30 d’agost, 2014

"TAMPOC NO CANVIA TANT" -Levante-EMV - 30.08.14

Jo ja comprenc que un article d’opinió ple de xifres se fa de mal llegir, però de vegades, resulta necessari, pel que tenen d’il·lustratius els guarismes. Segur que em sabran disculpar, però davant del “negacionisme matemàtic” d’un PP que s’entesta en regalar majories absolutes a la minoria majoritària, crec que toca preguntar-se què canviaria.
Mirem Castelló ciutat. El PP porta guanyant les municipals amb majories absolutes des de 1991. Amb majoria absoluta de regidors, però amb quins percentatges de vot real?
Fruit del bipartidisme, aquell any 1991 la corporació va ser per primera i única vegada un joc a dos (14 PP i 13 PSOE), la seua primera majoria absoluta la va aconseguir amb només un 38’14%. L’any 1995 aconseguí un 53’47% i el 1999 repetí l’èxit amb un 53’14. I des d’aleshores, no ha fet més que anar baixant, molt lentament, cert, però baixant. Les tres darreres convocatòries les ha guanyat amb un 48’92, un 47’62 i un 45’83%.
Val la pena recordar-ho, perquè l’actual sistema també ha donat al PP majoria absoluta de regidors, malgrat no tindre la majoria absoluta de vots. Coses del Sr. D’Hondt i el 5%.
D’altra banda, tampoc no està de més analitzar la situació de debilitat electoral del PP (del bipartidisme, de fet) els darrers mesos, enquesta a enquesta. I si volem dades reals, no cal més que acudir a les darreres eleccions europees on l’electorat ha avaluat entre altres coses el govern de Rajoy. I això ha donat un resultat per al PP local d’un minso 28’30%. És extrapolable? No. Ja m’agradaria a mi! Entre d’altres coses perquè els nostres resultats municipals sempren han estat el resultat de multiplicar per 5 o 6 els de les europees, i en les darreres a Castelló vam aconseguir un notable 6’29%. Facen números si volen.
Extrapolable no ho és, dic, però si que hi ha una tendència a subratllar. Es dóna la circumstància que entre el 2003 i el 2011, en les municipals el PP es movia entre el 48 i el 46%, i a les europees d’eixos anys mai baixà a la ciutat del 49. Dit d’altra forma, el PP de Castelló sempre ha tret un puntet més en les europees que en les locals. I ja hem dit que fa sis mesos van aconseguir un 28 llarg, amb eixa premissa en les properes municipals el PP hauria de rondar un 27% Lluny d’una majoria absoluta, es compte segons el mètode de Pitàgores (51%) o el de Rajoy (40%).
Ho dic perquè sent cert que el que pretén el PP amb això d’intentar impedir per llei els governs de coalició en els municipis on algú arribe al 40%, és un evident retrocés democràtic, però en la pràctica, igual afecta menys del que pot semblar.  El PP quedarà previsiblement lluny del 40 en molts llocs. A Castelló per exemple. 
I ho dic també, perquè han començat a eixir algunes veus d’ací i d’allà, parlant de candidatures “d’unitat popular”, o de “guanyem”. I crec que això també s’ha d’analitzar amb cura. Fer coalicions preelectorals és, d’entrada, una pèrdua de la pluralitat, que és patrimoni de la democràcia. A sobre, no hi ha cap evidència que puga garantir que això millora els resultats per separat. I si l’únic motiu és fer front a eixe possible 40%, sembla que la possibilitat neix morta, ja que el PSOE s’ha desmarcat.
No ho puc demostrar, però crec que el PSOE no ha oblidat la seua proposta electoral de segona volta per a la tria d’alcaldes, i confia en poder quedar segon a molts llocs. En tot cas, sense el PSOE, no sembla realista que es puga aconseguir el 61% necessari per desbancar el PP als llocs on puga aconseguir el 40.  I francament, després de l’experiència del 2007 un acord Compromís-EU seria una falta de respecte a l’electorat. I la resta de possibles actors encara no s’han pronunciat.
Així que jo diria, que Compromís ha d’intensificar el seu treball, continuar creixent, millorant la comunicació interna i externa, construint programes de govern, i mantenint la seua agenda pròpia. El nostre objectiu ha de ser convertir-nos en el motor del canvi. I crec que anem pel bon camí.

