30 de juny, 2012

"RUSSIAN BULL" - Levante-EMV- 30.06.12


La Diputació de Castelló, a través de l'Escola Taurina, proposa una sèrie d'activitats per als propers mesos. Organització de classes magistrals per part de toreros de renom en diferents municipis. Una Escola d'Estiu per l'any que ve, on alumnes d'altres escoles provincials, vinguen a perfeccionar tot ixò de la capa i el capot. I el més cridaner de tot, La Diputació  formarà en “el arte de Cúchares” a touroperadors russos i ucraïnesos. No és broma. Considera algú que és una bona manera de crear un turisme sectorial específic, interessat en el “olé”!
Dóna joc, no em diguen que l'ocurrència no dóna joc. A les nostres comarques ve més gent, fins ara, buscant Sol o sangria, que no corregudes de bous. I en canvi, el Patronat Provincial de Turisme no proposa, i jo ho agraïsc, cursos de castells de sorra, ni es convenien amb l'Escola d'Hostaleria, cursos sobre “com fer una sangria amb taronja sanguina”. En canvi, invertirem alguns eurets d'eixos que ens sobren, en ensenyar a torejar a Ivan Txernenko i Igor Ivanòvitx, diplomats tots dos en turisme per la Universitat  de  Lomonósov. Si es graduen, rebran el nom d' “Ivan, er niño del Kremlin” i “Igor de Txernòbil” (per la seua malatraça a l'hora d'entrar a matar).
Un, en la seua condició de càrrec electe, assumeix les responsabilitats que li pertoquen, i espera, desitja i confia, que tothom faça el mateix. De forma que a l'hora de prendre decisions que afecten al nostre present i al futur present dels nostres fills i filles, es faça en base a estudis seriosos que determinen la bondat de tal o qual acció.
No sembla el cas. No recorde jo que el Patronat Provincial de Turisme ho haja tractat en sessió plenària, ni la comissió corresponent a la Diputació. En la meua condició de diputat no he vist cap informe, cap anàlisi de mercat, que avale esta nova línia de treball. Ni un, ni mig, ni cap. 
Recorde que Felipe González era aficionat al billar. Al francés m'agradaria pensar, que és bastant més seriós i refinat que l'americà. No estic segur, però, de que eixa passió per tocar les boles del President González, fes augmentar el número d'aficionats a la carambola. 
Aznar, va posar de moda el pàdel. El nombre de llicències federatives es va disparar quan José Mari ens ensenyà els abdominals. Ara hi juga molta gent. És de veres que ha ajudat molt el fet que tots els ajuntaments governats pel PP hagen decidit fer pistes de pàdel, on abans feien pises de basquet, o d'atletisme, o...  
No em consta que Zapatero tingués cap afició esportiva particular, més enllà de la seua fília pel Barça. Però francament, els èxits del Barça en època de ZP, crec que tenen més a vore amb una generació de grans jugadors, i un excels Pep Guardiola. De Rajoy no se'n coneixen aficions. Si de cas, fer apostes perilloses amb la nostra economia, o jugar amb les cartes marcades.  Potser això ha atret a Eurovegas.
Esta tendència dels dirigents a transferir a la societat les seues aficions personals té riscos. Perquè clar, una cosa és que per mimetisme mitòman, la gent copie l'afició de líders socials o mediatics. Un atra diferent és que convertisquen les seues aficions personals en prioritats de govern. Que posen els diners públics al servei d'aficions particulars, sense molestar-se en intentar demostrar-ne la rendibilitat social.
Javier Moliner, el President de la Diputació, és un reconegut aficionat al món de les banyes. Assidu espectador de corregudes a la Plaça de Castelló, i a motles altres quan les obligacions li ho permeten. Fins i tot ha estat crític taurí, i a ell es deu la dimensió (augmentada i corregida sobre l'esbos original) del bou de ferro colat, que obra de Melchor Zapata, adorna el frontal de la plaça de Bous. 
També va ser Javier Moliner qui sent encara portaveu del PP a l'ajuntament de Castelló, va defensar la peregrina idea de que Castelló esdevingués la plaça de Bous de Catalunya, amb un oportunisme un tant patètic, quan el parlament Català decidí que no es celebrés més l'única correguda regular que es feia a la Monumental, l'única plaça en actiu de tot Catalunya.
I ara això dels cursos intensius per touroperadors russos i ucraïnesos per matar bous amb picadors. Supose que després aniran pels seus països i els diran, “feu vacances a Castelló que maten bous”. I els turistes diran...”Castelló? Com es diu la plaça, Las Ventas, La Maestranza?” “No, no” dirà Igor de Txernòbil. “Aleshores per què Castelló i no Sevilla o Madrid? Tenen millor aeroport?”  
Trist. Más triste que un torero al otro lado del telón de acero. Així estic jo. Spasiva Sara.

