31 d’agost, 2012

"Phàrlamaid na h-Alba" - Levante-EMV- 01.09.12


A primers de mes vaig estar a Escòcia. Eren vacances familiars, però havia concertat una entrevista amb parlamentaris del SNP, el Partit Nacional Escossés. I vaig aprofitar per visitar el seu Parlament Nacional. 
Un magnífic (i pòstum) projecte del català Enric Miralles. Un edifici emblemàtic i d’enorme potència conceptual. Vist a ull d’ocell, és una flor que esclata nova, obrint-se pas entre la terra i el rocall del turó on es situa. Floreix la democràcia escocesa, tres cents anys després. Materials nobles, fustes, pedra de totes i cada una de les regions d’Escòcia. Miralles digué del seu projecte: “No volem oblidar que el Parlament Escossés estarà a Edimburg, però pertanyerà a Escòcia, a la terra escocesa. El Parlament haurà de ser capaç de reflectir la terra que representa. L’edifici ha d’alçar-se des de la costeruda base del Arthur’s Seat i arribar a la ciutat quasi sorgint de la roca”.
L’edifici no fa la unanimitat entre professionals i visitants, és cert. Per alguns és una icona a l’alçada de la Casa Milà de Gaudí a Barcelona, o el Centre Pompidu, el popular Beauburg, de Piano, Roger i Franchini a París. Altres, però, no reconeixen més referents de l’arquitectura icònica moderna que el Seagram Building de Mies, el Capitoli de Chandigarh de Le Corbusier, o el MASP de Lina Bo Bardi. Poca cosa més.  
Personalment, tot i estar lluny de ser-ne un expert, sóc aficionat a l’arquitectura. I tinc una idea clara, especialment pel que fa als edificis públics: han d’estar al servei de la funció a la que se’ls destina. 
I Miralles (i Benedetta Tagliabue, la seua sòcia i vídua qui acabà  l’obra), va entendre a la perfecció que el Parlament-continent, havia d’estar al servei del Parlament-contingut. Comoditat, versatilitat... clar. Però Miralles anà molt més enllà, i va contaminar la praxi diària del treball parlamentari de les característiques físiques de l’espai.
Que la Càmera, el Saló de Plens, siga de forma hemicíclica, acostumats com hi estem, no ens sorprén. Però en la tradició britànica és un altra. La Càmera del Parlament de Westminster, a Londres, és molt més confrontacional. Allà els bancs de govern i oposició estan oposats, cara contra cara, com dues màquines de tren que només poden acabar xocant.
Però hi ha més. Cada un dels 129 parlamentaris té un despatx de 15 metres quadrats. Amb una curiosa singularitat que l’arquitecte batejà com “càpsula per a pensar”. Una mena de balcó individual amb forma de cadira, que està adossat a la façana i permet a cada parlamentari aïllar-se del seu propi despatx mentre veu un horitzó de muntanyes volcàniques que li recorden sí o sí, el país que representen. Una “càpsula per a pensar”. Una invitació a la reflexió serena per als diputats. Ací no passa.
I sobretot, el que conceptualment més em va colpir, és que tots els despatxos, totes les sales de reunions (n’hi ha moltes i de diferents mides i aforaments) tenen grans portes de vidre transparent, i totes donen a un corredor pels que els visitants poden circular en les visites al Parlament. És a dir, veuen què fan els seus representants, no només quan estan en Comissions  (Comités en diuen ells) sinó també quan estan descansant, preparant una intervenció, o reunits amb altres diputats, o representants. Una transparència arquitectònica al servei de la transparència política.
I eixa idea de l’arquitecte de transparència i apertura de la política a la societat, ha tingut un trasllat a l’organització de les pròpies sessions. Sabien vostés que el primer punt de la sessió vespertina de cada dimecres consisteix sempre en una intervenció d’una persona invitada (no parlamentaria per tant) que donarà peu al primer debat? Impensable ací.

29 d’agost, 2012

"EL CONSELLER ROSADO" - Mediterráneo - 30.08.12


Esta setmana, el Conseller Luís Rosado, en visita a l’Hospital Provincial ha fet unes declaracions que m’han precipitat al teclat. Concretament el Conseller ha afirmat que l’assistència sanitària a les persones sense recursos hauria de ser assumida per les ONGs. I després ha afegit que la Generalitat té “convenis i estructures de relació” amb ONGs. S’ha de ser atrevit! Òbviament no perdré l’ocasió de dir-li-ho personalment en el proper Patronat de l’Hospital Provincial que el presideix i del que jo en forme part.
L’obligació moral, ètica, però també constitucional de protegir la salut, correspon a l’Administració. L’article 43 de la CE estableix que “correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris. La llei establirà els drets i deures de tothom en aquest punt”.
És cert per tant, que mitjançant la llei es pot organitzar el sistema de salut públic de diferents formes, entre elles la de conveniar amb organitzacions no governamentals la prestació d’algunes prestacions sanitàries o socials. És a dir, l’administració no presta un servei directament, i li’l encarrega a una ONG. Este és el fonament bàsic de la majoria de convenis que cada dia signa la Generalitat, les diputacions o els ajuntaments.
El problema ve quan a l’Administració no paga a les organitzacions. El Conseller Rosado sap que hi ha moltes ONGs d’assistència sociosanitària que no poden prestar serveis perquè la Generalitat s’ha gastat els diners en la pensió de Bernie Ecclestone.
Miembros de la asociación durante las jornadas de protesta.I ara és quan em diran demagog. Doncs bé, jo els demane que pensen si també fan demagògia les familiars de persones afectades per la síndrome de Down que han acampat a la porta del seu local este estiu. Si fa demagògia l’incombustible Marmaneu (i el seu equip) buscant on allotjar els malalts d’Alzheimer. O la gent de les associacions d’afectats per l’esclerosi múltiple, fibromiàlgia, etc. És a dir, aquella gent que rebia assistència pal·liativa per part d’ONGs que suplien l’Administració, i ara no poden perquè el Conseller Rosado no paga els convenis signats. 