28 d’agost, 2014

QUÈ? QUI? PER QUÈ? - Mediterráneo - 28.08.14

El culebrot de l’estiu està sent eixa proposta de Rajoy que pretenciosament titla de “reforma electoral”. He llegit i escoltat moltes opinions. Jo crec que davant de qualsevol canvi proposat s’han de formular les tres preguntes del títol.
Què? No proposen una revisió en profunditat de la llei electoral, i falta fa, proposen prohibir per llei els governs de coalició, per la via de regalar una majoria absoluta, i el poder d’una majoria absoluta, a un partit al que li l’ha negat la societat.
Qui? Ho proposa el PP. Un partit acusat formalment de corrupció i delicte electoral, perquè segons manté la fiscalia, els diners que han ingressat il·legalment una part s’ha repartit entre els dirigents en sobres i un altra gran part, a pagar campanyes electorals molt més cares del que permet la llei, cometent, diu el fiscal, delicte electoral. És a dir, falsejant els resultats de les eleccions. El jutge ha donat instruccions al PP de que nomene advocat i procurador. El problema no és que se’ls-hi han colat quatre xoriços, el problema és que el partit en si, forma part d’una trama corrupta.
Per què? Perquè les enquestes els diuen que perdran moltes de les majories absolutes que tenien. Perquè han oblidat que Rita Barberá va ser alcadessa gràcies a un pacte, sense ser la llista més votada. Perquè amb les seues polítiques han aconseguit que cap altre partit vulga pactar amb ells. Perquè saben que alçarem les catifes, i això els hi fa por. Por. 


25 d’agost, 2014

UNA OPINIÓ SOBRE PODEMOS

I EL VERB ES VA FER CARN.

L'aparició de Podemos venia forjant-se feia temps. Amb el 15-M, amb les diferents "Mareas", amb l'empoderament de la societat civil... Hi hagueren propostes que no van quallar, Partido del 15-M, Equo, Partido X i no sé si algun més. Però alguna cosa anava covant-se. 

Podríem dir sense faltar a la veritat, que gran part del seu discurs no és nou. Que alguns, honestament crec que notablement Compromís, veníem practicant la major part del que ells han presentat com grans novetats (assemblees obertes, primàries obertes, elaboració de programes des de la participació civil, sentit ètic del comportament públic, enorme grau d'exigència d'honestedat als seus representants...), i mantinc que si ells ho han pogut vendre com novetat, és perquè o bé nosaltres no ho havíem sabut vendre, o no oferíem exactament el mateix (primàries sí, però després els aparells corregeixen la decisió de la gent, en base a quotes, reserves de pluralitat o com li vulguem dir). O ben probablement per totes dues coses. No és crítica a ells, és autocrítica.

I en això estàvem quan un jove de verb desimbolt i posat desacomplexat, cabell llarg, barba poc cuidada i vestit modestament, esdevingué el messies esperat. No estava sol, amb ell, un grup d'acòlits (no seria just dir-ne deixebles) varen creure que ara podien fer allò que tanta gent semblava reclamar, i van dir "si, ahora podemos". I van predicar un credo que per bé que no era nou, ells van saber encarnar com ningú abans. 

I després d'uns quants sermons de la muntanya catòdica, van fer el seu primer miracle, el de la multiplicació de pans i peixos (de vots i escons) a la porta d'unes europees, que van esdevindre una mena de rubicó per al bipartidisme. I de tota la vida política.


EL LABORATORI

Que s'entenga bé el que vull dir. Podemos té molt de laboratori. I jo no gosaria dir que això siga essencialment negatiu. 

L'altre dia Gerardo Iglesias (otro Iglésias, amigo Sancho) va dir que Podemos venia a ser el que ells havien pretés fer des del PCE al crear Izquierda Unida, sumant altres actius. No hi deuen estar del tot d'acord, gent com Pablo Iglésias, perquè és precisament de l'hinterland (passeu-me el mot) d'IU que provenen alguns dels caps visibles de Podemos.

Concretament, Pablo Iglésias va militar en la Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya des dels catorze anys fins als vint anys. I és vocal del Consell Executiu de la Fundació Centre d'Estudis Polítics i Socials, dedicada segons els seus estatuts «a la producció de pensament crític i al treball cultural i intel·lectual per fomentar consensos d'esquerres».

I esta gent, està molt preparada. Molt. Han estat capaços de connectar bé en un moment determinat d'ebullició social, amb un llenguatge relativament nou.

Si ens hi fixem, amb freqüència han dit que el problema no s'ha de llegir com "esquerra Vs dreta" (que és un llenguatge antic, és cert, per molt que molta gent el vulga mantenir d'actualitat. Jo mateix, quan he plantejat això en entrevistes fa 6 o 8 anys, he rebut calbots des de fora i des de dins de casa). Si ens hi fixem, usen un altra terminologia. Els que estan dalt i baix. Els que abusen i els que pateixen. Els que tenen el poder, i els que cal que s'empoderen... 