27 de juny, 2012

"GENT DE BANKIA" - Mediterráneo - 28.06.12


MD es va diplomar en empresarials fa anys. Bo, tampoc no tants, que és jove encara. Va entrar a treballar a Bancaixa, a la sucursal d’un poble que com el seu nom ocultaré, per no donar pistes i complicar-li més la vida. Ja la té complicada, i molt. Primer per tot allò de Bankia i la fusió, que va empitjorar considerablement les seues condicions laborals. I això que MD és una supervivent, altra gent no ha tingut tanta sort, i com no encaixava en la reducció de sucursals, ara està definitivament fora. Primer strike per a Rato i els malfactors.
Per si el mal clima laboral i la pressió de no saber massa bé que passarà amb la sucursal o l’empresa no fóra prou, a sobre, està tot allò de les preferents. Un producte que a ella, i a la resta de treballadors, els van forçar a col·locar entre els clients. Les pressions de la central eren constants, circulars, reunions, cartes, telefonades. Telefonades insistents. A primera hora, al llarg de la jornada, a darrera hora. Recordant que queden 20 dies per finalitzar la campanya. 15 dies. 8 dies. 3 dies. Hores. Segon strike.
MD i altres, van vendre el producte. De vegades perquè els hi anava el sou, d’altres, fins i tot, perquè creien honestament que era una oportunitat per als seus clients. Eixe és el cas d’MD, i tants altres, tan convençuda estava que ella mateixa comprà 9.000€ en preferents. Un bon pessic dels seus estalvis. Ara no valen res. Ni les d’ella, ni les dels seus clients. Tercer strike. Out!
Al poble on treballa MD tothom es coneix, tothom la coneix. Li ha venut preferents a la mare d’una amiga, al professor del seu fill, a una veïna de l’escala. De veres creu algú que si MD hagués pensat que era una jugada bruta de Bankia i la seua cúpula estafadora, hagués comprat i hagués venut? Als seus clients més pròxims? Als seus amics? Al veïna que li ha retirat el “bon dia”?
Clar que hi ha culpables en això de Bankia, i han de ser duts davant la justícia. Però no és el caixer de sucursal, ni la directora d’este o aquell poble. Els empleats són damnificats, no culpables. Estaria bé que tots ho recordarem. He vist a MD plorar pels crits d’un client. No és just. La ràbia s’ha de dirigir als vers culpables.

