28 de març, 2015

"TRES PANQUEMAOS" - Levante-EMV- 28.03.15

Pérez Macián es va posar molt nerviós al ple de dijous, quan debatíem una moció de Compromís que demanava regular les Festes i Fires que es produeixen al llarg de l’any a la ciutat de Castelló.
Ell és un home intel·ligent, tot i que la seua militància portada a l’extrem sembla voler ocultar-ho, per tant, tinc pocs dubtes de la seua comprensió lectora. Vull dir que sé que va entendre el que proposàvem. I per tant, que sap perfectament que l’esmena que va presentar no era més que una estratègia covard per no assumir les responsabilitats que els hi correspon, encara, com equip de govern. I això té una lògica que intentaré explicar.
Dic que és covard, perquè evitava entrar en el fons de l’assumpte. I gaste la paraula “covard” perquè és la que ell va dedicar al PSOE quan incomprensiblement es va abstenir en la votació de l’esmena que el PP havia presentat a la seua moció. Diu Pérez que el PSOE ho va fer perquè continua amb el peu canviat després de la relliscada mítica amb aquella moció de festes, i que encara busca congeniar-se amb el “món de la festa” (el de les cometes, perquè hi un món de la festa sense cometes que és molt més plural). L’ocurrència d’editar un programa de festes amb la cara de la candidata tampoc no ajudà. 
Nosaltres demanàvem, ja s’ha dit, normes clares per a Festes i Fires. Ahir mateix es posava en marxa a la vora del Palau Municipal una fira d’editors independents, anualment es celebra la fira d’entitats, Bataller ha inventat una fira de Nadal... Hi ha fires medievals, i altres activitats festives. Cap d’estes depén, per decisió expressa dels estatuts, del Patronat Municipal de Festes. La Magdalena o les Festes de Carrer, sí; totes estes i moltes altres no. El PP, però, no vol regular, no vol debatre, i envia el tema al Patronat, que es vorà obligat, temps al temps, a dir que no és competent en la majoria d’actes que Compromís demana regular.
Aleshores per quina raó fa això el PP? Per por. Per por d’haver d’explicar com, qui, i en base a quins criteris, es cedeixen les casetes de la fira de Nadal, per la qual per ser d’organització pública, no es paga ocupació. A la fira hi ha ONG’s i associacions que venen els seus productes per recaptar uns euros i poder mantenir la seua activitat. Però també negocis purs i durs, que tenen un punt de venda gratuït. Per quina raó la pastisseria A té dret i la Z no? Qui ho decideix. És a canvi de tres “panquemaos”?
Compromís celebra que les ONG’s puguen vendre els seus productes, però no entén per quina raó en la Fira d’Entitats per la Llengua, altres ONGs o associacions ho tenen prohibit. Tampoc no entenem (o ho entenem massa) per quina raó les fires i festivitats diverses es contracten sense cap mena de concurs públic. O per quina raó es permet que Fires a les que no cobrem ocupació de via pública, cobren a les casetes ocupació de via pública. On van els diners?
I té raó PPérez (sic) en dir que algunes coses (només algunes) les haurà de revisar el Patronat Municipal de Festes. Per exemple tot l’entramat de donacions d’empreses, ingressos dels quals la intervenció sempre s’ha queixat que no pot controlar. Caldrà saber com s’adjudiquen el mesó de les tapes, o de la cervesa. Qui forma part de l’associació beneficiada (persones i empreses, alguna de comunicació sembla ser) a qui es cedeix la gestió i a canvi de què, i de quant se’ls exigeix la donació. Si la neteja ha de ser pública, quan l’explotació és privada i la facturació és francament important. En fi. Que sí, que el Patronat Municipal de Festes ha d’opinar i sobretot, ha d’informar de moltes coses. Però n’hi ha moltes altres sobre les quals no té cap competència, i el PP gasta la seua pretesa “defensa de l’autonomia”, per defugir les seus competències incorrent en una enorme irresponsabilitat. I per evitar regular una situació absolutament opaca i discrecional, que no és més que una mòrbida relació de poders econòmics i polítics. I ací, mai es fa res a canvi de res. I ja m’entenen.

26 de març, 2015

"EL CASINO ANTIC" - Mediterraneo - 26.03.15

Aprofite la columna per agrair al Casino haver creat un espai de debat, existent a altres ciutats, i que no hi havia a Castelló. Parlar, i sobretot escoltar, és un exercici social més que saludable, indispensable.
Dilluns vaig tenir l’ocasió dictar una conferència que vaig titular “Un nou contracte social”, i que després d’una breu anàlisi de la situació pretenia deixar clar quin era el nostre model de relació entre l’administració i la societat.
Max Weber va escriure a “El polític i el científic” que els dos pecats mortals en la política eren l’absència de finalitats objectives, i la falta de responsabilitats.
L’objectiu de Compromís és la millora de la qualitat de vida, i vaig posar exemples d’accions en matèria d’habitatge, sanitat i educació, medi ambient, seguretat ciutadana, comerç i serveis, transports públics i mobilitat, paisatge urbà, mercat laboral, cultura de l’oci i l’esport, fiscalitat: i administració i gestió.
I òbviament l’assumpció de responsabilitats, tant en clau interna (allò que farem per aconseguir una administració més transparent i més eficaç i eficient); com externa (aquelles que tenen a vore amb la relació de l’administració amb administrats i empreses). Totes dues, relacionades amb la RSC. Les empreses amb bones pràctiques laborals, socials i mediambientals, seran millor puntuades als concursos.
Tenim un bon equip, tenim les idees clares, i la disponibilitat per assumir la responsabilitat de governar. Ara depén de vostés.

