Les darreres setmanes he participat en les dues meses de treball que sobre el PGOU ha organitzat l’ajuntament. Tècnica l’una, econòmica l’altra. A banda dels partits polítics hi participaven col·legis professionals, sectors industrials i els més importants actors socials. Jo podia haver plantejat la meua presència allí com una qüestió de promoció política del meu grup o de la meua persona, jugar a quedar bé amb tothom, i fer algun discurset sense gaires implicacions, d’aquells que tant bé fa un que vostés i jo sabem, i que va presidir les dues sessions.
No ho vaig fer. Vaig manifestar el meu desacord amb la visió que el col·legi d’enginyers industrials va dibuixar, consistent en que el nou PGOU havia de conservar 4 milions de metres quadrats de sòl industrial. Simplement perquè crec honestament que si en un llarg cicle econòmic de creixement no hem estat capaços d’atraure indústries, ara, amb els 2 milions previstos serà suficient. I sobretot, perquè a diferència del que opina el col·legi, mantenir la qualificació del sòl, té conseqüències reals i actuals, que perjudiquen la ciutat. Després hi tornaré.
Vaig mantenir idèntica postura d’amable discrepància, amb el representant dels constructors, que també defensava que mantinguérem el major número possible de metres quadrat qualificats com urbanitzables. I ho justificava (jo crec que mirant-me a mi) dient que això no volia dir que s’anés a construir ja. M’hi vaig oposar. Vaig recordar que les previsions oficials de futur de la població a la ciutat, són de decreixement. I davant la pregunta de quants pisos buits hi ha a la ciutat, van acabar reconeixent que no ho saben. Doncs a mi em sembla que sense saber això, no es pot programar el futur de l'habitatge.
L’oposició del meu grup a planificar en excés, serveix per contestar les dues propostes. Quan hem convertit en sòl urbanitzable sòl agrícola, s’han produït automàticament dos efectes perversos. El primer l’abandó del conreu, perdent així de forma notable, activitat agrícola, i pulmó verd de la ciutat. La segona el desorbitat augment del preu d’eixe sòl, i la concentració en mans d’uns pocs de la propietat. Un bon exemple d’això és Mestrets, que s’ha saldat amb un fracàs enorme, i dolor per a moltes famílies. Un altre exemple és la nonata Ciutat dels Xiquets. Un altre fracàs de la factoria popular, que ha convertit cultius en terra campa.
Em preocupa i molt, que alguns sectors, no hagen entés res del que ens ha passat en els darrers anys. I quan encara no hem acabat de pagar els deutes, vulguen tornar pel mateix camí. És eixa obsessió, que també comparteix l’alcalde i el PP, de que l’objectiu ha de ser créixer. I jo negue la major. L’objectiu ha de ser millorar la qualitat de vida. I fruit d’eixe benestar, ja es produirà, si cal, el creixement econòmic i poblacional.
Volem indústria? Sí. Però no necessàriament indústria pesada, sinó indústria tecnològica que ha d’emanar de la UJI i Espaitec, i que s’ha d’instal·lar en la zona industrial pròxima a PortCastelló. Indústria que aporte valor afegit a les mercaderies fabricades a Àsia i que han d’entrar pel nostre port per a ser distribuïdes a la resta d’Europa. I per això cal el corredor mediterrani, i una connexió amb la zona portuària.
Volem turisme? Sí. Però de qualitat. No massificat. El turisme que busca el que tenim ara i no podem malbaratar. Bones platges, espais naturals, poca massificació… Caldran hotels? Segurament, però cosits a les zones habitades, interaccionant amb el comerç local. No ressorts. No ciutats de vacances.
I tot això és possible i és compatible…si fem un PGOU intel·ligent, que dibuixe una ciutat amb serveis, pensat per a les persones. I no un mer instrument d’ordenació per saber on es poden fer cases que queden buides, hotels que oculten les platges i Ciutats de les llengües que acaben per destruir l’entorn natural. Qualitat de vida. Eixe és el repte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada