28 d’abril, 2011

"JOSELU I PACO" - Mediterráneo - 28.04.11


Em diu el meu amic Joselu que dimarts va tindre una entrevista de treball, però que no el van voler perquè estava “massa preparat”. És cert que té un bon currículum com a estudiant i té experiència en el sector privat, on va encetar un interessant carrera, que només l'aturà l'atur. L'empresa va tancar. I és cert també que per al lloc que pretenia ocupar no demanaven ni tanta titulació, ni tantes capacitats. És cert, hi ha empreses que posen objeccions a l'hora de contractar gent “massa preparada”, possiblement per por a la infidelitat, a que salten a un altra empresa quan hi haja una oferta més adequada a les seues habilitats i capacitats. El meu amic, com tants joves que s'han esforçat en formar-se, es troba ara davant la disjuntiva de si ha d'amagar al currículum, una part dels seus mèrits. I li costa d'entendre, perquè durant anys la societat va repetir a la seua generació que estava molt orgullosa d'ells, que era la més ben preparada de la història del país.
Paco en canvi, el fill de la veïna, no va voler estudiar. No és que a casa anaren sobrats, però amb una miqueta d'esforç hagués pogut fer una carrera. No va voler. Va fer números i va pensar que no li compensava estudiar, que sense més formació que un batxiller justet podria incorporar-se al món laboral, i a la construcció o a a una fàbrica de taulell, fent algunes horetes, podia alçar-se fàcilment un parell de milers d'euros al mes. I així fou. La cosa va funcionar durant dos anys; de fet, Paco es va comprar un BMV als 19. Ara la fàbrica ha tancat i ell està a l'atur. Vol vendre el cotxe i no pot. El tio el va tunejar, i ara sembla més una gaiata veloç i fauvista que no un cotxe utilitari. No hi ha mercat per a la violència cromàtica amb llantes Dotz Tupac. Paco no troba feina, i no sap fer res més que allò que feia, i d'allò no en farà més. Es pregunta si no hauria d'inflar el currículum.
Paco i Joselu tenen dues coses en comú: veuen el futur amb ressentiment, i no saben a qui votar. De fet no saben si votar. I jo crec que la gent que ens dediquem a la política, els preparats i els tunejats, els hi devem un futur. És una obligació moral. Només aleshores tenim dret a demanar-los-hi el vot.

25 d’abril, 2011

"DE QUÈ RIU EL BLOC?" - COPE-Castelló -25.04.11


No m’agrada la gent que fa la política des del fetge, des de la ràbia, des del cabreig permanent. No m’agrada. No em semblen persones intel·ligents ni em generen confiança.
Tinc el privilegi d’habitar en un espai polític, que potser no siga ideològicament equidistant entre PP i PSOE, però que sense dubte ho és respecte a les trinxeres, o de fet, a la trinxera, perquè sovint semblen habitar la mateixa. I des d’eixe espai, els escolte amb distància i esperit crític. Resulta francament esgotador, compartir taula, escó, despatxos, comissions, reunions, processons i actes públics, amb uns i altres; perquè dins de cada grup, hi ha sempre els apologistes de la misèria aliena (que sol coincidir amb els que menys capacitat d’autocrítica tenen, i per tant d’anàlisi intel·ligent). Esgotador sentir-los mormolar entre dents. Que si estos sempre fan no sé quina cosa, que si mai fan no sé quin altra, que si mira-la de que riurà la tia, que si només cal vore com saluda a no sé qui per saber com és, que si ens mira de reüll, que si sí, que si no... Esgotador, ja ho he dit.
Els uns amb l’arrogància i la supèrbia de les victòries electorals, criticant el posat, el vestit, el dit i el callat per els que fa 20 anys que perden i no semblen aprendre res de les derrotes. Els altres, instal·lats a la maledicència com vàlvula d’escapament de l’olla a pressió que és la seua derrota permanent, i la frustració que això els genera; criticant amb llengües com sabres la patxoca impertinent amb la que viuen els altres les victòries recurrents. I els uns i els altres llençat sottovoce, sagetes enverinades contra els propis companys de files.
No, no m’agrada gens esta forma de fer política. I a ells no els hi agrada la nostra. No els hi agrada que sapiguem administrar amb dignitat les contundents derrotes que rebem a les urnes, els minsos resultats. No soporten vore que som feliços, que ens entenem, que estem units i cohesionats, que treballem amb il·lusió, que gestionem el nostre espai institucional, amb desimboltura, amb eficàcia. No poden entendre, jo crec que fins i tot hi ha qui no ho soporta, que nosaltres visquem amb serenitat i sense frustració el tindre una representació molt curta.
I es que per ells només hi ha dues coses en política, la victòria pròpia i la derrota aliena. Dues aspiracions indissociables. No és prou guanyar, cal humiliar, desfer, massacrar, ofendre, i després anar a riure sobre les despulles de l’adversari, o anar a llençar sal sobre les ferides infringides.
A sobre, tots dos creuen que l’oposició és un càstig; una mena de sala d’espera sense vàter, on el temps passa lentament mentre la fisiologia se’t rebel·la. Viuen amargats, frustrats. Per això, els que per ara van guanyant, estan disposats a gairebé qualsevol cosa per mantenir-se al poder. Gairebé qualsevol cosa.
Nosaltres pensem que l’oposició és una oportunitat per treballar per la nostra ciutat. Tota la política ho és. És obvi que des del govern és pot ser més eficaç, més ràpid, més resolutiu. Però des de l’oposició es poden fer moltes coses, ser molt útil, ajudar a resoldre problemes. A condició, clar, de treballar molt.
I nosaltres que ho sabem, som feliços treballant per esta ciutat, des d’on vostés ens posen. Eixe és el secret del nostre somriure polític. Eixe que tant desconcerta als afectats pel restrenyiment.