24 de març, 2015

"LA MEMÒRIA DE L'AIGUA" - www.castelloninformación.net 25.03.15

Es coneix com “memòria de l’aigua" la suposada capacitat de l'aigua de retenir una "memòria" de les substàncies que prèviament s'hi han dissolt. Esta teoria és un dels fonaments de l’homeopatia, però no hi ha evidència científica que done suport a l'existència d'esta suposada propietat del líquid element.
Fins ací la realitat científica i acientífica, i ara una opinió personal que em podria estalviar, si tots els fonaments de l’homeopatia tenen el mateix rigor científic, és a dir, cap; l’homeopatia no és més que una estafa. Com si el bruixot de la tribu cantés “la barbacoa” per curar unes morrenes.
Així és, la ciència nega la capacitat de l’aigua per guardar memòria molecular, de les substàncies que en un moment determinat hi hagen estat submergides…però l’aigua sí que en té de memòria. La de recordar els camins que secularment l’han dut al mar. I els busca cada colp que ho necessita, sempre els mateixos. I si la mà humana ha modificat els camins, s’emprenya. Si vorejant els obstacles pot anar on vol, ho accepta; però si la dificultat és gran, es revela, poderosa, potent, cruel.
Vivim a la costa. Part del nostre terme, i del d’algunes localitats veïnes, és aiguamoll. Per molt que es disfresse d’urbanització, de carretera, de PAI, de projecte d’un estúpid i megalòman cap de golf. Aiguamolls. Terra d’ullals.
El camí del Serradal que va de Benicàssim a Almassora, és la històrica línia de costa. Fins on la mar arribava quan volia arribar-hi. I des del Serradal cap a la costa, una bona porció de terreny està per davall del nivell del mar. I l’aigua de la pluja ho recorda, i la del subsòl ho recorda, i l’aigua del mar també ho recorda. Encara moltes persones recorden la darrera vegada que l’aigua salada del mar, trucà a la porta del Molí la Font. No en fa tant. Pot tornar a passar.
Hem fet la CV149 que havia de servir, bàsicament, per donar eixida còmoda a tot el moviment urbanístic que havia de produir-se al voltant del PAI Benicàssim Golf, que mai no es farà. I no només per la sentència judicial ferma que el prohibeix. Hem construït durant anys a primera línia de costa. A Benicàssim apartaments i més apartaments, per al gaudi en general, de “calderos” que és com ens diuen als de Castelló. A Castelló hem espigolat tota la Marjal de cases i casetes, que amb els seus fonaments han destrossat tot el sistema de canalització d’aigües soterrànies que havia fet amb esforç el Coto Arrosser.
Hem desviat sèquia, hem construït en barrancs, i hem sobre poblat zones amb la consegüent sobrecàrrega d’aigües fecals i deixalles. I a tot això li hem dit progrés. Però la memòria de l’aigua, li ha dit entrebanc. Quan l’aigua busca el mar, per esmunyir-se entre onades cap a les fondàries, es troba tots els entrebancs, i si cal, els arrasa. Els obvia, els ignora, els castiga!
Hem reaccionat entubant el Riu Sec, canalitzant el Barranc de Fraga. Hem instal·lat caragols d’Arquimedes, bombes aspirants… Hem inventat mil coses, però mai les suficients per compensar l’haver destruït els camins de l’aigua. Els camins que l’aigua guarda a la seua memòria.

De vegades plou. De vegades plou molt. De vegades plou desmesuradament. Com estos dies ací. Convindria guardar això a la nostra de memòria, per a ser una miqueta més intel·ligents en les nostres actuacions urbanes, i no haver de competir amb la memòria de l’aigua. Que és, acceptem-ho, més poderosa que la nostra.

23 de març, 2015

"UN NOU CONTRACTE SOCIAL" Conferència

CONFERÈNCIA PRONUNICIADA AL REAL CASINO ANTIC DINS DEL MARC DE "HOY DESAYUNAMOS CON:" EL PÚBLIC EREN BÀSICAMENT TOTS LES EMPRESES QUE TENEN RELACIÓ AMB L'AJUNTAMENT, MÉS LÍDERS SINDICALS, EMPRESARIALS I VEÏNALS, I EL RECTOR I VICERECTOR DE LA UNIVERSITAT JAUME I.








Mario Vargas Llosa: "El desprestigio de la política es un suicidio lento".

La política viu un dels moments de major desprestigi des de la transició.

Hi ha quatre raons bàsiques que apareixen en totes les anàlisis, a l’hora d’explicar este trist fenomen.

- La corrupció

- La manca de transparència

- La subordinació dels poders polítics als poders econòmics

- I la mala gestió pública.

La corrupció és un delicte greu. Econòmic, clar, però sobretot contra la democràcia i el benestar.

En el temps que porte en política només m’he topat clarament amb un cas de corrupció, i vaig fer el que em corresponia com ciutadà i com càrrec públic. Dur-lo al jutjat.

En tota la meua trajectòria pública era la primera vegada que acudia als tribunals, no sóc molt amic de dur al fiscal les discrepàncies polítiques, si els delictes.

Sembla que teníem raó. Parle del cas de la depuradora de Borriol, i quan el nostre grup municipal al poble em va explicar el tema, vam investigar i vam presentar la denúncia.

El resultat és que van ser destituïts dos diputats provincials, un d’ells era el Vicepresident primer de la Diputació. I a tots dos els ha costat també la condició d’alcaldes del seu municipi. El de Borriol va dimitir, el de Vall d’Alba ha anunciat que no repetirà.

Nosaltres hem acabat amb la via política, ara continua la judicial, i el Sr. Martínez està acusat de quatre delictes molt greus. Deixem a la justícia actuar.

La corrupció reclama un tractament judicial, i els polítics no som fiscals. Però des de la política hem de crear un clima que la dificulte .

Com a polític he de dedicar els meus esforços a la prevenció, a construir un sistema de relacions entre el poder polític i econòmic, que evite, en la mesura del possible, que passen estes coses.


Necessitem unes normes de joc clares i públiques. Això ho he parlat amb alguns de vostés.

Per això considere que hem de treballar per millorar la transparència, per canviar la relació entre poders econòmics i poders polítics, i millorar la gestió pública.

És per això que els darrers quatre anys Compromís ha insistit molt per la via de les mocions en regular les relacions dels stakeholders de l’ajuntament, per evitar en la mesura del possible la discrecionalitat del polítics, a l’hora de prendre certes decisions.

La transparència no és penjar al web municipal els contractes amb una empresa, o el pressupost d’una obra concreta. això és una part menor.

La transparència és publicitar i facilitar la participació en la presa de decisions. Des de la gènesi de la idea fins a la seua execució. I això vol dir, tot el procés de concurs i adjudicació.

Vol dir que tothom puga conéixer en temps i forma no el que hem fet i com ho hem fet, sinó allò que volem fer i com ho volem fer. I vol dir que qui vulga participar, particulars, empreses, associacions, han de tenir garanties de seguretat jurídica, i normes clares.

