28 de juny, 2014

"THE WAR OF THE WORLDS" - Levante-EMV- 28.06.14

Empre el títol de la novel·la de H. G. Wells, publicada el 1898, que descriu per primer colp una invasió marciana de la Terra, per a este article, perquè em sembla un marc referencial suficientment conegut, com per estalviar-me algunes ratlles. Si no coneixen la novel·la, segur que coneixeran com a poc la història d'aquella emissió de ràdio, d'un altre Wells, Orson este, que dramatitzant el fil conductor de la novel·la en forma de noticiari, va relatar alarmat que una nau extraterrestre havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey. 
L'emissió va ser suficientment realista com per espantar molts oients i fer-los creure que realment estava succeint, encara que es va dir des de bon principi que no era real i fins i tot entre actes ficaven publicitat. 
De la novel·la se n'han fet diferents versions cinematogràfiques, i d'alguna manera ha inspirat molta literatura de ficció. El recurs a uns éssers extraterrestres arribant al nostra planeta, pot generar segons com inquietud en els terrícoles. Tot i que sempre hi ha una part de la població que els rep braços oberts. Els exemples són múltiples. 
A “Encontres a la Tercera Fase”, la trobada entre les dues espècies és amable i col·laborativa. Segurament el paradigma del que dic és aquella pel·lícula del 1951 que ací es va titular “Ultimàtum a la terra”. Resumint, direm que Klaatu, un extraterrestre antropomòrfic, aterra amb la seua nau portant un missatge per als líders mundials. Enviat des d'una galàxia llunyana vol advertir als terrícoles que la nostra espècie està a punt de desaparéixer víctima d'ella mateixa. De les seus polítiques agressives.
Així que ja ho veuen, no tots els que venen del “infinito y más allá” venen amb males intencions. De fet, de vegades venen a salvar-nos de nosaltres mateixos. Molt em tem que en això no hi han pensat els estrategues del PP quan han dissenyat la “Campanya UFO”
Li dic “Campanya UFO” a eixa nova línia discursiva que usen molt especialment Pérez Macián i Vicent Sales consistent en atacar a l'oposició en el seu conjunt, tot dient que és un “tripartido extraerrestre”, que estem a la lluna, que som marcians, que vivim en un univers paral·lel. És l'humor dels populars, construït a base de tòpics ofenedors i poc elaborats. 
En fi. El tripartit selenita viatja en una nau sideral amb direcció a la Terra. Donem-ho per bo. El que hauria de comptar és amb quines intencions bé. I per la part que em toca, per la que jo puc parlar, les intencions s'acosten molt més a les del bo de Klaatu que a les que imaginava Welles. Tenim el convenciment que l'actual cúpula de poder terrícola, els populars, estan destruint l'entorn. L'econòmic, el social, el mediambiental, el cívic. L'actual govern “terrícola”, que es dirigeix als 24 anys de poder, s'ha convertit en un règim. Un autèntic règim amb tots els vicis i mal-costums que això comporta. Complexe de déu. Corrupció. Ineficàcia immobilista. I un llarg i perillós etcètera.
Des de Compromís, amb nau sideral o sense, sols o en companyia d'altres, volem llançar un missatge de tranquil·litat: “Estimats terrícoles, volem compartir amb vosaltres el protagonisme d'una transició. Una transició des del règim endogàmic popular, a una democràcia participativa i horitzontal. Transparent. Autoavaluable. Una democràcia ciutadana”. “No tenim cap intenció de destruir res del que funciona, però sí la ferma determinació de transformar tot allò que ha fet de la nostra ciutat un organisme malalt i autodestructiu. No només venim en so de pau, venim amb vocació de servei i amb capacitat de treball. Portem des de la nostra particular galàxia els avanços democràtics testats amb èxit a les ciutats on governem. Volem ser la garantia d'un futur millor”.
El PP diu que som extraterrestres. Bé està. Preferim deixar clar que no som de la seua mateix espècie. Siga la que siga. Però faria bé el Patró de Iot que pilota la nau popular en fer-se mirar els budells per algú que ho entenga. Tinc la sensació que sense saber-ho, transporta al seu interior un passatger voraç, un “alien”, que des de fa mes i mig, porta la veu cantant, i se l'està menjant per dins. 

27 de juny, 2014

CONCORRERÉ A LES PRIMÀRIES PER ENCAPÇALAR LA LLISTA MUNICIPAL DE CASTELLÓ


Esta vesprada he informat a l’Assemblea local de Compromís de Castelló, de la meu decisió de concórrer a les primàries per encapçalar la llista municipal. Acte seguit, n’he informat al Secretari General del BLOC, Enric Morera.

No ha estat en absolut una decisió improvisada. Tot el contrari. És el resultat d’una llarga i profunda reflexió personal, que he consultat primer amb la meua família, i després amb un cert nombre de persones de la meua confiança. Crec que la política no és una expressió individual, sinó col·lectiva, i crec en els equips més que en els lideratges personals.

Qui em coneix sap que des de fa molts anys he fet meua una reflexió que em va fer un amic socialista: “les decisions sobre el futur personal en política no s’han de prendre mai en any electoral”. Per això, des del 2011 he dit a qui m’ha preguntat que el meu futur personal el decidiria al llarg del 2013.

A ningú no se li escapa que hi havia tres escenaris possibles, presentar-me a les primàries per encapçalar la llista municipal, presentar-me a les primàries per encapçalar la llista a Corts, o donar per acabada la meua etapa de política de representació. Òbviament no la política, al cap i a la fi, he militat 23 anys al nacionalisme valencià, abans d’anar en una llista electoral. I espere seguir militant en el nacionalisme valencià, molts anys més després de deixar d’anar en llistes.

Durant molts mesos, l’opció de concloure el meu pas per la política institucional el 2015 ha estat la predominant. Per això vaig tornar a la universitat a fer un altra llicenciatura, i per això vaig participar en la posada en marxa d’una Consultoria. Era la meua forma de preparar el meu retorn a la vida professional, fora de la política. 