22 d’abril, 2011

"Blood, toil, tears and sweat" - Levane-EMV- 23.04.11


Sovint reduïda a “sang, suor i llàgrimes”, esta és l’única oferta que va ser capaç de fer el 13 de maig del 1940, l’aleshores Primer Ministre Britànic, Winston Churchill al poble britànic, esglaiat per la Segona Guerra Munidal.
Tampoc no era una frase de collita pròpia, ja l’havia usat Theodore Roosevelt, en un discurs pronunciat el 2 de juny de 1897. I abans que ell, Giuseppe Garibaldi el de juliol de 1849, quan va reunir les seues forces revolucionaries a Roma.
Dic això, perquè sense voler banalitzar-la, i molt menys fer l’espantós ridícul de voler-me posar a l’alçada d’estos tres homenots de la política, em tem que caldrà repetir-la moltes vegades durant la propera campanya electoral, i sobretot a partir del dia 23 de maig. Especialment la paraula desapareguda del tríptic, toil, que podríem traduir per “esforç”. Perquè venen quatre anys molt durs. Duríssims.
Deixe per als historiadors, economistes, politòlegs, taxistes i tertulians de Sálvame, l’anàlisi que ens permeta esbrinar l’origen de la crisi. També a la seua sapiència encomane que algun dia ens diguen en quin percentatge s’ha de repartir les culpes. I si hi ha més culpables que la crisi sistèmica, l’especulació, l’economia poc productiva, la mala traça del govern central no sabent reaccionar a temps, la despreocupada alegria de la Generalitat a l’hora de buidar la caixa, o la més que discutible capacitat de gestió de l’equip de govern municipal. Ja ens ho diran.
Jo sóc polític, i tinc responsabilitats a nivell local. Responsabilitats que confie en augmentar exponencialment si vostés ens fan confiança. I des d’eixa responsabilitat ja vaig anunciar en el passat ple de pressupostos la voluntat del BLOC de convocar el dia després de les eleccions als portaveus dels altres grups amb representació municipal, per liderar la recerca d’un consens sobre d’on haurem de retallar despeses els propers quatre anys. Perquè els retalls seran inevitables, i nosaltres no volem que se’n puguen resentir els serveis públics, com volem impedir que tornen a augmentar-se per sobre de l’IPC taxes i impostos. I creiem saber com fer-ho, tenim un pla econòmic de despeses, i inversions acuradament dissenyat.
Perquè... siguem sincers, no hi haurà més remei. Un altra cosa és que PP i PSOE no ho vulguen dir. I ja té carretades de dallonses, que haja d’assumir eixe paper el més menut dels tres partits. Que haguem de ser nosaltres, precisament nosaltres, qui mirem als ulls de la ciutadania i els hi diguem que sang no, però que esforç, suor i algunes llàgrimes, formaran part del nostre futur més immediat.
És possible que ens toque a nosaltres, perquè som els únics dels tres, que podem mirar als ulls de la gent sense haver de baixar la vista per vergonya de saber-nos parcialment culpables de l’actual situació. Uns ací, els altres allà, i plegats a tot arreu.
Quan Churchill va pronunciar aquella frase, tot just començava la Segona Guerra Mundial, i ell era ben conscient, que no hi havia més objectiu que “la victòria a despit del terror, la victòria per llarg i laboriós que siga el camí, doncs, sense la victòria, no hi ha supervivència”. I si em disculpen el to de proclama gairebé mística, nosaltres tampoc tenim més objectiu que la victòria. Nosaltres com a societat vull dir. Si ho fem bé, superarem esta crisi i la que ve, però serà dur. Molt dur. I la millor manera de començar a superar-ho, es assumir-ho.

