27 de febrer, 2011

"EL PERQUE DE TOT PLEGAT" - COPE-Castelló- 28.02.11


Manolo té 45 anys i sap que des de que el van acomiadar de la fàbrica de taulell, ho té francament difícil per reincoporar-se al mercat de treball. Molts dels seus companys de la línia de producció estan en idèntica situació. I al seu germà Lluis ja se li han acabat fins i tot les prestacions socials i ha hagut de tornar a casa dels pares.
Cristina, la dona de Manolo treballa a temps parcial i al final de mes no cobra ni el salari mínim interprofessional. Quan a Manolo les coses li anaven millor, i feia hores extres, el sou d’ella servia per pagar la lletra del cotxe familiar nou i donar alguna ajudeta a Saray, la filla, que estudia a la UJI. Ella hagués volgut fer veterinària, però havia d’anar a Saragossa i Manolo i Cristina no s’ho podien permetre. Saray està en tercer de Enginyeria Agrícola, que en principi no era ni la seua segona opció. A Manolo el frustrava no poder donar a la seua única filla, el que ella volia.
De vegades Cristina i Manolo, al llit i a la fosca, parlaven de com estava de malament la cosa, i no entenien com des de la política no es feia res, i entenien menys encara la docilitat dels sindicats, la complaença amb un govern econòmicament inoperant i maldestre. “I jo que vols que faça?” deia Manolo. “No s’hi pot fer res, ací ningú no fa res”.
El cotxe que amb tanta il·lusió van comprar té un cartell de "SE VENDE". Saray no podrà anar el mes d’agost a Irlanda a aprendre anglés. Les coses estan francament fotudes. La iaia Paquita està esperant que l’avaluen perquè té una invalidesa important des de fa anys, i no pot valer-se per si sola. Manolo s’indigna quan veu que han nomenat a Camps candidat a la Presidència de la Generalitat, sabent que en breu, tot un President haurà de seure al banquet dels acusats. Terrible la feblesa de Rajoy, inacceptable la complicitat de tot el PP, partit al que s’havia plantejat votar, després de vore el desastre del Govern Zapatero.
No, definitivament les coses no van gens bé. Bé...sort que el Barça, l’equip dels seus amors, estan fent un futbol d’altíssima qualitat. Per això, eixes dues horetes del partit, per ell són una teràpia fantàstica que li permet abstraure’s d’un present més que difícil i un futur incert. I el dissabte, seu al seu sofà, li dóna al comandament a distància, i on hauria d’eixir el Camp Nou, ix una pantalla negra. Han tallat TV3!
I Manolo decideix eixir al carrer a manifestar-se. No és que no isca en defensa del treball, ni contra la corrupció, ni contra un govern inútil, i en canvi isca per una televisió. No, no és això. És que els artífex del tall de les emissions han comés un error de manual. Li han tocat els collons, a un senyor que està cabrejat sis dies a la setmana, i els hi ha tocat al reducte més sagrat, el seu sofà, un dissabte de vesprada.
Eixa és la gent que va eixir al carrer dissabte a Castelló. Vet ací el perquè de tot plegat. Que en prenguen nota.