Alguna gent m’ha proposat, suggerit, fins i tot algunes persones demanat, que em presentés a les eleccions a Corts. El propi Josep Maria Pañella a finals del 2011, i a primers del 2012, me’n va parlar. Em va anunciar que el 2015 ell donava per finiquitada la seua fecunda vida com càrrec públic, i que considerava que per rellevància social o pel que fos, jo era un bon candidat a succeir-lo. En ambdues ocasions li vaig dir el mateix que vaig contestar a tothom que em parlà del tema: “fins al 2013 no decidiré el que vull fer”. No n’hem tornat a parlar.

Després d'escoltar l'opinió d'algunes persones, i amb un parell de mesos de retard sobre el meu calendari mental, no va ser fins al mes de febrer d’enguany que vaig comunicar a Ignasi Garcia (Secretari Local del BLOC), Vicent Marzà (Portaveu local de Compromís) i Ali Brancal (Portaveu adjunta de Compromís a l’Ajuntament), la meua voluntat de presentar-me a les primàries per encapçalar la llista municipal.

Per un nacionalista, ser diputat a les Corts del seu país és un honor i una responsabilitat immensa, però he de confessar, que a mi fins ara, no m’ha temptat mai el suficient. A mi m’agrada la política municipal, i sóc un convençut que des dels ajuntaments, també es pot prestar un gran servei al país. A més a més, i sense falses modèsties, crec que hi ha persones que poden representar millor que jo la transversalitat que Compromís reclama.

Pel que fa a la vida municipal, l’escenari polític que es presenta de cara al 2015, és molt encoratjador. Per primera vegada en dues dècades, si no cometem errors, el canvi és possible. I no es tracta de canviar de partit de govern, o canviar de polítics. Es tracta de canviar de polítiques. De posar en marxa una nova forma de fer política. No només per a la ciutadania, sinó amb la ciutadania. Un nou model de governança. Horitzontal. Transparent. Cooperatiu. Serè. Propositiu. Empàtic. Amable. 

Deixar de fer una política de xifres, per fer una política de noms. Deixar de pensar en les coses, i pensar de veritat en les persones. Una política de proximitat centrada en millorar les condicions de vida de la ciutadania. No en eixa mòrbida obsessió per un creixement descontrolat, que ens ha arruïnat econòmicament i ens ha fracturat socialment. I això no s'improvisa. Exigeix un cert grau d'experiència.

Crec que el grup municipal de Compromís s’ha de renovar, clar, i crec que ha de fer-ho per la via de sumar nous efectius. El nostre objectiu és aconseguir 5-6 escons, i això implicaria que més de la meitat del grup municipal seria nou. Tenim la gent? I tant que sí! Ja he dit que crec en els equips, i estic en condicions d’afirmar que mai abans, havíem tingut un grup de gent tan cohesionat, tan preparat, tan capaç, i amb tanta voluntat de servei, com el que tenim ara. 

Sóc plenament conscient que sobre la meua personalitat política no hi ha unanimitat. Afortunadament! M’esgarrifaria que així fos! Hi ha gent que valora la meua forma de fer i entendre la política, i altra que no hi està d’acord. Això, i el fet de que porte en la vida municipal des del 2003, eren dos motius que em feien pensar que potser era el moment de fer un pas enrere.

Però hi ha una realitat que no podem obviar. Compromís ha innovat en la política valenciana i local en els darrers anys, fent totes les seus assemblees o reunions del grup municipal obertes a la ciutadania. També construint el seu programa polític i la seua estratègia política de la mà dels sopars de propostes amb ciutadanes i ciutadans compromesos amb la ciutat. I sobretot, triant a totes les persones que han de figurar a la llista electoral pel sistema de primàries obertes a la societat.

I això és important, perquè jo anuncie la meua candidatura a les primàries. És a dir, a sotmetre’m al jutjament de militants i no militants, respecte a la conveniència de que jo encapçale la llista. I si guanye el procés de primàries, em sentiré absolutament legitimat per encapçalar la llista. Perquè no serà una decisió personal, ni d’una executiva, ni tan sols d’un partit, sinó ciutadana.

I aleshores sí, seré candidat a l’Alcaldia de Castelló. Perquè eixe és també el repte de Compromís. Assumir el lideratge del nou govern. I és ací on l’experiència, el grau de coneixement de la ciutat, i també de l’Ajuntament, pot ser un valor afegit.

Confieu en mi, jo confie en vosaltres.


26 de juny, 2014

"BOUS I BICS" - Mediterráneo - 26.06.14

Els bous de vila, no són BIC, perquè l'expedient que va iniciar el PP l'any 2010 es va haver de tancar segons estableix la llei, per no haver aconseguit que almenys dos dels òrgans consultius de la Generalitat, avalaren la proposta. Tan simple com això.
La Llei de Patrimoni Valencià estableix un procediment determinat, que inclou l'informe afirmatiu de dos d'eixos organismes, delimitats en la pròpia llei. El Consell només va aconseguir el vist i plau de la Universidad Católica de Valencia. La Universitat de València i la Academia de San Carlos van considerar que no complia els requisits que estableix la llei del 1998 que el PP modificà el 2007. Si no els agrada la llei, la poden canviar, que tenen majoria absoluta. 
Consultat el Consell Valencià de Cultura, va emetre un informe advertint que la declaració de BIC només afectaria a alguns pobles concrets, aquells que tingueren més tradició. I també, que els bous embolats haurien de desaparéixer tal com els coneixem. O substituïts per bous mecànics, o canviant el foc per llums artificials.
El debat encetat pel PP no és sobre bous sí o bous no. És sobre si han de ser o no BIC. I porta el debat a institucions sense capacitat per declarar-lo. Una mostra evident de l'intent d'us partidista d'una tradició estimada per molts i rebutjada frontalment per altres. Si el PP vol de veres que siguen BIC, que aconseguisquen dos informes favorables i ningú no ho podrà impedir, la resta és demagògia i sectarisme.