24 d’agost, 2012

"DE CALBOTS I BASCOLLADES" - Levante-EMV- 25-08-12


Una de les coses que et permet ser actiu a les xarxes és conversar amb gent amb qui d’altra forma seria més complicat poder fer-ho. Bé siga perquè viuen lluny, o perquè estan fora del teu cercle habitual de coneixences. Ahir per la nit, vaig tenir l’ocasió de creuar alguns missatges amb Quim Monzó, cosa que no és el primer colp que passa, però que a mi sempre em fa una il·lusió especial, per l’admiració que li tinc.
Preguntava Monzó, de quin altra forma es pot dir “clatellot”, i li vaig explicar que ací diem molt “entre cap i coll, bascoll”, tot just abans de fotre una “bascollà”, bascollada per ser correctes. Un altra persona va proposar “calbot”, però ja posats a ser puristes jo diria que calbot és quan et foten la cleca a l’alçada del cap.  A la Plana, si més no, quan és al coll li’n diem “bascollà”.
Bé...això els qui usem el valencià. Moliner i Bataller, li’n dirien “colleja”, clar. Perquè ells són del pensar que si dius “colleja” fas calaix. És a dir, consideren que el castellà és una font d’ingressos. Així ho declaraven mentre presentaven el XII Fedele Annual Meeting. Té gràcia que tinga nom en anglés la cosa esta, perquè FEDELE és la Federación Española de Asociaciones de Escuelas de Español para extranjeros. No deuen estar molt segurs dels resultats del seu ensenyament, quan no gosen posar-li un nom en la llengua que ensenyen, a la trobada d’escoles. De la Federació en formen part segons el seu web, 23 acadèmies privades repartides bàsicament per l’Estat Espanyol. Quan mires l’oferta de cada una d’elles, veus que unes fan cursos només a l’estiu, quan les aules del centre queden buides i quan tenen potencial de clientes. Un altra que es dedica a la formació d’hostaleria i només com a complement fa classes d’espanyol, afirma que en el conjunt dels seus ensenyaments i des de 1976 ha tingut 14.000 alumnes. És a dir, 32 alumnes i mig cada mes. Dels quals només un percentatge ínfim són alumnes de castellà. A Castelló hi ha una acadèmia associada, Audio Gil, a qui sembla que ara les institucions volen fer competència.
Moliner i Bataller, i els il·luminats apologistes de la Ciudad de las Lenguas, que tornen a plantejar la mateixa setmana que s’anuncia que tanca definitivament la Ciudad de la Luz, per inútil, diuen que cap altre lloc al món mundial pot oferir un lloc tan privilegiat. No tenen ni idea ni vergonya. Per exemple, Cerventes Escuela Inernacional que forma part de FEDELE, està a Màlaga i anuncia que: “Cerventes E.I. está situada a dos minutos de la playa y a diez minutos en autobús del centro histórico de la ciudad. Málaga es una ciudad alegre, soleada y rodeada de playas y montañas”. Els hi sona? La diferència és que com no hi ha TRAM, el centre de la ciutat està a 25 minuts mal comptats si agafes l’autobús. Per cert, Cervantes E.I. té l’aval de l’Institut Cervantes, la Ciudad de las Lenguas no.
Malgrat haver-ho demanat a l’Ajuntament i a les Corts, no hem aconseguit saber que coi han estat fent José Luís Gimeno, i el seu staff estos sis anys. Sabem, això sí, que en hores de treball venia un professor d’anglés a instruir-los en la llengua de Shakespeare. I sabem, que tots els projectes han anat canviant en funció de les ocurrències d’uns i altres. La darrera havia estat de Bataller que volia que allà s’estudiés xinés mandarí i “indú” com si això fos algun idioma! I mentre vinga a pagar sous a estos pocavergonya per fer exactament res. És per a pegar-los-hi una bona bascollada i dos calbots.
I darrera, l’especulació urbanística sense cap informe que avale la bondat del projecte idiomàtic. Vet ací, com diria Monzó, el perquè de tot plegat.   

22 d’agost, 2012

"EL CARRO DE LA COMPRA" - Mediterráneo- 23.08.12


Després d’aquella acció d’agitprop del Sr. Sánchez Gordillo intentant emportar-se sense pagar els carrets de la compra de Mercadona, s’ha organitzat un debat peculiar.
El debat intel·ligent supose que seria saber si l’acció del sindicat andalús és legítima (legal és obvi que no), si és socialment útil. He llegit un dels apologistes afirmar, que gràcies a l’enrenou dels carros, Rajoy ha rectificat i no només prorroga, sinó que augmenta a 450€ les ajudes socials als aturats de llarga durada. Als que defensen que això no s’ha de fer, se’ls ha acusat de tot. I clar, han eixit en tromba els autoinculpats des de la platja, a dir que les Empreses són el dimoni i Mercadona el seu profeta. 
No m’agraden els atacs ideològics a les empreses, per la mateixa raó que no m’agraden els atacs ideològics als sindicats, a la funció pública, a la música pop o als partits polítics.
Ara no sabria dir si ens hem contagiat del llenguatge ràpid i condensat de les xarxes, però el cert és que cada dia més, la gent parla amb eslògans, no reflexiona, abusa dels conceptes simples.
I les coses sempre són complexes. Molt. I només intentant llegir la complexitat de les coses, acabes per tenir una idea formada, que sí, pot estar equivocada, però la probabilitat d’error disminueix exponencialment front als que diuen: empresa = explotadors, o funcionaris = malfeiners, o estrangers  = delinqüents / estrangers = gent honesta i laboriosa.
Ja sé que a alguns els encanta el “model Marinaleda” (que en general desconeixen), i tirar de carro de la compra sense pagar, és la més gran acció revolucionaria a la que aspiren. No és el meu cas. Jo vull participar de la revolució que significa, recuperar el meu país, i això no es pot fer sense empreses, funcionaris, sindicats, partits, estrangers, autònoms i un llarg i plural etcètera. 
I des de la política, ens toca establir un nou marc econòmic socialment sostenible. Per cert, mentre alguns defensen la forma tan PERsonal que té l’alcalde de Marinaleda de fer política, a Compromís treballem en una PNLL per evitar que les grans superfícies llencen el menjar a punt de caducar, i puga arribar en temps i forma, a qui més ho necessita. 

18 d’agost, 2012

"PRENDERE CONSCIÈNCIA" -Levante-EMV- 19.08.12




Durant anys i anys hem estat els nacionalistes qui hem reclamat tossudament i en solitari, que en tant que valencians patíem un greu desequilibri pressupostari. Una balança profundament desequilibrada. Això és, malgrat estar econòmicament per davall de la mitjana espanyola, aportem per sobre d’eixa mitjana. Espoli, se’n diu tècnicament.  
El Partit Popular, clar, ho ha negat. No només això, sinó que sempre que ha tingut ocasió (i n’ha tingut massa) ha fet créixer el desequilibri en favor d’altre territoris. L’Espanya castellana i castellanitzada és el seu objectiu. I cada dia se n’amaga menys.
El PSOE ha fet el mateix i el contrari. És a dir, mentre ha governat, res, quan ha estat a l’oposició...tampoc. Tampoc perquè algunes vegades s’ha sumat a les nostres reivindicacions, però altres, les més importants, s’ha sumat al PP. El seu espai més natural. Així, ha pactat amb el PP els diferents estatus que ens minimitzen, que ens empobreixen. Han liderant la reforma constitucional exprés, que ens limita en l’autonomia econòmica... L’etcètera seria massa llarg.
EU és el que és. La vella esquerra espanyola. Amb ells hem pogut coincidir en algunes coses i dissentir en moltes més. Però les seues prioritats són altres. El tema de la balança fiscal no està en la seua agenda.
El dèficit d’inversions en infraestructures productives és molt greu, perquè minva la competitivitat de la nostra economia. Recorde que fa anys junt amb Toni Porcar ens vam reunir amb la Càmera de Comerç i els vam entregar un extens document de reivindicacions per les nostres comarques. Coincidien en la veracitat del document i en la seua bondat, però van rebutjar la nostra proposta d’encapçalar ells la reivindicació, per allunyar-la de l’àmbit partidari. “No ens volem posar en política” ens van dir. “Continuar callats és fer-ho” els hi vaig contestar. No els vam convèncer. Quan tornà a governar el socialisme, van fer algunes tímides reivindicacions. Política no, partidisme sí. Supose que ara seran conscients que la seua condescendència amb el PP els hi ha passat factura al compte corrent. Al d’ells, i al de tots. Som més pobres també per la seua docilitat amb els populars.
Però sembla que alguna cosa ha començat a canviar. Ara són els contractistes d’obra pública qui alcen la veu. Primer contra Madrid, per la manca d’inversions al País Valencià. Ni Corredor Mediterrani, ni res que se li assemble. Segon, contra el Consell, tot criticant amb noms i cognoms les lesives polítiques de Zaplana, Olivas i Camps, que han malbaratat els nostres diners, i una part important del nostre futur a Terra Mítica, AeroCas, Ciutat de la Llum, i altres dotacions sense un pla de negoci i rendibilitat que les avalés.
Dos eixos fonamentals del discurs nacionalista històric. Un finançament just, i una gestió ètica, productiva i acurada.  No tenim res d’això. Ni quan ens van governar els socialistes. Ni en estos 20 anys que ens governen els populars.
Els contractistes i la societat civil. Cada colp més, el greuge financer forma part del discurs quotidià de més i més gent.
Fins i tot la crisi juga a favor. És dur de dir, però és cert. Mentre ací tothom pensava que lligàvem gossos amb tarmenetes, ningú no es preocupava d’estes coses. Ara que mirem cada cèntim d’euro, ens revelem contra el saqueig i la mala gestió. I això és una oportunitat doble. Una important per al país. L’altra més partidària, per al BLOC, per a Compromís, que veu com la història li dóna tristament la raó. I ara no podem afluixar.




16 d’agost, 2012

"AMB ULLS DE REGIDOR" - Mediterráneo- 16.08.12


Ja tornem a estar a casa. La setmana passada els vaig escriure des d’Edimburg, on amb la família vam passar una setmana de vacances. 
Des de que faig política sempre veig les ciutats que visite amb ulls de regidor. No només per envejar aquelles coses que altres tenen i nosaltres no, sinó també per valorar com bones algunes de les coses que no tenen ells i nosaltres sí.
Viatjar trenca mites. Quan sents a alguna gent dir que el transit a Castelló és difícil perquè la ciutat no va ser dissenyada per als cotxes, et fas un tip de riure. Cap ciutat amb més de 100 anys ho està. Però el traçat dels carrers de la nostra ciutat és un paradís per la locomoció, comparat amb el d’Edimburg, per exemple. Una ciutat medieval, plena de pujades i baixades, carrers estrets i peraltes peculiars; i malgrat això, gaudeix d’un servei de transport públic excel·lent. Tant per la puntualitat, com per la comoditat (a tots els autobusos hi ha espais per carros de xiquets i cadires de rodes), com per l’eficàcia dels traçats. Un transport públic que deixa lloc a una xarxa quilomètrica de carrils bici (això sí, ells no tenen Bici-burgh, o com s’hagués de dir un servei de lloguer com el nostre BiciCas). En un del carrils, una nit hi vaig descobrir un clot gegant, on es podia quedar fins i tot la roda d’un taxi, amb evident perill. Vaig pensar...mira, doncs tampoc ho tenen tan bé. Li ho vaig dir a un guàrdia urbà, que en prengué nota, i no sé si per això, el dia després, estava asfaltat de cap nou. Tenen problemes com nosaltres, però els resolen més ràpidament que nosaltres. Això és gestió. 
Dues coses em van cridar molt l’atenció. Una bicicleta medicalitzada, retolada com Ambulance, i amb alforges on s’hi podia llegir un “Cycle respons unit” que no necessita traducció. I també em sorprengué el fet que tots els semàfors per a vianants funcionaren només prèvia pulsació del botó. No estan autorregulats. Només es paren els vehicles, quan hi ha gent per passar, no cada cert nombre de minuts calga o no. Com a negatiu...la ciutat no està més neta que Castelló. Els milers de turistes, tampoc no ajuden. Segur.