Des del punt de vista semàntic és brillant. És un llenguatge molt més inclusiu. Fins i tot una persona de dretes pot sentir-se identificada perquè per sobre seu sempre hi ha algú que té més "poder", que està "dalt", que "abusa". I en l'esquerra exactament el mateix. Diu el mateix que l'antiga dicotomia? No exactament, però el que diuen no exclou ningú. 

I ells han decidit (i això si que els diferencia de molts partits actuals), governar. El seu objectiu no és "fer-li oposició a...", "participar en les institucions", “netejar”, "democratitzar no sé què ..." No. El seu objectiu és governar. Per això volen tindre cercles a tot arreu. També hi ha cercles a l'exercit. Mai abans un partit havia tingut un "col·lectiu" específic de policies o militars. Si més no, no em consta. I això, a mi, em recorda més a un règim que a qualsevol altra cosa. I ja em disculparan, si volen. 


LA QUADRATURA DEL CERCLE

L'inqüestionable èxit de Podemos a les europees ha significat dues coses. D'una banda que la resta de partits polítics (i no cal dir-ho, la premsa) mirem amb atenció cadascun dels seus moviments. I d'un altra que molta gent s'acoste a la "bona nova”, a eixa paraula màgica que els hi diu que poden. Podemos. Podem. We can. 

Quasi com per espores, en les places dels pobles (és fins i tot poètic el retorn de l’àgora a la vida política!) s’hi troben la gent que han votat (i els que els hi agradaria haver-ho fet) i un grapat d’encuriosits (també gent d’altres partits per espiar, intentar manipular…un poc trist tot plegat). I s’organitzen. En “círculos”. El cercle és més democràtic que el triangle (per molt que siga equilàter). Ho tenen tot pensat. Són bons. Ja ho he dit.

Però el creixement massa ràpid genera dubtes en el pinyol, en el nucli dur,  en els “pares -i mares- fundadors”. Pablo Echenique, un dels fundadors de la cosa arriba a parlar d’ “intrusos”. Gent que s’acosta a l’organització per aconseguir beneficis personals. I això els obliga a ser cautes. Una organització, sense organització, és una organització desorganitzada. I ja em disculpareu la tautologia (si és que ho és que no ho tinc clar del tot).

I val a dir que això ja ha dut alguns problemes. Gent parlant en nom de Podemos, a qui Podemos no li ha donat permís per a fer-ho. Els pares -i mares- fundadors dient que ja vorem si es presenten a les municipals, o si ho faran sols, o si buscaran aliances… I cercles contestant que això ho decidiran ells.

I aleshores, des de…Madrid (dejà-vu) decideixen que hi haurà una mena de direcció, que fins que es faça el congrés constituent (que òbviament no es dirà congrés, perquè ells han descobert el valor immens del neologisme en la política actual) prendrà les decisions. 

És a dir, que fins que organitzen l’organització d’una forma transparent, democràtica, participativa, horitzontal, transversal, tal i qual, serà un partit de quadres. 

Han tornat a fer història! La quadratura del cercle. 


MATAR A DI LAMPEDUSA. (Que tot canvie per a que tot canvie)

La nova formació, els líders de la nova formació, han decidit bàsicament dues coses: 

Governar. I governar per a canviar el món. 

No gestionar el que hi ha i fer xicotetes millores. No. No es tracta de transformar, modificar, millorar, i menys transitar! Transitar és fer una transició, i això és una paraula que no els sentirem conjugar. Per usar una terminologia “antiga”, front a la transició, la ruptura. I ells estan per la ruptura. Tant és així, que parlen d’un nou procés constituent. I jo compartisc la necessitat.

Ara bé…com s’hi arriba?

Al principi de l’escrit he parlat de la fundació de la que forma part Pablo Iglésias, i que es dedicava a "produir pensament crític i fomentar consensos d’esquerres”; i jo diria que des de la política activa estant, volen continuar "produint pensament crític" (i jo ho celebre per convicció) i també "fomentar consensos d’esquerres”; i sembla que han trobat en el PP una inestimable ajuda amb eixa reforma electoral que proposen.

Tot i això, trobe que el seu missatge és contradictori (jo crec que voluntàriament). És com a poc dual. Diuen que no tenen clar si es presentaran a les municipals i autonòmiques. I diuen també que volen estar als ajuntaments. Diuen que mai no han plantejat Podemos com un partit a l’ús que arribe per fer coalicions amb altres, i diuen també que la fórmula de Guanyem pensada a Barcelona podria ser exportable. No busquen coalicions, però saben amb qui no en farien en cas de fer-ne…

Diuen que volen estar als ajuntaments per practicar la desobediència civil i anar cap un procés constituent…

Jo sóc regidor del meu poble, i voldria ser-ne alcalde a partir del 2015. I siga una cosa o siga l’altra, tinc el cap (i el programa electoral) ple d’idees per millorar la vida dels meus conciutadans. 