Sobre la mala gestió pública podríem posar molts exemples però en atenció a la composició de l’audiència faré referència a una obvietat. Tenim desenes de treballs fets sense suport contractual, de serveis prestats sense contracte, la qual cosa permet una perillosa discrecionalitat i perjudica tant a l’empresa concessionària, com a la ciutat. I té, vostés ho saben, repercussions econòmiques negatives. Vostés cobren tard, i com han de fer de banc, augmenten els preus.

La manca de seguretat jurídica, posada de manifest en les constants objeccions de la intervenció municipal, és un tema que ens preocupa molt.

Des del dia que l’ajuntament signa un contracte de subministraments, obres, o manteniments, sap exactament el dia que venç el contracte. Dos anys, o quatre anys més tard. No hi ha cap explicació per a què els contractes vagen vencent sense revisió i les empreses hagen de treballar sense contracte. O que altres empreses no puguen optar a un contracte perquè no ix a concurs.

I si hi ha una explicació és inacceptable.

No és possible que any rere anys apareguen centenars de milers d’euros en factures de treballs al marge de contractes públics, que s’intenten fer passar com extraordinaris, quan es repeteixen tots els exercicis.

Això vol dir que s’estan prestant serveis habituals, sense concurs públic ni lliure concurrència. Torna la perillosa discrecionalitat per manca de bona gestió administrativa. Si s’han d’ampliar contractes s’ha de fer seguint el procediment establert al dret administratiu.

Després em referiré a com volem nosaltres la relació entre els poders polítics i econòmics, en com s’han de relacionar les empreses concessionàries amb l’administració, i l’administració amb les empreses.

La responsabilitat de l’actual situació és asimètrica. És obvi que no tots en tenim la mateixa part de culpa, però nosaltres no ens amaguem, i assumim la part que ens puga correspondre. I sobretot, assumim la responsabilitat de canviar la situació, de fer propostes, de presentar les nostres credencials per a governar la ciutat.

Deia Max Weber en “El polític i el científic” que hi ha dos pecats mortals en el camp de la política.

- L’absència de finalitats objectives

- La falta de responsabilitats

Nosaltres proposem un nou contracte social que fa una proposta en les dues direccions.

Objectiu.

El nostre objectiu no és el creixement de Castelló, sinó la millora de la qualitat de vida.

La vocació de créixer ens ha empobrit. Ha canviat la fisonomia de la ciutat, i no sempre per a bé.

L’exemple de Mestrets és el paradigma del fracàs.

Una mala decisió política ha generat pobresa i dolor.

El govern municipal amb el suport de la Generalitat va decidir fer a Castelló un Centre de Convencions i la seu d’una universitat virtual.

Cap de les dues decisions tenia un suport lògic. Un informe tècnic. Un pla de negoci.

Amb el nostre turisme no érem capaços d’omplir l’Auditori, però vam encomanar un Centre de Convencions desmesuradament gran, a un arquitecte caríssim.

I la Generalitat va decidir encomanar a un altre arquitecte caríssim la seu d’una universitat que al final ha sigut encara més virtual del que pensàvem, perquè no tenia demanda social.

El govern municipal va voler carregar en la zona de Mestrets tot l’aprofitament urbanístic. Una il·legalitat manifesta com han sentenciat reiteradament els tribunals.

En la zona de Mestrets hi havia tres tipologies. Gent que hi vivia tot l’any, gent que hi tenia un hort cultivat i solars mig abandonats.

En la zona es va projectar un creixement urbanístic que tampoc obeïa a cap lògica racional, si de cas a una lògica econòmica que ens ha dut a la greu situació actual.

Les empreses constructores van comprar la major part dels terrenys. Uns propietaris van vendre, altres van aguantar, altres van pledejar. El preu del sòl es va disparar per la pressió urbanística i va fer inviables els pisos de protecció oficial.

Ningú no ha guanyat. Tothom ha perdut.

- Les famílies que hi vivien han patit per a no res.

- Les empreses tenen milions soterrats.

- El Centre de Convencions no es farà mai, i hem pagat 2’7 milions d’euros

- La VIU mai no es farà i els diners públics invertits són ara propietat de Planeta i el projecte ja no està a Castelló.

- La ciutat ha viscut un conflicte llarg i innecessari

És el paradigma de la mala gestió política.

Ocurrències irreflexives i innecessàries pensades a major glòria de governants amb vocació de transcendir, taxades a preu d’or, planejades sobre il·legalitats, que acaben encarint el preu del sòl, empobrint les empreses i castigant els veïns.

Un esperpent. La fotografia fixa d’una època, d’una forma de governar.

Nosaltres apostem per millorar la qualitat de vida i si hem de créixer, serà una conseqüència del benestar de Castelló.

Els paràmetres que avaluen les agències per determinar la qualitat de vida son:

-Habitatge. Tenim habitatge nou més que suficient per a la població prevista, però necessitem que el sector funcione, per això apostem per la rehabilitació d’habitatges. També en defensa del model de ciutat compacta.
L’ajuntament va aprovar el mes passat una moció nostra per crear un pla de rehabilitació (inspirat en el proposat per la CEOE) amb una dotació pressupostària suficient.

-Assistència sanitària i educació volem tancar el mapa sanitari i escolar de la ciutat.
Obres de manteniment dels col·legis i arrelament dels centres als barri. Dins  dun pojecte glogal de ciutat educadora. Apertura de centres de salut i ambulatoris amb dotacions adequades per a la composició social de cada zona. no té les mateixes necessitats el Raval Universitari format per famílies joves, que barris poblacionalment envellits.

-Medi ambient. L’excés de classificació urbana de sòl ha fet que s’abandonen milers de metres de conreu al voltant de la ciutat. Hem perdut un vertader cinturó verd, hem desincentivat l’agricultura, i hem disparat els preus del sòl. En el procés de redacció del nou PGOU volem revisar, i així ho hem explicat a tots els fòrums, les tipologies del sòl, i conseqüentment l’IBI.

-Seguretat ciutadana. Han augmentat els robatoris en els comerços del centre. Tenim una plantilla de policia molt extensa, i amb un alt grau de formació. Però no els veiem al carrer, perquè estan cobrint les mancances d’altres policies. I com a conseqüència hem contractat de forma poc transparent 80 AMUS.