25 de febrer, 2011

"COLOMER,TOLEDO, MARCO, CALLES" -Levante-EMV- 2.02.11




















Si els he de ser franc, tenia la insana intenció d'escriure sobre tot això del colp de timó de Colomer al socialisme de les nostres comarques en un to admiratiu per la valentia, però de colp i volta m'assabente que Francisco Toledo encapçalarà la llista.
Ben mirat, tampoc no és tan sorprenent, ja va estar a punt d'encapçalar la municipal, i només un conflicte de cronogrames (proclamació de candidatura socialista vs. eleccions al Rectorat), van evitar que hui Toledo sega on ara seu Calles, i Calles continués on ara seu Toni Lorenzo. Calles, diuen, no era la primera opció per a la Subdelegació, però... I sembla que tampoc per encapçalar la llista municipal, però...
No tinc referències de Toledo políticament, sé que és ambiciós i mediàtic. De fet, si em perdonen el símil, podríem dir que entre l'actual Rector (home discret i faener) i l'ex Rector Toledo (més aficionat a la premsa, inclosa la rosa), hi ha la mateixa distància que entre Laporta i Sandro Rosell. Jo no tinc res a dir, clar. Si és això el que l'home té ganes de fer, doncs enhorabona. I si el socialisme d'esta contornada el volen a ell... bé, això ho vorem en els propers dies, i sobretot a les eleccions.
Però... què passarà ara amb Colomer? Ha jugat fort i sembla que ha perdut. Va renunciar a encapçalar la llista municipal de Benicàssim, i acceptà el segon lloc tot pensant, deia, en la Diputació. Jo sempre vaig dir que la meua opinió era que si el PP revalidava majoria absoluta a la Diputació, Colomer no seria diputat provincial i es dedicaria en exclusiva a les Corts. Ja veuen que com a bruixot i llegint el futur tampoc no em guanyaré la vida.
Alliberat doncs del pes d'haver d'encertar-ho, m'endinso en noves elucubracions. Què farà ara Colomer? Plegarà com a President Provincial després de tindre el 47% dels presidits en contra, i després de la severa desautorització d'Alarte? O encara hem de vore un altre gir en esta història? Queda alguna nova sorpresa d'envergadura pendent? I dels càrrecs institucionals, què me'n diuen? Sembla raonable pensar que Colomer serà regidor del seu poble. Dos els trauen segur. Voldrà anar a la Diputació? Voldran que vaja a la Diputació? Els municipalistes cabrejats, els “nacionalistes” enfadats, el d'IS decebuts? O voldrà Alarte compensar al President del partit, Óscar Tena, i fer-lo a ell portaveu? I sí és així... què passa amb Amparo Marco? Calles en una entrevista deia que el tàndem estava pensat per a que ell fóra Alcalde i ella Presidenta de la Diputació (i això quan encara no feia 15 dies que Colomer havia presentat el seu projecte per la província). Però... serà diputada de “a peu”? I Juli Domingo? Dos diputats del grup municipal de Castelló semblen massa. La veritat és que este castell de cartes que ara es desmunta sobre si mateix, ho canvia tot per no canviar res. Al més pur estil de Di Lampedusa.
Calles ha d'estar incòmode vulgues que no. Si Marco “només” és regidora, Calles sentirà la respiració d'ella al bescoll tota la legislatura. Però no només això, després de les eleccions hi haurà congressos. I coneixent l'ambició de Toledo, sabent que Amparo Marco està ferida per les negociacions municipals i la seua exclusió (tret de sorpresa de darrer minut) de la llista autonòmica, si jo fóra Pep Lluís Grau seguiria entrenant maratons, però amb retrovisor, per vore qui li corre al darrera. Podria ser que Toledo o Marco, o més probablement tots dos, vulgueren ser Secretaris Generals locals, per tal de tindre lligat el partit i les llistes per al 2015. El que sembla segur és que hi ha moltes ambicions en un espai molt menut. Massa si et descuides.
I després estan els danys col·laterals. Com queda la relació entre Ximo Puig i el seu tinent d'alcalde Ernest Blanch, que com el propi Colomer havia passat de recolzar a Puig al “colomerisme”? Que ara sembla una efímera nova religió dins del socialisme castellonenc.
A mi el que més em sorprèn de tota esta història és com de malament ha mesurat les seues forces Colomer, un home que porta tota la seua vida adulta (i una part de l'adolescència) fent política. A Izquierda Unida primer, passant el PCPE del incombustible Paco Tendero després, per acabar recalant a Nueva Izquierda i des d'allí al PSOE, crec recordar. Vull dir que no ha fet un altra cosa que treballar en la política tota la seua vida, i li han fet el llit com a un nouvingut. Igual té raó un reputat periodista local que deia l'altre dia a la xarxa que el problema de tot això és l'ego que tenim els polítics, que sempre ens pensem que som els millors, que som tan bons que podem amb tot. Fins que poden amb nosaltres, afegiria jo.

23 de febrer, 2011

"LES VOLEM TOTES" - Mediterráneo - 24.02.11


A mi el que de veritat m'agradaria és que la televisió pública valenciana fóra tan bona que no tingués ganes de vore la catalana. Perquè sincerament, a mi el que passa a les Franqueses del Vallés o a Calella de Palafrugell, m'interessa molt menys que el que passa a Catí o a Almoradí. I sent cert que entre la pluralitat i el rigor informatiu de TV3 i el No-Do de Canal 9, hi ha el mateix camí que hi ha entre les noticies de la britànica BBC i l'Aló Presidente d'Hugo Chávez, a mi m'interessa més el que passa a les Corts Valencianes que el que puga passar a les Catalanes. Molt més.
Jo no vull TV3, jo vull una televisió (o dues o set) de qualitat i en la meua llengua. De fet, si fan Gormandia, no canvie el canal per vore Espai Terra, i si fan L'Alqueria Blanca, no ho canvie per La Riera.
Ara, això sí, preferisc Polònia a Walker Texas Ranger. I Àgora a DBT. Entre Isabel Durán i Xavier Bosch hi ha la mateixa distància intel·lectual que entre Belen Estéban i Eduard Punset. Entre la sèrie catalana Infidels, i el cap de Personal de Canal 9, perseguint xufa en mà a les empleades de la casa, hi ha la distància que hi ha entre la ficció i el fàstic de la realitat. I quan he de vore cinema, preferisc “L'edat de la innocència” o “El batalló perdut” a “Chato, el apache” o “Amores con un extraño”. Perquè per vore cinema en castellà ja hi ha els canals espanyols.
Ara, si el que els hi fa por a alguns és que perquè el mapa del temps de TV3 és més gran del que toca, no haurien de patir. Això no convencerà a ningú de que no som valencians. Perquè al final tot este enrenou de multes i tancaments, ha de ser fruit d'alguna por. Si no, no s'entén que jo que no pague cap plataforma de televisió puga vore MTV (sense por a convertir-me en un rapero), un canal on ensenyen anglés tot el dia (sense por a convertir-me en saxó), o Disney Channel (sense por a convertir-me en Pluto) i en canvi no puga vore la televisió catalana, per si de cas em compre una barretina..
El debat de TV3 és un parany. Una trampa per obviar que el PP governa malament i el PSOE no el millora. I una trampa per oblidar que Canal 9 és partidista i mediocre. Volem TV3, sí. Però volem més coses.