Se bé el que costa aconseguir representació a un ajuntament, i no vull malbaratar l’enorme capital d’il·lusió i compromís que dipositen en els electes les persones que ens presten el seu vot, que ens trien per gestionar els seus interessos, les seues emocions, les seus necessitats... No els decebria mai deixant de fer la feina per la que m'han triat. 

De que calen canvis en profunditat, no cal que ningú em convença, perquè fa anys que ho proclamem i practiquem en la mesura de les nostres possibilitats des del BLOC i des de Compromís. És suficient amb el que hem fet? Òbviament no. Per això hi ha un espai per a Podemos. 

Però que no se’ns oblide, que Compromís no ha parat de créixer. Va créixer a les generals d’una forma extraordinària. I tornà a fer-ho a les europees. I tot i l’aparició de Podemos, totes les enquestes publicades en continuen donant un creixement sostingut. I siguem francs, que et voten quan no et coneixen (Podemos) té molt de mèrit; però que et continuen votant, i cada colp més, quan ja et coneixen, té molt més mèrit. I si m'és permés de dir, molt més valor democràtic i cívic. No és un “a vore que passa”, és un “volem que passe això que ja esteu fent”.

Això significa que hem d’obviar el que passa al nostre costat? I tant que no! Hem arribat fins ací, precisament perquè hem escoltat la societat de la que formem part, i hem estat capaços de treballar en paral·lel amb ella. 

I que no se’ns oblide el nostre compromís amb la gent que fins ara ens ha votat ja a pobles i ciutats. I ho ha fet per a que li resolguem els problemes quotidians. Per generar felicitat funcional. La del dia a dia. La de proximitat. Això també és política. Això és la política. Generar benestar. Canviar les coses. 


ZUGZWANG

És un terme alemany molt usat als escacs, i defineix aquella jugada que obliga a l’adversari a moure peça, malgrat que qualsevol moviment que puga fer el deixe en pitjor posició.

Jo diria que a Podemos, d’això d’escacs en saben. I gosaria també a dir, que eixe discurs dual i contradictori… Eixa posició de centralitat (no en l’eix esquerra-dreta; ni dalt-baix) en tot el que es diu i s’escriu de política que ha aconseguit Podemos amb l’èxit electoral de les europees i un parell de enquestes que els auguren formidables resultats, els fa jugar amb blanques.

I diria també, i ja calle que he dit moltes coses, que en este moment la seua jugada és precisament un zugzwang, i jo demane a la meua organització, i a la resta, que no obliden-oblidem, que els escacs són un joc intel·lectual de moviment lent i reflexiu. Qui es precipita, perd. I ara com ara la nostra Reina, el nostre Rei, els cavalls, els alfils, les torres i els peons, si miren davant…cap a Podemos…només veuen terra campa (i quadriculada), un espai per conquerir; i un grapat de peons, i allà darrera una gent organitzant-se. Però no són més que nosaltres i no han demostrat ser millors.