20 d’abril, 2011

"INAUGURAR UN PROTOCOL" - Mediterráneo - 21.04.11


D'ací 6 setmanes hi ha eleccions municipals, en les que la gent decidirà qui vol que els governe. Malgrat tot, en el darrer plenari de l'actual corporació, l'equip de govern ixent porta a aprovació una de les condicions del Protocol que han signat esta mateixa setmana amb la Fundació Dávalos Fletcher. En ell es compromet a permutar l'antiga fàbrica propietat de la Fundació per 4 solars municipals i un aparcament de 300 places en el subsòl, el qual ha de construir l'Ajuntament. Després de quatre anys de promeses incomplides, podria entendre que es signés per raons d'urgència. Però al Protocol es pot llegir “las necesidades colectivas no precisan de una satisfacción inmediata y admiten perfectamente demora...” Si no és per urgència, per què forçar el darrer plenari? Ho explica l'acord de la Junta de Govern Local: “asumidos por el Excmo. Sr. Alcalde en fecha 11 de mayo de 2007 ante el Notario del Ilustre Colegio de Valencia don Agustín Cerdá Ferrer con número de protocolo 1.263, el compromiso de converir dicho inmueble en un gran centro de ocio para adolescentes”. D'entrada no és un acord de la Corporació ni ho va signar l'Alcalde, sinó el candidat del PP, però en tot cas es demostra que s'ha forçat per qüestions estrictament electorals. A falta de Centre d'Oci, inauguren un protocol.
Protocol, per cert, ple de condicionals i futuribles, que ben bé podria acabar amb que l'Ajuntament contracte i pague un projecte de rehabilitació que mai es puga fer. Ja siga perquè el Protectorat de la Fundació no autoritze la permuta (tres solars han de destinar-se per llei a habitatges de Protecció Oficial, i l'altre a usos socials), o sobretot, perquè el Consell no pose els aproximadament 16 milions d'€ per a dur endavant les obres. I tot això mentre els solar resten bloquejats durant tres anys, sense possibilitats de vendre a un comprador, cas que este aparegués. Francament, sent en principi favorables a una operació de compra o permuta de la fàbrica, pensem que les coses es podrien fer millor. Bàsicament per protegir els interessos de la Fundació que sempre ha estat generosa amb la ciutat, i els de la ciutat, que resulta massa generosa amb els qui ens governen ara.

18 d’abril, 2011

"ORFICU EL DEMOSCÒPIC" - COPE Castelló- 18.04.11


D’acord amb l’enciclopèdia, el determinisme és una doctrina filosòfica que defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humana, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, i condueix inexorablement a un únic futur possible.
Pensem en l’horòscop. La predicció del futur per l’horòscop de les constel·lacions és un clar exemple d’eixa filosofia que vindria a dir-nos que tant se val el que fem, que no cal esforçar-se, el nostre futur està escrit. A estes alçades de l’article, probablement alguns de vostés pensaran que la secció de l’horòscop dels diaris no ens la podem prendre seriosament. Doncs vostés perdonen, però a mi em sembla que tenen la mateixa credibilitat que altres seccions del diari. De fet, de vegades he tingut la sensació que les escriuen els mateixos professionals que fan les prediccions electorals.
Però continuem amb l’exemple. Hi ha setmanes que segons les determinacions per al meu signe, Sagitari, jo hagués hagut de triomfar en l’amor, en les finances, o hagués hagut de rebre una carta d’un familiar del que fa temps no saps res... I francament, tret que el meu familiar esperat treballe a Cetelem i intente vendre’m un crèdit car, no he rebut l’esperada carta.
Clar que també podria ser perquè els més saberuts del món d'astròlegs, han decidit recentment que tot el que s’havia publicat en llibres, llibrets, diaris, revistes, ràdios i televisions al llarg de les darreres dècades, no s’ajustava a la realitat, perquè... ja no hi 12 sectors sexagesimals, ara s’han adonat que falta un signe! Sembla ser que és un error dels babilonis de fa 2700 anys. De fet, jo ja no sóc Sagitari, o no ho he estat mai sembla ser, sóc Ofiuco. Que sona fins i tot malament.
Tot això per dir que no crec en el determinisme, que no crec que el futur estiga escrit, que ni em convenç l’endevinació per lectura de les entranyes d’una gallina esventrada, ni les enquestes cuinades i publicades pels seus propietaris, ja siguen de partit, ja siguen de mitjà de comunicació. Tinc una miqueta més de confiança en els professionals demoscòpics, però nul·la en els responsables de la cuina electoral. Per mi són tots “ofiucos”, que ni sé quin animalot els representa.
El ser un descregut tampoc no és nou. Kant acceptava el determinisme al món dels fenòmens, però el rebutjava en l’àmbit de la llibertat humana. I Fichte va afirmar que si es preferia la llibertat al determinisme, calia optar per l'idealisme i no pel materialisme. I en això estem, instal·lats en un idealisme, que sense obviar el càlcul de probabilitats ens permet dir que el futur no està escrit.
Ni tan sols estem segurs del temps que farà en Pasqua, i això només depén de Sant Pere (que per cert, diuen que fins i tot ell si li pagues bé canta); així que... com es pot afirmar que les eleccions locals a Castelló ja les ha guanyades el PP? No cal un cataclisme, només que menys de 1000 persones canvien el seu vot respecte a fa quatre anys, i escriurem un futur diferent.

