29 de gener, 2015

"L'ANY DE LES LLUMS" Mediterráneo 29.01.15

Així es deia un bona pel·lícula de Fernando Trueba, que parlava del despertar sexual del bo de Manolo, en el preventori on l'havien confinat a causa de la seua tuberculosi.
No voldria dir jo que ningú s'està posant palote, ni menys encara que que tira flemes de la consistència d'un Flam Dhul, però la situació política actual m'ha dut al cap aquella història. 
“L'any de les llums” és per a tots vostés. Eleccions cada tres mesos. Això vol dir que en tot un any ningú no gosarà pujar un IBI, o altres voldran baixar l'IRPF, es produirà una paralització legislativa per tot el que fa a pèrdua de drets... Tothom té por d'eixir escaldat de les eleccions i això provoca una prudència, que tant de bo fos diària.
A la pel·lícula, Manolo descobreix el cos femení d'una infermera pel badall d'una porta i això li provoca una...diguem-ne eufòria que li fa oblidar on està. A un hospital per a malalts greus i contagiosos. En la meua de pel·lícula, el paper de Manolo el fa el PP. Pel badall de la porta de la macroeconomia veuen xifres, allò de la “prima de riesgo”, coses que diu el BCE, estadístiques laborals que comptabilitzen contractes (sense especificar que són de tres dies i a sous de misèria), i es van excitant. I mentre miren pel badall de la porta ignoren que la gent que tenen al voltant, continuen tossint i malalts. Que el banc d'esta gent no és el Central Europeu, sinó el del cantó, i continuen dient no al crèdit.
“Any de les llums”, no es deixen enlluernar, seguim al preventori.

