31 de desembre, 2013

MICROENTREVISTA PER ACOMIADAR L’ANY.

CINC PREGUNTES RECURRENTS QUE PER DIVERSES RAONS, MAI NO HAN APAREGUT PUBLICADES. 


-Espera ser alcalde de Castelló?

-No ho espere. Em prepare per si un dia tinc la responsabilitat i l’honor de ser-ho. I si no ho sóc, la preparació m’haurà ajudat a ser millor regidor.

-Morera o Oltra

-Son dos valors complementaris. Personalment m’agrada més Morera. No li he sentit criticar l’esquerra o l’ecologisme per reafirmar el seu nacionalisme. Però demanaré el comodí del públic. Les primaries. 

-Si no fóra valencià, què li hagués agradat ser?

-Valenciana.

-Farà algun dia el salt a la política nacional?

-Sempre he considerat que faig política nacional. És del municipalisme d’on han eixit gran part de les polítiques que transformen el país. 


-Si hagués de triar entre PP i PSOE...

- Si hagués de triar entre PP i PSOE voldria dir que he mort i estic a l’infern.

28 de desembre, 2013

"INNOCENTS" - Levante-EMV - 28.12.13

Explica Mateu (2’1-16) que els Reis d’Orient, seguint l’estel, van fer cap a Jerusalem buscant al recent nat Rei dels jueus. Assabentat el Rei Herodes, els va fer cridar, i els va demanar que després de localitzar al pretés messies, tornaren a palau per dir on era. Els Reis però, tot i haver-lo localitzat i adorat, aconsellats per un somni, decidiren tornar per un altre camí i no informar Herodes.
Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessen tots els xiquets de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. No consta que el Rei Herodes, després de la salvatjada digués: “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. 
Aquella matança és la que es commemora el dia dels Sants Innocents. La relació entre les bromes i burles generalitzades i la llegenda dels infants degollats s'estableix a partir de les enganyifes que els pares dels infants es van haver d'empescar per tal de protegir els seus petits de l'assassinat i allunyar-los dels perseguidors enviats per Herodes.
Siga com siga, la tradició local fa que tal dia com el de hui, ens gastem bromes. Abans era en persona. La més recorrent era penjar una “llufa” a l’esquena d’algú. El temps n’ha dut de noves. Ara les enganyifes circulen per WhatsApp, per les xarxes i també a alguns mitjans de comunicació. Hi ha una tradició que ha esdevingut un nou clàssic de Nadal, consistent en endevinar quina és la innocentada publicada en format de noticia seriosa. 
Un any van publicar que el CD Castelló havia rebut una oferta de compra per part d’un senyor carregat de petrodòlars, però això ho ha superat l’anunci de Carlos Fabra dient que en realitat volien comprar l’aeroport.
Em puc imaginar l’estrés de la redacció, quan el cap de secció diu: “xiquets, aneu pensant una noticia que puga semblar creïble, que no ofenga a ningú, i que tinga gràcia, i la publicarem com a innocentada”. I tots dient ocurrències. Un proposa que la Ciudad de las Lenguas, es trasllade al Centre de Turisme del Grau, i que amb els cursos de castellà t’ensenyen a fer truites de creïlla. I amb la revalida esferificacions de pastisset de moniato. Però la idea ja és vella.
Un altre proposa publicar que l’aeroport sense avions pague més diners per el servei de falconeria, que l’aeroport de l’Altet que és dels més concorreguts amb vols turístics. També ja s’ha fet. 
Dir que la Conselleria planeja cobrar 14 quotes als majors ingressats en residències públiques de la tercera edat, tampoc no sembla massa creïble, si tenim present que els anys tenen dotze mesos, per molt que els grans tinguen 14 pagues. És tan immoral que com broma no funcionaria. Només a un Conseller se li pot ocórrer una barbaritat així.
A algú se li acut que podrien dir que l’Hospital Provincial, que és punter en medicina nuclear, i que el seu servei de radiologia és un dels tres més rendibles del país, es privatitzarà per a fer rics als mateixos, o uns d’iguals, que ens cobren 16’5 milions d'euros de més cada any, per les ressonàncies magnètiques. Però a la redacció creuen que això no s’ho creuria ningú.
“Ja ho tinc” diu un redactor d’esports, i proposa que publiquen que el PP, investigat per corrupció, i amb un empat tècnic entre diputats imputats i assessors indocumentats, proposa un pacte ètic. La resta de la redacció riu. “Els d’esports sempre amb les seues coses” deuen pensar.
La de comarques proposa publicar que mentre que la retransmissió de la visita del Papa a València, li costà a la televisió pública valenciana 14 milions, les cadenes autonòmiques que van retransmetre visites del pontífex al seus territoris, no van pagar ni una dècima part. “Això no s’ho creuria ni Cotino” diu el cap de redacció.
“I si diem que Fabra ha tancat la RTVV en defensa de les senyes d’identitat?” Tots riuen l’ocurrència, però tampoc no sembla gaire creïble.
I esta és la història del país. Que ja no pots ni fer innocentades, perquè tot allò que semblen bromes de dubtós gust, són realitats construïdes pel PP valencià. Alcaldes, diputats, consellers, President. Ens han deixat sense dia dels innocents, segurament, perquè ells no ho són.

25 de desembre, 2013

"HOSPITAL PROVINCIAL" - Mediterráneo- 27.12.13

"Let us not seek the Republican answer or the Democratic answer, but the right answer" esta frase atribuïda a JFK, és per a mi la columna vertebral de la meua actuació política. I la recerca de la resposta correcta, siga dretes o d’esquerres, no és manca d’ideologia. Tot el contrari. La meua ideologia és el benestar ciutadà. I això pesa més que els dogmes.
No és que defense la sanitat pública per qüestions ideològiques, sinó perquè és la més eficient, i la socialment més justa. És per això que ens oposem amb contundència a l'ocultista i perversa voluntat del PP, de privatitzar el servei de radiologia i medicina nuclear de l’Hospital Provincial. El PP ens diu que en mans d’una empresa privada estalviaria un 30% (i encara quedaria marge per a que l’empresa compute beneficis). D’entrada, si fos així, si hi hagués tot este marge, la Direcció de l’Hospital hauria de presentar immediatament la seua dimissió. I demanar disculpes per la seua maldestra gestió. 
Però és que menteixen! El Síndic de Comptes afirma al seu informe que si la sanitat valenciana tornés a gestionar les ressonàncies magnètiques ara privatitzades, estalviaríem 16’5 milions anuals. Entenen ara perquè el PP vol privatitzar? Per fer rics als amics, i més pobra a la societat. I això sí que és ideologia. Indecent, però és la seua. 

Hem demanat un Consell d'Administració, i hem demanat explicacions. De moment la resposta és el silenci. No afluixarem, no hi ha treva nadalenca per als malvats.

21 de desembre, 2013

"SENSE DIÀLEG NO FEM RES" - Levante-EMV- 21.12.13

Diu la definició acadèmica que un debat és un diàleg entre dues o més persones que intenten exposar el seu punt de vista sobre un tema comú i convèncer l'altre de la veracitat o bondat de la pròpia opinió. Té un caràcter més formal que la simple conversa  i de vegades pot comptar amb la presència d'un moderador que cedeix el torn de paraula i fixa les normes per a l'intercanvi de parers.
Com els debats pretenen fer reflexionar els assistents, són freqüents en el món de l’educació, especialment en la universitària. També associem el concepte de debat a la política. Els mitjans de comunicació n'organitzen. Amb moderadors. Amb formats més o menys rígids. Si el debat ho fora en la definició acadèmica, la seua funcionalitat seria la d’intentar convéncer al contrincant. No és així. Sovint no passen de ser monòlegs per convéncer els propis, adobats amb retrets al que diuen els altres. Però diàleg... allò que se’n diu diàleg...
I no cal esperar a època electoral. En la democràcia representativa, hi ha una litúrgia que són els plenaris. És a dir, la reunió de tots els càrrecs electes, moderats per la presidència, i on en principi caldria esperar que les diferents intervencions s’encaminessin a aconseguir acords en benefici de la col·lectivitat. Però per a això cal voluntat. I no sempre n’hi ha. 
Alguns, imbuïts ves a saber per què, d’un divisme i una puresa que fa feredat, consideren que els únics acords decents són aquells que els inclouen a ells. Altres, o els mateixos, de vegades pensen que en política no s’ha d’arribar a acords, sinó que cal escenificar desacords el més virulents possibles. Són, ja ho dic, aquells que es creuen en possessió de la vera veritat.
Dijous al plenari municipal ho vam viure. Un grup presentà una proposta i la defensà amb els arguments que va considerar oportú. Nosaltres no hi estàvem gaire d’acord, i en representació del meu grup, vaig argumentar detalladament. Allò que ja teníem fet i que per tant no calia repetir; allò que no tenia suport legal; allò que al nostre judici més que facilitar, complicava les coses; i vaig oferir una proposta alternativa. Proposta que permetia aconseguir l’esperit de la moció, estalviant-se tots els problemes que nosaltres li trobàvem. No estic dient que nosaltres tinguérem raó, estic dient que vam argumentar amb força detall la nostra posició, oferint alternatives.
L’orador que em va seguir no va fer referència a res, absolutament a res del que jo havia argumentat. No va desmentir cap dada. No va contestar cap argument. No va contraargumentar. Tot simplement va dir: “jo crec que vostés han decidit que no hi haurà acord per ves a saber què, i s’inventen excuses”. Tot plegat bastant inútil. No ell, la posició que ell representava. Perquè en realitat exercia allò del que es queixava. Havia arribat al plenari amb una idea, i incapaç de dialogar obviava tots els arguments a la contra. De fet, improvisava maldestrament perquè en el fons sabia que li havíem desmuntat la seua dèbil base argumental. 
Una actitud com ara esta resulta francament decebedora. Decebedora perquè deixa en evidència a l’orador, ja que és obvi que ni sap escoltar, ni sap debatre, ni té vocació de diàleg. I decebedor, perquè demostra que hi ha gent, o grups, que no estan en política per a, a través del diàleg, trobar solucions útils per a la societat. Sinó per a col·leccionar nos i derrotes, confiant que així podran anar per les barres dels bars argumentant que els altres no els fem cas. Com a aquell pollet amb casc de closca d’ou. Pobres. 
Els qui entenem la política com la constant recerca d'acords útils, hem d'estar molt carregats de paciència, perquè els que són incapaços de negociar i crear acords, critiquen i ataquen, a aquells que si que ho volem. Seguirem picant pedra.  


19 de desembre, 2013

"OMELETTE CITY" - Mediterráneo - 19.12.13

Ací passen de l'Smart City a l'Omelette City, després de pagar una pasta gansa pel nonat projecte de la Language City. I no els hi cau la cara de vergonya. Dimarts va vindre de visita el Conseller Máximo Buch (conegut als cercles del poder popular del Cap i Casal com “máximo bluf”). Es va reunir amb l'Alcalde i van parlar d'aquell vell i suat projecte de turisme idiomàtic.
El PP ha renunciat a La Ciudad de las Lenguas. Aquell complexe hoteler pretesament al servei de l'ensenyament d'idiomes que volien instal·lar on actualment està l'aeròdrom.  I renuncien, no perquè ens hagen fet cas a nosaltres que sempre ens hi hem oposat, ni perquè els hi haja entrat el coneixement, sinó perquè la situació econòmica i urbanística els ho impedeix. 
Ara, Bataller i Buch, replantegen (un colp més) el projecte de turisme idiomàtic, i ho fan deslligant-lo del projecte urbanístic, la qual cosa demostra que teníem raó els qui manteníem que ensenyar castellà era l'excusa, però que el projecte era especular amb els terrenys. 
Jo no gosaria dir-li projecte a una ocurrència sense master plan, ni estudis que l'avalen ni res, però sembla que el que ara pretenen és que el castellà per a turistes, s'ensenye al CdT del Grau. I l'Alcalde diu que “así al mísmo tiempo que aprenden castellano se les enseñará a hacer tortilla de patatas”. Els jure que ho ha dit! Supose que si ensenyen valencià, els ensenyaran a fer moniato al forn. 