24 de juny, 2014

"LOST IN TRANSLATION" - www.castelloninformación.net. 25.06.14

És el que passa amb les traduccions, que sempre es perd alguna cosa de l’original. El PP valencià, i el local des que el meu col·lega columnista Pérez Macián ha estat elevat a la condició de portaveu (per compensar que només li queden competències en modernització i personal) fan un ús constant de l’espantall del “tripartito”. 
Eixa aclamació al “tripartit” com origen i fi de tots els mals haguts i per haver, tenia sentit a Catalunya, perquè el terme definia un govern que durant set anys va cometre alguns errors de manual. Ho pagaren a les urnes.
En canvi, el recurs constant al tripartit per part del PP ací, perd gran part del seu sentit. I segons com, fins i tot aconsegueix el contrari del que pretenen els qui el gasten pejorativament.
Ells volen fer por: “que ve el tripartit, tanqueu les portes amb forrellat...” Quin tripartit? Està afirmant el govern popular (i tant se li val que siga el valencià com el local) que la suma dels vots dels tres actors de l'hipotètic tripartit superaria als vots del PP? Quina alegria! Seria el primer colp en 20 anys! Seguirem treballant així. En tot cas, cada colp que el PP adverteix de l'adveniment d'un tripartit, en realitat està anunciant la seua derrota, la seua pèrdua de condició de partit de govern.
D'altra banda, l'experiència més pròxima que tenim de tripartit és la localitat de Vila-real. I no és que ho diga jo que en sóc part interessada, és que quan parles amb les empreses que hi treballen et reconeixen que el dia a dia ha dissipat tots els seus dubtes. Que ara cobren la feina feta, en terminis raonables, no com quan governava el PP que va deixar un bony que no se'l salta ni Fosbury en la seua millor època. 
S'equivoca el PP, i s'equivoca molt amb eixa estratègia comunicativa. Posaré un exemple de com estan de desorientats. Pérez Macián va criticar ferotgement, la “inaceptable doble vara de medir del tripartito en Castellón porque éste guardó silencio ante los 16 indultos por violencia de género del Gobierno socialista de Rodríguez Zapatero y ahora plantean una revocación del indulto a una guardia civil condenado”.
Anem a pams. El tripartit no existeix. I en tot cas, no existia en el període de govern de Zapatero i els 16 indults, perquè durant aquells set anys, EU no tenia representació municipal. I Pérez hauria de saber que una condició indispensable per fer un tripartit és que hi haja tres parts.
D'altra banda, la proposta no és de cap tripartit, és de Compromís, i la presentem precisament perquè ens sembla singularitzable el fet que siga un Guàrdia Civil condemnat per no assistir a una víctima de violència de genere i gravar en video l'agressió, qui rep el favor de l'indult. No sé si per ser fill d'un càrrec del PP.
A l'Ajuntament no vam poder debatre la iniciativa, perquè el PP la va vetar; això sí, l'hem debatut a la diputació, i Vicent Sales entre d'altres coses ha dit: 
“Lo que tiene que hacer la oposición es plantear los cambios legislativos en el Congreso y en el Senado, a través de sus respectivos diputados y senadores, para que se revise la concesión de indultos, en lugar de hacer propuestas de este tipo en la Diputación”. Els podriem dir el mateix quan presenten qüestions sobre les que no tenim competències, però bé està.
Si van al web del PP local, trobaran la següent frase textual, signada per Pérez Macian: “Lo que tiene que hacer el tripartito en el Ayuntamiento de Castellón formado por el PSOE, Bloc-Compromís y EU es plantear los cambios legislativos en el Congreso y en el Senado, a través de sus respectivos diputados y senadores, para que se revise la concesión de indultos, en lugar de hacer propuestas de este tipo en el Ayuntamiento de Castellón”,
És a dir, el mateix paraula per paraula. Una de dos, o un s'ho ha copiat de l'altre, o tots dos es limiten a llegir el que els hi escriu un tercer. I en eixe cas, encara resultarà que el tripartit és el propi PP!

21 de juny, 2014

"EL GRAN TIMONER" -Levante-EMV - 21.056.14

En el debat sobre l'estat de la ciutat, la portaveu socialista va fer una metàfora marinera que venia a dir que l'Ajuntament era un vaixell a la deriva. L'Alcalde, que té menys sensibilitat que l'esfínter d'Anastasia Mayo en la clausura del Saló Eròtic de Barcelona, va replicar amb un contundent “yo soy patrón de yate”. Que és una cosa que estic segur va arribar al cor del 32% d'aturats i el 25% de la població local, que segons Cáritas sobreviu en una situació de pobresa estructural a la nostra ciutat.
“El socialisme fracassa quan se'ls hi acaben els diners... dels altres”, va dir Bataller sense citar-ne l'autoria de la seua admirada Margaret Thatcher. Qui, convé recordar, es va caracteritzar per desmantellar sense pietat el precari estat de benestar britànic. Sorprén en algú que es dedica a la res pública eixa vocació que el nostre Alcalde comparteix amb la difunta de desmantellar tot allò que siga públic. En el que no coincideixen és en la manera d'enfocar la governabilitat. Mentre Thatcher era una aferrissada liberal, Bataller és un intervencionista de manual. Un percentatge alarmant dels pressupostos van a la subvenció pública d'activitats privades. En el món de la cultura molt notablement, però també en el teixit associatiu de caire divers. I a canvi, clar, de docilitat.  Com ells actuen així, i no veuen més enllà de la Plaça del Rei i el Carrer Major,  no són capaços d'entendre que hi ha altres moviments socials, que no estan a sou de ningú. 
Dic això perquè el mateix dia del plenari, el PP va omplir a toc de corneta les primeres files del saló de plens, d'acòlits d'edat provecta, que malgrat el que diu el reglament, aplaudien a mans plenes les intervencions del Gran Timoner i del seu grumet, Pérez Macián. No van poder evitar, però (i ho haurien de saber que ja ho van intentar quan els damnificats per la cabuderia de Mestrets venien al plenari) que altres col·lectius acabaren d'omplir una sala de gom a gom.
Entre ells, gent del Casal Popular, que en una desproporcionada actuació amb rerefons polític havien estat sancionats per fer paelles sense permís en la setmana de la Magdalena. Després de fer notar de manera contundent el desacord amb la multa, van ser convidats a abandonar el saló de plens, i així ho feren sense oposar cap resistència. La cosa podia quedar en això, però el PP va voler traure suc. I en sendemà van fer una roda de premsa, recolzada en unes fotografies preses molt probablement des del propi balcó d'alcaldia, on es veia al assessor d'EU parlar amb alguns dels membres desallotjats. I amb eixa imatge van pressuposar una conspiració. “EU alienta actitudes de anarquia callejera”, va dir el grumet.
Això vindria a ser com si jo, aprofitant una fotografia en la que apareixen Alfonso Bataller, Marta Gallén i Miguel Ángel Mulet dinant amb Carlos Fabra a La Coma, el passat dia 10, pressuposés que tots plegats formen part d'una conxorxa delictiva. O que Bataller mirava de col·locar als seus descartats. O que, sabedors que Fabra havia de declarar per la causa del finançament il·legal del PP en les campanyes electorals, estaven unificant estratègies. Seria molt arriscat per part meua. “...el que en realitat veig són barrets i capes...” però que coi han de saber estos dos de Descartes!
En realitat, la metàfora marinera d'Amparo Marco tenia sentit, jo mateix vaig dir una cosa similar en el plenari de l'any anterior, en aquell cas, tot citant Churchill qui va dedicar als seus opositors: “Són vostés com Cristòfol Colom, no saben on van, ignoren on estan, i tot això, pagant els altres”. Perquè és cert que el PP està desorientat.
Resulta significatiu que la resposta a les nostres intervencions en aquell ple, per part de Pérez Macián fóra dir que ens hem radicalitzat. Que jo sóc més radical. Fa un cert pudor, en tot cas, que ho diga ell precisament, que l'acaben de fer portaveu, i que té el mèrit solitari de ser el regidor que ha hagut de eixir a la trona a disculpar-se per les seues eixides de to, més colps, en tot el que va de democràcia. Però no seré jo qui me'n queixe.
El Gran Timoner, per la seua banda, també abundà en la meua radicalització, il·lustrant-ho amb el fet de qua vam votar en contra d'una operació bancaria consistent en pagar 43.000 € més d'interessos per a que els bancs accepten no cobrar fins al 2015. És a dir, que pague el nou govern que isca de les urnes. No vaig poder evitar pensar que Thatcher passaria molta vergonya escoltant a Bataller dir això, ja que segons ella: “els bons conservadors paguen els seus comptes, i a temps. No com els socialistes que gasten i acumulen els comptes dels altres”.

19 de juny, 2014

"SOY PATRON DE YATE" Mediterráneo 19.06.14

Ahir vam celebrar el debat anual sobre l'estat de la ciutat. Va ser just el mateix dia que Mediterráneo publicava: “Cáritas alerta de pobreza crónica en la provincia mientras el IVIE dice que afecta al 25% de la población”. Unes xifres esgarrifoses, que unides a la terrible taxa d'atur que patim, ja són per si soles tot un diagnòstic de com està la ciutat. 
Perquè la ciutat són les persones. Parlem del TRAM que no està i de l'AVE que no ha vingut. Del turisme que esperem i de les grades del Gaetà Huguet. Dels impostos que el PP diu que han baixat i de tot això i tot allò. Però la imatge real de la ciutat, són les tristes cues de gent als menjadors socials.
En eixe debat estàvem quan des de l'oposició socialista es va fer una símil mariner, que venia a dir que l'ajuntament és un vaixell a la deriva. La resposta va vindre per boca de l'Alcalde, que per a defensar la seua gestió digué: “yo soy patrón de yate”. Doncs mira tu que bé! Segur que al 25% de la població local catalogada com “pobreza crónica” i al 32% de la població que està aturada, li encantarà saber que el seu alcalde, és “patrón de yate”. 
Jo no dic que quan ix a pescar i des de la solejada proa, no pense en els menys afavorits de la ciutat, però el comentari va ser molt inadequat. Això ja defineix al personatge. Crec que des de que la regidora de serveis socials va dir que “las viviendas sociales de San Lorenzo son muy dignas y soleadas”, no havia sentit una mostra més gran de falta de sensibilitat.