28 de gener, 2015

"VOCACIÓ D'ALUMNE" www.castelloninformacion.es 29.01.15

Recorde que en una de les meues primeres intervencions com Diputat, em va replicar un membre de la bancada del PP dient-me que “s'explica vosté molt bé, com es nota que és professor”. Jo professor no n'he estat mai. Alumne sempre. I vocacional. Tinc esperit d'alumne a temps complert. No només perquè he procurat formar-me bé en tres universitats, o perquè sempre que puc faig algun curs que millore el meu bagatge, sinó sobretot perquè és eixa amb l'actitud que faig fins i tot la meua feina. Aprenc de qui m'assessora, de qui m'ajuda, de qui em critica, de qui em replica i debat. Aprenc, i molt, dels meus adversaris polítics. De vegades aprenc el que no vull fer com ells.
Javier Moliner ha aconseguit, gràcies a algunes accions certes, i a un excel·lent campanya de màrqueting, forjar-se una imatge de reformador i renovador. Però cal dir que ho tenia mitjanament fàcil. Venia del segle XIX. La presidència provincial del PP i de la Diputació, estaven en mans d'una persona hui empresonada, que tenia unes formes arcaiques, personalistes i “plesistocèniques” (ja em passaran el neologisme) de fer política. Vots a canvi de favors. Ho reconeixia el mateix en aquella xerrada amb militants on explicava com havia aconseguit col·locar centenars de persones, o places escolars, o saltar llistes d'espera hospitalàries; i que això es traduïa en centenars de famílies agraïdes a les que només calia recordar-los-hi el favor, en la jornada de reflexió. Els negocis que feien alguns dels seus diputats i alcaldes protegits, han resultat d'interés preferent per a la fiscalia. Les formes de dirigir els plens municipals i la falta de respecte cap a l'oposició, no cabien en democràcia. 
Així les coses, per poc que fes Moliner semblava que fes molt. Hem fet un reglament de participació ciutadana que no és gran cosa. Però és que qualsevol poble mitjà fa 15 anys que en té un. Moliner dirigeix el ple amb educació...què menys! Ja s'encarrega l'equip de màrqueting de llançar després de cada sessió alguna noticia que puga fer passar desapercebut mediàticament el debat, per interés... o a canvi de publicitat. I és de veres, que ha actuat front als casos de presumpta corrupció (i segura immoralitat) protagonitzat pels seus. Però sempre quan ho ha denunciat Compromís. No abans. De fet, després de que férem explotar el cas Francisco Martínez, Moliner encara li va aprovar un sou sense competències, i li es va comprometre a fer la depuradora en els terrenys del soci de Martínez. Només la nostra pressió l'obligà a rectificar. 
Ara el PSOE ha posat sobre la taula el que podrien ser greus irregularitats en la gestió d'un municipi, que es produirien en connivència amb un funcionari de la diputació, que és càrrec electe del PP. I també el fet que de 4 beques, dos li toquen a familiars de càrrecs del PP. Bon treball del PSOE... i bons reflexos de Moliner convocant immediatament dues comissions per analitzar les denuncies.
Jo vull ser alcalde de Castelló. I mire amb ulls d'alumne el que fan altres alcaldes, i també aprofitant que sóc diputat, el que fa Moliner. I el que veig és que les decisions més ben valorades que ha pres Moliner en qüestions de corrupció o transparència, mai han estat a iniciativa pròpia, sinó com a conseqüència de denuncies de l'oposició (i les més importants, concretament de Compromís). 
I com alumne aprenc que si tinc responsabilitats de govern, no és prou amb reaccionar amb contundència. Vull un govern net. Sense ombres. Sense dubtes. Sense espai per a les tampes, les actuacions poc ètiques, sense corrupció. I això es resol amb una avaluació continua. Amb controls interns. La meua condició d'alumne també m'ha ensenyat això. Conec bé els mecanismes d'autocontrol per a organitzacions i empreses. I són del tot aplicables a un ajuntament.
Com és possible que a ningú li hagués cridat l'atenció en tot el procediment que de 4 beques dues són per a familiars del PP? Una d'elles la filla de Paco Martínez, reincident en beneficis d'esta mena, i investigada per la fiscalia. Com és possible que ningú no s'adonés que des del departament que dirigia Martínez es reclamés a l'ajuntament de Borriol (amb Santamaria d'alcalde, i que també era diputat) que també expropiés a preu d'or terrenys vinculats societàriament al propi Francisco Martínez?
Que el PP de Moliner i el seu govern no tenen cap mena de control intern? Només ens assabentem d'estes coses a bou passat, quan des de l'oposició furguem? Segur que Moliner és el campió del control i la transparència? O és només un jugador d'avantatge, que venint d'on venen per poc que faça queda bé, i que només intervé en temes de corrupció quan ho denunciem els altres?

24 de gener, 2015

IDEES, NÚMEROS

A mi el que més em va seduir de la política és que era una batalla d’idees. Explicar-te i escoltar. Aprendre i opinar. Dissentir i intentar convèncer. Debat.
Quan vaig començar a fer política institucional, i per tant a competir, vaig haver d’acceptar a contracor, que no era prou amb ser honest, convincent i creure que es té la raó, que també calia una estratègia. A contracor, dic. Per a escàndol del professor que em dugué a la universitat a fer una conferència als seus alumnes de màrqueting, vaig afirmar que el màrqueting acabaria amb la democràcia. Ja tenia la sensació que pesaven més les tècniques de venda que el producte.
Ara crec que superades les idees pel màrqueting, el màrqueting està amenaçat pels números. Ara la política són números. “Si la majoria pensa això, dic això, o com a poc calle allò” sembla l’única estratègica d’algun partit de laboratori. O ja no importa si aquella és més bona que jo, o jo millor que aquell. Encapçalarà la llista qui mobilitze més gent. Ja passava. Guanyen els que són més, no els que són millors. Perquè, estarem d’acord, que no sempre és cert que són més precisament perquè són millors, no?
No m’agrada. 
No m’agrada que Pitàgores guanye a Einstein.
Igual és que sóc un romàntic. I ara mateix no sé si ser un romàntic en política és la vella política, o és política nova. Perquè la nova, sembla que és molt científica.