23 d’agost, 2014

"CHAVEZ, PUTIN, FUJIMORI I RAJOY" Levante-EMV 23.08.14

És impossible trobar un sistema electoral “perfecte”.  I és impossible perquè algunes de les característiques positives dels sistemes electorals són contradictòries. Per exemple, imaginem un  alcalde molt valorat pel partit guanyador, i repudiat i odiat per la resta. I imaginem un alte candidat moderadament apreciat per tots. Qui representaria millor la majoria social?  Els sistemes electorals tenen cadascú una visió diferent d'aquest tipus de problemes.
Hi ha sistemes binaris, preferencials o d’estimació. Mètodes proporcionals, no proporcionals o mètodes mixtos i semiproporcionals. S’han fet anàlisi científics de gran complexitat per buscar un sistema just. El teorema d’Arrow, el teorema de Gibbard-Sstterhwaite, la llei de Duverger…L’aplicació de la teoria de jocs tampoc ho va resoldre. No hi ha forma de definir el sistema ideal. Tots tenen avantatges, i tots tenen inconvenients..
I això fent una aproximació “científica” al problema. Si l’aproximació es fa des del món polític, resulta obvi, que per norma general els partits polítics defensen un sistema o un altre en funció de si el resultat els afavoreix. No en funció de millorar la democràcia. I este és el cas del PP i la seua proposta. Fins a l’extrem, que no proposa una modificació de la llei electoral en el seu conjunt (llistes obertes, redefinició de circumscripcions, etc), sinó que només vol modificar la forma de triar els alcaldes. Aplicant la seua proposta als resultats de les darreres municipals, el PP, amb molts menys vots, tindria moltes més alcaldies. No cal escalfar-se més el cap. Ja sabem el que pretenen.
Mantinc que la seua por no es només a perdre el poder, sinó a que un nou govern puga descobrir com s’ho havien fet per mantenir-se tants anys governant. Por a que qui vinga alce les catifes. I fan bé de tindre por. Compromís alçarà les catifes i obrirà les finestres. No és una amenaça, és una promesa.
La por del PP a perdre pot explicar la seua proposta, però en cap cas justificar-la. Anem a pams. Molts partits, també Compromís, hem proposat sovint un canvi en el sistema electoral, per tant, seria molt ridícul que ara ens negarem a parlar-ne. Un altra cosa és que hauríem d’assumir tots plegats, que l’estudi d’un nou sistema (amb el risc de que no ens posem d’acord, perquè perseguim coses diferents), hauria de posar-se en marxa ja, però pactant que el nou sistema no es posarà en marxa fins a les eleccions del 2019. Canviar la llei electoral en precampanya (l’1 de setembre comença la precampanya, no ens enganyem) és indecent.
He dit que molts partits proposaven canvis. No tots, en la línia que ara proposa el PP. El PSOE que ara diu que no, ho proposava al seu programa electoral.  “Elección directa de los Alcaldes, en votación diferente pero simultánea a la de los concejales, en un sistema de doble vuelta que refuerce la governabilidad de los Ayuntamientos y en el que se reconozca el derecho de sufragio a todos los que residan legalmente en España”. Així, textualment. No deixa de ser confús, perquè si es busca reforçar la governabilitat, amb este sistema es podria donar el cas que guanyés un alcalde del partit A, i la majoria la tingués el partit B. O no ha passat mai que a alguna gent no li agrada el capo de llista del partit al que vota?
D’acord que no és el mateix sistema que sembla proposar el PP, però el resultat és el mateix, intentar salvar el bipartidisme. 
Al seu torn, Mariano Rajoy, preguntat sobre el particular en febrer del 2013 (encara deguéra pensar que uns hipotetics bons resultats econòmics els permetrien recuperar-se electoralment) va dir: “Todos los sistemas electorales son opinables y discutibles, y por supuesto que se puede modificar la ley electoral española, pero lo más importante es que cualquier modificación se haga con un gran consenso” I va afegir: “Yo nunca modficaré la ley electoral por mayoria”. I fins i tot va fer un tweet en eixe sentit “lo hemos dicho: La ley Electoral fue respaldada por una amplia mayoría y no vemos prioritario ni urgente modificarla. Gracias”. De res Pinoccio.
Canviar les lleis electorals per perpetuar-se al poder és una cosa que havíem vist en Chavez, en Putin, en Fujimori, i ara la patim ací amb Rajoy.  