18 de juny, 2014

SOCIETAT CIVIL" -www.Castelloninformación.es - 18.06.14

“Societat civil” és un concepte equívoc en la seua definició etimològica, perquè sembla com si exclogués als militars, o als religiosos... Però vaja, això és pecata minuta. “Societat civil” en el discurs polític significa “la gent”. Tota la gent.
El repte, si més no des del despotisme il·lustrat, ha estat vore com s’articulava la participació en la política institucional del gros de la societat. I com sembla evident, per a fer fàcil eixa relació, per a tindre interlocutors definits, cal que la pròpia societat civil s’organitze. 
Depén molt del país i dels costums democràtics de cada lloc, la forma d’articular-se. En la tradició anglosaxona, els lobbys  (grups de pressió) tenen un pes fonamental. Es tracta de gent que compartint un interés comú (les catedrals gòtiques, la producció de transgènics, la prohibició de transgènics, el dret a dur armes, la defensa de les llengües minoritzades, una malaltia de les dites rares, etc) creen una organització per tal d’influir en els seus representants polítics. Bé siga per la via de pressió directa sobre els electes, per la via de la mobilització social (que envia un missatge clar als electes de quanta gent està per eixa postura), o fins i tot per la via de les aportacions econòmiques a les campanyes (siguen legals o no).
De moment en el nostre sistema, els lobbys no han adquirit eixa puixança. Al nostre sistema la societat civil s’articula en altres tipus d’organitzacions com sindicats, patronals, associacions veïnals, culturals, juvenils, de la tercera edat, ONG’s... I el model  d’interlocució amb eixe teixit associatiu depén molt del partit.
La vella esquerra va inventar allò de les “corretges de transmissió”, que al·ludia a la instrumentalització que feien dels sindicats (i altres organitzacions) partits com el PCE o el PSOE. Servien per amarar de la seua ideologia i les seues propostes a sectors socials. El partit li dictava al sindicat i el sindicat a la “classe obrera”. La dreta va aprendre ràpid, i molt en la seua línia, millorà el sistema usant en benefici propi els diners públics. Es a dir, subvencionant a les associacions a canvi de silenci, de pau social, o de que els donen públic suport.
El PP de Castelló, des de l’època Víctor Falomir, ha comprat voluntats associatives amb diners públics. I ho dic així de clar, perquè així de clar és. Vaig participar alguns anys a les sessions on es repartien les subvencions entre les associacions veïnals, i no hi havia cap criteri. Era al gust de la regidora de torn, en funció de la docilitat. Va ser Compromís (BLOC en aquell moment) qui forçà l’aprovació d’uns criteris que limitaren la discrecionalitat. 
Un segon model es el de l’esquerra tradicional, consistent en infiltrar gent als moviments socials (iaioflautes, AMPEs, Coordinadores d’això i allò...) És cada colp més evident, perquè desvergonyits com s’han tornat, ara ja infiltren càrrecs orgànics o electes. Ja va tot a perra!
I finalment estem els que des de fa molt de temps decidim les posicions polítiques, els programes electorals, i ara també les llistes, de la mà de la societat civil en el seu conjunt. No associació per associació, sinó fent totes les reunions executives obertes a la ciutadania. 
En resum, tres models de relació. Els que usen a la ciutadania en benefici propi, recompensant amb diners públics. Els que pretenen manipular la ciutadania en benefici propi, infiltrant la seua gent, o inventat un associacionisme dòcil i servil. I finalment els que es posen al servei de la ciutadania, per a ser usats com instrument de canvi. Els qui ens considerem a nosaltres mateixos, corretja de transmissió de la voluntat popular. 
Vostés trien.

14 de juny, 2014

"ESPORGUEM I PODEM" -Levante-EMV- 14.06.14

A casa estem d’obres, i això ha obligat a la família a traslladar-nos a Benicàssim. A Benicàssim s’hi està bé en esta època de l’any, tot i que per a algú com jo que es mou amb patinet, la distància fins a la feina és una incomoditat que m’obliga a agafar el cotxe cada dia.
Per alguna raó que se m’escapa (a mi i a desenes d’usuaris més) és just ara, que la canícula ja es manifesta sense complexes, i que molta gent s’ha traslladat prop de la platja, que els ha pegat per esporgar la vegetació abundosa que fa de mitjana a la carretera. I ho fan en hora punta, anul·lant així durant dies i dies, un dels carrils. Estes obres menors mal programades en el temps, generen molèsties i retards.
Dijous va ser un d’eixos dies en els que el camí em va costar de fer el doble del que és costum. Embussos, gent neguitosa i clàxons.
Tot i això, com m’agrada eixir de casa amb temps, encara no eren les 9 del matí i jo ja estava a la rotonda que enllaça la Ronda Est amb l’Avinguda del Mar. Just al costat del solar que ha deixat buit el mercat del dilluns. Un nou embús em deixà dins de la rotonda. A mi  i a dotzena i mitja més de vehicles. I quan ja em pensava que estava a punt d’arribar a la meta, un cotxe em va envestir per darrera. Just allà hi havia dos policies locals, als que agraïsc la professionalitat amb la que ens van atendre al dos vehicles implicats. El metge diu que he de guardar repòs relatiu i la cosa no ha anat a majors. L’altre conductor, que es va incorporar a la rotonda una miqueta a la babalà, aprofitant que no li venia ningú per l’esquerra però sense mirar si ja hi havia algú allí, s’estavellà contra el meu cotxe. Ell no es va fer mal, i les dues xiquetes menudes que duia a l’escola tampoc. Els cotxes s’arreglen amb diners.
I a mi tot això em va semblar una metàfora. Voran. Jo estic arribant a la meta, amb el meu cotxe, en temps i forma, malgrat els entrebancs i retards que generen les males decisions dels governs. I l’altre vehicle, preocupat de que ningú no l’avance per l’esquerra s’oblida de mirar davant, a vore si algú ja està en el mateix espai físic en el que es vol posicionar.  El resultat és que els dos vehicles es queden aturats, amb danys i per molt que es puga fer una declaració amistosa, no és menys cert que tots dos perden. 
No els recorda l’aparició des de no se sap gaire bé d’on, per sorpresa i a tota castanya, d’un partit nou en les passades eleccions? Ocupant-se només del camí que vol fer, i obviant que part d’eixe camí ja l’han fet o estan fent d’altres. 
Jo no vaig discutir ni un segon amb l’altre conductor. Vam fer el que tocava. Apartar els vehicles i sumar esforços per tal de dirigir les crítiques a qui les té. Qui fa vials amb mala visibilitat, qui anul·la carrils just els mesos de més afluència de trànsit… I això és exactament el que crec que hem de fer. Encara no havia parlat de Podemos. Ho faig ara.
Hi ha molta gent que s'ha posat nerviosa amb l'aparició de Podem, un moviment polític (encara està lluny de ser un partit, i no sé tampoc si és el que pretenen) que s'ha convertit en part central del discurs polític de tothom d'unes setmanes ençà. Jo els salude igual que vaig saludar l'aparició del 15M original. Aleshores vaig dir que era un plaer saber que hi havia algú “allà fora”, perquè de vegades alguns representants polítics ens trobàvem orfes de representats. Ara alguna gent que no es sentia ben representada ha trobat en estos cercles una opció. Benvinguts siguen a la política de representació. És necessària.
A mi el colp del cotxe m'obliga a estar més vigilant, però això sí, puc anar amb la cara ben alta (de fet no puc doblegar gaire bé el coll). I l'aparició de Podem m'obliga a “esporgar” algunes pràctiques de Compromís. Està bé. Però m'obliga sobretot a reivindicar que moltes de les coses que proposen, alguns les portem fent des de fa anys. Lluitar contra la corrupció, rescatar persones, conduir-nos  de forma responsable en la vida pública, i donar participació a l'autèntica protagonistes de la política, que és la ciutadania. 