"TEMPS DE GIRONELLA" Levante-EMV- 24.01.15

“Ha estallado la paz”, títol manllevat d'una de les novel·les de Gironella, ben bé podria definir el to en el que es va desenvolupar el darrer plenari municipal,  a diferència dels darrers. Lluny de la crispació, podríem dir que seré, amb vocació constructiva i amb intervencions argumentades. Tant és així que  Pérez Macián, en nom del PP, va arribar a fer una nota de premsa dient que la intervenció del seu company de bancada, havia elevat el nivell del debat, i que quedaria per als anals de la història dels plens municipals. 
No sé jo si tant, però Sales va estar prudent i argumentatiu en un tema que podia haver derivat en una d'eixes bronques absurdes en les que de vegades es converteixen els debats municipals. El tema no era menor, i les prèvies en premsa presagiaven el pitjor. 
Carreras havia presentat una moció sobre la laïcitat. A la moció havia contestat Pérez Macián en un article, titllant-la de “gihadista laica”. En un article, dic, és a dir, no era una boca escalfada davant un micro, sinó un text que sempre permet reflexió i revisió. “Gihaidista” quinze dies després dels assassinats de París. No és banal la cosa. 
El debat sobre quina relació han de mantenir les institucions i els càrrecs públics amb les religions és interessant i necessari. Saber què és subvencionable i que no, difícil de deslliurar. Salvar les tradicions i descartar els actes religiosos, francament complicat, en una ciutat (i un país) on la majoria de les festes tenen orígens remots en la tradició juedo-cristiana. Dibuixar una línia que delimite les creences personals de la representació pública d'una mateixa persona, tampoc no sembla senzill. Un debat una miqueta esotèric per minuts, molt espiritual, poc pràctic. Recordava tot plegat un altra novel·la de Gironella : “Los cipreses creen en dios”.
El popular (i de vagades populista) Sales va fer ús de la seua intel·ligència per despullar el debat. Va fer una intervenció merament filosòfica. Quasi com una classe d'institut. Va argumentar la definició de laïcitat que millor li convenia. Va parlar de dret, de teologia, de religió, de filosofia secular, d'antropologia, d'història, de cultura... Va fer un discurs. Un bon discurs, del que a més a més, personalment en vaig compartir la tesi principal. Però clar, això no era més que un hàbil recurs. La ponent esperava un debat sobre les propostes concretes, a les que Sales gairebé no hi va fer menció; no un concili. No una “Disputa de Barcelona” sobre la fe vertadera. Eixe no era el debat. Som regidors, no canonges, no teòlegs, no filòsofs.
Tot plegat però, va resultar interessant. Pel que es va dir, i pel que no es va dir. O millor, per qui va parlar, i qui va restar callat. Sales no és el portaveu, ni tan sols el portaveu adjunt; i en puresa no es pot dir que la moció fos específicament de cultura, el que hagués justificat la intervenció de Sales. Hi havia propostes de cultura, sí, però sobretot de festes (Torres), de règim interior (Pérez Macián), d'Hisenda i Patrimoni (Masip)... Per tant hem d'inferir que la decisió de que intervingués Sales i no el portaveu tenia a vore amb el to que es pretenia.
Si hagués intervingut Pérez Macián, i ho hagués fet en el seu to habitual, i seguint la línia de l'insult (“gihadista laica”) i la provocació, el debat hagués pogut acabar amb “Un millón de muertos” la tercera peça de la trilogia de Gironella. Algú en el PP va decidir que no era una bona idea. Que millor que Pérez no encengués més focs.
I ara Pérez vol convertir una més que correcta intervenció filosòfico-històrica, que va substituir un deficient resposta pormenoritzada a les propostes debatudes; en la cimera del parlamentarisme del segle XXI. Un altre que es fa un Froilán! Un altre que es fot un tret al peu. Un altre que no s'adona, que elogiant a Sales, pel to, el fons i la forma de la seua intervenció, en realitat es posa en evidència a ell mateix. I és que seguint amb els títols de les obres de Gironella quan “El corazón alberga muchas sombras”, un acaba per convertir el seu personatge públic en “El apocalipsis”, i fins i tot el PP n'és conscient. Per això no va intervindre ell.