13 d’agost, 2012

"A FER LA MÀ"-Levante EMV- 11.08.12


Jo no gosaria dir que sóc un expert en comunicació, ni presencial, ni no presencial, però el cert és que ja m'han convidat en tres o quatre ocasions a fer una classe a alumnes de periodisme, o de màrqueting. Fins i tot el curs passat vaig impartir un curs per alumnes d'una postgrau. Una interessant experiència que repetiré si tinc ocasió.
D'altra banda, en la consultoria que estem posant en marxa un grup multidisciplinar de persones, jo sóc el responsable de la línia de comunicació. Així que expert no, però alguna cosa en sé. Al cap i a la fi, porte 9 anys intentant comunicar idees, i l'experiència adobada amb el que n'he pogut aprendre a la facultat, em qualifica, crec i espere, per emetre una opinió alguna cosa més que gratuïta.
Això de la política 2.0 és tot un món. I a alguns s'ls fa un món. Els que portem anys a les xarxes distingim ràpidament quan un perfil és un fake, un perfil institucional, un frau, o tot a l'hora. Vull dir que a alguns se'ls veu vindré d'un hora lluny. Són aquells que encara diuen "noves tecnologies" obviant que al món de les TIC tot allò que te més de quinze mesos ha deixat de ser nou. Hi ha una prova molt senzilla i a l'abast de tothom, si el teu nebot de 8 anys ho fa anar millor que tu, és tecnologia, però ja no és nova. 
Alguns en fan un ús forçat, i també es nota, probablement com resultat d'algun curset organitzat pel Secretari de Comunicació del partit, o per un bon consell mal executat. Són els qui tot just abans de dormir, i com qui es raspalla les dents, entren a la xarxa i escriuen: "día intenso. Mucho trabajo. Siempre con los vecinos. Adversarios = Capullos. Buenas noches", que només els falta dir, "corto y cierro". Fa la sensació que tenen un Post-it al costat de la vasenilla on hi diu "Facebook". Twitter ja és per a nota.
El meu és un perfil obert. M'agrada la política 2.0, i això vol dir invertir prou de temps a les xarxes (abans ho feia al blog, que ara és un lloc més assossegat, més reflexiu), debatre, contestar, opinar, preguntar, compartir... Al meu Mur s'han organitzat debats interessantíssims, sovint per iniciativa d'algun lector. També disputes tenses, i s'hi ha pogut llegir més d'un exabrupte. Que jo recorde només he esborrat una persona, i perquè penjava vídeos fatxes al meu Mur. I algun altra ha marxat pel seu compte, en algú cas acceptant un suggeriment meu.
Això vol dir que a mi m'és riu gent diversa, una gran part de la qual no pensa el mateix que jo. Afortunadament. I no perquè jo tinga mals pensaments, sinó perquè així aprenc més coses.
Ara que estic fora passant una setmana de vacances he tingut una breu i estúpida discussió. Es tracta d'un tipet d'eixos de qui vaig estimar la seua soŀlicitut d'amistat virtual, perquè el meu és un Mur polític i obert. Algú però de qui mai seria amic en la vida tridimensional, perquè està mal dimensionat. És curt i poc profund.
El tio em deia que no li semblava bé del tot que jo hagués viatjat amb la meua familia. Li vaig dir que ell com ciutadà té dret a controlar el meu treball, però no el meu lleure. Em va contestar que com amb els seus impostos em paga el sou, volia que anés a dinar i sopar a barets de mala mort. La cosa pujà una miqueta de to i el vaig enviar a fer la mà. El 2.0 ja té això. De tant en tant un poca solta, apareix per escalfar-te els ànims. Em va semblar tan improcedent, que eleve l'anècdota a categoria d'article per protestar. Per reivindicar-me, i reivindicar el dret a no viure en llibertat vigilada, només pel fet de dedicar-me actualment a la política. Vostés poden jutjar si em guanye o no el sou, i acomiadar-me cada quatre anys (i ha de quedar clar que sense indemnització, ni beneficis especials, i amb una prestació de poc més de 400 euros després de 9 anys de dedicació a l'ajuntament), però és obvi que no tenen dret a decidir que faig amb el meu sou (la part que no va al partit). Només cadira! Per eixa mateixa regla de tres, podríem controlar en que se'ls gasten els funcionaris. La meua dona n'és, per cert (pobra Gal·la, filla de polític i funcionaria, més bona imatge tindria si fos filla del matrimoni Baader Meinhof). I aleshores què passa? La meua família hauríem de preguntar com podem gastar els nostres diners (tallats i retallats), i tant que no. És tan impensable com que el gerent de l'oficina cridés a tots els empleats a primers d'estiu i els hi digués: tu al poble de la sogra, tu enguany a casa, tu pots anar a Lisboa però només sis dies i en AirCreïlla,
Jo ja comprenc que per culpa d'una colla de galifardeus, la noble tasca de la representació politica, està molt qüestionada, però va home va! La política 2.0 pot ser una eina molt útil per contactar, fins i tot per controlar als representants públics, però en el seu treball. No a l'habitació de dormir.