16 d’agost, 2014

"AGOST DE DONA" - Levante-EMV-16.08.14

És possible que este mes d’agost tinga nom de dona. Ens ha deixat Lauren Bacall. A Lauren Bacall l’estime en secret des de que em va ensenyar a xiular. “You don't have to say anything, and you don't have to do anything. Not a thing. ... You know how to whistle, don't you, Enric? You just put your lips together - and blow.” No és segur que digués “Enric” però jo sé que m’ho deia a mi. Estes coses es saben.
Bacall no era només la jove “Slim” de mirada inquietantment provocadora a “To Have and Have Not”, va treballar en un bon grapat de pel·lícules inoblidables i es va prodigar a l’off-Broadway primer, i a Broadway després. Però també va ser una persona de profundes conviccions, culta, llegida, parlava un francés deliciós. Formant part d’un grup d’artistes entre els que destacaven Humphrey Bogart, Gregory Peck, Katharine Hepburn, Kirk Douglas, Burt Lancaster, Gene Kelly, John Huston, Orson Welles, Thomas Mann i Frank Sinatra, s’enfrontà al Macartisme. A l’altre bandol, fent costat a les paranoiques teories del Senador Joseph Raymond McCarthy gent com Gary Cooper, Ronald Reagan i Robert Taylor.
En aquell moment el compromís de Bacall (i la resta) era un compromís amb riscos personals i professionals reals. Més que les declaracions de Willy Toledo, o els comunicats dels Bardem-Cruz. 
Però agost també ha dut a les portades un altra dona, Mryam Mirzakhani. Esta  iraní, professora de matemàtica a la Universitat d’Stanford, ha estat la primera dona en aconseguir el prestigiós guardó Medalla Fields (Medalla Internacional per Descobriments Excel·lents en Matemàtiques). Un premi comparat amb el Nòbel. Un premi que es dona des de fa més de 80 anys, i fins ara sempre a homes. Que una dona jove el guanye és una noticia que no ho hauria de ser, però sent-lo, mereix el reconeixement.
M’agradaria saber que pensa tan docta i brillant senyora de la nova “teoria matemàtica” del PP segons la qual qui aconseguisca el 40% dels vots en unes eleccions, ha de rebre com regal un plus que convertisca en percentatge insuficient en un 51% que li done majoria absoluta. Mentre només deien que havia de governar la llista més votada, estàvem al món de la política. Quan se n’han adonat que eixa modificació pensada en benefici propi, significaria una immensa inestabilitat en els governs municipals; han modificat l’opinió i ara proposen que 40 siga superior a 50. I és ací on entra el món de la matemàtica recreativa, i on Mirzakhani tindria alguna cosa a dir.
M’agradava Bacall, trobe fascinant a Mirrzakhani, però no sóc de natural poc mitòman. Ni la coherència ideològica de Felipe GonzGas Natural, ni la proverbial facilitat de paraula de Bataller, ni les 10 de 10 de Marc Marquez, ni mossen Pajares, ni tan sols els Superherois que van tenir el valor de posar de moda els leggins de licra; desperten en mi la mitomania. 
Però el femení singular amb el que vull batejar a este agost, té altres noms de dona. Noms ocults. Per exemple, dramàtic exemple, els més de dos cents noms de les més de dues centes xiquetes segrestades per Boko Haram, d’una escola a Jibik, al nord de Nigèria. Boko Haram significa “l’educació occidental és pecat”, i amb la seua interpretació de l’Islam ens omplen el cos de calfreds i ens aneguen els ulls de llàgrimes. Però els artistes i intel·lectuals estan ocupats amb altres manifestos.
O els noms desconeguts de les més de quatre milions de dones que segons Nacions Unides, es vorien afectades per la fatua dictada a instàncies de ISIS (Estat islàmic d’Iraq i Llevant) i estarien obligades a patir una brutal castració, una ablació de clítoris, en nom de la fe que volen imposar. 
No tinc el més mínim dubte que Mryam Mirzakhani (iraní) o Lauren Bacall (jueva novaiorquesa) estarien d’acord en encapçalar manifestacions contra tanta ignominia. Ací en el millor dels casos, es fa un hastag, o es puja un selfie amb missatge. Prioritats.

13 d’agost, 2014

"INTERINS I OPOSICIONS" - Mediterráneo - 14.08.14

Mantinc relació amb Carles Puigdemón, des de que fa anys el vaig convidar a Castàlia a vore jugar un Castelló-Girona. Aleshores ell era portaveu de l’oposició. Quan el 2011 va guanyar l’alcaldia de Girona vam parlar. “Saps quants eventuals m’he trobat després de que el socialisme governés ininterrompudament des de 1979? Només 12 persones -em digué- a la resta els han fet fixes”.
Ho he recordat en vore a l’alcalde anunciar que vol traure a oposició els 241 llocs de treball ocupats ara per interins. No ho farà. És impossible abans de les eleccions, però celebre el canvi d’opinió. Perquè fa un parell d’anys, quan jo ho vaig reclamar, el portaveu del PP va dir que fer oposicions era injust, perquè podria ser que els interins no les guanyaren i es quedaren sense feina. Vaig repicar que més injust és que centenars de persones no puguen optar a un plaça perquè no es convoca. I que en tot cas, l’administració necessita als millors. El portaveu va dir que aprovar una oposició no ho garanteix. Supose que prefereixen les borses de treball, molt més manipulables. 
Des de fa uns quants mesos hi ha un grapat d’interins  acudint al departament de personal preguntant si es convocaran les oposicions “És que ja saps de la mà de qui vaig entrar jo, i si ara canvia…”
Calma tothom. Si com esperem el govern municipal canvia en maig, ningú no perdrà (ni guanyarà) un lloc de treball per la seua ideologia, però que tothom s’esforce en ser el millor en la seua feina, perquè eixe serà el criteri.