21 de gener, 2015

"DIPUTATS, REGIDORS..." www.castelloninformacion.es -21.01.15

El mètode de primàries obertes per a la tria d'una llista electoral té avantatges evidents des del punt de vista de la participació social, però és cert que genera una situació paradoxal. Candidats competint per anar a una mateixa llista, malgrat que tots defensaran un mateix programa. Programa en el cas de Compromís que també neix (i en això ja tenim llarga experiència) d'un llarg procés participatiu amb la societat. Per això, a l'hora de competir, els candidats es veuen obligats a definir perfils propis que els puguen singularitzar, i que els puguen donar un avantatge competitiu respecte a altres companys-adversaris.
Alguns opten per tirar de currículum i explicar el que són i el que han fet. Alguns es presenten a l'aixopluc d'algun lideratge sòlid, per vore si poden beneficiar-se dels èxits aliens. D'altres posen en valor capacitats i aptituds. D'altres s'esforcen menys en això, i més en ampliar el cens que els ha de votar. En fi, mil maneres de guanyar i perdre.
El problema de tot això és l'excés de paraules. Vull dir que com hi ha molts actes, i banners, i xarxes socials i llocs per dir coses, al final, alguns en un excés de vehemència, en una dinàmica de posar-se en valor, no s'adonen que el seu discurs és un tret al peu de la seua pròpia candidatura, o el que és pitjor, del grup polític.
M'explique. He sentit dir a gent de dins i de fora de casa que la política municipal permet un grau de coneixement de la realitat social, gràcies al contacte directe amb la gent, que no permet cap altre àmbit de la política. Hi estic d'acord. També he sentit dir que això converteix la política municipal en una escola fantàstica. Personalment em negue a acceptar que ser regidor siguen les pràctiques per optar a un altra cosa. Jo he circumscrit voluntàriament la meua vida política al municipalisme, perquè em sembla la fórmula més pròxima d'ajudar a la gent. No és una plataforma per ser un cosa que no vull ser. 
Això fa que alguna gent diga en campanya que la seua experiència municipal els ha de convertir sí o sí, en millors diputats o diputades, que qui no té eixa experiència. Això no només no és cert, sinó que és molt maldestre com a argument. 
Mónica Oltra és la política més valorada d'este país, i la diputada més activa de les Corts. No ha sigut mai regidora. Enric Morera és també un dels líders millor valorats del país, i les seues intervencions als debats plenaris són d'enorme solidesa política; mai no ha estat regidor. Mireia Mollà és una diputada incisiva, dialècticament valuosa... mai no ha estat regidora. Fran Ferri és un dels diputats que ha presentat més iniciatives de tot l'arc parlamentari... tampoc no ha estat mai regidor. En canvi, saben qui no ha tingut més vida professional que la de regidor i Alcalde? Alberto Fabra. I Fabra és un molt mal parlamentari. Sense discurs, sense reflexes, sense gràcia, sense cap habilitat coneguda. 
Però de la mateixa manera que la condició de regidor o regidora no et converteix necessàriament en bon parlamentari (Alberto Fabra i tants altres exemples), la manca d'eixa experiència prèvia, no t'inhabilita (Oltra, Morera, Ferri, Mollà). També al nostre grup tenim exemples. Juan Ponce ha defensat l'ecologisme científic a les Corts mentre fa de regidor. I Josep Maria Pañella, amb llarga trajectòria al municipalisme, ha defensat l'educació pública com ningú, i ha fet més quilòmetres que cap altre diputat.
Així que el que queda és saber, si en un grup com Compromís, que malgrat l'evident tendència a créixer dels darrers anys, encara som pocs; és una bona idea tindre regidors i diputats a temps parcial, especialment ara que podem formar part de molts governs; o és millor que repartim la feina entra tanta gent valuosa com tenim, per millor servir al poble que volem representar. 