22 de juny, 2012

D'UGANDA A LES SALOMÓ - Levante-EMV- 23.06.12


Malgrat que hi ha una tendència molt humana a considerar que només es moren els bons (que traduït vindria a ser que els políticament morts tampoc no eren tan roïns) convertir a Zapatero en un bon record polític és tasca que se m'antulla impossible. I amb tot, no sabria dir si per solidaritat gremial, Rajoy està fent evidents esforços en eixa direcció.
Ja no vull parlar de l'encert o desencert de les polítiques que aplica, que en això, sent com és una qüestió de sensibilitats i ideologies, no ens posaríem d'acord. Però sí que podem fer algun apunt sobre la política comunicativa del gran líder i del seu equip multidisciplinar.
Una política severament qüestionada, fins i tot des de les pròpies files populars, tan proclius elles, a fer pinya i defensar fins i tot les cagades dels seus.
Zapatero donava la cara, encara que fos per negar la realitat, o per dir alguna bestiesa. Però la donava, i això ens permetia saber que teníem per President un... (i ací cada u, pot escriure el que vulga).
Rajoy calla. Calla reiteradament. Com callà en la campanya. I en aquell moment, a gent com jo que no havia de votar al seu partit, aquell silenci ens podia molestar, però era relativament important. Ara és diferent. Rajoy es president de totes les espanyes i de la costa de Gibraltar. I s'estan vivint hores dramàtiques, de por als mercats, a l'Euribor, a la prima de risc, als rescats, i a quasi tot. I davant de la por, la preocupació si volen, res no resulta més tranquilitzant que dinar explicacions. Les societats són en general generoses, i són sobretot adultes, i entenen les explicacions.
Rajoy i el seu govern comuniquen fatal. Jo deia que el seu equip és multidisciplinar, perquè en funció de qui parle sembla sotmés a una disciplina o un altra. Uns a la de Rajoy, altres a la de partit, altres a la del FMI, altres a Merkel, i alguns a la de les Teresianes. Tot plegat un poti-poti incomprensible, un jeroglífic encriptat i sense Pedra Rosseta.
Ens tracten com si fórem el fill de 8 anys d'uns pares que es divorcien malament (divorciar-se bé no és possible, perquè si estigueren bé no es divorciarien). Primer diuen que no patisques que no passa res, quan en realitat tu veus que allò no rutlla. En privat el pare diu que és culpa de la mare, la mare que del pare, i si entren a opinar les iaies, allò ja és un Cafarnaüm impossible. Si més no, habitualment els pares et diuen que no és culpa teua. Rajoy i els seus tenen la barra de tirar-nos la culpa a nosaltres. "Heu viscut per damunt de les vostres possibilitats" ens diuen. La realitat és que hem estat, i estem, governats per davall dels nostres mèrits.
Rajoy és maldestre. Molt. I pel que fa a la comunicació amb altres països la cosa empitjora. Recorden aquells acudits cruels que es feien de Morán, el que va ser Ministre d'Afers Estragers? Allò de "suba a la segunda planta", "señor Morán bájese del ficus"? Doncs Rajoy sembla que se l'ha ja fumat sencer el ficus.
Primer va venir tot allò d'enviar cartes als francesos per queixar-se de que uns ninots de làtex feien broma sobre els esportistes de baix dels Pirineus. Hagués estat fantàstic que li contestés la marioneta de PPD, el sòsies de goma del presentador francés conegut per eixe acrònim. Hàguerem rigut molt.
Després els constants i plurals desmentits de les autoritats europees i financeres, dient que Rajoy havia mentit en aquella breu compareixença que es va vore obligat a fer per poder anar al futbol. Ell dient que havia convençut a tothom de que li deixés diners per tapar els bonys del sistema financer. Tothom dient que el van haver d'obligar, perquè es resistia i resistia. Qüestió d'orgull mal entés. El seu patrioterisme signa xecs que el banc de la seua solvència no pot cobrir.
I en mig de tot allò, aquell SMS a De Guindos dient que Espanya no és Uganda. (per cert, qui filtra estos missatges? Vaig entendre com s'havien aconseguit les fotos del mòbil d'Scarlett Johansson, però això!).
Espanya no és Uganda, i ell no és el President de les Illes Salomó. Però no ho sap. En nom d'aquell país del Pacífic, va intervenir tot pito al Fòrum Rio +20. Té la seua gràcia que el President d'un estat que es nega a acceptar, protegir i potenciar la realitat plurilingüe, l'evidència de les quatre llengües, no tinga problema en fer-se passar per President d'un arxipèlag que en té 72. Però el problema de comunicació del PP no són les llengües, és el que diuen i el que callen en l'única que gasten.
Viva Honduras!

20 de juny, 2012

"LA FI DE GUMSA" - Mediterráneo - 21.06.12


Anem a vore si hui fem una miqueta de pedagogia. Una de les competències pròpies de l’Ajuntament és la gestió del seu urbanisme. La gestió en el sentit més extens. Des de la planificació a la urbanització, construcció i manteniment. I això, tot o parcialment, ho pot fer per medis propis, o bé valent-se d’instrument diversos.
Entre eixos instruments està, per exemple, la possibilitat de crear una empresa pública. L’empresa té alguns avantatges a l’hora d’actuar respecte al propi Ajuntament. En primer lloc és més àgil, i ho és perquè està sotmesa al dret privat, i no al públic. Evita algunes de les limitacions del dret administratiu, sense fugir de l’imperi de la llei, i sense escamotejar el control polític. Esta singularitat li permet ajustar-se més i millor a les condicions del mercat, fer una UTE, etc. I d’altra banda, i no és una diferència menor, una empresa pública pot repercutir l’IVA. Ara parlem d’un 18%, i molt probablement en breu estarem parlant del 21% o el 23% d’operacions que com és obvi, es compten per centenars de milers d’euros. Parlem d’urbanitzar un sector, de construir dos edificis, un aparcament per a camions...
El 27 del mes pròxim, la junta d’accionistes, que no és més que el Ple de l’Ajuntament, acordarà la dissolució de l’empresa. El RDL 4/2012 (el del pagament de proveïdors) obliga a dissoldre tota empresa que tinga un dèficit superior al 50% del seu capital. És el cas de GUMSA. Saben per què? Perquè durant 20 anys el PP ha reservat per l’empresa pública totes les operacions ruïnoses, i a les empreses privades totes les que generen beneficis. Em vaig afartar de demanar que almenys ens reservarem una actuació amb beneficis que ens garantís solvència de la societat. Beneficis per pagar el lloguer del local i el personal. Mai no van voler. Tanquem per això, no per la crisi. Tanquem per la mala gestió. 
Tot plegat una llàstima, perquè l’urbanisme que ve és de xicotet format, ideal per una empresa com GUMSA. I ara tot ens costarà un 18, 21 o 23% més. Bé, els hi costarà a vostés. Donen les gràcies al PP. 

15 de juny, 2012

"JO NO TREURIA PIT" - Levante-EMV- 16.06.12


Dimarts vam celebrar el debat sobre l’estat de la ciutat i, francament, no va ser el pitjors dels tres celebrats. Hi van haver idees, propostes, rèpliques. Crec que va ser un debat seriós. Millorable? Sempre, però no va ser un mal debat.
Hi havia expectació, i no només en l’oposició, per vore com se n'eixiria el nou Alcalde, de qui encara no teníem cap referència com a parlamentari, bàsicament perquè mai abans havia participat en un debat de cap mena. I els puc ben assegurar, que qui més nervis tenia era el seu propi partit, que no tenien gaire confiança. 
La primera intervenció, més que fluixa, va ser directament roina. Desllavassada, frases inconnexes, nervis, agressiva per moments, a la defensiva, amb confusió de dades... 
La rèplica final, en canvi, ens va mostrar un Alfonso Bataller molt més solt, àgil, de vegades irònic, punyent. Una agradable sorpresa per als que ens agrada el debat viu. 
Però també va deixar algunes perles per la memòria. L’Alcalde està una mica ressentit, li molesta que es qüestione la seua idoneïtat per al càrrec. És humanament comprensible. Políticament no tant.  L’Alcalde estava enutjat amb mi, va dir: “a usted le gusta mucho mofarse de mi falta de experiencia”. No és cert, jo assenyale amb preocupació que la seua inexperiència pot ser un llast per la ciutat. Qui riuen són uns altres, els seus moltes vegades. 
Bé siga perquè està acomplexat, bé siga perquè li sembla injust, es reivindica. Al plenari, oblidant allò d’excusatio non petita accusatio manifesta, va seguir i em va enastar:  “Tengo 52 años y trabajo desde los 23”. “Jo guanye” vaig retrucar “jo en tinc 50 i treballe des dels 16”. 
El cas és que el bon home sent la necessitat de reivindicar-se i ho fa recordant que té un Master en gestió i un llarg currículum com gestor. És cert que Bataller té una llarga trajectòria de gestió a la Sanitat valenciana. Trajectòria que no comença fins que l’any 1995 el PP guanya les eleccions i el nomena director mèdic del Hospital Gran Via. Després vingué la resta, membre del Consell d’Assessor de la Conselleria de Sanitat, Director Gerent de l’Hospital Plana Baixa, Director General d’Ordinació, Avaluació i Investigació Sanitària, Director General d’Assistència Sanitària, i finalment Subsecretari de Sanitat. Oblida Bataller dir que tots i cada un dels càrrecs són de lliure designació. És a dir, cap l’ha guanyat ni per concurs oposició (que hagués donat la possibilitat a un tribunal d’avaluar els seues coneixements i la seua capacitat), ni tan sols a unes eleccions democràtiques (que li donarien una gran legitimitat, si bé no tècnica o professional, sí política). Però no és el cas. El currículum de Bataller és el d’algú que ha fet carrera a l’empar exclusiu de la militància a un partit polític. Fins i tot el seu actual càrrec d’Alcalde adquireix legitimitat per una decisió de partit, qüestionada per cert. Però no per les urnes. Alfonso Bataller, no es va presentar de número u, ni de dos, ni de tres, ni de quatre. Bataller anava amagat al número 5. Com el Mambo. Algú recorda qui anava de 5 el 2007?
Així les coses, ja que el seu currículum no és científicament avaluable, només podem jutjar la seua capacitat gestora pels resultats del seu treball a la Conselleria de Sanitat. I no cal que recorde ara i ací, que la Conselleria està arruïnada. És la més deficitària de totes. No sé jo si està la cosa com per fer-se el xulo. Francament.

