31 d’octubre, 2012

"NERVIS A L'ALCALDIA" - Mediterráneo -01.11.12


L’Europa econòmica camina determinadament cap a la fractura social. Espanya no sap si demanar rescat o aprendre a nadar tota sola. El País Valencià no té diners ni per pagar el rebut de la llum de les seues Conselleries. I Castelló afegeix a tot això les nefastes conseqüències de quasi dues dècades de governs populars.
La situació política global tampoc no és gaire bona. El descrèdit de les velles formes qüestionen l’hegemonia del bipartidisme que ens ha governat des del 77. A Castelló el PP té problemes interns i externs. A l’Ajuntament, Bataller hereta un PGOU enverinat i una caixa on fins i tot les aranyes han marxat a vore Spiderman IV, i tot amb un equip que no ha dissenyat ell. Al partit, el trien President local, i es fa acompanyar de Begoña Carrasco. I com tot canvi, deixa ferits pel camí. El problema és que ací uns dels ferits són paquiderms històrics i altres panteres d’esmolades ungles. 
Tot això dibuixa per al 2015 un escenari més obert que mai. I més enllà del que diu la demoscòpia, resulta revelador dels nervis del PP el fet que plantege una reforma legislativa per fer alcalde el cap de llista de la formació més votada. 
Té la seua gràcia, perquè la llei que diu que no ha de ser així, és la llei que PP i PSOE han mantingut durant dècades, i de la que s’han servit uns i altres per fer acords de governabilitat, o mocions de censura. Sense treva. Sense problema. Sense vergonya. 
El PP sap que el model electoral municipal no és presidencialista. La gent votem llistes electorals, no alcaldes o alcaldesses. La primera autoritat municipal és el candidat que aconsegueix més vots de regidores i regidors. Tan simple com això. I al PP ha descobert just ara que veuen les orelles al llop, que no li agrada del tot. Oblida voluntàriament el PP que esta mateixa llei és la que van usar per fer Alcalde a Alberto Fabra, després d’obligar a dimitir a Gimeno i de la renuncia de Marta Gallén i Carlos Fabra. Com obliden que Bataller és alcalde després de la dimissió de Fabra (segur que se n’ha penedit mil colps) i de fer renunciar a Gallén, Moliner (s’ho està passant pipa) i Ribes. Només els jugadors tramposos volen canviar les regles a mitja partida.