17 de gener, 2015

"PROVINCIANS" Levante-EMV- 17.01.15

Dilluns passat vaig anar al desdejuni amb Javier Moliner, al Reial Casino Antic de Castelló. La veritat és que és una iniciativa molt interessant, està bé que Castelló agafe hàbits de gran ciutat i organitze regularment este tipus de trobades.
He assistit als tres desdejunis celebrats fins ara. Alberto Fabra, Alfonso Bataller i Javier Moliner. El més concorregut amb diferència va ser el darrer. Moliner és hàbil en el cos a cos. Per això quan li van preguntar pel futur de les diputacions dins del marc de la reestructuració de l'administració, em va semblar de gran deshonestedat intel·lectual que digués que el PSOE les volia tancar perquè no aconseguia governar-les, perquè sap que hi ha arguments formals i fonamentats per suprimir-les. Però després m'ho vaig repensar, i la resposta hagués estat pueril i ofenedora si es referís als nacionalistes, però referint-se al PSOE igual té raó i tot. De fet el PSOE mai no ha fet cap pas per eliminar-les.
Els nostres arguments per defensar la desaparició de les diputacions són conseqüència dels nostres arguments per defensar la desaparició de les províncies. I des d'un punt de vista nacional, podria desenvolupar esta tesi de forma molt meditada i documentada. Que si l'estructura està superada per l'estat autonòmic del 1978. Que si ens separa i enfronta. Però eixe discurs possiblement només convenç als convençuts...
Les Diputacions multipliquen les estructures de poder dels partits, i ací trobem la raó de la numantina defensa que el PP en fa, per exemple. Que la feina que fa la Diputació la podrien fer les Conselleries és tan obvi que és així com es fa a les comunitat uniprovincials. Però a mi el que m'inquieta no és la defensa que en fan alguns partits per mantenir quotes de poder, sinó la defensa de les províncies que en fa l'empresariat.
És que sinó s'ho quedarien tot a València i Alacant” em deia un destacat empresari dijous. “No és tan evident, si tampoc no existeixen les províncies de València i Alacant” li vaig contestar. El problema, crec, és que els nostres empresaris també tenen una limitadora vocació provincial. Ací sectors com la construcció o el tractament d'aigües, per exemple, se'ls han repartit per províncies. Tu no entres a la meua, jo no entre a la teua. Els concursos d'ací els guanye jo, els d'allà tu. 
Jo mantinc que esta estructura els perjudica. Ells mateixos estrenyen el seu àmbit geogràfic d'actuació, per tant de negoci. I conseqüentment de creació de riquesa i llocs de treball. Pensen en menut. Es conformen en ser líders d'un província de 600.000 ànimes, en lloc de batallar per estar entre les empreses més potents d'un àmbit de 5 milions de persones. Són terriblement conservadors en este sentit. I eixa vocació localista es dóna la mà amb el provincianisme militant del PP (i del PSOE?) i genera relacions connivents. 
Com ens afecta això a la ciutadania? Posem l'exemple de l'aeroport. S'ha defensat l'aeroport de Castelló dient que eren l'única província de costa que no en tenia. La qual cosa des del punt de vista econòmic no és un gran argument. Quan es va començar a parlar de la ubicació, es va plantejar la possibilitat de fer un gran aeroport al Camp de Morvedre, que donés servei a les nostres comarques i permetés l'ampliació de l'aeroport de València, donada l'equidistància. Si no es va fer, va ser pel provincianisme d'uns i altres. De Carlos Fabra i de Rita Barberá, notablement, que volien el “seu” aeroport. I amb ells les estructures de partit. I també per l'empresariat provincial que volia construir i gestionar el “seu” aeroport.
Si s'hagués optat per aquella opció, l'aeroport estaria en marxa fa anys, ens haguérem estalviat milions d'euros i anys d'escarni. Els turistes ja podrien arribar, i la societat hagués estat beneficiada en el seu conjunt.

