordenar-les, per explicar les coses. Els mitjans tenen ideologia, i la tenen dipositada al compte de resultats. Això condiciona el llibre d’estil, i este, la redacció. Els periodistes també tenen ideologia i la majoria intenten deixar-les al marge quan fan informació política. Per professionalitat. Però no sempre resulta possible escapolir-se de la ideologia del mitjà, ni tan sols obviar determinats marcs cognitius. Llocs comuns. Idees preestablertes que perduren perquè ningú no les repensa.
Durant 24 anys he vist escriure “el govern”, o “el govern popular”, per referir-se al govern local del PP. Mai he llegit “el govern monopartit”, o “el govern de dreta”. Ara en canvi, resulta gairebé impossible llegir un titular on diga “el govern” per referir-se al nou govern de la ciutat. Sempre és “el govern bipartit”, “el govern d’esquerres”… La diferència de tractament a un i altre govern, no és gratuïta, no és innocent (no dic que hi haja maldat en el redactor, però sí dic que accepta un marc conceptual que no és neutral).
Al final, si a un govern, l’actual, necessites posar-li cognom (“d’esquerres”, “bipartit”) és perquè el vols diferenciar d’un altre. Del govern natural, lògic, el dels altres. Aquell que no necessita cognoms.
La dreta ha aconseguit clavar dins de l’imaginari col·lectiu, i especialment en la premsa que amplifica la idea, eixa lectura determinista per la qual el poder li correspon a la dreta per ordre natural, per això quan governem uns altres no ens diuen “el govern”. Han de buscar alguna postil·la per remarcar la singularitat.