12 de juny, 2014

"BATALLER AL LABERINT" - Mediterráneo - 12.06.14


Al sòl de moltes catedrals hi ha un laberint. Alguns autors diuen que era un substitut per aquells fidels que no podien peregrinar a Jerusalem; altres que tot simplement és una representació icònica de les dificultats dels camins de la vida. Siga com siga, i donat que la Concatedral de Castelló no en té, aprofitant la remodelació de la Plaça Major, els tècnics van decidir dissenyar-ne i instalar-ne un. Hui forma part important, junt al plànol de Viciana i la maqueta a escala, de la nostra plaça principal. 
Per això vaig lamentar tant, que el dia del Magdalena Vítol, carregant i descarregant, acabaren per carregar-se part del laberint. Van passar més de 100 dies sense que allí s’hi fes cap mena d’actuació reparadora. Davant les crítiques, l’equip de govern va decidir provisionalment, posar-hi un pegat de ciment tot simplement horripilant. I inútil. Durà 24 hores. Torna a estar trencat. I el laberint s’escantona per un altre costat. 
Diu el PP que esperen les peces de l’artista! Com esperen a Ripollés, que el van enviar a fer la mà (la de la rotonda) i no n’hem sabut res més.
Ningú no s'ocupa del manteniment. Com no hi ha capacitat de reacció, la gent acaba protestant, o ensopegant i caient, que és pitjor. I aleshores venen els patètics remeis casolans, que no arreglen res i costen diners. La imatge de la ciutat es deteriora.
Una metàfora d’un govern municipal de Bataller. Cansat, sense iniciativa, desorientat, i sense saber com eixir del laberint.

10 de juny, 2014

"MARCS COGNITIUS" - www.castelloninformacion.es - 11.06.14

Si portes una camisa de màniga llarga arromangada el mes de juny... sembles del PP. Si portes unes ulleres fosques perquè fa un sol que bada les pedres... sembles Carlos Fabra. Si vas de blau... uses el color del PP. El “món del festa” és un cau de gent del PP.  El blau, estic segur que no els descobriré res, és anterior al PP. Sí, abans que els seus gavinots creuaren en vol rasant (i arrasant) les institucions, el cel ja era blau. I el mar també, tot i que fos per reflex. S’imaginen al Rei Neptú dient que el mar no podia ser blau, perquè era el color del cel? En canvi nosaltres ho fem constantment.
Recordaran que fa uns anys el PP va fer una variació cromàtica del seu logo passant del blau al taronja. Val a dir que la variació va durar menys que una subvenció al tercer món en una Conselleria de Blasco. Però mentre durà, vaig haver de sentir varies vegades a gent del PP que en vorem amb una carpeta amb el logo taronja del BLOC em deia…”ieee, que el taronja és el color del PP”, i jo sempre contestava: “no, el BLOC és taronja, el PP carabassa” i ells no reien, però jo sí.
El marc cognitiu és el conjunt de filtres mentals que, de manera conscient o inconscient, ajuden a interpretar la realitat; l'habitus, en termes de Bourdieu. I forma part de la nostra presa quotidiana de decisions, de la nostra forma d’actuar diària. Abandonem espais, abandonem actituds, abandonem colors, abandonem col·lectius, perquè han aconseguit que creiem que “són del PP”.
El “món de la festa” és del PP? Doncs probablement la majoria de la gent que en forma part els vote, sí, com reflex de la majoria de la societat que encara ho fa. Però és obvi que no tots ho fan, i sobretot és obvi que mai no canviarà eixa percepció si renunciem a eixe món.  En bona lògica, el nacionalisme, el valencianisme polític hauria de tenir unes relacions privilegiades amb el món de les tradicions. Compromís a València ha aconseguit un canvi substancial en el mar cognitiu de les falles, en molt poc de temps. Alguns, fa anys que reclamem eixa aproximació a determinats espais que hem abandonat. El valencianisme s’ha ocupat molt de la cultura d'elit, i poc de la cultura tradicional i popular. I hauria d’ocupar-se de tota. 
Recorde que en una ocasió vaig acudir a una trobada d’organitzacions i particulars, preocupats per l’urbanisme depredador de la ciutat. Gent amb un discurs molt sòlid i molt ben elaborat sobre la sostenibilitat, sobre els transports urbans... Un discurs mimètic al que jo defensava (i defense) a l’Ajuntament que és on, també, s’han de dir estes coses. Per tant, el grau d’identificació del missatge era altíssim. Però jo vaig anar a la reunió amb americana i corbata, i la gent allí reunida usava una estètica posthippie, la qual cosa va fer que quan vaig entrar em miraren de dalt a baix, amb certa prevenció, amb evident disgust alguns. Marc cognitiu. 
Esta mateixa gent és la que quan entra al banc, i la senyora Paquita de torn agafa fort la bossa, o veuen que el caixer els mira amb malfiança, s’emprenyen amb tota la raó del món. Perquè hi ha un marc cognitiu en els benpensants, que identifica eixa estètica amb el risc social. “Igual no es dutxen”, “podria ser que vingueren a robar carteres”, “segur que són mal educats”... Estúpid i injust. Tant, com quan ells miren als que porten corbata pensant “segur que no tenen consciència social”, “segur que són deshonestos”, “probablement ens odien...” Marc cognitiu.
Tinc el convenciment que tot és molt més complexe. Jo em moc amb patinet... i sovint gaste corbata. De vegades duc uns texans estripats, però demane les coses per favor i dic bon dia i gràcies. A l’estiu duc camises de màniga llarga i me les arromangue. M’agrada el menjar japonés, i el vi bo, però dos dies a la setmana dine a un baret de Maria Agustina, un refresc i una rua, per 2’5€. M’agrada la música clàssica i el pop comercial.  Quan vaig a prendre café vaig al bar que em dóna la gana, i que em dóna bon café. I tant se me'n dóna si hi va gent així o aixà. No m’agraden les etiquetes, però quan toca respecte l’etiqueta.