16 d’abril, 2011

"GOLF, BARRETS DE PALLA I MARCIANS"- Levante-EMV- 16.04.11


Quan el Partit Socialista va irrompre en la passada campanya electoral prometent un Nou Estadi Castàlia, i el PP el va criticar, després el va igualar i superar, perquè finalment no passés res, alguns pensàvem que eixe no era ni bon tros el més important problema de la ciutat. I la història ens ha donat la raó.
És més alguns pensàvem que no era ni tan sols una solució al problema del CD Castelló, i que un club movent-se en les categories que es mou té en l’actual Castàlia un Estadi per un bon grapat d’anys. Com a molt, caldrà alguna remodelació. Tant de bo.
He sentit explicar a Calles, el padrí de la idea, que un Estadi nou ajudaria a pujar al Castelló de categoria. Potser de categoria social, però dubte que ajudes a pujar a Primera. Tret, clar, que un estadi més gran et permeta fer més gran la porteria de l’equip visitant, i deixar-ne igual la pròpia.
El més peculiar de l’argument de Calles és que salvant les distàncies és el mateix que usa Carlos Fabra per justificar un aeroport sense permisos, ni contractes amb companyies àeries i, per tant, sense avions, i molt menys passatgers. Però Fabra diu que l’aeroport ens convertirà en destí turístic i ens portarà riquesa i felicitat. De moment és un aeroport per passejar a peu, en la línia popular. També el passeig de cotxes del Ribalta és per passejar a peu. Cert és que es va empedrar per a que passes el TRAM, però d’eixe fracàs en fan virtut: “Passegeu, passegeu, que fa bon oratge”.
Si la cosa va així, estos dos senyors han resolt tots els nostres problemes. Primer fas el continent, i ja s’omplirà. Per tant, la cosa és senzilla construïm amb urgència un parell de fàbriques de... posem per cas, barrets de palla, i ja vindran els empresaris, els treballadors, les comandes i la facturació, que pagarà les nòmines d’un parell de milers de castellonencs que ara estan aturats. O... construïm una base UFO per a que puguen aterrar els nostres veïns intersiderals, i ja vindran la nau nodrissa de Raticulin. Vostés saben si estaria content Iker Jiménez! I els diners que això deixaria a Castelló! Tota l’AP-7 plena de cartells amb eixe cridaner reclam turístic. “Costa de Azahar. Golf, sombreritos de paja y marcianos”. M’excite només de pensar-ho!
El mal és que la teoria no funciona. Xics, lamente haver de ser jo qui vos ho diga, però la vostra teoria falla més que les prediccions d’Alberto Fabra sobre la compra de la Fàbrica Dàvalos.
Miren sinó l’Auditori. Un excel·lent receptacle que no funciona ni al 50%, i no ara per la crisi, no, mai de la vida. Això sí, com no tenim suficient turisme de congressos, no se’ls acut cap altra idea per captar-ne que fer un poc de màgia d’aquella d’“Abra-Calatrava”, un nou edifici imaginat, una nova maqueta (per cert, ja no s’exposa a l’entrada de l’Ajuntament. On està? Amb els animals dissecats?), i un nou forat als comptes públics.
Sort que ja tenim mar al Grau, sinó estos il·luminats de pa sucat amb oli farien com aquell polític de la república que prometia ponts a pobles sense riu, i quan li assenyalaven el problemeta, es comprometia a portar un riu. Que el Castelló va malament, un Estadi nou! Què no tenim turisme, un aeroport sense avions! Que no podem omplir el Palau de Congressos,
n'encomanen un cinc vegades més gran. Pensar? Ui no, que això fa pupa.