17 de desembre, 2013

"EL DOCUMENT REVELAT" - www.castelloninformación.es - 18.12.13

El darrer informe de la Sindicatura de Comptes afirma que la Conselleria s’estalviaria 16’8 milions anuals si les gestionés directament les ressonàncies magnètiques, que el Consell en mans del PP va privatitzar. Un govern sensat, analitzaria este informe, i òbviament, en prendria bona nota per no repetir errors. De fet, mentre el Vicepresident Ciscar reconeix implícitament l’error en dir que s’ha de reconduir el contracte, el Conseller de Sanitat, Llombart, diu que tot està bé com està. I no només això, sinó que vol seguir amb este model, conegut com el Model Madrid. Per cert, que allà, està imputat la meitat del govern regional d’aleshores, pel procés de privatització, i sobre tot pel d’adjudicació que beneficiava als mateixos privatitzadors. Un galtes d’allò més.
A Castelló, al nostre Hospital Provincial, fa temps que estan privatitzades les ressonàncies magnètiques. Més car? Segur. Ja ho ha dit el Síndic de Comptes, però això al PP no li importa. L’importa tan poc, que volen ampliar la privatització a altres serveis relacionats.
Ja fa temps que veníem sentit un rumor persistent segons el qual el Consorci de l’Hospital Provincial estaria plantejant-se l'exteriorització (és a dir, passar la gestió a mans privades) del servei de radiologia i medicina nuclear, que també s’ocupa de les mamograrfies. Tot i que en el rànquing de rendibilitat econòmica d’este tipus de serveis, el de Castelló està situat el tercer per dalt, en tot el sistema valencià de salut. Són dades oficials.
En el seu moment, la diputada de Compromís Mónica Oltra ja va preguntar al Conseller, però este encara no ha contestat. Ahir però, en el ple de la Diputació provincial, vaig tindre l’ocasió de fer públic el “Plec de clàusules administratives particulars per la contractació de la gestió, per concessió, del servei de radio-diagnòstic i medicina nuclear del consorci hospitalari provincial de Castelló”.
Un document que planteja la concessió a 10 anys, a raó de 3’9 milions per exercici, és a dir, que haurem de pagar gairebé 40 milions d’€ per a que ens presten un servei que fins ara prestàvem nosaltres. Per la seua banda l’administració es compromet a redimensionar la plantilla, i hi ha apartats específics per al personal laboral, els funcionaris interins i els de carrera. A canvi, l’empres haurà d’acabar les obres de les instal·lacions, valorades en 3 milions d’€. Això sí, l’Hospital pagarà la llum, l’aigua, la neteja, el telèfon, la seguretat, els zeladors, el manteniment i uns més que preocupants punts suspensius, que curiosament figuren en un document públic.
Brandant el document li vaig manifestar al President el nostre total desacord, i vaig sol·licitar la convocatòria urgent d’un Consell d’Administració del Consorci Hospitalari, del que jo mateix forme part, per tal de que se’ns informe adequadament, i per tal de poder  manifestar el nostre rebuig frontal. El President va dir que el convocaria. I en resposta a la premsa, va manifestar que era coneixedor (la sorpresa és que ho fora Compromís, no el PP) del Plec de Condicions desvetllat.
Alguns ens acusaran, segur, d’oposar-nos a la privatització per raons ideològiques. Podria ser, i seria lícit. Tot i que no sé si intel·ligent. Personalment vull girar l’argument. Nosaltres aportem raons econòmiques (i l’article comença amb l’esment de l’informe de la Sindicatura de Comptes i les imputacions madrilenyes) i funcional, per oposar-nos. El PP, ara com ara, només qüestions ideològiques. Aquella absurda i desmentida falsedat, de que la gestió privada, és, per se, més eficient. 
Després de revelar el document, els mateixos responsables de l'Hospital que 24 hores abans en negaven l'existència als sindicats, han hagut de reconéixer que el document existeix, i han emés una nota de premsa dient que estalviaran un 30% respecte a la gestió actual. No expliquen com. Ni d'on.
Però si una empresa pot prestar el servei un 30% més econòmic, i encara traure'n beneficis, només vol dir que l'actual direcció de l'Hospital Provincial, ha de dimitir per inútil, abans de la nit de Nadal. Si no en saben que pleguen.
O és això, o no hi haurà tal estalvi, com passa amb el servei de ressonàncies magnètiques ja esmentat, i en eixe cas, la direcció de l'Hospital Provincial, ha de dimitir per inútil i també per mentidera, abans de Cap d'Any.

Què pensen vostés?

14 de desembre, 2013

"GOVERNS DE COALICIÓ" - Levante-EMV- 14.11.13

Em deixen que els parle de les coalicions de govern? Jo podria, per dissimular, dir-los ara que estic llegint sobre el tema, perquè prepare un treball teòric per a una conferència, o per a la univers... mentida. Estic llegint sobre diferents experiències de govern en coalició, perquè m’interessa a efectes pràctics. Perquè tots i cada uns dels avanços demoscòpics als que hem tingut accés, publicats o no, parlen d’una fragmentació del vot en tots els àmbits. Dibuixen un panorama postelectoral obert, on sembla que només hi ha una constat: no hi haurà majories absolutes.
I si no hi ha majories absolutes, només hi ha dues formes de governar. O amb una coalició que aporte a l’executiu suficient suport des del legislatiu, o be, amb un govern en minoria.
Qualsevol de les fórmules té avantatges i desavantatges. Un govern en minoria necessita de suports puntual per traure endavant la majoria de les seues propostes, i en esta hipòtesi poden donar-se suports estables, o suports asimètrics. És a dir, el govern té un soci de referència amb qui pacta tots els temes encara que este no entre al govern. O en funció del tema busca suport en diferents grups que sumen el nombre suficient de vots per aprovar les iniciatives. És cosa sabuda.
Com a membre d’una formació amb un evident i consolidat creixement, però que està encara lluny de ser hegemònica, esta forma de govern m’interessa menys analitzar-la. Perquè en l’hipotètic cas que un govern en minoria ens demanés suport per aprovar algunes propostes, ho tindríem bastant senzill: si està al nostre programa sí, si no ho està o no hi estem gens d’acord, no. La negociació és senzilla, i explicar-ho a la ciutadania també.
Ara bé, en el cas de les coalicions de govern la cosa és més complexa. Perquè d’eixe aritmètica electoral a la que m’he referit, sent honestos, no sembla poder inferir-se que anem a ser la primera força en vots de les que ara som a l’oposició, i per tant, vaig fent càbales.
William Gamson, és professor de sociologia de la Universitat de Boston, i és autor de un bon grapat de llibres i articles sobre el discurs polític, els mitjans de comunicació i els moviments social. També ha publicat alguns llibres notables, i va rebre la prestigiosa beca Guggenheim i el Premi AAAS per a Ciències del Comportament de Recerca. Vaja, un saberut. Tant, que és una d’eixes persones que ha formulat el que se’n diu “una llei”, i esta porta el seu nom.
La Llei de Gamson diu que: “un actor tendeix a seleccionar al més dèbil dels aliats possibles amb els que puga formar coalicions capaces de véncer”. Interessant, perquè...en una coalició, qui és el dèbil? El majoritari que ha empitjorat resultats? El segon classificat que ha crescut? El que té el vot que falta per a la xifra màgica? D'això ja en parlarem si toca, quan toque.
Però el que sí que és cert, la decisió de formar un govern de coalició ja sol ser una decisió prou complexa per als líders dels partits implicats, que han d’escoltar als militants sobre si els beneficis de governar son superiors als costos de no fer-ho. Especialment, perquè un govern en coalició significa haver de fer renuncies programàtiques. Johann W. Goethe va deixar dit: “No preguntem si estem plenament d’acord, sinó només si marxen pel mateix camí”, i esta és una base suficient. Una negociació intel·ligent ha d’incloure també els desacords. Aquells temes que hauran de quedar fora del dia a dia. O si cal, pactar fins i tot els desencontres. No cal estar d’acord en tot, si s’està d’acord amb allò que és substancial. 