-Comerç i serveis. La nostra aposta pel comerç de ciutat és ferma. És el que crea els llocs de treball de més qualitat, i qui reverteix els guanys en la mateixa ciutat. Castelló ha castigat el seu comerç en benefici de les grans superfícies. No poden competir si els accessos són cada dia més difícils, mentre que els centres comercials tenen carreteres directes i aparcaments gratuïts. 
La idea original de Centre Ciutat era bona, l’execució, ho dic davant dels seus representants, deficient. Hem de revisar-la.

-Transports i mobilitat. L’ajuntament va encomanar un pla de mobilitat a una empresa especialista, quan ja havia decidit el traçat del tram, no fer un carril bus quan es va fer la remodelació de les rondes Magdalena i del Millars, la xarxa de carrils bici… L’empresa no va poder resoldre res. Diners tirats. 

La mobilitat a Castelló no és eficient. Per a nosaltres és un dels objectius bàsics, perquè d’ella depén en gran part el futur del nostre comerç, i amb ell, un model de ciutat.
Vull recordar que vam ser els primers en parlar d’un transport de via reservada a la ciutat (any 2002). I manifeste ací, que tota la desmesurada despesa que s’ha fet per a la línia 1 del TRAM, només tindrà sentit si hi ha línia dos, i connexió interurbana. Cas contrari amb un model molt més senzill hagués estat suficient. Castelló ha d’assumir la seua condició de capital. 

-Paisatge urbà. El manteniment de la ciutat és deficient. I la culpa no és  sempre de les empreses concessionàries. 
És de com el govern local ha gestionat la situació. Quan l’equip de govern diu que ha aconseguit millors preus, oculta que és a canvi de menys hores i menys personal. Nosaltres no volem retallar imports de contractes, però exigirem eficiència. Implementarem sistemes d’avaluació en 360º. 
És fàcil d’entendre. Per a qui pensa en eleccions el manteniment és una despesa. Els que pensem en termes de qualitat de vida, el manteniment és una inversió imprescindible i prioritària. 

-Mercat laboral. L’ajuntament no té competències directes. Però podem fer algunes accions, jornals de vila per a treballs molt concrets, i sobretot, pagar a temps a les concessionàries. Això ajuda a no destruir ocupació i abarateix els costos dels contractes. 
Però l’ocupació la creen les empreses, i des de l’administració s’ha d’ajudar.     La principal política municipal d’ocupació és incentivar a les empreses que generen més i millor ocupació, premiant eixa actitud en els barems dels concursos públics.

-Cultura de l’oci i l’esport. Presentarem un projecte cultural de mandat, que incentivarà  Amb objectius. Plural i per als diferents públics. Però volem canviar el model actual en el qual qualsevol persona, empresa, associació o grup, va a l’ajuntament qualsevol dia de l’any, amb una idea i l’ajuntament la finança. Tot no és subvencionable. Tot no ha de tindre finançament públic. Sol ser molt més útil deixar que les iniciatives es puguen desenvolupar per sí mateixes sense molestar que no fer-les esclaves de les subvencions.

-Administració i gestió. Hem de reprendre tot el procediment de modernització de l’ajuntament i reprendre la qualificació de ISO i altres certificats de qualitat, que en el seu moment es van plantejar i s’abandonà. És una garantia de bon servei.

-Pressió fiscal. Queda un important marge per a l’estalvi. Per exemple amb una idea simple, canviar el “personal de confiança” per tindre “confiança en el personal”. Gran part de l’staf polític, que és car, i no està justificat curricularment, podria estar ocupat per funcionariat.

Volem democratitzar la imposició general. No es tracta de crear més impostos, taxes o preus públics, es tracta de què tothom pague el que ha de pagar. Hi ha un absolut descontrol amb el tema dels guals o de l’ocupació de via pública, que resoldrem. Bosses de frau que no s ’han perseguit. 
Si tothom paga el que ha de pagar... tots pagarem menys.

Crearem un full d’aportacions ciutadanes. En gener tot contribuent censat  a la ciutat rebrà un full on se li explicarà tot el que haurà de pagar a l’ajuntament amb les dates de venciment. I se li oferirà periodificar mensualment la globalitat de les seues obligacions fiscals. Això pot ser molt útil i còmode per a empreses i famílies, i ho és també per a l’ajuntament que trencaria en gran part l’estacionalitat dels ingressos, podent evitar molts crèdits pont, estalviant així en càrregues financeres.

En l’altra cara del document rebran un gràfic simple on voran quin percentatge dels seus impostos va a parar a cada concepte. Neteja, llum, aigua, sous del personal, transport públic, obres de manteniment…

La gent té dret a saber i nosaltres no tenim res a amagar.

Senyores i senyors, he presentat alguna proposta concreta en cadascun dels punts enumerats. No cal dir que estem ultimant un programa electoral molt més concret i que podran consultar en el nostre web en poques setmanes.

Tots estos punts als que m’he referit són els que es tenen en compte a l’hora de qualificar la qualitat de vida d’una ciutat. 

I millorar la qualitat de vida, vol dir permetre que la gent visca millor. La política municipal, tal com jo l’entenc, consisteix precisament en això.

Hem de redimensionar la política municipal. Som regidors, no ministres. Asfaltem carrers, no construïm catedrals.


Fins ací he intentat establir l’objectiu, la qualitat de vida, ara toca establir la responsabilitat, seguint la dualitat de Max Weber.

L’ajuntament, com una organització més, ha d’avançar en la línia de la responsabilitat social corporativa.

Algunes de les empreses hui ací representades fa temps que treballen en eixa direcció. Assumim el repte d’avançar en eixe camí.


Mitjançant la implantació de mesures de RSC, l’ajuntament s’ha d’implicar de forma activa en el desenvolupament sostenible i de respecte dels drets de les persones, des de tres dimensions: social, econòmica i mediambiental.

Una de les claus és l’aplicació d’un mètode de govern obert i transparent per conciliar els interessos de les diferents parts que conformen el sistema de l'organització. Els stakeholders als que ja m’he referit. Ciutadania, ciutats veïnes, proveïdors, associacions de tota classe i condició, empreses de la ciutat, Universitat Jaume i, patronal, sindicats, funcionaris…

La integració de responsabilitat social aporta un valor afegit a les organitzacions. Té molt a vore amb el que he explicat de l’objectiu. El model del creixement no sostenible i de les grans icones, està pensat al servei dels polítics, a curt termini, per a guanyar eleccions.

Nosaltres fem una aposta atrevida per un canvi de paradigma, que creiem que va més acord amb la realitat. No pretenem la maximització dels propis beneficis a curt termini, pensant en les eleccions.