13 d’abril, 2011

EL DR. ROSADO - Mediterráneo - 14.04.11


En la televisió dels anys 70, es va fer famós el Dr. Manuel Rosado. Un venedor de mantes amb més morro que la Colla de Dolçainers l'últim cap de setmana de festes. El Dr. mantenia que davant d'un ofegat no s'havia de fer la respiració artificial ni massatges cardíacs, que el que tocava era apagar una cigarreta a la fontanella i l'ofegat recuperaria les constants vitals. I això durà fins que uns quants parents el dugueren als tribunals.
Després d'uns anys d'opacitat, el Dr. Rosado va reaparèixer a Barcelona, amb una consulta cada colp més transitada, on es comprometia per contracte a fer reeixir el pèl als calbs amb la mateixa facilitat que es comprometia a fer desaparèixer permanentment els pèls de l'entrecuix. Els tractaments miracle amb el temps tingueren el resultat esperat, que no va ser altre que un nou allau de denuncies per estafa.
Però l'home es vanagloriava d'haver fet més de 150 programes de TV, de visitar a més de 40.000 pacients en la seua consulta, d'haver impartit cursos de 90 hores lectives i escrit fascinants llibres com ara: "La Medicina Cuántica”, “Virus y Vacunas del alma”, o “Las curaciones espontáneas” entre d'altres sorprenents títols. I segons ell mateix va deixar escrit en eixos llibres va saber “unir la Nueva Física Cuántica con el Saber Hermético de El Kybalion para encontrar explicación a lo inexplicable y conseguir lo que parece imposible." (sic)
Nova reaparició el 2003. Ara treballava a Mirasierra, a la serralada madrilenya, com assessor químic d'un laboratori clandestí de cocaïna per una xarxa de narcos colombians. Acabà, per fi, a la presó.
Este pardal no va ser expulsat d'entre els seus. L'Il·lustre Col·legi de Metges de Madrid el seguia reconeixent amb el número de col·legiat 13.044.
I ara una pregunta. Vostés s'hagueren deixat visitar per un metge que promet coses impossibles, que enganya als seus pacients, que té processos judicials en marxa per mala praxi? S'esperarien a que el tancaren a la presó, o deixarien la consulta abans? Si la resposta és afirmativa tinc un altra pregunta. Perquè voten partits amb mentiders i imputats? Què esperen per canviar de vot, que els tanquen a la presó?

11 d’abril, 2011

"DEBATS IMPOSSIBLES" -COPE Castelló . 11.04.11


Torna-li la trompa al xic! Jo ja ha puc entendre que Colomer ha clavat la pota i ara està que “vive sin vivir en él”, que no sap si és carn o peix, si vol ser regidor, diputat provincial, cap d'escala o si encara vol ser socialista, ja ho entenc. Per això necessita col·locar el seu cap en algun lloc mediàtic, per a que no s'obliden de que qui anava a ser General, ara com ara no és més que caporal, i la tropa el mira amb malfiança.
Per això, entre els companys de quinta i ell mateix, estan buscant una eixida digna que permeta a Francesc Colomer guanyar cert espai mediàtic, del que ha quedat relegat pel seu maldestre manejament de les llistes electorals, i per la seua actual desubicació després que l'Estat Major socialista li retirés els galons.
I eixa estratègia, passa per retar públicament una i altra vegada a Javier Moliner, que, ell sí, ha estat confirmat pel seu partit com candidat a la presidència de la Diputació. Puc entendre les necessitats de figurar de Colomer, la necessitat (comprensible com a polític que sóc) de traure el nas en un debat, ja que per primer colp en molts anys, la seua cara no estarà en cap cartell. Així que no em queixaré de la seua maniobra a la recerca d'un raig de Sol en els mass media , però no pense consentir eixa vocació socialista (i popular) de continuar veient el món en blanc i negre, obviant que més enllà de la Große Koalition que formen tots dos quan volen, hi ha vida intel·ligent. Concretament a la Diputació de Castelló, i ja que parlem d'això, hi ha presència ininterrompuda del BLOC des del segle passat. I no hi ha una sola enquesta que no confirme que continuarem presents (i augmentant en suport) en el pròxim període. De manera, que el repte que llança Colomer, és manifestament reduccionista i per tant antidemocràtic, ja que pretén excloure una formació política, que té idèntic dret a la que ell (poc o molt) representa, a participar en els debats.
I és que això dels debats ja cansa una miqueta. Com candidat del BLOC, estic acostumat a assistir a debats (no recorde haver dit que no a cap mai), en els que els organitzadors han convidat a formacions polítiques que no tenien representació i que no sembla que n'anaren a tindre. Com de fet així ha passat. I mai he posat cap problema en seure a debatre amb elles. Em sembla enriquidor per a la democràcia, no em preocupa en absolut que la gent puga escoltar missatges d'altres formacions, tot el contrari, crec que enforteix el sistema. En canvi, no estic disposat a acceptar el contrari, no trobe acceptable que una televisió pública organitze debats a dos, però és que tampoc no accepte que un d'eixos dos, es passe el dia ploriquejant per debatre amb l'altre, excloent a la resta. I ho dic, perquè Alarte vol un debat a Canal 9 amb Camps, obviant que el Secretari General del BLOC, Enric Morera és el Síndic de Compromís i té exactament el mateix dret democràtic que ells dos a comparèixer en un debat de la televisió pública valenciana, davant la societat civil. I si m'apuren, fins i tot el Grup dels no adscrits que tots ells militen al mateix partit. I ho dic també, perquè Colomer vol debatre amb Moliner, i obvia al meu partit.
Eixa mania de reduir la democràcia a dues opcions, és la mateixa que els porta a pensar que tot és blanc o negre, i que per tant, les coses estan bé o malament, així, sense cap matís. I òbviament creuen, que el que està bé és el que diuen ells, i el que està malament és el que diuen, fan, pensen, imagines o ideen, “els altres”. Terrible afany reduccionista, fill de la pròpia feblesa intel·lectual, ideològica i argumentativa, de qui participa de la cerimònia ablactòria de la democràcia.
Per això molestem tant nosaltres, per això, especialment el socialisme, procura obviar-nos en els debats, perquè som la constatació de que es pot fer una oposició argumentada, coherent, laboriosa, que s'esforça, que aporta. Per això molestem, per comparació.