26 d’octubre, 2012

"L'ÀNIMA IMMORTAL DEL PGOU" -Levante-EMV-

En moltes religions i escoles filosòfiques, l'ànima és la part immaterial o espiritual d'un ésser viu, sovint considerada com a eterna. Es creu que està constituïda per la consciència i la personalitat de l'ésser, i pot ser sinònim d'esperit, la ment o per un mateix. A la teologia, sovint es creu que l'ànima sobreviu a la persona després de la mort.
Plató creia que l'ànima era l'essència autèntica de l'ésser humà. Per a Aristòtil, en canvi, l'ànima és un principi vital que actua com a forma, oposant-se a la matèria que seria el cos (teoria de l'hilemorfisme). Manté que tots els éssers del món físic tenen una matèria i una forma substancial. Estes dues realitats són inseparables, de manera que no tenen existència independent. Els estoics pensaven que l'ànima s'insuflava en el cos i que hi havia una ànima per a cada cosa. A partir d'aquests pensadors, s'assimila freqüentment l'ànima a esperit.
Amb Tomàs d'Aquino la reflexió antropològica pren un gir més realista. Basant-se en Aristòtil més que en Plató parla de principis, ja no de realitats oposades. La ciència moderna basada en el materialisme rebutja el concepte d'ànima perquè no és demostrable empíricament i parla de cervell i d'activitats que es relacionen amb ell. 
I tan bé com anàvem, arriba Mariló Montero i la caga. La molt cateta diu a la tele que: “No està comprovat que l'ànim no siga trasplantada amb els òrgans”. 
Ja té carretades de mitrocs que a la televisió pública espanyola ens haguem de desdejunar amb esta insubstancial sense criteri. La seua frase, i el discurs que l'acompanya, és l'atac més bèstia i maldestre contra la política de transplantaments i donacions, des de la mítica "maldito sea el tio calambres que dió su sangre pa' mi salud" que cantava de Luís Aguilé. Però a mi tot això del debat filosòfic sobre la naturalesa de l'ànima i la seua transmigració (Anguita dixit), per fer un paral·lelisme amb el PGOU de Castelló.
Perquè diguem-ho clar...Castellonenses, el PGOU ha muerto! I els intents de ressuscitar-lo per part del PP han resultat tan inútils com costosos. Els jutjats no paren de fotre-li bescollades a Moliner i Fabra, encara que els qui posen la cara són Mulet i Bataller. Una, i dues, i tres. Sentències i autos (de xoc) de diferents sales del TSJ i del TS que diuen que no tenim PGOU. Que el van aprovar malament. Que les noves exposicions en base a l’antiga legalitat són una burda ficció jurídica que no acompleix amb el que les sentències ordenen. Que la llei valenciana no sé què. Que la llei espanyola no sé quin altra cosa. 
Ara tenim dos autos, un que diu que hem de fer un PGOU nou, i un anterior que ens dóna dos mesos per resoldre el problema. No són compatibles. El procés, caríssim, de fer un nou PGOU dura no menys de tres anys. I mentre...no tenim normes jurídiques per a saber on podem i on no, donar llicències d’obres, cas que algú tinga l’ocurrència de construir.
Perquè clar, el Consell havia decretat una regulació provisional, però això també és un problema. La regulació provisional és exactament la mateixa que la nul·la de ple dret, per tant, el Decret del  Consell és més que discutible, i em consta que hi ha qui el vol dur al jutjat. 
És la lògica conseqüència de la manera de fer del PP que és molt “lampedusiana”, allò de canviar-ho tot per a que res no canvie. Dit de forma més senzilla, fan garrames. Porten des de l'inici d'este lamentable procés, jugant a que no passa res. I entre els de l'ajuntament i els de la Conselleria, no han fet un altra cosa que dir “no passa res, les sentències res no canvien, tot està com abans, tot és normal” , i de fet ho han intentat. La seua pretenció és que l'ànima del PGOU sobrevisqués al propi Pla, a les sentències, als autos, a les exposicions públiques i a les esmenes. I sembla que finalment no. El PGOU  ha mort, i la seua ànima amb ell. S’entén que Mulet i Bataller estiguen tan desanimats!

24 d’octubre, 2012

"MIL" - Mediterráneo - 24-10-12


Si no m'he descomptat que tot pot ser, este que estan vostés llegint és el meu article número mil. La majoria d'ells publicats en este mateix diari, que m'acull setmanalment fa ja alguns anys. Aprofite doncs l'avinentesa per donar les gràcies al Mediterráneo, i a vostés per llegir-me. Mil és un número rodó. Bonic. Contundent. Haver publicant tantes lletres ordenades amb certa gràcia, més enllà de convertir-me formalment en articulista, és una gran oportunitat lligada a la meua condició de polític. Perquè no puc concebre la política sense l’exercici constant de comunicació.
I voldria dedicar este article a parlar de números i comunicació, explicant un experiment que vaig fer la setmana passada al Facebook. Una vesprada vaig publicar este text: “La raó per la que no s'ha publicat l'enquesta local de Castelló que dóna al PP 40-41%, al PSOE 18-19%, a BLOC-Compromís 14-15% i a EU 6-7% és perquè no existeix”.
A este missatge ple de números, li van petjar el “m’agrada” un bon nombre de persones (algunes fins i tot ho van compartir al seu mur) i es produí un animat debat sobre els percentatges i les bones perspectives per al meu grup. Que jo no vaig dubtar en alimentar. No va ser fins al tercer o quart comentari que algú va dir: “si no s’ha publicat, d’on es suposa que has tret les xifres?” i jo li vaig contestar amb absoluta sinceritat, que me les havia inventat jo. I tranquil·lament l’altra gent va continuar opinant de si atraparíem al PSOE en el 2013, o hauríem d’esperar al 2015. Ignorant l’enunciat i la confessió! Fascinant! 
L’experiment consistia en demostrar que tenim tanta informació que no ens parem a diferenciar entre el que són dades i el que és només soroll. El resultat va ser que en l’imaginari col·lectiu de qui em va llegir a Facebook van quedar unes xifres inventades, però que marquen una tendència. Una sensació de que el PP podrà perdre l’alcaldia el 2015, i que Compromís s’acosta amb vocació de superar-lo, al PSOE. 
El més interessant és que fa un any, l’experiment hagués fracassat per inversemblant. Ara, eixos resultats són tan creïbles, que em jugaria amb vostés, diguem... mil pastilles Juanola, mil,  a que no me’n vaig de 2 punts percentuals. 