09 d’agost, 2014

"LA PERVERSIÓ DEL PP" - Levante-EMV - 09-08.14

La Fiscalia està a punt de demostrar, que la cúpula política del PP valencià es comportava com una organització encaminada a a fer calaix. Decidien activitats que el Consell havia de dur endavant, en base a les comissions que el partit cobraria, per finançar-se il·legalment i falsejar així els resultats electorals. Hi ha un munt de vies obertes. Des de la consideració de Cotino (segona dignitat pública del país, per darrer del President) com element nuclear en la visita del Papa, convertida en estafa multimilionària a la caixa pública. Passant per les contractacions trocejades de la Conselleria de Sanitat. Passant per FiraValència. Passant per Fitur i els contractes impossibles. O passant pel fet que RTVV demanés pressupostos, i malgrat ser un organisme amb personalitat jurídica, fos el Consell qui els aprovés. És a dir, estem a punt de saber judicialment, que res no era casualitat, era una trama pensada des del minut zero, pel PP valencià, per saquejar les caixes públiques, finançar el partit, manipular resultats electorals, i distreure alguns dinerets o regals, per les molèsties personals.
I la forma d’actuar, amb premeditació i maldat organitzada, salvant les distàncies, té trasllat a la forma de fer política dels diferents equips de govern municipal del PP a Castelló. Vegem-ho. El PP va aprovar una ordenança municipal que permetia xicotetes construccions en zona verda. Venia a ser el permís per fer una caseta, un lloc per desar les mànigues de reg i les lligones i poca cosa més. Havia de tindre una volumetria determinada i ocupar un percentatge mínim en la zona protegida. 
Amb eixa norma van intentar justificar la construcció de l’auditori en zona verda. La justícia va dir reiteradament, fins que dictà sentència ferma, que era il·legal. El PP local, per boca de l’aleshores regidor d’urbanisme Alberto Fabra, quan va conéixer la sentència, en lloc de demanar disculpes a la societat i dimitir per la malifeta, va reptar al PSOE (denunciant) que reclamés l’execució de la sentència, que obligaria a enderrocar l’auditori. I ho va fer amb xuleria, prepotència i arrogància. És a dir, van organitzar amb temps un itinerari (l’ordenança) per intentar donar cobertura legal a la il·legalitat que pretenien executar. I la van executar. Els tribunals van fallar en contra, i ells, encara van reptar a l’oposició a fer complir la sentència. El món al revés.
Anys després hi tornen. Porte mesos i mesos advertint que l’estratègia del PP a Ribalta era la mateixa que amb l’auditori. Plantegen una il·legalitat (travessar el Parc, declarat BIC, amb el TRAM), sabedors que no tindrien el vist i plau, no demanen els informes preceptius d'òrgans consultius de la Generalitat. Els vam haver de demanar el Sr. Calles en representació del seu partit, i jo mateix en representació del meu. Davant l’evidència, forcen un informe polític (que havia de ser tècnic) per part de la delegació de la Conselleria, que signa una persona sense formació adequada, posada a dit pel propi PP provincial; per tal d’intentar obviar tots els informes negatius. De positius no n’hi havia cap. Al final, com era d’esperar, el tema acaba en els jutjats. I com era d’esperar també, els jutjats, un darrera l’altre, condemnen a la Generalitat a pagar les costes, i diuen en sentència ferma, que el TRAM no pot travessar Ribalta, perquè l’autorització feta per Conselleria és nul·la de ple dret.
En un país normal, el PP, que ha actuat en tots dos casos com una banda organitzada, amb una trama pensada per actuar al marge de la llei, hauria de demanar disculpes, corregir, i presentar dues o tres dimissions.
Ací, esta colla de xulos de discoteca, lluny d’això, tornen a reptar a l’oposició a demanar l’execució de la sentència, confiant en que el hipotètic cost de l’execució siga elevat, i així poder carregar sobre l’oposició el cost de la seua pròpia malifeta.
És el món al revés. És quasi com exigir el que es coneix com prova diabòlica, exigir provar la innocència. Els delinqüents (el govern municipal en el seu conjunt) exigint a l’oposició explicacions de per quina raó volen que es complisca la llei. Obliden el seu jurament davant el seu déu, de guardar i fer guardar la Constitució (i òbviament la resta de lleis).
El govern municipal construeix en llocs prohibits, per això mira cap un altre costat quan a la Marjaleria, o al carrer Sant Fèlix hi ha ciutadans que seguint el seu exemple fan el mateix. No només no tenen cap força moral, sinó que a ells el compliment de la llei els sembla un obstacle salvable, quan es tracta de fer el que els hi rota. I que Bataller tinga les penques de dir que un govern de  l’actual oposició seria un problema! Clar...per a ells!