08 d’abril, 2011

"UN PEL PREU DE DOS" - Levante-EMV- 23.04.11


Camps és com els mals estudiants, no li agraden les preguntes, i creu que amb la mera assistència hauria de ser suficient per aprovar. Per això, els seus panegiristes diuen que és el President que més compareix a les Corts. Estadísticament és segurament cert, no m'he molestat en confirmar-ho, perquè manca d'interés. Però la democràcia, encara que ho semble, no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. I les compareixences plenàries de Camps, les sessions de control, tenen un interés escàs, perquè o no contesta a les preguntes, o simplement li preguntes per la tectònica de plaques i contesta explicant la fotosíntesi. Com fan els mals estudiants, ja ho he dit.
El problema és quan un mal estudiant té poder, i Camps encara en té. Té el poder de decidir qui encapçala la llista autonòmica per Castelló i Alacant. I en el cas de Castelló ha triat a Alberto Fabra. Un diputat que segons apareixia en el rànquing publicat recentment, encapçalava la llista dels diputats més malfaeners de les Corts. En quatre anys, no havia formulat una sola pregunta. I això que l'home és encara Alcalde de Castelló, i segons em contestava un dels seus Tinents d'Alcalde en el darrer plenari: “nuestro Alcalde” (“nuestros mayores, nuestros jovenes, nuestros comerciantes... los parados de ZP, los pufos económicos de ves a saber quién...”) pregunta cada semana por el edificio de la Audiencia”. Preguntarà al bar de les Corts! O ho preguntarà per si té que acompanyar algun dels molts imputats del seu partit.
Bé, el cas és que Camps premia a un Diputat mandrós que no fa preguntes i que només va a les Corts a votar el que li diguen. Encara que vaja en contra dels interessos de Castelló. Ho ha fet repetidament: Col·legi de Benadressa, Centre de Salut del Raval Universitari...
Darrere d'això alguns volen vore un suport a la teoria que Alberto Fabra està ben situat per succeir a Camps si finalment el procés judicial el deixa més fora de joc del que ja aparenta estar. No ho sé. La teoria grinyola, perquè l'operació és la mateixa que fa amb l'Alcaldessa d'Alacant, que no sembla estar en cap travessa successòria. Jo més bé crec tot el contrari. Si Fabra tenia alguna opció era precisament que no el recolzava ningú, cap família, amb la qual cosa tampoc tenia l'enemistat explícita de cap família. La seua pretesa posició de privilegi era la conseqüència de la seua debilitat. Està allà, assegut a les Corts, no fa soroll (no parla per no molestar), no pega colzades... la seua pretesa aura presidenciable és com les gaiates, un esclat de llum sense foc ni fum.
Ara però, haurà de fer campanya defensant a Camps, no tindrà més remei. S'haurà de mullar públicament, no podrà continuar surant com un barquet de paper, ara toca arremangar-se i remar a favor d'un timonell desnortat que tothom sap (també Fabra) que és com Crisòfol Colom. No sap on està, no sap on va, però això sí... el viatge el paguen uns altres. Camps no serà bon estudiant, però és llest. Si ell s'afona, vol esquitar.
I a nivell local, més enllà de la pèrdua per a Castelló d'un diputat (un diputat que no treballa és una rèmora), estes operacions en clau de partit obliguen a fer la llista local amb certs condicionants. El més obvi és la incorporació de Bataller qui, és evident, té un perfil molt determinat. I la lectura és clara. Si Bataller deixa de ser Subsecretari Autonòmic per ser regidor, és perquè en el futur immediat o a mig termini hi ha un lloc important esperant-lo. Té perfil d'alcaldable, de substitut, de recanvi. La qual cosa demostra que en la llista actual no hi ha ningú que convença a Alberto Fabra. Sembla que finalment no ha tingut més remei que acceptar allò que era evident: té un grup municipal ple de jubilats ociosos i de jovenelos enjugassats, que en lloc de governar creuen que juguen al Monopoli o al Risk, amb el risc que això suposa per al PP local, que porta 8 anys perdent força. Un regidor el 2003 i un altre el 2007, quedant a un sol de la majoria suficient per governar.