12 de juny, 2012

"CAL SER QUÀQUERS! - Mediterráneo - 14.06.12



Darrerament és parla molt sobre la necessitat o no de consensos. Però i si em perdonen la immodèstia, jo diria que es parla sense saber gaire bé de què. 
El consens, fa referència a l'acceptació d'una proposició, per exemple, per part d'una comunitat, i mitjançant un procés concret. I el procés és fonamental. Un consens només és possible sense derrotes. I això vol dir que ningú no guanye per tal que ningú no perda. A l'acord s'hi arriba a partir d'unes normes a definir per la pròpia comunitat; per votació, per debat, etc. La decisió per consens és un procés que no busca únicament l'acord de la majoria dels participants, sinó que també té com a objectiu resoldre o atenuar les objeccions de la minoria, i així arribar conjuntament a la decisió més satisfactòria. Consens significa alhora el fet d'arribar a un acord general i el procés que ha fet possible arribar-hi. La presa de decisions per consens tracta fonamentalment este procés.
No sé si ho saben, però el model de debat i arribada a acords que coneixem com”consens”, té origen i matriu a la comunicat Quàquera. I Quàquer, significa Amic, de fet la seva església és diu Societat Religiosa d'Amics. No és banal el que dic. Les normes de conducta dels Quàquers es fonamenten en el sentiment de pertinència a un grup sòlid format per iguals. Sense jerarquies. 
I esta no és la realitat que descriu les relacions entre els grups polítics al nostre ajuntament. El PP fa valer la jerarquia que li atorga legítimament el ser el grup més votat, i aposta per un altre model de presa de decisions, el de majories i minories. És lícit, però descarta el consens.
Amb l'actual repartiment de rols, i les relacions polítiques entre grups, el consens no és possible. Haurem de fer un esforç per canviar l'escenari. Segurament no cal l'amistat, que és una relació afectiva, però si alguna de les seues característiques: confiança, respecte... ha d'haver-hi una relació de reciprocitat basada en l'entrega desinteressada, l'acceptació d'un compromís mutu. I hores d'ara, molt em tem que estem lluny d'això.
Però el PP no vol aprovar les coses per unanimitat, sinó per una nimietat, dos vots de diferència!