Em negue a fer-li el joc al PP i a cedir espais, colors, col·lectius a la seua avarícia. El món de la festa no és del PP, aquell dissenyador no és propietat del PP, no renunciaré a cap color perquè el PP, o un altre partit o grup, l’use. No renuncie a res que no es contradiga amb la meua manera d’entendre el món.
Sovint, eixos espais que amb desconeixement titllem de “territori del PP”, són en realitat hostatges del PP, que els han segrestat amb la complicitat dels que els hem abandonat. I si volem governar, i volem fer-ho, haurem de governar per tothom. Amb les nostres conviccions i amb els nostres principis, però per a tothom. Si alguna cosa fa ingovernable una ciutat o una societat, no és la pluralitat parlamentària, sinó la fractura social. 

07 de juny, 2014

"LA SENYORA MANN" - Levante-EMV- 07.06.14

Charles Dickens va publicar el segle XIX i per entregues mensuals, les aventures d’un jove i famolenc orfe batejat com Oliver Twist.
Oliver, que havia perdut a pare i mare, va passar els seus primers anys a l’asil de la senyora Mann. Igual que la resta dels xiquets en l’orfenat, Oliver patia més fam que Falete a la Isla de los famosos. Després de cada menjada, hi havia a l’orfelinat dos run-runs. El de les panxes mig buides, i els de les converses de protesta que veu baixa compartien els interns. Un dia els xiquets van triar a Oliver per a que en delegació de la famèlica legió anés a demanar racions més complidetes. Dit i fet, aquella nit, després del frugal sopar Oliver es dirigí al director i li va demanar més menjar. La reacció no va ser l’esperada, en lloc d’una tassa de brou, el va posar “a caldo”. Li’n va dir més que a un gos. El Director es va enfadar tant que va donar instruccions al bidell Mr. Bumble de que es tregués de sobre el xiquet, oferint-lo com aprenent a qualsevol que el volgués contractar. “Aprenent” al XIX ve a ser com un becari al XXI. Cap dret laboral, la baldufa de tothom i a patir gana. 
I tot això m’ha vingut al cap a causa d’unes declaracions de la Defensora del Pueblo demanant que els menjadors escolars atenguen en estiu als menors vulnerables. Segons el comunicat de la institució, garantir una adequada alimentació infantil ha de ser una prioritat per a tots els poders públics. La trista realitat ens demostra que per desenes i desenes de xiquetes i xiquets l’àpat que fan a l’escola és l’únic amb valors alimentaris equilibrats; quan no directament l’únic. 
Per això, perquè l’estiu ja està ací, la nostra portaveu adjunta Ali Brancal, va defensar sense demagògies i argumentadament la necessitat de posar en pràctica això que ara, unes setmanes després, confirma la Defensora del Pueblo que és una veritat empírica, i una necessitat urgent. 
I a tot això, què pinta ací el bo d’Oliver Twist? Doncs resulta que davant la petició del nostre grup, a la que van donar suport la resta de grups de l’oposició, la regidora Querol, la responsable de serveis socials, va dir que volíem donar pena i fer creure a la gent que Castelló era com el Londres descrit per Dickens. I que: “esto es una cosa seria, no una història de Oliver Twist”.  La regidora té la mateixa sensibilitat que la mà esquerra del Capità Garfio, perquè la cosa no es va quedar amb tan desafortunat comentari, no. Va voler argumentar que l’ajuntament inverteix dos milions en ajudes a famílies en situació difícil, pel mig de Serveis Socials, i que dos milions, són molts. Per ser exactes, són menys de la meitat dels que en el mateix període dedica l’ajuntament a pagar interessos del deute al que ens han condemnat quasi dues dècades de governs populars a Castelló. 
I a més a més, va fer ostentació d’un lamentablement escàs nivell d’argumentació. Ens va acusar de voler destruir les famílies. Perquè eixa mesura “separa a los hijos de sus padres” i “las familias han de comer juntas”. 
I per acabar d'adobar-ho, ens va dir que el govern municipal, ja organitzava colònies d'estiu. Obviant que les colònies són només per a xiquets, i que els pares no hi poden anar allí a dinar! Ridícul.
Però clar... estem parlant d’una persona, que quan l’estiu passat vam plantejar una mesura similar, també sense èxit, va contestar que a Castelló no hi havia xiquets mal nodrits. I que “si alguien tubiese hambre, yo lo sabria”. I eixe és el nivell. 
És bo saber que la regidora ha llegit Dickens, però fóra bo que també sabés que Oliver Twist, tot i ser una prodigiosa novel·la social, no és tot ficció. De fet, està inspirada en la vertadera història de Robert Blincoe, un infant que va patir una vida miserable, i que de ben menut es va vore obligat a treballar en un molí de cotó. I és que la fam és real. Encara que a ella no li ho hagen dit.


AMB L'ARTICLE ENTREGAT, EL PP HA FET UNA RECULADA AMB TOTES LES DE LA LLEI, I NO NOMÉS HA POSAT EN MARXA UN MENJADOR D'ESTIU AL BARRI DE PERPETUO SOCORRO (IRONIES DE LA VIDA) SINÓ QUE ESTUIDA DONAR DE MENJAR A LES COLÒNIES D'ESTIU. AIXÒ SÍ, LA REGIDORA NO S'HA DISCULPAT NI AMB NOSALTRES, NI AMB LA SOCIETAT.