07 d’abril, 2011

Aut Caesar aut nihil -Mediterráneo- 07.04.11


Colomer és la definició mateixa de polític. Un home jove, amb un llarguíssim currículum polític i un desconegut currículum professional. Una trajectòria política, la seua, filla d'una casualitat aritmètica, que va fer que amb un sol regidor ocupés l'alcaldia de Benicàssim. I sobre aquella singularitat (en el sentit més etimològic de la paraula), va bastir la seua carrera política, que semblava no tindre límits. Fins que ha ensopegat amb ell mateix.
Colomer s'havia reservat el paper de número dos municipal, oferint la capçalera a la seua protegida política, reservant-se així la possibilitat de ser proclamat candidat a la Presidència de la Diputació pel seu partit. També s'havia reservat la capçalera de llista a les Corts. Diuen que era el seu pla B, que conscient que el PSOE no podia guanyar la Diputació s'ho deixaria tot per anar a València a fer carrera. Però la seua gestió personalista de la llista autonòmica (i la intervenció en algunes municipals) va crear tal malestar que al final des de València el van fer fora de la llista autonòmica! El president provincial expulsat, manu militari, de la seua pròpia llista! I parlaven del PP!
Moliner és un altre animal polític. Va començar molt jove, i va arribar a la política pràcticament dalt d'un cotxe oficial, del qual té la ferma determinació de no baixar mai més. Adorna el seu currículum un breu pas pel seu despatx professional i una efímera activitat de professor associat a la UJI. En el seu cas, això sí, ha fet carrera sense haver de canviar tres vegades de partit, ha buscat una ombra on créixer. Ha crescut a la d'Alberto i Carlos Fabra. L'encara Vicealcalde de Castelló és ara candidat oficial a presidir la Diputació. Ell ja mou fitxa, prepara a Barrachina per que forme part de la seua guarda pretoriana perquè és ben conscient que ha d'emportar-se en carn pròpia les punyalades dels ferits per Carlos Fabra, que no han tingut el valor de plantar-li cara. Sap que necessita un retrovisor.
I ara va Colomer i reta públicament a Moliner a un debat. Ho lamente pels dos, però el seu somni bipartidista ha fracassat. Afortunadament tenim el BLOC.

04 d’abril, 2011

"ZAPATERO VITOL" - COPE-Castelló- 04.04.11


"Vítol" és el crit arcaic que gastem a Castelló per cridar “visca”, però que està irremissiblement associat a la cerimònia de clausura de les nostres festes fundacionals. Les Reines ixen al balcó de la casa consistorial i criden amb la poca veu que normalment els hi deixa la setmana de festes un emocionat “Magdalena”, i la ciutat arranca un poderós “Vítol”, fet de la suma de centenars de veus afòniques. Però fins i tot quan la gent ha perdut individualment la veu, sap que sumada a la dels altres el seu crit pot formar un terrabastall magnífic.
“Vítol” criden centenars de milers de veus, amb l’economia afònica, després de l’anunci de Rodríguez Zapatero de no tornar a presentar-se a les eleccions legislatives. Jo a este senyor li reconec alguns avanços en drets civils, innegables i imprescindibles. Alliberar el monopoli del matrimoni hetero, avanços legislatius en matèria d’igualtat de gènere i una ben intencionada llei de dependència. Va ser un President valent el seu primer mandat. Però també va ser un President maldestre. La llei de dependència va nàixer amb un finançament clarament insuficient, i envaint competències autonòmiques. També és cert que en alguns llocs, ací per exemple, els governs autònoms han posat totes les dificultats possibles per posar en marxa la llei, i d’això no en té ell la culpa. Va fer promeses d’avanços en matèria autonòmica que quedaren en res. No va complir la seua paraula d’aprovar l’estatut que aprovés el parlament català, per exemple. I el nostre l’aprovà perquè ja s’encarregà el PSOE valencià de pactar un estatutet de mínims amb Camps. Va ser el President del balafiament de cabdals públics, amb accions profundament antisocials, demagògiques, insensates i clientelistes. Eixes ajudes de 2.500 euros per fill nascut, tant se val que siga d’un Borbó que se’ls guanya ben descansat, o d’una senyora de fer feines. Ajudes per l’emancipació (per alimentar encara més la bombolla immobiliària) idèntiques per al fill de Botín o per al d’un aturat. 400 euros per barba, que per cert a alguns mai ens van arribar...
I tot això a 15 dies de que li esclatés al mig del nas una crisi de la que evidentment no n’és el principal culpable, ni tan sols el secundari; però front a la qual s’ha mostrat inoperant, ineficaç, lent de reflexos, dubitatiu i finalment claudicant, quan han vingut els socis europeus a posar-li deures. No ha estat a l’alçada, i això que mai abans un President havia tingut un sindicalisme més dòcil que el que ha tingut ell.
Hi ha qui diu que la història el posarà al seu lloc. Jo també ho crec, però no crec que la història canvia molt el lloc on el posen ara els administrats en les enquestes de popularitat.
Els socialistes sense capacitat d’autocrítica i sense habilitats analítiques, s’enfaden quan alguns mantenim que ha estat un President prescindible i celebrem l’anunci de la seua renuncia. Sovint, com tot argument per defensar-lo diuen que Rajoy és pitjor. Jo no sé si és pitjor, sé que no m’agrada gens. I això ja és menys que Zapatero, que quan arribà no em desagradava.
Allò que ocorre és que el fet que Rajoy no m’agrade no converteix a Zapatero en bon President. Bé, no el converteix en bon President ni això ni res.
I el que no entenen alguns socialistes és que s’haurien de sumar voluntaris al crit de “Vítol” per celebrar la renúncia d’este home. És l’única possibilitat que tenen de no perdre les eleccions generals. I això hauria de ser suficient per celebrar la jubilació anticipada, d’aquell que ens obligarà a jubilar-nos més tard a la resta.