11 de juliol, 2015

"UN MATÍ COMPLET" Levante-EMV- 11.07.15

Al Fadrí toquen les 8 i mitja del matí. Plegue el patinet i entre a l’ajuntament. El guàrdia em saluda. Bon dia. Bon dia. L’ascensor lent com sempre, l’agafe i sona el meu telèfon. No conec el número. Conteste: “Bon dia, diguem” A l’altre costat em contesten el bon dia i em pregunten “és el Vicealcalde?”. Jo dubte. No sobre si ho soc o no, que sé que ho sóc, sinó perquè la veu em sembla familiar però forçada. “Sí, sóc el Vicealcalde”. “Soc el Conseller d’Educació”, “Hòstia Vicent!” I tots dos riem. Ens posem al dia. Esta setmana haviam estat parlant de la situació d’alguns col·legis a la ciutat. Herrero, Mestre Canós, Bisbe Climent… Junt amb Enric Porcar, regidor delegat d’educació, plantegem millores per als centres educatius de la ciutat. La conversa no s’allarga gaire. Tots dos som molt d’anar per feina.
A la quarta planta no hi ha moviment. Mentre trec les claus de la butxaca apareix el gerent de Reciplasa. Despatxem quasi a diari. Sempre hi ha alguna novetat. Falta una firma. Una gestió que m’ha de comentar. La gestió diària dels fems és això, diària. Marxa amb un “adéu President” al que no m’acostumaré, però ell diu que li agrada més així. 
Baixe a la segona planta, parle amb unes funcionaries a les que ahir no vaig poder dedicar els 5 minuts que m’havien demanat. Afortunadament podem resoldre el tema a plena satisfacció de totes les parts. Bé.
A les 9.30 en punt entre al despatx de Secretari. Anem a celebrar la reunió setmanal per preparar la reunió del Govern dels divendres. Com a Vicealcalde i Secretari de la Junta Local de Govern, em correspon a mi coordinar les tres àrees. M’expliquen tots els temes que estudiarà el govern. En alguns ens entretenim més. Altres són més de tràmit. Reafirme el meu bon concepte professional del Secretari. També de les tres funcionàries que actuen com secretaries de les tres àrees de govern. Són les mateixes de l’època anterior. Em mereixen confiança. Els vaig demanar que continuaren.
Acabada la reunió, puge els esglaons de dos en dos, com el conill d’Alícia amb un rellotge enganxat al cul. Arribaré justet a la primera visita del matí. Un projecte cultural que m’han volgut presentar malgrat que les competències les exerceix, i val a dir que amb una desimboltura que diries que no ha fet altra cosa en la seua vida, Vero Ruiz, la regidora delegada. Acaba la reunió i sense temps a fer-me un café arriba la següent visita. Uns inversors que plantegen muntar un negoci a la ciutat. Em venen a vore a mi, perquè fa 6 o 7 anys, van vindre a Castelló també amb una proposta, i en aquell moment, el regidor d’urbanisme del PP me’ls va enviar amb aquella frase de: “explíqueselo a la oposición que son los que ponen problemas”, una frase que usaven quan no volien dir que no. Perquè quan volien dir que sí i posar-se una medalleta, com és obvi, ens ignoraven absolutament. Aquell projecte va quallar. Este no sé el que passarà. Té una part molt atractiva, però també té alguns problemes que cal estudiar amb deteniment. És a tot el que m’he compromés, a traslladar-ho al govern, i a estudiar-ho amb els tècnics. Quan marxen aprofite per fer microrreunions amb altres companys de govern sobre temes compartits. 
Despatxe amb el responsable del negociat d’informàtica. Tenim que resoldre algunes qüestions. Compres d’ordinadors. Falta de personal. I des d’allí recollim a Eva i Nuri de premsa i marxem a una llarga reunió sobre el web municipal. Estem introduint canvis. En els continguts i en l’accés. El PP pensava que la transparència és posar molta informació. No és això. Informació tota, però el que fa transparent un sistema és la claredat, la facilitat de navegació, de trobar les coses. Demane als tècnics que habiliten un espai en el mateix lloc on apareixen les noticies del govern, per a que apareguen les de l’oposició. El PP mai va consentir en fer-ho, ara que estan a l’oposició tindran el dret que ens van negar. Torne al meu despatx tocades les 14.30. Signe un parell de documents, torne dues telefonades que trobe anunciades en un post-it. Em reunisc amb els portaveus de Castelló en Moviment. Qüestions domèstiques. Tenen moltes ganes de fer coses, i nosaltres de facilitar-los-hi la feina. A les 15 marxe. És la primera vesprada que no tronaré. Treballaré des de casa, hui la informàtica permet treballar des de lluny. En pantalons curts.
Fa 20 dies vaig entrar per primer cop al meu despatx, em vaig tancar per dins, i em vaig preguntar en veu alta…”Què carai deu fer un Vicealcalde?” Ho vaig descobrint poc a poc. 

08 de juliol, 2015

"ESTOS NACIONALISTES!" CSN 09.07.15



Tenim un oposició instal·lada en el nacionalcatolicisme. Faig un repàs de les seues declaracions a premsa, dels seus articles d’opinió, i m’adone, sense gaire sorpresa, que es passen el dia parlant de banderetes, himnes i de si els membres del govern anem o no a missa. Veges tu quines coses!
Si es preocupen per la meua ànima, jo els estic agraït, però que ho deixen estar. Val més que es preocupen per la seguretat jurídica i la situació judicial del seu partit en conjunt, i d’un bon nombre del seus càrrecs públics, perquè el que els hi ve per davant, si que és un via crucis (judicial) i serà més llarg que el rosari de l’aurora. No hi ha pecat sense penitència.
He llegit declaracions i articles sobre el fet que no sonés la Marcha Real a una processó. És que ho va prohibir una llei que va fer Aznar! Recorden a Aznar els del PP? Aquell President del seu partit, ultranacionalista, i que malgrat tot va legislar dient que no pot sonar l’himne en una processó. I ells ho sabien. Havien estat advertits pel Cap de Protocol, però incomplien alegrement la llei. Així és el PP. Nosaltres la fem complir, i ells protesten. El món al revés!
Han dedicat també un grapat de comentaris al fet de que penjarem la bandera LGTB com una reivindicació social important... Ells, que durant anys van incomplir la legislació negant-se a que en la casa consistorial lluís la bandera europea, al costat de la resta. La bandera LGTB no incomplia cap llei, norma, ordenança o reglament. La manca de l’europea incomplia la llei. I només es va penjar quan Compromís (el BLOC en aquell moment) anuncià mesures judicials, davant el nul èxit de les sol·licituds formals. 
En fi, bé està. Mentre, la policia patrulla, els carrers s’agranen cada matí, creem un pla per invertir en les escoles públiques, una oficina de l’habitatge, estalviem en sous del govern, reparem les deficiències del Gaetà Huguet, posem ordre del descontrol de locals cedits sense contracte... En definitiva, governem. Però ells d’això no en volen parlar, perquè cada acció del govern posa en evidència el que ells feien. A mi ja m’està bé que parlen de banderetes i himnes, però no sé que en pensarà el seu electorat. El que li queda. 