20 d’octubre, 2012

"EL PP PERDRÀ LA GENERALITAT" - Levante-EMV- 20.10.12


El PP perdrà el govern de la Generalitat. Els Pressupostos Generals de l'Estat són d'una crueltat innecessària i injustificada contra la societat valenciana. La manca d'inversions, i el greuge compartiu amb altres territoris, n'és la prova. A sobre, Rajoy i els seus Ministres eviten tan com poden visitar el país, i això que el País Valencià ha proporcionat fins ara 1.400.000 vots al PP espanyol,  fent-lo guanyador! Fugen de la foto amb el PP valencià perquè hores d'ara ningú no sap qui serà el proper imputat.  Però tot això no són els motius pels que crec que el PP perdrà el Consell, sinó la conseqüència de que a Madrid també ho saben.
Mantinc que hi ha tres raons bàsiques per la mudança el 2015. La primera és que el President Fabra no ha sabut, no ha pogut, no ha volgut, o tot plegat, fer el que havia de fer. I esta tesi ja la vaig defensar en este mateix diari, quan des de Madrid el nomenaren substitut del dimitit Camps. Fabra havia d'alçar les catifes i comparèixer davant la societat valenciana per tal de reconèixer que havien fet les coses malament, que les seues polítiques ens havien dut al desastre. I presentar-se ell mateix com la prova de que el PP té capacitat de regeneració. Que és capaç de detectar els errors, els problemes, i resoldre'ls amb  determinació. Acte seguit havia d'exigir les actes de diputats a tots els imputats, per mostrar públicament que el PP no permet eixos comportaments. I cas que els diputats s'hagueren atrinxerat, convocar immediatament eleccions, amb llistes netes i al seu gust, i fer un Consell a la seua mida. Si hagués fet això, hagués enxampat l'oposició amb el peu canviat, i hagués revalidat la majoria absoluta, encetant una etapa sense rèmores. No va voler, no va poder o no en va saber. Ara és tard.
És tard, i esta és la segona raó que els farà abandonar el Palau de Benicarló, perquè Compromís s'ha consolidat. I no només això, sinó que creix sostingudament i determinada en totes les prospeccions demoscòpiques publicades (i en les que no publiquen precisament per això). I malgrat que encara hem d'afinar moltes coses a nivell intern i encara grinyolen algunes posicions, el cert és que la irrupció de Compromís és la novetat política més substancial en els darrers 15 anys. Una nova forma d'entendre la relació amb la societat des del món de la política, més horitzontal, més directa, més transparent. Tot això fa que, cada dia més, Compromís siga percebuda per la societat valenciana com part indissociable de la solució als problemes polítics i socials que el país pateix. De fet, en poc més d'un any ha passat d'un 2 a un 13% (i pujant) la gent que ens considera el partit polític que millor representa els interessos de valencianes i valencians, situant-nos darrere del PP que ocupa encara el primer lloc i per davant de PSOE o EU. I va a més, perquè el bipartidisme imperfecte que des de la transició espanyola s'havia apoderat del sistema perd pes. PP des del govern, i PSOE des de l'oposició, continuen en caiguda lliure. I tinc el convenciment raonat que esta tendència acabarà per afectar també a altres partits que han jugat papers subalterns en l'establishment i que tampoc no saben adaptar-se a la nova realitat social.
I la tercera raó per la qual tinc el convenciment que el 2015 es produirà un canvi de color polític al Consell, és que el PP no ha entés res. No ha entés els canvis socials que s'han produït i encara s'estan produint, i front a la realitat, usa velles fórmules que ja són inútils. 
El recurs de la por. El PP crida desesperat que ve el llop! I que el llop té forma de tripartit. Això ja no espanta ni tant sols als votants crítics del PP. No fa por a ningú. I ací faré un apunt personal. La idea d'un tripartit em genera incomoditat ideològica, una certa inquietud. D'una banda, perquè resultaria difícil fer compatibilitzar algunes actituds, propostes i formes de fer d'EU amb les nostres i, també, perquè el PSOE em mereix escassa confiança. L'avantatge de tot això, és que no descarte en absolut que en els propers dos anys. Compromís siga capaç de ser la força que lidere eixe hipotètic tripartit i això, francament, em tranquil·litza, perquè que no és el mateix tocar el bombo que dirigir l'orquestra.
I també dins del recurs de la por, eixe intent desesperat de reeditar la batalla de València, la identitària. El nom del país, la bandera, la llengua... No funcionarà. En la transició valenciana vam cometre l'error de dedicar tants esforços a eixos aspectes que els nacionalistes ens vam oblidar de fer política per les persones. Ara no passarà. Si un no vol dos no es barallen. No hi haurà segona edició d'aquell desori. Deixarem al PP parlar de símbols, i nosaltres ens convertirem en el símbol de la regeneració política del país. Ens dedicarem, com estem fent, i com hauríem hagut de fer sempre, a les persones.
Per això el PP perdrà el govern de la Generalitat. Per això el país guanyarà.