En este moment tinc la sensació fonamentada, que ni nosaltres ni altres forces progressistes, tenim com objectiu una coalició. Ara encara, cadascú mira per ell. Intenta fer-ho el millor possible i espera millorar per ser determinant. I el dia després ja parlarem.. No es pot negociar abans d'hora, però els acords s'han d'explorar i treballar amb temps. I els he de reconéixer, que esta reflexió, serena, previsora i de llarg abast, l'hem compartit amb altres possibles actors d'un govern de progrés.

11 de desembre, 2013

"LA NOVA CIUTAT" -Mediterráneo- 12.12.13

Després d'haver hagut d'insistir prou en comissió, la setmana passada, es va fer un acte de presentació del Document Consultiu Inicial del PGOU 2013, de la ciutat de Castelló. Acompanyat d'Ali Brancal, vaig escoltar amb atenció les explicacions del tècnics. El resum vindria a ser que l'equip de govern proposa seguir incentivant el creixement de la ciutat exactament com abans de la crisi, això sí, desaccelerant-ne la velocitat. 
Per a nosaltres el creixement de Castelló no és un objectiu en sí. Eixa voluntat de créixer per sobre de cap altra consideració, ens ha dut a la bombolla urbanística, i en gran part a la crisi actual. Per nosaltres, l'objectiu és millorar les condicions de vida de la ciutadania. Millors serveis públics. I quan això siga un fet, funcionarà, si és que ho ha de fer, com a atractiu que faça vindre més gent. Aleshores el creixement serà una conseqüència de la qualitat de vida i del benestar. Conseqüència. No objectiu. Eixa diferència és fonamental.
El document estableix que la ciutat seguirà creixent. Ho determina la Generalitat en base a uns paràmetres que ningú ens va saber explicar. La realitat però, és que Castelló perd població. Vorem si la tendència es consolida. Ens preocupa eixa dicotomia entre la realitat demogràfica, i les projeccions polítiques.
Saben? Quan es calculen previsions de creixement a efectes constructius, s'obvia el parc d'habitatges buits a la ciutat. Tornen a pensar en construir cases, no en fer ciutat. Errare humanum est, perseverare diabolicum.