15 de gener, 2015

TRANSPARÈNCIA I PARTICIPACIÓ" - Mediterráneo -16.01.15

Estos dies a l'ajuntament debatem sobre transparència, sobre participació ciutadana i sobre les fórmules que haurien de permetre que la ciutadania siga part activa de la política municipal.
El PP diu tot ufà que ells ja ho fan tot. I tot bé. Per això no presenten cap proposta. “Nosotros no decímos, hacemos”, diuen. Doncs molt bé. Parlem del que no fan.
Per exemple, i malgrat la nostra insistència, i amb un excel·lent treball de la nostra regidora Ali Brancal, no aconseguim que el PP accepte redactar unes bases objectives per regular la cessió de locals a les diferents associacions. No volen. Ara els resulta més pràctic. Hi ha associacions que tenen local molt ràpidament, i altres tarden anys. Algunes tenen locals molt grans, altres molt menuts. Quin és el criteri? La simpatia.
Un altre exemple, les subvencions. Jo personalment vaig redactar les primeres bases que servien per definir allò que era o no subvencionable. Ho vaig haver de fet espantat de vore com es repartien els diners públics entre associacions, sense més criteri que l'opinió de l'equip de govern. La simpatia de nou.
A Compromís tenim el convenciment que sense transparència, la política és menys democràtica, i que tot allò que no estiga regulat per criteris objectius, obre la porta al tracte de favor i al clientelisme. Potser per això al PP li costa anar més lluny. Sembla que tenen por a perdre el control, obliden que, en democràcia, són vostés els que ens han de controlar a nosaltres. No al revés.

13 de gener, 2015

"AMB EL LÍMIT DE LA LLEI" - www.castelloinformació.net - 14.01.15

Després de l’atemptat gihadista al setmanari Charlie, i al supermercat kosher (en realitat en valencià es diu “caixer”, però en este context es presta a confusió), vaig penjar al meu mur de Facebook un “Je suis Charlie”.
I això va generar un debat molt interessant. No el repetiré, però sí algunes idees. Conec bé la revista, ja era molt famosa quan jo vivia a París, i no m’agrada. El seu humor no em fa riure. Em passa com em passava amb El Papus. Revista, per cert, que també fou víctima d’un atemptat terrorista que causa una mort i diversos danys personals i materials. En aquell cas va ser la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista), per la que mai va ser condemnat ningú. Ni la dreta el condemnà.
Una segona cosa que vull apuntar és que la revista no és especialment punyent amb el islam o amb els musulmans; portades del mateix tenor n’han publicat amb Crist, el Papa, la Mare de Déu i amb capellans catòlics perseguint xiquets. També amb rabins, jueus amb “payess harosh” i ortodoxos amb barret de pell de llúdria. I fora de les tres religions del llibre, també han repartit bona cosa. Al racista i ultradreta FN (que ara intenta treure vots de la sang vessada) li han dedicat algunes de les vinyetes més bèsties. I no fa gaire, fent broma amb les aventures eroticofestivaleres del President de la República, el van caricaturitzar en portada amb la bragueta baixada i la xufa ensenyant el nas (o el gland) i fent un joc de paraules dient que França la governa més el penis que el President. Portada, val a dir, que em recorda una de El Jueves, on apareixia el nostre de cap d’estat i que va ser censurada pels que ara diuen ser Charlies.
Perquè eixa és un altra conclusió. Ací hi ha molta hipocresia. Rajoy és Charlie a Paris i Manolo el del Bombo a Madrid. Rajoy aprova la llei mordassa que limita el dret a la manifestació i va a manifestar-se a París. Rajoy vol que Charlie publique caricatures de Mahoma o Holland, però no que El Jueves en publique de Felip VI o que Javier Krahe puga fer vídeos amb microones. Rajoy blasma Pirineus enllà per la llibertat d’expressió, i Pirineus ençà controla i desprestigia les televisions públiques que no tanca. Una impostura indecent.
El debat, d’altra banda apassionant, versà sobre si s’havia de limitar el dret d’expressió perquè molestava les creences d’alguns. Vaig dir que no. Que en cap cas. Jo no compraria Charlie, però qui vulga... De la mateixa forma que no m’empasse això de la Santíssima Trinitat, però qui s’ho crega... La llibertat no té cognoms. És o no és.
Però com tinc la immensa fortuna de tindre amics intel·ligents, i la intel·ligència no ho és sense esperit crític, em van intentar posar contra l’espasa i la paret.
Em van recordar que el meu partit ha fet una campanya en contra d’uns grans magatzems, perquè en la seua llibreria venien un llibre que pretenia “curar” l’homosexualitat; equiparant així una lícita opció sexual a una malaltia perniciosa. O em van recordar que personalment em vaig queixar que l’ajuntament permetés en un local municipal, un acte de l’extrema dreta en el que anava a participar un persona condemnada per delictes de sang a Itàlia. Pretenien els meus amics, que tots dos casos implicaven una limitació de la llibertat d’expressió.
És possible, però en tot cas el que reclamaven era el compliment de la llei. L’exaltació del terrorisme o la discriminació, entre d’altres, per la teua opció sexual, és punible en dret. I en un estat de dret, és la llei civil qui posa límits. No la Torà. No la fàtua. No el dret canònic.