17 d’octubre, 2012

"CONSELLERS, EMPRESARIS I DINERS" - Mediterráneo- 18.10.12



Dimarts, convidat per l’organitzador Foro de Opinión Cívico, vaig assistir a una conferència debat a càrrec del Conseller català d’Economia i Coneixement, el Professor Mas-Colell. El brillant currículum del Professor posa en trista evidència molts dels nostres consellers.
Mas-Colell va fer una anàlisi molt rigorosa de la situació econòmica i política de la Unió. Però la part més interessant per al meu gust, arribà amb el diàleg que s’establí entre el Conseller Mas-Colell i el Conseller valencià d’Hisenda, José Manuel Vela, convidat a l’acte. Parlaven sobre el deficient finançament d’ambdues comunitats, i Vela n’explicà molt bé les raons d’origen. Raons que tenen a veure amb el fet que Catalunya i nosaltres, junt amb algú més, vam ser els primers en rebre competències com sanitat o educació, i hem acumulat dèficit pel mal finançament. També partíem de realitats diferents. Nosaltres vem haver de construir escoles i hospitals, mentre que a Madrid o les Castelles, per exemple, ho va fer encara l'Estat abans de transferir les competències. Els dos Consellers van coincidir en això i en la impossibilitat d'acudir als mercats financers, copats per un Estat que mal que bé col·loca el seu deute cada dimarts i dijous, mentre es decideix a demanar el rescat.
També estaven d'acord a l'afirmar que l’estat exigeix dèficits impossibles a les autonomies que són qui presten serveis públics, mentre que és més laxe amb ell mateix, que no n’ha de prestar quasi. 
Trobe molt rellevant, l'actitud dels empresaris presents que demanaven un front comú amb Catalunya per millorar finançament i inversions, mentre Vela consentia. Que siguem un territori que aporta més del que rep, ens equipara a Catalunya, amb la diferència gens banal, de que el nostre PIB està per davall la mitjana espanyola.  El nostre finançament és indecent per injust. Tinc la contrastada sensació, que els empresaris han entés que han de ser severament reivindicatius, també quan governa el PP. Perquè allò que oblidà Vela dir és que el finançament que tant critica el van pactar Aznar i Zaplana, inclosa la clàusula de no revisió per població. I que va ser Olivas qui unilateralment perdonà el deute històric.



12 d’octubre, 2012

ESPANYA CONTRA ESPANYA - Levante-EMV - 13.10.12

Si alguns hagueren de definir Espanya amb un quadre triarien aquell de Goya on dos homenots, es desllomen a bastonades. Jo no. Jo triaria un quadre de Paul Gauguin fet el desembre de 1897 durant la seva segona estada a Tahití i que es conserva al Museu de Belles Arts de Boston. Es diu: D'on venim? Què som? On anem? (en francès D'où venons nous? Que sommes nous? Où allons nous?)
Esta és la qüestió trinitaria de l'existencialisme. I com diuen que una imatge val més que mil paraules, sobretot si són de Kierkegaard, Marcel, Jaspers, Heidegger o Sartre, he triat el quadre per iŀlustrar l'article. Un article on mantindré que eixes són també les tres preguntes que es fa Espanya. 
Per mi el problema d'Espanya és que no entén Espanaya. No sap què és, ni què vol ser. Tot just si arriba entendre d'on ve i des de quan és, i ni en això hi ha unanimitat. 
D'entrada Espanya és filla de mil circumstàncies. Ho recordava fa poc Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la Constitució i expresident del Congrés: “Desde que el Conde Duque de Olivares se encontró con el levantamiento de los catalanes ... se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes. Yo siempre digo en broma, qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos a los catalanes. Quizás nos hubiera ido mejor”. Podria haver passat. Com podria ser que la Marcha Verde no s'hagués imposat a un exercit espanyol que fugia com conill esverat, abandonant les armes i la "integridad nacional" al desert. Si hagués anat de forma diferent, ara la Comunitat Autònoma Saharaui demanaria uns milers al Fondo de Liquidez Autonómico, com els valencians, murcians, catalans...
I això em du a la dualitat identitaria. Hi ha qui es sent més A que B, igual B que A, només B, només A...totes les combinacions possibles. El problema, tal com jo ho veig, és que Espanya o és el sumatori de tot, o no és res. O si més no, no és el que alguns voldrien. Si a "el tot" li lleven una part, ja no és el tot. És forçosament un altra cosa.  I per a ser tot, s'han donar dues circumstàncies, primera que tots els membres vulguen seguir formant part, segona, que tothom reconegut a tothom com igual. I sembla que cada colp més, alguns volen canviar de casa; i és una evidència que a tots no s'és tracta per igual. 
A Canaries no s'hi fan bous, i a Girona no se'n van fer fins a després del decret de Nova Planta, i duraren quatre dies. Es pot ser "nacional" sense "fiesta nacional"? Per quina raó el folclòre andalús és el paradigma de l'espanyoleitat i no ho és la munheira o el ball pla? Per quins set sous m'he de sentir identificat amb un vestit de faralaes, o en cada acte festiu a Castelló he de tragar el zapateao i la bata de cola, i en canvi és impossible que a Madrid es programe el 2 de Mayo una Moixeranga d'Algemesi? Doncs simplement perquè ningú la considera "prou espanyola".  El folclòre i la cultura són federalment asimètriques. El flamenc o el murcià canto de Las Minas, és "espanyol" i tenen lloc a la TV pública, el cant d'estil valencià o la tradició "bertsolari" basca no. El Rocío apareix a Tele 5 com una tradició espanyola (sense més cognoms), els aizkolari són una "tradición del País Vasco", o el "virolai" per molt cristià i sacre que siga, no és prou "espanyol", és "una canción tradicional catalana", no eixirà mai a la tele.  Això és així. Espanya és excloent i unificadora. El conflicte lingüístic és probablement el que millor ho evidencia. Aquell "habla en español, coño" o el decimonònic, "habla la lengua del imperio" no està tan lluny del discurs de molta gent ara mateix. 
Tinc nacionalitat espanyola, ho diu la meua documentació, i a casa parlem valencià des de fa generacions. Pels cognoms, jo diria que des d'abans de la creació de l'Espanya actual que no va molt més enllà dels Decrets de Nova Planta. Però m'obliguen a aprendre una llengua que no és la meua llengua materna. En canvi, qualsevol espanyol nascut a Múrcia, Salamanca, Tenerife, etc, no té cap obligació d'aprendre una segona llengua. Quan diuen que és la llengua comuna, obliden que per alguns és imposada "por justo derecho de conquista". Però fins i tot això estic disposat a oblidar. Uns espanyols tenen l'obligació de aprendre el castellà perquè el castellà és considerat espanyol. El valencià, gallec o basc, no. Qui empeny a qui?
El Ministre Wert acaba de dir que volen espanyolitzar als xiquets catalans (i a la resta que tenen llengua pròpia, que la reforma legal és d'aplicació a tot l'Estat). Com s'espanyolitza un espanyol? Hi ha nivells d'espanyoleitat? No voldrà dir "castellanitzar", identificant aleshores la seua idea d'Espanya amb la de Gran Castilla? No serà que Espanya no sap què és? 









10 d’octubre, 2012

El 10 i l'11- Mediterráneo- 11-10-12

El 10 i l’11

No sóc historiador i a sobre tinc certa tendència a abocar pel broc gos, de forma i manera, que este article que parla parcialment d’història el poden anar posant entre desenes de cometes. I en qualsevol cas les definicions no són tan importants per al que pretenc dir.
Fent-ho ràpid. El 9 d’octubre commemorem el naixement del Regne de València, que es bastí conquerint per les armes sobre el regne de Balensya àrab. Des d’aleshores ençà es commemora com la data de naixement d’una nova nació (tot i que no en la terminologia de l’època) que després fruit de guerres esdevingué part d’Espanya.

Espanya celebra la seua festa nacional el 12 d’octubre. Des de fa uns 
anys, s’ha despullat l’efemèride de la part més políticament incorrecta. La que fa referència al “Descubrimiento”. Un altra creuada, comercial esta, que també colonitzà (o matà a cops d’espasa, creu o sífilis) a la població preexistent. Entre la Conquesta de València i la Conquista d’Amèrica, hi ha més similituds que no sembla. 
Com aquell Regne de València, passà a formar par del nou Regne d’Espanya, amb els Decrets de Nova Planta, que ens retiraven els Furs, lleis, costums i llengua, que el Rei En Jaume havia dut; hui, a este raconet del sud d’Europa, resulta que celebrem el 9 d’octubre i el 12. Dos festes nacionals pel preu d’una. I forçant una miqueta el bolero, cabria preguntar-se si se poden estimar dues pàtries al mateix temps, i no estar boig.
I ací, cada ú dirà la seua. De fet, al CIS ho diem. La majoria creu que són sentiments de pertinença compatibles. D’altres es senten més valencians. I altres només espanyols. I amb esta gent hem d’alçar un país, una comunitat, un nació, un regne o dis-li xufa. 
Jo sóc nacionalista, no només no ho amague, sinó que ho proclame amb orgull. Vergonya de robar, que diu aquell. 
I tinc una idea nítida del País Valencià que voldria. Però no és el que vol encara la majoria de la població. I jo no vull fer política contra ningú. Sinó amb la gent, amb tota. Amb els que celebren el 9 i els que celebren el 12. El que importa és el 10 i l’11. El dia a dia. I això, o ho fem tots plegat, o pleguem que no pot fer-se.