Creiem fermament que la societat és adulta i té capacitat de discernir. La implicació en la promoció del desenvolupament humà comporta beneficis i avantatges, a més d’incentivar el seu creixement econòmic i millorar la competitivitat a llarg termini.

En aquest sentit, la responsabilitat social corporativa adquireix dues dimensions:

Interna:

-una política de personal pactada amb els sindicats que incentive la mobilitat funcional. Tant física com en horaris. Hem de prestar millor servei a la ciutadania.

-Hem d’avaluar les places funcionarials de l’ajuntament, i aquelles necessàries cobertes per interins, han d’eixir a oposició. Volem els millors.

-Establir una traçabilitat clara de la carrera funcionarial amb avaluació continua en 360º que evite tant com siga possible la intervenció política en les carreres dels funcionaris.

(Actualment hi ha tres funcionaris dirigint tres importants àrees de gestió, que compatibilitzen eixe càrrec amb idèntica responsabilitat a l’executiva local del Partit Popular.

Això genera un evident conflicte d’interessos cas de canvi de govern municipal. Com han consolidat les places, no se’ls pot apartar, com a molt, buidar-los de competències mantenint-los-hi el sou, i nomenar nous responsables, la qual cosa dispara els costos laborals.

No està bé.
Si les carreres dels funcionaris es desenvolupen en funció de capacitats i mèrits, i sense la intervenció del govern municipal de torn, desapareix la capacitat política de forçar informes en un sentit o altre, evitant alguns dels perills que han dut a polítics deshonestos a ser investigats judicialment) 

Externa:

-Explorarem les subhastes com fórmula de contractació, buscant la transparència i la millor relació qualitat preu. En este sentit l’experiència de la     Universitat Jaume I ens serà molt útil.

-Els concursos públics, amb massa freqüència els determinen l’apartat de “millores”, que és terriblement subjectiu, i que amb massa freqüència la “millora” (especialment en obra pública) acaba sent un cost nou per al municipi, quan no directament el caprici personal del polític que ha de decidir qui guanya el concurs.

Amb publicitat prèvia, baremarem les millores de forma que aquelles que representen un estalvi per a la ciutat, tinguen més puntuació que les que incrementen l’apartat de despeses. Exemple…preferim una ampliació en el període de garantia i manteniment de l’obra, que l’enjardinament d’una zona, que després haurem de mantenir.

-Les accions de responsabilitat social corporativa (laboral, mediambiental i econòmica) seran valorades positivament en els concursos públics. Seran un valor a tenir en compte en les ofertes. Aquelles empreses socialment responsables seran premiades.

-Totes les ajudes i subvencions estaran condicionades al retorn social. L’ajuntament no ho ha de pagar tot. Hi els subvencionats han de ser corresponsables econòmicament del projecte.

-Tant eixes ajudes i subvencions, com tots el programes, de qualsevol àrea de l’ajuntament hauran de ser autoavaluables, i la seua continuïtat anirà en funció de la seua eficàcia i eficiència.

-Crearem un reglament de publicitat institucional i un pla de màrketing. Posarem fi a la subjectivitat. Normes clares per a tothom des del minut zero.


-Es reglamentarà de forma clara les condicions en les que les diferents associacions podran tindre, o no, dret a la cessió d’un local públic, posant fi a l’actual situació de clientelisme.

No seré més exhaustiu i deixarem espai a les seues preguntes.

Senyores i senyors, em podia haver presentat hui davant de vostés fent un discurs emotiu sobre el meu castellonerisme, o explicant com ho han fet de malament uns i altres, o relatant obres concretes en este o aquell barri….

He triat el risc de ser honest. De presentar-me davant de les associacions, els sindicats, però sobretot davant de l’empresariat de Castelló, per explicar que tenim la ferma voluntat de canviar el model de relació entre l’ajuntament i els actors de la ciutat.

L’ajuntament no pot ser un calaix sense fondo que assumeix totes les propostes d’uns i altres. No hi haurà subvencions sense contraprestacions.

L’ajuntament ha de ser just amb les empreses amb les quals treballa, i això vol dir normes clares, contractes transparents, pagaments puntuals, i no demanar favors en forma de “fes-me este treball encara que no estiga al contracte que ja ho arreglarem al pròxim”.

I les empreses han de ser justes amb la ciutat i buscar l’excel·lència en els seus serveis.

Tenim el convenciment que podem eixir de l’actual situació, i eixir reforçats, sempre, que ho fem sobre un nou model de relació. Sempre que siga a partir de un nou contracte social. Si no canviem les normes, d’ací a 10 o 15 anys tornarem a patir una crisi idèntica. Si no hem aprés res, repetirem tots i cadascun del errors. 

No ens ho podem permetre.

Ens necessitem mútuament.

L’administració necessita que les empreses guanyen diners per a crear ocupació, generar riquesa i pagar impostos.

L’administració necessita que les associacions continuen fent un treball de cohesió social. Necessitem una societat civil activa, i això no vol dir una societat civil subvencionada i clientelista.

I vostés, els uns i els altres, necessiten una administració pública àgil, amb una gestió transparent i justa, un ajuntament gestionat amb criteris d’eficàcia i eficiència com els que ens reclama el segle en el qual estem.

Esta és la nostra proposta de nou contracte social. I està oberta a les seues aportacions per millorar-la.

Tots els actors de la ciutat hem d’assumir responsabilitats, hem d’esforçar-nos i hem de col·laborar. Es tracta de Castelló.

Es tracta de millorar la qualitat de vida de la gent de Castelló.

Quede a la seua disposició.


Moltes gràcies per la seua atenció.