09 de juny, 2012

"LA MARTA TÉ RAÓ" - Levante-EMV- 10-06-12

Hi ha dies que el desànim s’apodera de la Marta. Té 24 anys i, tot i el bon expedient universitari, des que va acabar la carrera no ha aconseguit un treball decent. De fet, quasi que havia tingut més sort, i havia fet més raconet, amb els treballets d’estiu mentre estudiava que no pas ara. 
Marta sap del valor de l’esforç, li l’han ensenyat a casa on, si bé és cert que mai s’ha passat fam, mai van anar tampoc sobrats. Una família de classe mitjana, pare i mare treballen. Poc més a dir. Hi ha un altre fill, més menut, però que no hi fa res en esta història. Els seus pares han acabat de pagar la hipoteca i, a diferència dels pares d’alguns amics, no han tornat a empenyorar-se comprant un pis més gran o un adossat a la zona cara. Viuen sense restriccions, i sense massa alegries.
A Marta li toca molt allò que penja no trobar feina. Parla un anglés fluid, i està disposada a oblidar que es va llicenciar en biologia, i faria qualsevol altra cosa. És bona amb els ordinadors... Res d’això li serveix per a trobar una feina. 
Hi ha dues coses que a la Marta li agraden molt. Una, anar a vore jugar al Castelló, l’altra fer-se una birra a les tasques amb els seus amics.
De què conec a Marta no fa al cas, el cas és que la conec, i ens veiem de tant en tant. Hui m’ha enviat un WhatsApp que diu textualment: “Qdm? Tic mal”. I li he dit que sí, clar.
Marta m’ha demanat explicacions, més o manco ha vingut a dir: “Mira tio, jo t’ho dic a tu perquè et tinc confiança i tal, però estic molt cabrejada. Els polítics sou uns merdes, uns inútils, no aclariu res.” Jo la mire i la deixe dir, té raons per estar cabrejada, i té, no ho oblidem, la força vital d’algú de 24 anys. Una força constrenyida, que esdevé inútil si no pot encaminar-se ni en la feina, ni en l’esbarjo, ni en les seues aficions.
“No tinc feina, val, d’acord. La cosa està fotuda i ja comprenc que no es pot arreglar de hui per a demà però, no fotes, tio! Això del Castelló no té nom! Deixareu morir el club. 90 anys d’història. Mon pare m’hi portava des de menuda. Entrenava Müller. I ara... I a sobre tanqueu les tasques. Perquè eres tu, tio, però sou una colla de merdes”.
Intente explicar-li que el Castelló deu tres milions a hisenda i a la seguretat social. I que, si demà ve un xeic àrab amb petrodòlars, i ha de comprar un club, posar 400.000 euros per a comprar una plaça a segona B, i fer una plantilla; abans comprarà l’Atlètic Castelló que no deu 3 milions. I que els únics que podrien entrar en una operació així són empresaris locals, per vinculació emocional. Però no és un moment per a comprar deutes. Que el Castelló no té patrimoni. I que els diners públics (cas que n’hi hagués, que no n’hi ha) no estan per a això. Que intentem salvar la Fundació, les categories inferiors, el planter, l’escola, les 400 fitxes federatives. Es negocia amb la Federació per a que no perguen la categoria, que es busquen formules, però què els de Castellnou són una colla d’aventurers que ens han fet un set.
I de les tasques què li dic? Si és que no entenc la sentència! Jo pensava que este colp sí que ho havíem fet bé. La llei permet una exempció si es justifica, el jutge diu que no l’hem justificada prou bé! I què vol que li diguem? Què fa dècades que ho fem? Que només són dos carrers i tres dies a la setmana? Que a les 12 no hi queda ningú?
No sé molt bé que dir-li. I Marta em mira displicent. “Mira Enric, -em diu-, jo ja sé que vosaltres no governeu i que no en teniu la culpa, però si tampoc trobes solucions, francament, no sé per a què caldria que governareu”. Em dona un bes i records per a la meua dona i marxa. Em deixa fet merda.