10 de desembre, 2013

"DONAR I REBRE" - www.castelloninformación.net - 11.12.13

La gent que estem en política parlem molt. I amb freqüència critiquem el que fan els altres. De vegades de forma contundent, o insolent, o sarcàstica. Jo mateix sóc de vegades mordaç en les meues intervencions, i especialment en els articles. He d’optimitzar l’espai i el temps, i no em puc permetre el el luxe de resultar anodí.
Això fa que de tant en tant m’enduga un calbot. És just. Per exemple... El President Fabra va haver de nominar corre cuites a quatres substituts per als dimissionaris populars del Consell d’Administració de RTVV. Bàsicament havien d’anar a dues reunions, cobrar, i votar el tancament. Després ja es quedaven els liquidadors. Per a tan poc honrosa activitat, va triar entre d’altres a un senyor de Castelló, que com únic mèrit tenia haver ajudat a liquidar un altra societat pública. En el passat plenari municipal, seia a primera fila. És un habitual als plens municipals i de la diputació. I fa comentaris. En una ocasió ja li vaig haver de parar els peus per un comentari mal educat que em va fer a mi sobre el meu partit. Però ara no fa al cas. La cosa és que en començar el plenari vaig desitjar a tothom bon dia, “excepte -vaig dir-” a eixe senyor que seu a primera fila que és un dels exterminadors de RTVV, i a qui espere que els Reis li dugen carbó la resta de la seua vida”.
Un regidor del PP em va dir maleducat perquè aquell senyor era un ciutadà... Correcte, però no el vaig senyalar amb el dit per la seua condició de ciutadà, sinó per la seua condició de càrrec públic de lliure designació, amb sou públic. I per tant sotmés a les crítiques.
Dilluns estava prenent café amb una persona a la Plaça de les Aules, i el bon home es va arrimar, va interrompre la conversa, em va insultar repetidament, va dir un grapat de mentides i va mostrar el profund desconeixement d’allò sobre el que parlava. Després em va amenaçar tot dient que sap coses tèrboles del meu passat i que quan les tinga documentades les gastarà. Tot això amb un elegant xandall i davant del que imagine era el seu nét. Li vaig haver de dir fins a tres vegades que em tragués la mà de sobre. 
Doncs bé, ja està. Explicat i amortitzat. No crec que els insults i les amenaces entren en el meu sou, però també crec que queda en pitjor posició ell que no pas jo, que al cap i a la fi, només vaig dir que no li desitjava bon dia.
Tot això per dir que la gent que estem de cara al públic, i especialment si tenim sou públic, hem de saber encaixar. I els que critiquem, hem d’acceptar que se’ns critique. Esta història que he explicat m’ha vingut fantàsticament bé que em passes hui, perquè volia parlar d’este tema en referència a altres persones, i em sabia greu, no posar-me jo mateix com exemple de criticador criticat. Així que el senyor del xandall encara m’ha fet mig favor.
Volia parlar d’un episodi municipal que va tindre lloc dilluns. Hi havia una reunió de la Mesa local per l’ocupació, ara moribunda pels incompliments del Consell que no ha pagat ni un sol cèntim dels milers d'euros compromesos. Reunió que havia de passar amb més pena que glòria. La constatació dels incompliments del PP autonòmic, obligaven al PP local a tindre un perfil baix i fer bona cara, davant les lògiques crítiques de l’oposició. Crítiques, he de dir, ponderades. El PSOE només va dir que ja que el Consorci estava constituït, i el problema de l’atur persistia, abans de finiquitar-lo, podíem intentar donar-li més contingut. Sembla lògic. La representant de Compromís sempre ha mantingut eixa postura. Però allò que podia haver quedat, en el pitjor dels cassos, en una proposta al calaix, ha esdevingut l’inici d’un picabaralles. Perquè l’alcalde va fer la seua tradicional i maldestra aportació, este colp, en el sentit de que el que hauria de fer l’oposició és criticar menys i treballar més. Ai que has dit! El PSOE es va enfadar molt, i va gesticular sobre-manera. També a les xarxes. 
Em sembla bé. S’ofenen perquè l’alcalde els hi diu que treballen poc...però és que obliden, que este cap de setmana per quarta vegada (si no m’he descomptat) han fet declaracions dient que el cost (molt low, per cert) de l’Alcalde al Japó, convidat per UBE, era un insult per als aturats. I que mentre hi havia famílies amb dificultats, ell estava de vacances. I el cert és que no ho eren, vacances. Era feina. I el PSOE haurà d’acceptar que sense exagerar, i a preu reduït, els alcaldes també han de fer actes de representació. Cas contrari, no sé com explicaran que l’alcalde de Vila-real, del seu propi partit, acabe de tornar de viatge oficial a Colòmbia. I en tot cas, hauria d’enfadar-se menys quan els critiquen, entre d’altres coses perquè ells no paren de criticar. I si els molesta que el govern local els diga que treballen poc, haurien d’entendre que al govern local els molesta quan ells els hi diuen incompetents i altres dolçors.

En resum, que si no vols pols no vages a l’era. I que si tu aboques pel broc gros, després no te la pots agafar amb paper de fumar. Diria jo. 