09 d’agost, 2012

"EDIMBURG" - Mediterráneo - 09.0812


Plovisqueja a la preciosa Escòcia. Un país que el 2014 pot recuperar la independència, si així ho reclama el resultat del referèndum convocat. Sí. Estes coses passen. I no només a l'Àfrica subsahariana on els europeus van dibuixar les fronteres amb tiralínies, sinó també a Europa. I passen perquè el dret a l'autodeterminació està recollint i protegit per la legislació internacional. I passa en on la democràcia no és un formalisme, sinó una realitat el suficientment sòlida, com per que l'Estat, convoque un referèndum vinculant, en el que com és lògic, votarà només Escòcia. No Gales. Ni Anglaterra. Ni Irlanda del Nord. Però estem de vacances, i no volia parlar de política.
Edimburg és una ciutat amb llarga tradició literària, i té senyers autors connectats amb la seua història. Stevenson l'autor de Fletxa negra, L'illa del tresor, o  El estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde. O Arthur Conan Doyle creador del detectiu Sherlock Holmes. O Irvine Welsh, autor de la novel·la Trainspotting, que donà lloc a aquella impactant pel·lícula. O J.M. Barrie, autor de Peter Pann. O més recent, JK Rowling, mare i hereva econòmica d'en Harry Potter,.
Jorge Luís Borges usà Edimburg com escenari d'algunes de les seues fascinants històries, i titulà “Sueño soñado en Edimburgo” un dels seus llibres. 
Passejar per la ciutat, és fer-ho per un escenari històric, també de la literatura.  Edimburg és des del 2004, Ciutat de la Literatura de la Unesco. Qualificació que només tenen tres ciutats al món.
Hi ha un local que es diu Elephant House Café, on s'apleguen escriptor amb més o menys projecció i trajectòria, i diuen, que en alguna de les seues taules, Rowling escrigué bona part de les seues novel·les del jove mag. Però a mi el que més gràcia m'ha fet ha estat trobar un cartell a una cafeteria on es pot llegir: “J.K. Rowling no va escriure res ací”. M'ha fet sentir com a casa, he recordat aquella placa del nostre carrer d'Enmig on diu que va neixer el Pintor Ribalta, cosa tant falsa com el monstre del llac Ness. Malgrat que el monstre ha estat vist més vegades que el TRAM pel carrer Colom. 

04 d’agost, 2012

"SALES I LA HISTÒRIA" - Levante-EMv- 05-08-12


Vicent Sales està passant un mal moment. No va ser Vicealcalde, ni portaveu, ni tan sols portaveu adjunt a l’Ajuntament de Castelló. Tampoc no va ser nomenat Secretari General del PP provincial ara presidit per Moliner.
El mateix Moliner que no el va fer Vicepresident. Com premi de consolació el van nomenar portaveu adjunt a la Diputació. La més coral de les institucions governades pels seus. És a dir, que poden passar mesos sense que Sales tinga la possibilitat de parlar ni a l’Ajuntament (ara mateix crec que fa 9 mesos que allà no el deixen) ni a la Diputació, on va per a quatre mesos. Per això Sales es despatxa amb els articles al Levante. I dijous em va tocar a mi. 
Sales m’acusava de buscar excuses per justificar la meua absència, i la del meu grup, al peculiar acte que el PP de Bataller va organitzar per commemorar la Constitució de Càdis. 
M’acusava, probablement amb raó, de forçar una interpretació històrica, seguint l’escola de Joan Fuster, que és cert, en algunes coses com ara esta, estava enganyat. La teoria de les nacions preexistents és forçada. Però ho és per mantenir un fil que ens duga com valencians des de 1232 al 1812; i ho és també per mantenir que Espanya és filla legítima d’un polvo il·legítim entre un celta i una ibera. O que la espanyolitat paleolítica és manté incòlume, malgrat fenicis, romans, musulmans i les turistes sueques. 
Diu el bo de Sales, que jo intente justificar l’absència a un acte, que ni ells saben com justificar. Els diputats de Castelló? Van tenir el mateix protagonisme que els de Murcia o Salamanca. Cap d’ells no en va ser redactor.
Demana justificacions en nom del partit, que decideix celebrar la Pepa (es deia així perquè va ser promulgada el 19 de març, dia de Sant Josep) el dia 28 de juliol, dia que deu celebrar l’onomàstica l’alcalde per ser Santa Alfonsa de la Inmaculada Concepción Muttathupadathu. No sé si és la primera conseqüència de la peregrina idea del President Fabra de canviar la festa de Sant Josep de dia.
Sales diu que la Constitució “portava la mateixa llavor revolucionària que va provocar la independència dels EUA”, ben trobat, però posats a fer memòria, fóra més assenyat recordar que és una constitució que recollia com a espanyols a milions de ciutadans d'ultramar, que pocs anys després s'alliberaven del jou espanyol i florien com noves nacions lliures. De fet, alguns dels diputats constituents com Miguel Ramos Arizpe, o el xilé Fernández de Leiva, el peruà Vicente Morales Duárez, o l’ecuatorià José Mejía Lequerica, van ser entre 1820 i 1830 constituents de les noves nacions americanes. 
El millor de tot, però, és l’anticatalanime primari de Vicent Sales, i sorprén, per ser ell el caporal del Comando Ç (aquell reduït nombre de regidors del PP, que el partit envia a: “las cosas del valenciano”).
Critica que representants del meu partit dipositen anualment un ram de flors al monument de Rafael Casanova, qui defensà la identitat catalana, contra la voluntat castellanitzadora del Borbons, que encara hui patim. Oblida Sales, o desconeix, que allà moriren defensant les llibertats, desenes de maulets valencians que havien abandonat el Regne el 1707, fugint dels Borbons que assolaren el país a foc i ferro.
I sobretot, no critica d’igual manera que el nostre partit estiga present a l’Alderdi Eguna o al dia de la Pàtria Galega. Som bons veïns i solidaris amb altres països. Si un dia Esperanza Aguirre ens convida al 2 de maig, també hi anirem. Però ell sap que demonitzar tot el que siga català, dóna punts al PP. Per molt que ell siga del Barça.