10 de gener, 2015

"SIGLO XX CAMBALACHE" - Levante-EMV- 10.01.15

Aaaaaai el tango! Com m'agrada el tango. El que dóna títol a l'article, obra d'Enrique Santos Discépalo no és del tot el meu preferit, però és sense cap mena de dubte una preciosa peça que forma part de l'imaginari col·lectiu. Tothom en coneix alguna estrofa... “El mundo fue y será una porquería ya lo sé...”. “Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor. Ignorante sabio o chorro, generoso, estafador”.
El món canvia més ràpid que els segles al calendari. I el món polític, per ací, per estes terres nostres, ha agafat una embranzida que massa gent no esperava. Els canvis al món de la política es produeixen a tal velocitat, que qui no s'adequa, es queda a peu. Massa anys d'immobilisme. Massa.
Alguns, i crec que Compromís és un bon exemple, estem treballant des de fa ja algun temps en formes innovadores de fer política. Més d'acord amb el segle en que vivim. Perquè és cert “que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, valores y dublé”, però sembla poc discutible que la política del segle XX ja no funciona. “...que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue”. També en política. Especialment en política. Les formules de representació, la partitocràcia... tot això ja no val. La gent no ho accepta. No ho acceptem. I és lògic. I és just que així siga. 
Nosaltres a Castelló, per exemple, ja fa quatre anys, vam iniciar un procés que vam titular “sopars de propostes”, pel que van passar alguns centenars de persones no vinculades amb el partit, que ens van ajudar a analitzar la ciutat, a trobar respostes als reptes plantejats, i en definitiva, a redactar el programa electoral que ens donà el nostre millor resultat històric.
Ara estem immersos en un ambició procés de primàries que ha de servir per triar no només els caps de llista (eixe model de primàries, és el que ha experimentat amb èxit el PSOE), sinó la composició i ordre de tota la llista. Tant a nivell municipal, com per al grup parlamentari que ens ha de representar a les Corts. És complicat i no ha estat exempt de dificultats.  És lògic. Estem innovant. Estem donant passos cap al futur. Estem posant els ciments de la política del segle XXI, transversal, participativa. Estem intentant retornar-li a la gent el poder en el sistema democràtic, que havia estat segrestat pels partits.
És tan potent eixa reivindicació, que fins i tot el PP, el partit més immobilista de l'arc parlamentari, s'ha vist obligat a moure fitxa. “Todo es igual, nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor. No hay aplazaos, ni escalafon, los inmorales nos han igualao”. I Moliner que vol passar a la història (sense pressa) com un reformador, s'inventa “OpenPPCS”, una cosa que no se sap gaire bé què és. Diuen que és la democratització del partit. Que ja no volen que siga la cúpula qui trie tots els candidats, i ofereixen un model que segons ells els situa a l'avantguarda. Els militants podran manifestar en una assemblea si tenen alguna preferència com a alcaldable, anar a la seu a comentar-ho, o enviar un e-mail. I després la direcció triarà a qui considere millor. No és broma. Esta és la proposta. I volen comparar este simulacre de ves a saber què, amb els sistemes de democràcia participativa que altres hem posat en marxa. “Qué falta de respeto, qué atropello a la razón”.
En paral·lel, llegeixes cada dia noticies que fan referència a si Alberto Fabra serà, per primer cop, candidat a la Generalitat, i ell mateix diu: “eso lo tendran que preguntar en Madrid”. I és que “Si uno vive en la impostura y otro roba en su ambición, da lo mismo que sea cura, colchonero rey de bastos caradura o polizón”... o President de la Generalitat. En fi, que el PP està instal·lat en clau interna, al segle XIX, el del caciquisme, el “cossi”; i vol portar el partit al segle XX. Llàstima que fa 15 anys que estem al segle XXI. Cambalache.