07 de desembre, 2013

"MONIATO" - Levante-EMV - 07.12.13

El President Fabra, que no parla valencià ni per prescripció facultativa, ha reviscolat un paraula molt valenciana, “moniato”, com qualificatiu personal. Segurament no era la seua intenció, però feia temps que l'accepció endormiscada d’una paraula, no agafava una embranzida tant potent. “Moniato”. No és que m’agrade que s’insulte a la gent, ni a les autoritats democràtiques, ni tan sols com és el cas quan són més autoritàries que democràtiques. No m’agrada, però de tots els exabruptes que sentim, “moniato”, té alguna cosa de poètic.
He anat a buscar la definició acadèmica de moniato, per vore si era capaç de trobar un significat específic, que associar a les persones definides així. I no tinc èxit. No crec que tinga a vore amb el fruit carnós, ni tan sols amb el color...però aprenc coses. Per exemple que és una planta que ens arribà de la mà dels conqueridors espanyols. I d’altra banda, que es tracta d’una planta invasora que quan creix, ofega tot el que té al seu voltant.
I veges tu! No crec que el pensament col·lectiu siga tan elaborat, però l’han clavat. Perquè efectivament Alberto Fabra és com una mena de tubèrcul (segur que la part més interessant ha d’estar soterrada, perquè el que es veu fora...) i és en política, una aportació dels conqueridors espanyols. Fabra és President de la Generalitat, no per la voluntat de les valencianes i valencians, expressada a les urnes, sinó per la voluntat de la direcció espanyola, espanyolista i espanyolitzadora del PP. 
I d’altra banda, és un planta invasora que ofega tot el que té al voltant. Que li ho diguen al seu propi grup parlamentari, que en privat tira les pestes que no té valor de tirar en públic. Que li ho diguen a l’staff que ha vist com es disminuïa el seu poder, no tant per la lògica substitució pel cercle pròxim al President, sinó pel seu cercle íntim. I ja s'entén el que dic. 
Expliquem coses. Al principi d’esta legislatura, molt al principi, Alberto Fabra va ser inquirit a peu d’escó, a les Corts, i en veu baixa i amable, sobre si tenia alguna possibilitat real de ser ell el substitut d’un Camps, que ja feia olor a adéu. I va dir que en realitat sí. Justament, perquè no era de ningú, i ningú no el recolzava, i per tant, tampoc no tenia enemics declarats. Una miqueta com el moniato. Que no acabes de conéixer a ningú que hi estiga entusiasmat, però tampoc algú que l’avorrisca d’entrada. 
El cert és que arribà a President. I amb eixos padrins, no és senzill. I en un partit fortament jerarquitzat com el PP, és impossible sense el padrinatge directe de Rajoy. Per tant Fabra és una aportació dels “conqueridors espanyols”.
I res del que està fent no s'improvisa. A diferència del que diu molta gent, jo no crec que Fabra ordenés tancar la RTVV perquè es va toflar i no va fer bé els números. Fabra va decidir tancar-la, i l’anul·lació judicial de l’ERO només ho va precipitar. Però l’insubstancial Fabra, segueix ordres, i segueix un guió.
Quan arribà a València, tant gent del meu partit, com periodistes de la capital, em van demanar que en fes un xicotet perfil polític, ja que jo l’havia tractat a l’ajuntament de Castelló. Vaig dir, i ho mantinc, que no és un home brillant, però que no és el tros de pa sucat amb oli que alguns creuen. És un home que sabent-se mediocre, sap que la seua força és la determinació. És, vaig dir i també mantinc, un diessel, i actuarà quan toque, com un bulldozer. Ja li ho hem vist fer a Castelló amb els seu govern municipal, quan els instints més baixos d’alguns dels seus, feien trontollar fins i tot les fotocopiadores de no diré quina planta municipal. Va fotre un colp de puny sobre la taula i va treure a tothom de la seua zona de confort. 
El dubte era si podria fer el mateix a València, amb el govern de país, sense suports, sense ascendent sobre la gent... Però és que si que el té el suport. Té el suport de la doctrina FAES, dels grups de pressió mediàtica de la dreta madrilenya. És el seu heroi. El tio que ha tancat una d’eixes “peligrosas y adoctrinadoras televisiones regionales públicas”. El primer. Tancar RTVV li pot costar el càrrec? És possible. Però als grups mediàtics que es repartiran els bocins, els hi importarà poc deixar-lo caure, una vegada hagen consolidat el balanç comptable. Aznar i l’ultradreta recentralitzadora. Editorials i grups mediàtics que opten a fer calaix. Tota esta gent li donaran cobertura i suport. Mentre els siga útil. Només mentre els siga útil. 
A mi, que sóc molt respectuós amb les institucions em fot molt haver de dir-ho, però Alberto Fabra (no la dignitat de la presidència valenciana, sinó ell com a polític) és un autèntic “moniato”.I amb el moniato es poden fer pastissets, però és impossible fer un país. I els que el mantenen a la cadira, ho saben. I tant que ho saben!

05 de desembre, 2013

"STAKEHOLDERS" - Mediterráneo- 05.12.13

Els stakeholders són totes aquelles persones o grups que influeixen o estan influïdes per les decisions que pren una organització. En el cas d'una empresa estaríem parlant dels accionistes, la direcció, els treballadors, els sindicats, però també de la competència, els lobis, el govern amb les seues normes, les associacions de consumidors...
En la política és exactament igual. Cada decisió que pren el partit (la seua direcció, els seus representants públics...) influeix en tots els seus stakeholders, i a l'hora està influïda per ells. Els altres partits, la militància, la premsa, la ciutadania... És impossible, i no seria bo obviar eixe entorn. Però en cas de conflicte, caldrà privilegiar uns stakeholders respecte als altres.
Davant d'una moció, d'una proposta, o un pressupost, el partit es veu abocat a decidir quin ha de ser el seu vot. I això és tant com decidir el vot en funció de com afecta als administrats, o de com et situa per comparació amb altres partits.  Has de triar entre com et pot influir electoralment en funció de les crítiques dels adversaris, o en com afecta efectivament a la societat. Fent-ho curt, has de decidir si importa més el que es vota, o el qui ho proposa. I davant esta dicotomia, nosaltres apostem per beneficiar a la ciutadania, malgrat que ens coste crítiques severes, de qui veu la política com una confrontació entre partits. Nosaltres l'entenem com un instrument per canviar les coses. 