21 de març, 2015

"LLISTES, TITULS, INDEPENDENTS" - Levante-EMV - 21.03.15

Això va per tongades. Ara sembla que tothom està pendent dels noms que figuraran a les llistes electorals. Té la seua lògica, perquè és important saber el qui, però no deixa de ser frustrant que això ocupe molt més espais als mitjans que el què.
Vull dir que hores d'ara pràcticament no hem vist res publicat sobre programes, i als polítics se'ns pregunta poc sobre això; en canvi, les travesses sobre qui ocuparà quin lloc a una llista electoral són constants. Hi ha partits en els que sembla que això importa poc. No sabem res del seu programa, ni de qui ha de formar part les llistes, i malgrat tot, demoscòpicament se'ls veu poderosos. Alguns fins i tot arrogantment poderosos al proclamar-se (sense llista ni programa) guanyadors electorals.
Compromís ha fet els deures, i després de sotmetre els dos primers terços de la seua llista a unes primàries obertes a la ciutadania, que es van saldar amb un èxit de participació sense precedents, vam fer públics els primers 17 o 18 noms de la llista municipal, amb la qual cosa s'han acabat les travesses.
EU ha anunciat el cap de llista i sembla que ja està, que de moment no calen més noms. El PSOE va triar en primàries i per la mínima, la seua cap de llista, i esta unes setmanes més tard va fer pública la llista completa. Tema mort també. Ja no hi ha morbo, més enllà de vore qui ha quedat fora.
Queda el PP. Ací les travesses són constants. Primer perquè el PP tria les llistes d'una forma molt opaca (bo, en este sentit coincideix amb el PSOE podríem dir), de forma que es dóna peu a les elucubracions. Es parla de noms caiguts en desgràcia, es parla de persones que podrien entrar en la llista...Enguany més que mai, la llista popular té el seu interés, perquè no hi ha una sola enquesta que li done majoria absoluta. Malgrat les filtracions interessades i manipulades, ho saben. I això duplica la tensió. Este cop no és el mateix anar de 9 que d'11. I este cop tampoc no és el mateix ser 3 que 6, perquè no governar ja no és tan abellidor. 
En les llistes a les Corts passa el mateix. Nosaltres ja la tenim feta, si més no, en els primers llocs. Vicent Marzà, Mònica Àlvaro i Belén Bachero són l'aposta per a representar-nos. Més enllà de tres l'èxit seria sorprenent fins i tot per a nosaltres. La del PP està en l'aire. Alberto Fabra considera que un President de la Generalitat no pot ser candidat més que per València, i malgrat que porta tota la vida venent “castellonerismo bien entendido”, traeix la ciutat que el va vore néixer i demanarà abans el vot a Nàquera que a la Plaça del Real. Decebedor. I a la llista de Castelló hi ha colzades. I dormitaven fa anys massa pesos morts, i ara han de buscar un forat per alguns descartats de luxe a les municipals, i no hi ha lloc per a tothom. No n'hi ha. Això és així, i com ho saben, les ganivetades son de nit i per l'esquena. No hi ha presoners en política, només cadàvers. 
El PSOE no ho té millor. Sembla que Puig ha decidit apostar per independents vinculats a universitats. Ni em sembla bé, ni em sembla malament. No em sembla res. Només dic, que tots tampoc no hi caben, i esta fórmula deixa ferits dins del partit, ferits dels que després trien secretaris generals i voten als congressos. Puig ho sap. I sap que juga al tot o res. La toga i el birret com garantia.
En els 10 primers llocs de la llista municipal de Castelló hi ha 13 carreres universitàries, dos màsters i un doctorat. Però sobretot hi ha 10 carreres professionals. 10 persones amb vida laboral al marge de la política o en paral·lel a la política. La formació és fonamental, però el dia a dia laboral, probablement ho és encara més. No ho dic de forma vanitosa, però és també per baixar una  miqueta els fums a alguns que es passen el dia recordant que tenen professors universitaris, carreres, estudis... O que venen els independents com una qüestió determinant. A la nostra llista hi ha també alguns professors universitaris, i independents. Independents que ocupen llocs d'impossible eixida, i que ho fan per posar en evidència el seu compromís amb Compromís. No tenen res personal a guanyar, i en canvi sí algun estigma a suportar. I estan amb nosaltres, i volen que se sàpiga. I dit això... quan vulguen els altres, parlarem de programes.

18 de març, 2015

"QUIN SOU PER A LA POLÍTICA?" www.castelloninformación.es - 18.03.15

Els sous que han de cobrar les persones que es dediquen a la política són fruit d’una controvèrsia antiga, revifada amb virulència, ara que la política sembla tindre una pèssima imatge. És un debat que es presta a la demagògia per tots els costats.
Personalment voldria afrontar el tema amb rigor. Sembla un principi generalment acceptat que tot treball mereix una retribució. Tot i que també hi ha qui nega la major, clar que si  la política és gratis, només podran fer política els que no necessiten guanyar diners per mantenir a la família, i això en una democràcia sembla inacceptable.
D’altra banda, compatibilitzar la representació pública amb un lloc de treball és francament difícil. D’una banda per l’exigència de la vida política, i d’altra perquè a banda dels funcionaris, la compatibilitat de les dues ocupacions no està ben resolta a l’ordenament jurídic. És així. 
Acceptat el fet del sou, el problema ve a l’hora de fixar la quantitat. He sentit gent defensar que cal pagar molt bons sous “perquè així no robaran”, com si no coneguérem casos de gent més que rica, que roba més que alena i alena més que un porc. També he sentit que si paguem “sous mileuristes, tindrem polítics mileuristes”.
La política no és una activitat per fer-se rics, només caldria! Però entre l'abús i la justícia hauríem de trobar un espai d’acord. Crec que s’ha de pagar un sou just, al cap i a la fi, exigeix una gran dedicació, i no té horaris.
Dilluns els quatre grups municipals vam debatre sobre el particular. Fent un resum ràpid, podríem dir que PP i PSOE proposen que els sous es queden com estan, perquè diuen, i amb raó, que els que actualment es paguen estan dins dels rangs que la FEMP proposa, i encaixen perfectament en la legislació actual.  EU fa una proposta molt més restrictiva posant uns topes salarials que a més a més condiciona al fet de que els regidors mantinguen un altra activitat laboral o professional. Això té un difícil encaix, però vorem com evoluciona la negociació.
En el nostre cas, hem fet una proposta senzilla, en lloc de calcular el sou de l’alcalde (com s’havia fet tradicionalment) en base al dels funcionaris que més cobren, nosaltres proposem que el seu sou no puga superar en cap cas les 3’5 vegades el sou de qui menys cobra a l’ajuntament. No és una invenció. Forma part de la filosofia de l’economia del bé comú, que pretén escurçar les distàncies entre la gent que cobra més i cobra menys en una organització (empresa, administració, ONG…).
Al PP no li agrada. Ens recorda que Bataller guanyaria molt més fent de metge. Però jo els he recordat un nombre important de regidores i regidors, que guanyen molt més de que guanyarien al mercat laboral. Especialment tota la gent que no té historial previ a la política. I no són ni dos ni quatre. Són més.
És veritat el que diu el PP, amb la nostra proposta hi hauria un bon nombre de funcionaris que guanyarien més que l’alcalde. Però és que a mi em sembla bé. Els he posat el següent exemple. Nosaltres som el Consell d’Administració, però tothom trobaria lògic que un conseller d’un hospital cobrés menys que un neurocirurgià que té un immens grau de responsabilitat. Per quina raó el regidor d’urbanisme hauria de guanyar més que un arquitecte?
Algú es preocupava pel sou del Tinents d’Alcalde, perquè si cobren una part proporcional, podrien quedar-se amb sous molt justets. I això nosaltres també ho qüestionem. És de nou una qüestió filosòfica. El PP entén d’equip de govern com una qüestió absolutament piramidal i profundament jeràrquica. Nosaltres ho veiem d’una forma més horitzontal i col·laborativa, de manera que també voldrien escurçar les diferències salarials entre uns i altres. Entre altres coses perquè  si les decisions són col·lectives, les responsabilitats i la dedicació també ho hauran de ser. I dedicació i responsabilitats, són els dos principis bàsics, que al nostre entendre han servir per definir els sous polítics.