05 de juliol, 2015

"BERGOGLIO" Mediterráneo 05.07.15


Vaja per davant que jo no sóc catòlic, ni sóc cristià. Respecte profundament les creences de l’altra gent, especialment si estes creences respecten el meu dret a no creure-les. Dic això, perquè tinc intenció de dedicar alguns paràgraf d’este article a coses dites i fetes pel Papa de Roma, i ho faig a tall d’exemple, i amb tot el respecte.
Tradicionalment, els diferents Papes, i des de Pius X, han viscut al Palau Apostòlic Vaticà, un edifici arrogantment luxós que davant la pobresa de bona part de la població mundial, i tenint present el discurs oficial de l’Església, resulta d’una notable contradicció. Francesc, però, va decidir seguir vivint a l’habitació 201 de la molt més discreta Casa de Santa Maria. Esta decisió s’ha entés urbi et orbi, com un símbol, un signe, d’un papat amb vocació social. 
El cert però és que la fam al món segueix, l’església oficial continua mantenint els seus privilegis (a Espanya de caràcter fiscal amb una dimensió difícil de comprendre), el Palau segueix sent privatiu de la cúria, i segueix atresorant tresors impensables, com ho fa el museu vaticà, i molts de les propietats eclesiàstiques repartides arreu el món. I malgrat tot, tothom considera un pas en la direcció correcta que el Papa dorga a un lloc més discret. Però la veritat és que la fam segueix al món, i l’Esglesia continua sent multimegamilionària.
També se li ha valorat com un símbol de justícia i apertura, l’expulsió de l’estat clerical d’un prevere condemnat a 14 anys de presó per abusos de menors. Un altre símbol positiu de que poden canviar les coses. El cert però, és que són desenes els casos judicialitzats similars a este, que han estat tapats, consentits i permesos pel Vaticà. Desenes d’escàndols. Centenars de menors abusats. Centenars de families amb dolors eterns.
Dic tot això, i salvant les enormes distàncies, perquè al món de la política quan els nous governs hem prés en els primers 15 dies (el Papa fa ja dos anys que ho és) algunes decisions simbòliques, se’ns ha criticat amb duresa, dient que és pur maquillatge. Postureo l’in va dir el portaveu popular adjunt, l’altre dia…just abans que a la Diputació prengueren una mesura similar, tot i que va quedar a mig camí de la municipal, posant en evidència al portaveu adjunt. 
No dic que no tinga raó qui diu que són coses menors. Dic que en 15 dies hem decidit enviar alguns missatges nítids de canvi (revisió de sous, desaparició de privilegis, reducció de despeses innecessàries, i posada al servei dels més desfavorits tots eixos estalvis), sent molt conscients que això, encara, no canvia gran cosa. 
Subratlle la desproporció d’algunes crítiques. Manifeste la doble vara de mesurar i la doble moral. I afirme, que en realitat, tenen raó els que diuen que encara està tot per fer. Però afirme també, que no ens empeny un esperit suicidament revolucionari, sinó que ens alimenta la ferma determinació de fer canvis estructurals estables i progressius, que això sí, acabaran per significar una indiscutible ruptura amb les anteriors formes i costums, de fer política. 
El nostre mandat és per a quatre anys. Com Vicealcalde ja he posat en marxa la primera instrucció per a la redacció del primer pressupost municipal del nou govern, amb unes directrius clares, que emanen del programa comú. I allí sí, haurem d’estar a l’alçada. Haurem de començar a explicar quins són els canvis i com els anem a fer.  Baixar-se del cotxe oficial, o dormir a l’habitació 201, és un missatge, però no canvia el món. Això sí, seria just que es valorés amb el mateix criteri. 