07 de gener, 2015

"DOS MIL QUNZE" www.Castelloninformación.net 07.01.15

La Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar en la seua  LXVIII sessió el any 2015 como Any Internacional de la Llum i de les Tecnologies basades en la llum.
Podríem (si els he de ser franc jo només podria si m’ho copiés) escriure llargament sobre la llum. Sobre la seua condició, sobre la seua natura, sobre les seues característiques, la seua velocitat.  Però fem-ho fàcil, la llum és incompatible amb la foscor. La llum permet vore mes enllà de la punta del nas.
El 2015 és l’any de la llum. I es l’any de les eleccions. De vostés depén que puguen portar a la llum el que ara passa a la foscor. I la garantia que això passe és Compromís.  
Vostés es podrien preguntar lícitament, per què nosaltres som garantia més que altres? I jo els podria respondre orgullós que Perquè ens avala el treball fet. Compromís va ser el primer partit en fer públics en un web els sous, ingressos, regals rebuts, etc, dels seus càrrecs públics...i també del personal de confiança.  Compromís va ser qui va proposar, defensar i fer aprovar que l’ajuntament de Castelló obrís un espai al web municipal per a la contractació menor. És a dir, vam imaginar i crear un espai per a la contractació de serveis i subministraments menors, transparent, i que permeta als possibles proveïdors penjar les seues ofertes, i saber quan l’ajuntament va a comprar este o aquell producte.
Va ser Compromís qui va exigir posar en marxa una comissió de transparència al començament d’esta corporació, que permetés conéixer qui tenia telèfons mòbils municipals, qui tenia permís per aparcar a les places municipals de l’aparcament de Santa Clara, o al propi ajuntament; i també, qui va exigir un llistat de moviments de vehicles oficials. Un control inexistent fins aquell moment. Només la creació de la comissió serví per a que l'ús dels vehicles oficial caigués en picat.  Serví per detectar que el PP havia repartit mòbils fins i tot a una persona que no treballava a l’ajuntament, però que assessorava al PP. Per saber que mentre hi havia regidors que no podien fer ús de les places d’aparcament públic, dos capellans de Santa Maria tenen plaça reservada.
La continuació d'aquella comissió és l'actual Comissió de Transparència i Bon Govern. És ací on s'ha acordat, a proposta de Compromís, que tot regidor que siga imputat en una causa de corrupció serà apartat pel seu propi grup de tota representació.
I si no hem aconseguit més coses, és per l'opacitat del PP, pel seu gust per la foscor, sabedors que entre penombres és mes senzill manipular, abusar, teledirigir...
No hem aconseguit un reglament que explique en quines condicions les associacions de veïns o tercera edat, tenen dret a un local públic. Ara ho decideix alegrement l’equip de govern en funció del grau de simpatia política. No hem aconseguit que cada ciutadà reba a sa casa a primers d’any, un escrit on se l’informe de tot el que haurà de pagar a l’ajuntament en eixe exercici, amb detall de concepte, import i data. Això permetria organitzar millor les previsions de la ciutadania i l’ajuntament. I també, millor calcular els possibles fraccionaments. Un document que per l’altra cara informaria percentualment d’on va a parar cada euro pagat. En que gasta l’ajuntament els nostres diners.
El PP no ha volgut mai. Ha votat sempre en contra de tot això. Viu millor en l'ocultació. Però el 2015 és l'any de la llum, de la transparència. O podria ser-ho, si vostés opten per donar-nos la responsabilitat de governar. Perquè allò que hem intentat en l'oposició, és el que farem des del govern.