01 d’agost, 2012

"ELS TRIANGLES DE RAÜL" - Mediterráneo - 2.08.12


El meu amic Raül sap que de vegades m’he queixat de que alguna setmana estic més espès a l’hora de trobar un tema per a fer este article, i com és un tio generós i ocurrent, m’envia un correu i em fa una proposta. “Qualsevol amb uns mínims coneixements de càrrega estructural – em diu- sap que el triangle equilàter és la figura més forta per suportar un pes. No és casualitat que l'estat de benestar tinga forma de triangle”.
“Un triangle està format per tres vèrtexs que uneixen tres costats. Eixos tres vèrtexs són: A. Educació, B. Sanitat i C. Serveis socials. I els costats serien AB. Ocupació, BC. Pensions i AC. Prestacions. Però malgrat allò que hem dit de que és la figura que millor suporta pes, el cert és que si algun costat o vèrtex se fa més feble tota la estructura caurà.”
“Segur ja saps per on va; pots jugar també amb la imatge de que un triangle equilàter té un àrea definida que seria l'estat de benestar i que si s'atrofia eixa àrea es vorà reduïda...i també que els tres costats tenen la mateixa importància en la figura...” Per rematar amb una frase que ve a dir: “si et serveix perfecte, i si no, a la paperera”. I després Raül ja m’ho deixa a mi. I jo a vostés. Els convide a visualitzar la nítida imatge d'un triangle perfecte que està a punt d'ensorrar-se, d’esmicolar-se perquè el PP ha somogut no un, sinó tots tres vèrtex. Tots tres costats. Sense vergonya. Sense pietat. En part per l’herència rebuda, en part per la seua concepció perversa d’una societat vertical.
I la idea em du a parlar d'un altre triangle, el que formen la societat, els representants públics i les institucions. I la seua àrea, que és la democràcia. Els milers de Raüls han d'alimentar i controlar el treball dels càrrecs públics, que hem de traslladar les seues inquietuds a les institucions. En el BLOC-Compromís ho fem. Per què no fer-ho també amb els articles? Al cap i a la fi, la tribuna que m'ofereix Mediterráneo és per la meua condició de polític, no per la meua ploma (que voldria acerada).
Vet ací la confluència de dos triangles, el que nosaltres reforcem de la democràcia directa, per intentar salvar el de l'estat de benestar que el PP destrueix.