01 d’abril, 2011

"SÓN DE SEGÓ" - Levante-EMV - 02.04.11


Xa tu, ni la festa en pau en deixen tindre. Allà s'han enganxat a discutir PSOE i PP sobre la “mascletà” de l'altre dia. Que si la Delegada del govern ens té mania, que si la Guardia Civil només ha fet complir la llei... Perquè allò que va passar és massa seriós per fer-ne broma, però la veritat és que a un li ve de gust dir que estan muntant este enrenou a compte de la furgoneta de la pirotècnia, a falta d'una furgoneta amb altre explosius sobre la que poder discutir, com fan els seus ídols mediàtics a televisions fatxes i diaris peculiars. Són tristos i provincians aprenents .
Ací la història és que la Delegada del govern va enviar a Castelló a la Guardia Civil de València per pesar la pólvora d'una empresa que ja havia estat sancionada a Falles per mentir en la declaració del quilos d'explosius que transporten. I l'explicació és que resulta perillós que vinguen des de Novelda travessant mig país, carregats de coets i masclets en quantitat inadequada. Això que sembla raonable em genera un dubte: si l'empresa era sospitosa, per què no se la va investigar en la càrrega a Novelda en lloc d'esperar a la descàrrega a Castelló? Ens haguérem estalviat el risc de tindre un vehicle perillós creuant el país.
És més, trobe a faltar una certa lleialtat institucional, al no avisar a l'Ajuntament de Castelló, qui mitjançant la Junta de Festes, havia contractat l'empresa presumptivament tramposa. Clar que l'Ajuntament i el seu equip de govern, tampoc no són en general, un bon exemple de lleialtat institucional.
Tampoc no em sembla just (el que no vol dir que no s'ajuste a dret) que si contractes una empresa sigues responsable del que fa. Vull dir, que si jo contracte un pintor donat d'alta a la seguretat social, amb llicencia fiscal i d'activitat, per tal que em pinte el sostre de la cuina, i resulta que el caracollons roba la pintura. No veig just que jo siga responsable solidari, i haja de pagar per la seua malifeta. Però bé...
Van fer vindre la Guardia Civil de València, sense informar a la de Castelló, per la mateixa raó que s'envien els antidisturbis de fora quan hi ha manifestacions, perquè així evites el risc que un agent acabe caçant al seu propi nebot a colp de porra. És a dir, així evitaven que l'agent Torregrosa, posem per cas, li toque enfrontar-se a Manolo, el seu veí del quart i company de Gaiata, o a Doménech, amic i company de la Colla Verderols, del seu propi fill.
Tampoc no comprenc les declaracions de la Delegada del Govern, dient que la “mascletà” era un perill per la ciutat. De ser així, haver-la prohibit, senyora, que les competències són seues! Diu seriosament la Delegada del Govern de totes les espanyes, què el recinte de mascletades de Castelló, és més perillós que la Plaça de l'Ajuntament de València, pose per cas? Au va, senyora, no té vosté ni idea, o té vosté molt mala intenció. Si em permet la conya, és vosté una petarda.
Un altra cosa és la reacció del govern municipal, que torna amb la cançoneta que ens tenen mania, que Zapatero té un post-it en la nevera de la Moncloa que diu: “darpolsaco a los de Castelló”. Com si Zapatero tinguera la més mínima idea d'on està Castelló, o a que ens dediquem la gent d'esta terra que els seus pupils consideren hostil. Ací el PP local es va afanyar a dir que això a Falles no passa (reconeixent implícitament que si passa ací i no allà, ha de ser perquè el que no gosen fer-li a Rita, li ho fan a Alberto; i s'haurien de preguntar per què), i tal i qual. I ho va fer, com fan ells estes coses, enviant a “uno de los nuestros” a encendre la traca a facebook, sense valor per fer una nota de premsa formal, o sense que l'Alcalde o el Regidor de Festes, comparega públicament. Per què? Doncs perquè no s'han molestat en saber que és exactament el que ha passat, i no gosen dir negre sobre blanc, el que pensen. Per això usen la tècnica del Kamikaze. Són molt llestos. Tant, com perillosament demagogs.
El problema real, tal com jo ho veig, no és la multa a esta empresa, sinó la trista mediocritat dels castells de focs de dimecres per la nit, per exemple, i d'algunes de les mascletades llençades fins ara. Per això PP i PSOE juguen als focs d'artifici, en plenes festes. Els uns tiren masclets contra protocol, els altres li boten foc a una traca d'anar per casa... Són fluixots. Són de segó.