06 d’octubre, 2012

"ELS ANTISISTEMA" -Levante-EMV - 06.10.12


Tinc a casa dos o tres exemplars, diferents edicions, de la Constitució Espanyola del 78. Cap és tan gran com la del President Monago, però a diferència d’ell jo l’he entés.
Si més no, l’article primer, el que defineix el sistema en el que hem de viure. El model d’estat, que es descriu com “estat social i democràtic de dret”, i que assegura que “propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. Eixe és el sistema pactat pel mainstream social.
Un dels exemplars de la Constitució és una edició curiosa. Va costar 150 pessetes segons diu a la portada, és de l’editorial Antorcha i, a banda de la Constitució, inclou la Declaració Universal dels Drets Humans, i “el diccionario ilustrado Sopena de la lengua española”. Traduisc la definició que li dóna al vocable “antisistema”: fa referència a aquella persona o grup de persones amb una ideologia disconforme amb l’ordre polític o social establert, que mitjançant reivindicacions o accions tracten de canviar l’status quo.
M'ha anat d'allò més bé tindre Consti i diccionari al mateix llibre, perquè l'article que vull fer tracta precisament d'això. De la relació amb el sistema que estableix la Constitució que tenen eixos grups organitzats que treballen amb l’objectiu de fer fracassar el sistema. Un sistema, he de confessar del que jo no en sóc exactament fan. Li trobe un bon grapat de mancances i desenes d’incompliments greus. Però sóc persona d’ordre, i crec que en general l’ordenament jurídic està per ser complert. 
Per això m’opose frontalment a estos grups, que de vegades fins i tot amb violència intenten somoure els fonaments d’un sistema que, amb desequilibris i errors, ens ha permés una mínima estabilitat i projecció en el futur. Però els antisistema han encetat un atac organitzat per destruir-lo. Amb mentides, amb atacs ideològics, amb accions –com diu la definició del diccionari- . Son molt perillosos, perquè ho poden llençar tot en orris.
Parle, clar, del Partit Popular. El partit que té el poder absolut, i l’usa per destruir els sistema, atacant tots i cada un dels seus fonaments. A les Corts valencianes el PP té imputats per delictes (corrupció, delicte electoral, suborn, finançament il·legal...), a un de cada cinc diputats. Ens governen presumptes delinqüents. Manipulen la televisió pública. No permeten comissions d’investigació. Han arruïnat el sistema bancari valencià, i les empreses públiques. El país ha fet fallida per culpa de despeses impròpies, quan no directament amb fraus (els contractes amb Urdangarin, Calatrava...) Han intentat vendre la sanitat pública, però com l’havien descapitalitzat ningú no la compra. Fan trontollar el sistema. No és un canvi d'orientació ideològica, que seria lícit. No. És el desmantellament de l'estat social que han jurat complir i fer complir.
Des de Madrid ataquen el sistema autonòmic, rescaten bancs amb els diners de les persones que necessiten ser rescatades. Volen acabar amb la política parlamentària, d’això va la proposta de Cospedal de que només puguen ser diputats els de casa bona, els rics de família. Insulten a la justícia, quan la justícia no fa el que ells volen. “Pijo ácrata” li ha dit a un jutge el portaveu adjunt del PP, per dir que el dret a manifestació és un dret constitucional. Infiltren policia a les manifestacions per justificar actuacions sovint desproporcionades de la policia contra la població. La seua reforma laboral, nou mesos després, lluny de millorar la cosa multiplica els comiats, i envie cada dia desenes de famílies a la misèria. Ataquen frontalment la sanitat i l’educació públiques, que són pilars fonamentals d’un estat que es vol “social i democràtic de dret”. El PP somou el sistema, perquè no creu en el sistema. No creu en un sistema social i democràtic, sotmés a l’imperi de la llei. Ens arrosseguen a l’abisme. Són ells els antisistema.

03 d’octubre, 2012

"ON ESTÀ LA PASTA?"- Mediterráneo - 04.10.12


Des de fa ja alguns exercicis, el Grup Municipal de BLOC-Compromís, celebra anualment un acte públic que titulem: “En què gasta l'Ajuntament els nostres diners”. El format és simple, buidem el pressupost, i amb suport d'un Power Point o similar, projectem un seguit de gràfics senzills, on comparem ingressos, despeses i inversions amb les mateixes partides d'anys anteriors, o fem  comparacions exemplificadores. És un acte obert i publicitat on ve qui vol, i dediquem la major part del temps, a contestar preguntes dels presents. 
A la vista del creixent nombre d'assistents i la seua participació activa, sembla més que evident que l'acte interessa. Per això ahir em plantejava la possibilitat de fer un acte similar amb els Pressupostos Generals de l'Estat. El títol, però, no hauria de ser: “En què gasta l'Estat els nostres diners”, sinó: “On es gasta l'Estat els nostres diners?” Perquè és obvi que no se'ls gasta ací.
Les xifres canten. Si agafem el conjunt de les inversions i el dividim pel nombre de ciutadans espanyols, vorem que cada ciutadà rep de mitja 276€/any. En canvi, cada ciutadà, cada ciutadana de Castelló en rebrà només 174. Són xifres oficials. A Castelló rebem un 63% del que rep de mitja qualsevol ciutadà de l'Estat. El que significa, que alguns reben molt per sobre de la mitjana. 
Això podria explicar-se si Castelló tingués la fortuna d'estar en una situació econòmica de privilegi. Lluny de ser cert. El més de setembre, l'atur a Castelló ha crescut el doble que a Alacant i el triple que a València. 
Que la situació és greu ho sabem. Que el PP que porta governant dues dècades a Castelló i al País Valencià en té una gran part de responsabilitat també. Però els diners s'han de repartir amb justícia i criteris d'eficiència.
Nosaltres esmenarem els pressupostos a través del Diputat de Compromís, però el més important és saber què faran Cervera, Fabra i Figueres. Diputats del PP per Castelló. Si voten estos pressupostos, o uns similars, hauran traït la confiança dipositada per la ciutadania. Estan moralment obligats a votar contra unes pressupostos que ens empobreixen i abandonen. I si al seu partit no els hi agrada, com diria ella, que se jodan!