04 de juliol, 2015

COTXES OFICIALS Vs COTXES D'EMPRESA Levante-EMV 04.07.15


L’ajuntament de Castelló tenia un nombre de vehicles oficials posats a disposició de diferents serveis. No només alcaldia. No només equip de govern. També prestaven serveis a funcionaris, etc. L’Alcaldessa va decidir mantenir-ne només un.
Un polític ha d’agafar el vehicle oficial? Jo crec que en algunes ocasions sí. No l’ha de fer servir com vehicle personal amb xofer, per ser recollit a casa cada matí, per exemple. Però té sentit que l’agafe per anar a determinat acte sense perdre massa temps, o per arribar a temps al següent. Més que l’existència dels vehicles oficials (que no vol dir necessàriament de gama alta ni res per l’estil) crec que el debat ha de ser sobre el nombre i l’ús.
Els de l’ajuntament de Castelló, servien, per exemple, per a dur a l’Alalde (i de vegades en un altre cotxe a un  regidor o dos) a un sopar de barri, i mentre menjàvem el tombet de bou el xofer esperava de plantó dues hores i mitja. Fins que el vam descobrir, un regidor es feia recollir cada matí a la porta de casa, el portaven a fitxar a l’empresa i de retorn a l’ajuntament. He vist cotxes oficials portar a regidors a la guarderia a vore al seu net una estoneta. He vist cotxes oficials convertits en cotxe particular d’una regidora sense carnet de conduir. He vist fins i tot a una regidora portar les compres a casa en cotxe oficial. Clar que calia tallar això! Només caldria.
Alguns al PP recorden que no tot eren abusos, sinó que els vehicles “d’empresa” també servien per portar funcionaris d’ací a allà per fer gestions de l’ajuntament. Cert. He vist desenes de vegades una ordenança dalt d’un cotxe oficial amb xofer, eixir del garatge municipal per dur dues carpetes (o set) al Jutjat, o al Patronat d’Esports. Amb independència de que un dia puga ser molt urgent, té cap sentit que per dur una documentació a l’altra banda de la ciutat calga un vehicle oficial i dos funcionaris? Òbviament no. Ha d’anar l’ordenança carregat a peu? Si es pot evitar clar que no. Però això no vol dir que haja de tindre xofer.
Un altre exemple, els tècnics informàtics municipals són requerits amb freqüència per resoldre un problema informàtic en qualsevol de les diferents dependències que l’ajuntament té repartides per la ciutat. Si ha de canviar un CPU al Patronat de Turisme que està al Grau se’l carrega al llom i agafa el TRAM? És una opció, no sé si la correcta, però és una opció. Però i si ha d’anar a la tinença d’alcaldia nord, i després a Tetuan 14? Saben que la majoria ho fan amb el seu vehicle particular? I saben que no els hi paguem la gasolina?
La mala organització feia que de vegades dos o tres xofers es concentraren a l’edifici municipal, esperant per eixir a fer serveis, i clar, si algú fa una lectura simplista dirà que estan de braços creuats. Però insistisc, no és tan senzill.
Calia acabar amb els abusos que hi havia. I n’hi havia molts. I tothom ho sabia. I els que podien resoldre-ho miraven cap un altre costat quan els que no podíem resoldre-ho ho denunciaven. Però la solució no és fer desaparèixer els vehicles sense més. Perquè alguns fan falta. No per a l’ús particular, però fan falta. 
El PP, clar, està que trina. I ara quan vorà a l’Alcaldessa pujar a un cotxe oficial per anar a un acte, bramarà. Ja ho han fet. Sales mateix a este diari l’altre dia, barrejant-ho tot. Fins i tot el meu patinet. Supose que el fet que jo faça el mateix que abans posa en evidència els seus abusos. Però ja els advertisc que algun dia, possiblement use un vehicle oficial si em cal. Clar que ho faré. El que no faré és abusar, ni usar-lo per la meua vida particular.
El govern ha demanat les xifres de renting dels vehicles. Anem a vore que és el que més ens convé. I després, ja ho vaig avançar, encomanaré un estudi de necessitats  (això que deia dels informàtics, o els ordenances, o podríem afegir inspectors d’obres, gent de manteniment, atenció personalitzada de serveis socials…) de mobilitat dels funcionaris, i en funció del resultat, proposaré la compra de xicotets vehicles elèctrics, dels que no necessiten ni carnet de conduir, per prestar eixos serveis que mai havien hagut de prestar els vehicles d’alta gama. I que estiguen a disposició de determinat perfil de funcionaris, amb tots els controls que calga. 