03 de desembre, 2013

"PRESSUPOSTS. EL SÍ I EL NO" - www.castelloninformación.net - 04.12.12

La setmana passada vaig participar en els debats de pressupostos de les dues institucions de les que forme part. L’Ajuntament i la Diputació. 
En el cas de l’Ajuntament, el vot va ser negatiu. Es tractava d’un pressupost avorrit, poc imaginatiu, poc inversor, amb altíssimes càrregues financeres, i ple de vicis antics. Per exemple, no tindre absolutament cap mecanisme per saber quin és el retorn social de les inversions i despeses que fem. Ni de les subvencions que atorguem. No hi ha forma de saber si serveixen al seu objecte, o només serveixen per fer contents als qui les reben. I això, clar, són dues coses molt diferents. Tan diferents com que representen el millor de la política (la transformació de les realitats millorables) i el pitjor (el clientelisme). Un pressupost amb una excessiva, i creixent, càrrega de sous de personal de lliure designació, mentre es van amortitzant places de funció pública. Un pressupost més que escassament participatiu. I que fia inversions innecessàries (el projecte inexplicat de l’Edifici d’Hisenda) als diners d’una Generalitat que mai els aporta. Un pressupost que preveu tornar a pagar lloguers, ara que n'estalviàvem una part gràcies a la negociació amb la Fundació Bancaixa. I finalment, un pressupost que augmenta en tres milions d’euros la pressió fiscal sobre la ciutadania. I un pressupost al que el PP no acceptà ni una sola esmena del meu grup (ni de cap altre).
En el cas de la Diputació la cosa anà diferent. Ha baixat en un 30% el pressupost dedicat a l’aparell polític, per així dir (és a dir, els sous polítics i la nòmina d’assessors). És cert que encara queda marge, i que l’acord passa per acomiadar dos assessors més, però el PSOE es nega a acomiadar al que li correspon. Malgrat que tot i haver perdut un diputat respecte a les anteriors eleccions, va demanar, i aconseguir, que per a esta legislatura li’n deixaren contractar un més. 
D’altra banda, ha baixat de forma substancial l’endeutament, en part perquè els romanents que s’haurien pogut dedicar a més inversions, han d’anar per llei als bancs, perquè el PSOE (amb l’ajuda del PP) va modificar l’article 135 de la Constitució, per tal que els bancs fóren creditors prioritaris. Val a dir que en el cas de la Diputació, i des de fa dos anys, els proveïdors cobren amb 17 dies de mitjana, cosa que ja voldrien fins i tot moltes empreses privades.
Tot i això les inversions previstes per a tots els municipis, s’han incrementat en un 51%. Un fet del tot singular en moments com este. I a sobre, eixos diners, i això era una històrica reivindicació de l’oposició, es vehicularan a través de programes. Deu programes. Wifi per als pobles, eficiència energètica, adequació a les mesures de seguretat d’edificis públics, aprofitament i neteja dels rostolls de bosc i camp, i turisme, esports... Deu programes pactats pels tres grups, i que no van rebre cap esmena per part de ningú. Deu programes d’inversió, dels que ara haurem d’aprovar-ne les seues bases. I nosaltres només votarem a favor, si no deixen fora cap municipi, governe qui governe.
I per últim, hi ha el que se’n diuen convenis singulars. Que són convenis de cofinançament assumits per ajuntaments i diputació, per obres o serveis específics, que no tenen cabuda en cap dels programes reglats. A diferència del que va fer el PP local, reprovant i criticant totes les esmenes presentades, sense gaire criteri; el President de la Diputació va convocar per separat als portaveus del PSOE i Compromís. I els va demanar que presentarem projectes d’aquells municipis on governem, per vore si es podien incloure. Jo en vaig presentar dos. Tots dos es va incorporar al pressupost. El PSOE no en va presentar cap. No va defensar cap inversió per a cap municipi, i per tant, no n’aconseguí cap. 
Ara es queixen de que el que hem aconseguit per a Vila-real és poc. El meu consell seria que miraren el pressupost. Esta inversió que ha aconseguit Compromís no és ni de bon tros l'única partida destinada al poble. En tot cas, podien haver demanat ells alguna cosa! Però no. És millor criticar als altres que treballar. 
Quan han vist que havien quedat en evidència i que la seu actitud no afavoreix als administrats, s’han omplert la boca de que si Compromís pacta això o allò. Els recorde que estem parlant del PSOE. El que canvià la Constitució, el que acaba d’acordar amb el PP repartir-se el poder judicial... Parlem del PSOE, i si vostés escriuen a Google: “acords PP PSOE” els hi eixiran 29.700.00 entrades. Poca broma.