14 de març, 2015

"ENQUESTES" - Levante-EMV- 14.03.15

Una vegada vaig anar a FITUR. Deguera ser l’any 2011. Un polític amb molt de renom entre nosaltres em va fer una escolteta. “Tinc una enquesta” i em va mostrar un tovalló de paper, on escrit a mà hi havia el nom dels quatre principals partits de la ciutat, i al costat una previsió en número de regidores i regidors que podien aconseguir. Potser per alguns un tovalló no siga exactament una garantia, però jo vaig pensar en el contracte de Messi i vaig decidir obviar la cutror i centrar-me en el contingut. El meu interlocutor em va dir que havia “filtrat” eixos resultats a la premsa. La meua cara d’escepticisme em degué delatar, perquè el meu col·lega em va preguntar què passava. “No quadra”, li vaig dir. “Suma 26 i ha de sumar 27 que són els escons que hi ha en joc”, ell va sumar, va confirmar l’error, i amb el meu boli va canviar un dels resultat per tal que el sumatori fos correcte. El dia després, un diari publicava aquells resultats “científics”. Els resultats reals no s’hi van assemblar gaire. 
Això va així. És trist, però va així. La majoria de les enquestes a les que es fa referència en els mitjans, no tenen fitxa tècnica. No se sap quan es va fer l’estudi, ni amb quants individus, ni res de res. Són xifres que si vols te les creus i si no vols, no te les creus. Per l’“off-Castelló” ciruculen des de fa temps algunes xifres. Una enquesta que hauria fet un grup investigdor de la UJI i que suposadament hauria encomanat el PSOE, i la que va contractar el PP i mai no ha fet pública. Es filtren, això sí, algunes xifres. I en les dues hi ha quatre coincidències importants. La primera el fet que el PP perd la majoria absoluta. La segona, que hi ha una gran expectació pel resultat que puguen obtenir, o no, un parell de partits que semblen estar de moda però que encara han de confirmar-se en unes eleccions. La tercera els mals resultats del PSOE. I la quarta l’important creixement de Compromís. I sobre eixes quatre coincidències, es basteixen discursos. 
Com era previsible, quan és el PP qui filtra, es suma 2 o 3 regidors als resultats que li dóna l’enquesta, i tot i això acaba reconeixent que no hi ha majoria absoluta a la vista. Si em pregunten a mi, jo crec que el PP té vot ocult (hi ha gent a qui li fa vergonya dir que els vota, lògic) i que el seu resultat serà millor del que molts voldrien, però també crec que els resultats electorals permetran majories alternatives. No tinc dades científiques que avalen això, només “treball de camp”, sensacions. I algunes intuïcions filles de ser gat vell. 
Fa uns mesos el PP bramava contra les coalicions. Si recorden, fins i tot va arribar a proposar un canvi de la llei que els garantís governar encara que perderen la majoria absoluta, sempre que arribaren al 40%. Allò va generar un escàndol de tal magnitud que ja no se’n parla. Els regidors que van eixir en tromba a defensar aquella indecència jurídica, buscant arguments impossibles, ara callen. Del tot. Segurament perquè el 40% tampoc no és una fita imaginable. I també, perquè han posat la maquinària en marxa per alimentar alternatives, amb l’esperança de que alguna d’eixes formacions els hi puga garantir la permanència en el poder. Que diguem-ho clar, és el que mou i cohesiona al PP. L’exercici del poder. 
A Compromís estem en allò que hem d’estar. Hem celebrat unes exitoses primàries que han disparat la militància, i han deixat fetes les llistes electorals. Ara les diferents sectorials ultimen el cos del programa electoral, un programa que passarà per les assemblees obertes a la ciutadania, que ja estan programades per a les properes setmanes. I en paral·lel, el treball quotidià, discret, carrer a carrer, barri a barri. 
Com sempre es diu, l’enquesta que val és la del dia de les eleccions, i per a eixe dia estarem llestos. Amb un equip preparat per a gestionar la ciutat, un programa realista i eficaç. I, estem convençuts, la confiança creixent de la societat, que ha dit que vol un nou model de política.

12 de març, 2015

"PEQUEÑOS NICOLASES" - Mediterráneo - 12.03.15

Ana Botella va dir: “yo suprimiria la nuevas generaciones de los partidos”, contestant a una afirmació prèvia d’Esperanza Aguirre en la que la dirigent reclamava que els joves militants tingueren abans una professió, que una quota per ocupar càrrecs públics. Compartisc el que diu Aguirre, no el que diu Botella. Els joves tenen dret a vehicular les seues preocupacions a través d’ONGs, associacions o partits polítics. Només caldria. Altra cosa és que això els garantisca una posició de privilegi.
Esta segona lectura que de la militància fan alguns joves, arriba al paroxisme amb el Pequeño Nicolás. Un delinqüent de coll blanc, criat a la mamella del poder corrupte del PP. Però això sent greu, ja ho arreglarà el jutge. Em preocupen més els altres “pequeños nicolases”.
Eixe grupet de 6 o 8 jovenets populars, que apareixen en tots els actes oficials, que es colen com com anguiles a les comitives oficials, que actuen com una entitat pròpia a les “bodeguilles” de la premsa, que els trobes en segona fila en tota foto oficial. Igual pugen a la Magdalena a colzades entre consellers, alcaldes i algun saragüell de la Junta de Festes; que aconsegueixen cadira de privilegi en un acte oficial.
Nicolases que es creuen hereus del poder dels seus, i que pensen que la seua militància, els dóna una rellevància pública. Em preocupa, perquè són un símptoma. El dels que creuen que el poder li correspon al PP per mandat diví, i que el poder és hereditari. Un símptoma més de que el PP és un règim. 