04 de juny, 2014

"IT ISN’T THE ECONOMY, STUPID" -Mediterráneo - 05.0614

El PP és un partit sense intel·ligència emocional. Des del 2011 està dient que el que diuen les enquestes i el carrer no importa, perquè el mandat dura quatre anys, i que el 2015, amb la recuperació econòmica, guanyaran. 
Desgraciadament el 2015 l'economia no s'haurà recuperat. És possible que les macroxifres milloren, però no es traslladen a les persones. El poc treball que es crea és de pitjor qualitat, hem perdut drets socials. Han empitjorat la sanitat, l'educació... tots els serveis públics són hui més cars per a la ciutadania. Patim un evident i perillós retrocés en drets civils.
Una hipotètica millora econòmica no resoldrà el tema de Catalunya, ni altres tensions territorials; ni farà recuperar el prestigi de la política. Han fet tard. Hi ha hagut un canvi profund en l’estructura social i en el seu comportament electoral.
El PP no és capaç de comprendre que la política són persones, emocions, esperances, anhels, i no només xifres. És incapaç d'empatitzar. No escolta, no compren. Està convençut de que són el rovellet de l'ou, i que el govern els correspon per dret natural. Quan governen altres ho consideren una irregularitat històrica. Perden quasi mig milió de vots i 23 punts, i diuen que Compromís que en guanya 120.000 i 7 punts, es desinfla!
La ciutadania demana aprofundir en la democràcia, en la participació, i el PP reacciona designant a dit una secretaria general per substituir aquell que la militància va triar en un Congrés. Al·lucinant.

02 de juny, 2014

"JOAN CARLES I, I FELIP DESPRÉS" -www.castelloninformación.es - 040.6.14

Just després de les eleccions europees, un diari va entrevistar a Ximo Puig, Secretari General del PSPV i just darrera seu, sobre un estant, hi havia una foto de Pablo Iglésias, l'històric, el d'ells. Segurament eixa foto està al prestatge des de fa mesos o anys, però no sembla el més intel·ligent que quan veges a Ximo Puig després de les europees, els ulls se'n vagen a un Pablo Iglésias que el vigila per sobre el muscle. Les associacions mentals de la gent són com són. I va ser una pifia gran.
Amb l'abdicació del Rei, en canvi, estic segur que tot això ho han filat molt més prim. Entre d'altres coses perquè no crec que quan s'ha alçat el monarca a donar gust a la pròstata a tres quarts de sis del matí haja prés la decisió. No. Això estava pensat i repensat. De fet, Rajoy i Rubalcaba ho sabien. R que R.
El Rei ha comparegut durant 6 minuts (el que dura un bolero vell) davant de dues fotografies. Una amb el seu pare, i un altra amb el seu fill. Cap amb Franco que és qui el va nomenar Rei obviant la línia successòria i generant, diuen, un desencontre entre Joan Carles i són pare. L'altra amb el fill...no amb tota la família. No té gendres presentables. Té una filla judicialment qüestionada. Cap amb la Reina que ha aguantat, diuen també, de tot i de tota mena de colors. Sis minuts sense cap emoció, com un acte administratiu, amb un discurs buit, per dir adéu a 39 anys de regnat. Ni tan sols quan recomanava al seu fill, semblava convençut.
Tampoc crec que siga poc rellevant el fet que a diferència del que va passar amb les dues abdicacions de monarquies europees més recents (Holanda i Bèlgica), no haja estat el propi monarca qui comparega en primer lloc, sinó el Primer Ministre. Rajoy també ha llegit el comunicat com qui llig la llista de la compra, molt Rajoy tot plegat. Estava pactat. 
I el moment! En el moment en que el sistema ha sofert un daltabaix electoral enorme, just ara, a 8 dies, ni fa un mes ni d'ací 5, el Borbó abdica. I això crea una evident associació mental al cap de la gent.
Unes eleccions municipals van fer que el Rei abandonés i es proclamés la república. I ara unes eleccions europees, es salden amb un altra abdicació. Cap de les dues coses té sentit institucional, però ambdues venen a demostrar que la monarquia encaixa malament els ritmes de la democràcia. Lliguen malament, sembla.
La gent que ho entén ha pensat tot això que dic i moltes coses que se m'escapen. I malgrat tot, ha decidit este moment, este format, esta imatge. I no és casual.   
El Rei Joan Carles és un home vell i malalt. Segurament incapaç físicament (desconec si anímicament) de fer front a tot el que li ve de cara els propers mesos. I en eixe sentit, comprenc la seua jubilació, que el gremi es diu abdicació.
El procés sobiranista de Catalunya, no sembla tenir aturador. No sense una consulta. I ací resulta rellevant que quan el Consell General del Poder Judicial va cridar a declarar al jutge Santiago Vila com redactor d’eixa “Constitució catalana”, li van preguntar reiteradament si una Catalunya independent acceptaria compartir Rei amb Espanya. El model, per cert, que en algun moment defensà el PNB. Model que amb Joan Carles I esdevé ja impossible.
El desprestigi de la Casa Reial creix al mateix ritme que el republicanisme espanyol. Ho diu el CIS. Reiteradament. Des de fa mesos. Com tendència clara.
I finalment, les europees. La crisi sistèmica. I les pors dels majoritaris. Després de 35 anys de Constitució ara s’ha de fer una llei prevista en l’article 47.5, per legislar com ha de ser l’abdicació. Ara? Just ara que el sumatori de les forces dinàstiques (PP i PSOE) tendeixen que quedar per davall del 50% de la representació. Ha de ser este Parlament, i no el següent, qui ho faça, o és possible que ja no es puga fer.
I ara sí que Ximo Puig, i tots els socialistes, haurien de mirar arrere, mirar als ulls de Pablo Iglésias, el seu, i decidir si volen formar part de la història o del futur.