06 de juny, 2012

"CERVERA I L'EQUACIÓ IMPOSSIBLE" - Mediterráneo - 07-06-12


El diputat del PP, Sr. Cervera (el recordaran, és el Conseller que va deixar un forat econòmic en Sanitat, i que als 15 dies de dir-li que no repetia, va confessar que el successor no podria ni pagar les nòmines), diu que amb el pla de pagament als proveïdors es crearan 1.500 llocs de treball. Si em quedaren cabells al cap, me’ls estiraria!
Anem a vore si diem les coses conforme són. El pla de pagaments a proveïdors és una formula extraordinària ideada pel govern de Rajoy per intentar que els ajuntaments paguen el que deuen. Ho deuen, perquè alegrement i irresponsable, (el PP governa sobre més del 85% de la població via ajuntaments) al llarg d’anys han anat fiant les inversions al dèficit. Fent coses que no podien pagar. I la conseqüència ha estat precisament eixa, que no s’han pagat.
Desenes, centenars, milers d’empreses, han prestat serveis i han vist com no els hi pagaven. Especialment greu este tema per a les empreses més menudes i mitjanes, i dramàtic per als autònoms. Quan un empresa no cobra no pot pagar nòmines, i quan no pot, acomiada. Ara molt més fàcilment i econòmica, gràcies a la reforma del partit del Sr. Cervera. Els impagaments dels ajuntaments han destruït directament centenars i milers de llocs de treball. Empreses que ha reduït plantilla, empreses que han tancat per sempre més, autònoms que s’han vist obligats a baixar la persiana... El PP és el responsable directe de la destrucció d’ocupació. 
El famós pla consisteix en intervenir econòmicament els ajuntaments més deficitaris, Castelló per exemple. L’estat reclama conéixer les factures pendents, exigeix un duríssim pla d’ajust que condiciona els pressupostos municipals fins al 2022, i a canvi, permet als ajuntaments demanar crèdits caríssims a bancs que van comprar els diners públics a preus baratíssims.
Dir que pagar les factures genera llocs de treball és reconéixer que no haver-les pagat els va destruir. El problema de l’equació és que no funciona. Les empreses tancades, els autònoms sense feina, agrairan cobrar, per fi, el que se’ls hi deu. Però les empreses no tornaran a obrir-se. I si Cervera no ho sap, ho hauria de saber. 

04 de juny, 2012

VOLIEM SER SILICON VALLEY, I VOLEN QUE SIGUEM LAS VEGAS. Opinó contundent. Vilaweb- 07.06.12


Nosaltres volíem ser Silicon Valley, ens van dir que ens tocava ser Califòrnia i ara ens volen convertir en Las Vegas. És indignant. Fa un mes i mig la Diputació de Castelló va presentar un caríssim pla estratègic de turisme. No en digué res, d'això. I dissabte el president de la Diputació afirmà que aquest projecte passava a ser prioritari, objectiu número u.
A què juguem? S'ha molestat ningú a repassar xifres oficials? Las Vegas i Nevada, els dos 'estats casino' dels EUA, tenen el PIB més baix del país i la taxa de desocupació més alta. En revenja, tenen un dels índexs delictius més alts de tots els EUA. Delinqüència associada amb el tràfic de blanques, amb la prostitució, amb el tràfic de drogues. Una criminalitat altíssima. El president Fabra aposta, mai millor dit, per això? Per convertir el nord del País Valencià en el bordell del sud d'Europa?
Mentre es parlava de Barcelona o de Madrid, ja es van fer públics els estudis que demostraven que les xifres d'ocupació proposades eren absolutament inflades, que no es corresponien amb l'ocupació, de baixa qualitat, proporcionada en uns altres projectes similars.
Francament, no sembla que la idea tinga gens de consistència. Presentar aquest projecte poques setmanes abans de la decisió final és una mostra d'improvisació, que no és acceptable, perquè es tracta del nostre futur econòmic. Exigim una miqueta de rigor.
I a sobre, Eurovegas! Va, home, va! Si allò que volen és que l'únic futur de la meua filla siga de ser crupier de 'macarres' amb collarets d'or aconseguit vés a saber com, ja els dic ara que no.