06 de març, 2015

"ECONOMIA DE CAMPANYA II" Levante-EMV- 07.03.15

Segur que Vicent Sales em perdonarà que use el mateix títol que va usar ell en un article la setmana passada, afegint només un ordinal per significar que és continuació d’aquell. O per a ser més exacte, rèplica. I si no em perdona, tampoc no passa res, tal dia farà un any.
La tesi de Sales és que mai abans l’economia havia impregnat tant la política com ara. I després de transcriure algunes dades del CIS, ens recorda que hi ha partits polítics que han fitxat destacats economistes per a la redacció del seu programa. No diu res del PP, supose que perquè la darrera vegada que van fitxar un economista de renom, Pizarro, els hi va eixir “rana”. 
En tot cas la tesi de Sales és fallida. Només caldria recordar el contundent “It’s the economy, stupid” del cuartell general electoral de Clinton el 1992, per desacreditar-la. Perquè sempre, sempre, l’economia ha estat en el disseny bàsic de tota política. De tot partit, i de cada programa. I no pot ser d’un altra forma.
Manté Sales que “el progrés intel·lectual, espiritual i material de les societats contemporànies no es déu, o millor dit, no únicament es déu a decisions preses per economistes”. Una obvietat. Però també una escaramussa estilística per ocultar una realitat, “el progrés intel·lectual, espiritual i material de les societats contemporànies” està íntimament lligat al sistema econòmic d’eixa societat. 
No deixa de ser sorprenent que en un article on cita fins a nou economistes (bé, en cita el nom), no haja trobat una sola referència acadèmica que li puga servir per subratllar algunes de les seues atrevides afirmacions. 
"L’esquerra no creu que el mèrit, el treball dur i l’excel·lència expliquen la desigualtat en part. Més bé mencionen els perjudicis, la sort i l’aprofitament com explicació” és una de les seues perles. Un altra és: “Perquè el propòsit dels valors de la lliure empresa que defensem des del Partit Popular estan vinculats a la prosperitat humana, no al materialisme” I esta altra: “Representem la igualtat d’oportunitats, no la igualtat de rendes. Pretenem estimular la prosperitat, no gestionar la pobresa”. 
Quan Sales parla del foment de la lliure empresa a mi em ve al cap els “amiguitos del alma” i tota la corrupció política i econòmica, de la que la fiscalia acusa al PP en general, i al PPCV en particular, i que es basa en pràctiques que atempten directament contra la lliure concurrència i la llibertat d’empresa. Les polítiques del PP de Sales tots estos anys han estat les d’intervindre en el mercat, afavorint a determinades empreses a canvi d’un “impost revolucionari”. Les polítiques del PP, han sigut les de desviar diners públics per a que particulars amics facen negoci (VIU, Aeroport, F1…). El balafiament de fons públics ha fet que les administracions governades pel PP hagen estat anys sense pagar puntualment als proveïdors, la qual cosa ha significat un increment dels preus a pagar, perquè eixos proveïdors, no sempre podien fer de banc de les institucions mal governades pel PP. Algunes d’eixes empreses han fet fallida. Han hagut de tancar i han enviat a l’atur a la gent que hi treballava, perquè les institucions no els han pagat quan tocava. S’ha de tindre barra per parlar de “foment de lliure empresa”.
Llegir a un portaveu del PP escriure que representen “la igualtat d’oportunitats” em genera un profund malestar intel·lectual i ètic. “La progressiva diferenciació ciutadana en l’accés a drets bàsics marcarà la nostra estructura social en els propers anys”, la frase no és meua, és del 2012 i està copiada de l’extens document “Desigualdad y Derechos Sociales” que signa la Fundació d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada, FOESSA; depenent de Càritas. Càritas! No Karl Marx!  
L’estudi diu també que “en l’àmbit educatiu, els tret més general de l’evolució del sistema de de la perspectiva dels drets socials és la pronunciada caiguda de la despesa registrada els darrers anys” i afig que segons les xifres extretes dels pressupostos inicials, “la despesa pública va ser en el 2012 dos mil milions més baixa que l’any 2009”;  i adverteix que eixos retalls afecten de forma clara a la qualitat i el rendiment del sistema.
Segons la seua experiència “Els retalls en educació estan provocant principalment: L’augment de la despesa que significa per a les famílies l’educació. L’accés cada colp més restringit a beques per estudis. La manca d’atenció a necessitats educatives especials. I l’increment de situacions de desigualtat, és a dir, d’alumnes sense material bàsic o sense recursos econòmics per poder accedir a les activitats extraescolars provocant situacions de desigualtat i de “vergonya” davant els companys que poden tindre millors equipaments. Estes desigualtats alimenten l’absentisme”. Supose que es deu referir a tot això, Sales, quan parla “d’igualtat d’oportunitats”. 
He fet este article, més llarg i en un to més seriós del que és habitual en mi, però la provocació intel·lectual d’este PP arrogant, que destil·la superioritat moral i que tan bé representa Sales, s’ho val. Però vull rematar el tema amb un altre paràgraf del mateix informe, que qüestiona rotundament, les imprudents i infundades asseveracions del regidor.
"Espanya camina cap a una fractura social i es comprova, en el retall progressiu dels drets que ens igualaven com ciutadans i que complien una funció social de redistribució de la riquesa. En la sanitat, l’educació i en l’accés a prestacions i serveis socials s’està fragmentant a la població, afavorint la segmentació entre aquells a qui el seu poder adquisitiu els permet -o no-, accedir a uns serveis en millors -o pitjors- condicions, quan estes prestacions eren abans més igualitàries, més públiques i més universals”.
És el vostre llegat, Vicent, la fractura social, i drets que només poden gaudir els benestants. No hi ha llibertat sense igualtat d’oportunitats, i vosaltres treballeu per evitar-la. Sou classistes. Supremacistes.