01 d’agost, 2014

"MODELS DE LIDERATGE" - Levante-EMV - 02.08.14

 Diu el diccionari que un pujol és un puig menut, una elevació del terreny, més o menys rosta i formant cim que sobresurt del terreny circumdant, sia una plana, sia un massís muntanyós.
Durant anys Jordi Pujol ha estat posat com exemple, per uns i altres, de polític amb vocació d’estadista, de servidor públic que sobresurt del seu medi circumdant (la resta de polítics), per tot un seguit de valors. És evident que no ha estat exempt de crítiques, però ha governat 23 anys consecutius Catalunya, guanyant totes i cada una de les eleccions. Totes. Un fet singular.
Com resulta singular el fet que un polític de la seua generació (i de l’actual) parle amb absoluta desimboltura sis idiomes. En fi, que Pujol era un polític singular, que havia perdut les dents als calabossos de la policia política, i passat tres anys a la presó per fer front al franquisme en defensa d’un catalanisme humanista. Amb independència de que es pogueren compartir o no les seues polítiques, s’havia guanyat el reconeixement generalitzat.
Ara el propi Pujol, amb la policia judicial xafant-li els talons, confessa en un escrit que al llarg de tota la seua vida política ha viscut amb una mentida delictiva, la de tindre capital no declarat fora del territori espanyol. Per al que jo vull dir, poc li fa si eren 4 milions a Andorra fruit d’una herència, o desenes de milions en diversos paradisos fiscals fruit de corrupteles polítiques. Pujol ja no és honorable. Ni molt, ni poc.
I eixe lideratge personal tant potent que havia exercit a Catalunya, fins i tot fundant un partit propi, Convergència, queda ara absolutament malmés. I això passa en un moment en què Catalunya, amb un suport social amplament majoritari, i amb un suport parlamentari desproporcionadament favorable, ha encetat el seu camí cap a l’autodeterminació, per la via pacífica.
Ara el President de Catalunya, és Artur Mas, un altre líder que veu com se l’acusa de messiànic, boig i de jo què sé quantes coses més, per part d’aquells que, mancats d’arguments més elaborats, volen desprestigiar el moviment que hauria de dur a Catalunya a les urnes el proper 9 de novembre. Tant se li val. Convergència té recanvi amb Josep Rull. I ERC té un líder d’enorme solidesa intel·lectual i senzilla praxi política (fer un tomb pel poble del que és alcalde, i parlar amb la gent és tota una experiència). Però tampoc Oriol Junqueres és imprescindible, o és determinant. No ho és Jordi Pujol i menys ara que ell mateix s’ha encarregat de destruir la seua figura moral. No ho és Artur Mas, que en la conferència de premsa que va donar després de la reunió amb Rajoy se’m va confirmar con líder nacional de gran envergadura (amb independència de que pugues compartir o no les seues polítiques socials). No ho és ningú i ho són tots. El lideratge és col·lectiu, és popular, és social...
Al País Valencià tenim per president a Alberto Fabra i gastem, segons informacions periodístiques, 18.000 euros públics diaris en intentar convertir-se en líder. Això després d’aquella poc edificant història del coach que també ens havia de costar un dineral per intentar donar-li a Alberto Fabra consistència.
A Castelló Alfonso Bataller recupera la presidència provincial del PP després de l’episodi de la seua imputació al Gürtel, del que ha eixit victoriós. Però no ser un delinqüent no et converteix en líder, per això l’Ajuntament paga més de 61.000 euros anuals per la publicació setmanal d’un TBO que es reparteix gratuïtament (ningú no pagaria per això) ple de fotos de Bataller saludant una jubilada, mirant amb cara d'interés un semàfor, donant-li un taló a una associació... I parlant de taló, Miguel Ángel Mulet Taló s’esforçava en este darrer plenari en justificar esta indecència, tot dient que si només ix a la revista l’alcalde és perquè és l’alcalde, i que és l’alcalde de tots, i que nosaltres a callar. Manté Mulet (i ja té nassos que li toque jugar este paperot precisament a Mulet), que Bataller és una mena de líder social i que això és el que ens pica als altres.
A mi els dos blocs, el primer de líders sòlids que es veuen afortunadament superats per la seua pròpia societat, i el d’estos dirigents als que amb diners públics se’ls intenta convertir en els líders que no són, m’aboca a una reflexió sobre lideratges.
Salvant totes les distàncies, em permetran parlar de mi. Quan vaig ser triat regidor vaig dimitir com Secretari Local del meu partit. I des d’aleshores no he volgut ocupar cap càrrec orgànic. Podria? Segurament sí, però no vull. Crec en els lideratges col·lectius, no en els messiànics. Crec en els primus inter pares, no en els lideratges personalistes. Crec en la societat organitzada, no en les corretges de transmissió, ni en els pastors de ramats desorientats.
Per això no em resultaria ni nou ni incòmode presidir un govern multipartit. Si sóc alcalde de la meua ciutat, vull que la societat recupere el protagonisme, i no tinc la més mínima intenció de passar a la història, em conforme i no és poc, a passar per la història, entre una societat protagonista.