02 de juny, 2012

"NECESSITEM AJUDA" - Levante-EMV- 02-06-12


Jo sóc dels que es desdejuna amb la ràdio. A més a més, dels infidels, dels tastaolletes, dels qui potinegen el dial buscant pluralitat. La informació ho és si és plural, sinó és dogma. I a les hores que m'hi pose, poc abans de les huit, busque notícies, i tertúlies de saberuts.
De saberuts n'hi ha molts, i saben de moltes classes. Especialistes en les disciplines més inversemblants, experts en matèries inusuals, professors universitaris, i els meus favorits, els opinadors freelance. D'estos, en desconeixem sovint la formació o experiència professional que els avala, però sabem de la seua predisposició a alliçonar-nos sobre qualsevol cosa, i si cal a crits, no fos cas que un altre opinador s'emportés el gallifante que premia al tertulià que diu la bestiesa més gran usant el màxim possible de decibels.
Però allò que volia subratllar hui és el desencontre formal que tinc la sensació que creix dia a dia, entre les receptes dels experts, els universitaris, i les opinions i accions dels polítics. Un dramàtic, diria jo, desencontre entre la ciència i la gestió quotidiana. I sí, clar que hi ha polítics gestors, que en llocs d'orelles tenen dos croissants que no els serveixen per escoltar, però també hi ha experts, en nombre creixent, trobe, que ofereixen receptes en el plànol merament teòric. Però són del tot incapaços de dissenyar la translació del model teòric a la praxis diària. I ací tenim un problema greu! De més en més en greu. 
He sentit algun d'estos matins, fórmules per eixir de la crisi ben sustentades en models teòrics dels que s'ensenyen com certs a les facultats. Però quan algun periodista més o menys incisiu (que en queden, pocs però en queden) li destapa les vergonyes dient que tot està molt bé, però que eixa solució precisa uns diners que no tenim o un temps del que no disposem, bloqueja i balboteja per acabar dient que ell explica com es fa, i que la resta és cosa dels polítics. 
Vet ací el problema. Reivindique des de fa temps una miqueta de filosofia slow per a la política, temperar el ritme per tal de poder introduir reflexió i racionalitat a la política, però mentre això arriba o no, el cert és que la gestió no s'atura, i les decisions s'han de prendre amb pressa, sovint de hui per ahir.
Sóc crític amb el món de la política oficial, i això em fa ser autocrític (o a l'inrevés), però la política no és la culpable de tot, no ho és. La política implica presa constant de decisions, això és triar entre esta o aquella cosa, entre este camí o un altre, i fer-ho amb pressa i amb una enorme pressió damunt. La pressió de saber que allò que pots decidir influirà en la vida dels teus conciutadans. I amb tots estos condicionants, és obvi que es cometen errors, i és ací on cal demanar ajuda. A eixos saberuts dels que parlava. Cal un compromís per part de la "intelligentsia" per baixar a la realitat des del marc teòric. Cas contrari no ens són útils (exagere, ho sé), no cal que vagen a les emissores de ràdio a dir que dos més dos fan quatre. El que necessitem dels seus coneixements és que ens diguem d'on treure els dos i els altres dos que cal sumar.
I mentre això arriba, a vostés els hi toca arremangar-se també. Els demane formalment que s'acosten a la política, al dia a dia. No parle de militar en partits, parle de participar en la recerca de solucions per eixir de la crisi, i construir un futur diferent. Posar les bases d'un nou marc social. 
I hi ha formules. Al BLOC, i ara a BLOC-Compromís, portem més d'any i mig fent, entre d'altres moltes coses, el que anomenem Sopars de Propostes, on convidem a sopar a ciutadanes i ciutadans anònims, i els escoltem, el demanem consell. No els hi ferm discursos, no és l'objecte, necessitem ajuda i volem escoltar. Nosaltres som dels que no tenim croissants, tenim orelles. I si ens ajuden, junts podrem. I tant que sí.