L’austeritat que se’ns exigeix als polítics, no pot complicar la vida dels funcionaris municipals i empitjorar els serveis públics. 

02 de juliol, 2015

"ELS CENT DIES DE CORTESIA" CSN 02.07.15



El parlamentarisme occidental manté una tradició d’origen britànic, d’atorgar als nous governs una mena de període de gràcia de cent dies, abans de començar les crítiques dures.
Cent dies perquè tothom entén, que assumir la tasca d’un govern no és un procés senzill. Cal un mínim d’aclimatació. Jo posaria l’exemple dels bussos. Quan porten molt de temps submergits a gran profunditat, no poden pujar de colp a la superfície. Han de fer-ho pausadament. Aturant-se. Acostumant el cos. Poc a poc. A bon ritme, però sense imprudències. Per a finalment, treure el cap fora de l’aigua i tornar a respirar sense ajuda de les bombones, i sense risc d’accident cardiovascular per la diferència de pressió.
Ja és ben bé això. Portàvem anys submergits a l’oposició. Respirant a un ritme determinat. Sotmesos a unes condicions ambientals determinades. Amb una certa limitació de moviments. I ara, no podem, en bona lògica, d’un dia a l’altre, governar amb tanta desimboltura com voldríem.
La nostra capsula de descompressió són els tècnics municipals. Ens estan ajudant molt a l’aclimatació, i francament crec que va ràpida, i és tan àgil com pot ser, sense caure en la imprudència.
Que l’oposició respecte o no eixos 100 dies de pacte no escrit, és més cosa d’ells que no pas nostra. Si volen criticar a mi em sembla bé. O en tot cas, encaixe amb esportivitat les crítiques, perquè de les crítiques sempre se n’aprén. De vegades aprens sobre tu. D’altres aprens sobre qui critica.
Els nous actors de la política municipal critiquen. Bé està. Personalment he decidit que si no ens atorguen els 100 dies, jo a ells sí. Perquè aprendre a governar no és senzill, però aprendre els mecanismes de la política institucional tampoc ho és.
El PP és un altra cosa. El PP coneix perfectament els ritmes de la casa. Així que les seues eixides de to, alguns d’un nivell molt miserable, val a dir, no tenen excusa en la inexperiència o manca de perícia. Són fruit de la seua lamentable forma d’entendre la política. A ells si que els contestaré.
Ja entenc que passar del govern a l’oposició és dur. Molt dur. Però s’hi hauran d’acostumar. Va per a llarg.