21 de febrer, 2011

"TRANSICIÓ INACABADA" - COPE Castelló - 21.02.11


El proper dia tres, a la llibreria Babel es presenta el monogràfic de la revista "Afers" que du per títol «Transició política i qüestió nacional al País Valencià».
És tracta d'un interesantíssim recull d'articles multidisciplinars signats per diferents autoritats acadèmiques. Vull destacar al brillant historiador castellonenc Ferran Archilés, Premi Ciutat de Castelló d'Humanitats l'any 2001, pel seu treball “Parlar en nom del poble” sobre el republicanisme castellonenc.
M'han convidat a presentar el llibre i a la taula rodona subsegüent, i em fa doble il·lusió.
D'una banda, perquè compartiré taula amb Vicent Pitarch i Toni Porcar, dues persones que m'han precedit com portaveus del valencianisme a l'Ajuntament de Castelló, i dues persones per les que sent una profunda admiració personal.
D'altra banda, perquè la transició és la primera època amb entitat històrica de la que guarde memòria personal. Vull dir que si hagués de presentar un llibre sobre la república no en sé pràcticament res, i no ho faria a gust. En canvi, la transició em va pillar amb una edat suficient com per poder parlar-ne en primera persona.
He de pensar un poc el que diré, però de moment se m'acut que algunes coses tampoc no han canviat tant. O dit d'un altra manera potser la transició valenciana no s'ha acabat del tot. Han passat 30 o 34 anys, i algunes coses estan exactament com estaven.
L'any 1976 es va estrenar la pel·lícula “La ciutat cremada”, d'Antoni Ribas. Era una pel·lícula rodada en català, però a Castelló va arribar en castellà. Enguany, 35 anys després, la pel·lícula “Pa negre” d'Agustí Villaronga, rodada també en català, a Castelló va arribar en castellà. Res no ha canviat.
Fa més de 20 anys, cridàvem pels carrers de Castelló: “volem TV3, Aitana no val res”. Un crit que ressonava amb força al meu cap, la vesprada del dissabte, quan amb més d'un miler de persones ens concentràvem a la Plaça Santa Clara per reclamar poder continuar veienT TV3. Una reivindicació que hauria de ser, i és, incomprensible en ple segle XXI, i després d'un quart de segle de veure-la amb normalitat.
També recorde amb nitidesa com el 1976 recollíem signatures a la Plaça la Pau o al Ribalta per la legalització dels partits polítics. Demanàvem signatures, suport popular per una cosa que hui sembla tan lògica (tret potser de al País Basc) com que la gent puga organitzar-se políticament a través de partits i triar a qui vulga que els governe. Este dissabte passat, amb altres membres de la candidatura municipal del BLOC, estàvem a la Plaça Major recollint signatures per posar en marxa una ILP que garantisca l'educació gratuïta de zero a tres anys. Qualitat de vida. Inversió social que trenque diferències, que concilie la vida familiar amb la laboral i que done a tots els xiquets i xiquetes idèntiques oportunitats davant la vida, amb independència de la família on han nascut. Coses que en plena transició, jove com era, pensava que faria el sistema democràtic, d'ofici.
A la Plaça Major dic que érem, en aquella plaça on l'any 1979 aplaudíem a mans plenes quan veiem onejar la senyera tants anys després. Qui ens anava a dir que 25 anys després hauríem de batallar precisament els nacionalistes per tal que la bandera de la Unió Europea acompanyés les altres banderes a la Casa Consistorial. I 30 anys després encara no hem aconseguit que onege a la Casa dels Caragols, delegació del govern valencià a la nostra ciutat. Alguns tenen por de que es visualitze que més enllà d'Espanya hi ha una identitat col·lectiva, com hi és per davall.
Transició inacabada.

20 de febrer, 2011

"DEMAGÒGIA" - Levante-EMV -19.02.11


La demagògia, segons el concepte d'Aristòtil, és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades. Avui en dia és considera una estratègia política que consisteix a apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d'aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda. També es pot considerar com un tipus pervers d'oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids els quals, després d'una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes. Així més o menys defineix este mot tan recurrent la viquipèdia. Eixa enciclopèdia popular i col·lectiva que habita un espai intangible. Ho he mirat perquè, en poc més de quinze dies, m'han acusat d'usar eixe recurs discursiu dues vegades. Una Alberto Fabra, i un altra Ximo Torres. Tots dos del PP.
Es pot fer demagògia acusant a algú de fer demagògia? Crec que sí, vegem-ho.
Alberto Fabra, que encara no és candidat a l'alcaldia de Castelló i que encara és Alcalde, em va acusar de fer demagògia perquè vaig proposar estalviar un milió d'euros anuals en lloguers de dependències municipals. Si no ho recorden resumiré. Paguem més d'un milió anual per diferents oficines, que algun dia han de concentrar-se al nou Ajuntament. Eixe edifici tardarà anys i panys en fer-se. Mentre, l'Ajuntament té dret d'uns d'una part de l'edifici de l'antiga audiència, a la Plaça Borrull; un edifici d'oficines buit que es deteriora. Vaig proposar que es traslladen allí les oficines municipals disperses, perquè encara que ens haguérem de gastar un exagerat milió d'euros en l'adequació, ens en estalviaríem quatre en els propers quatre anys. La diferència són tres milions d'estalvi, que ens permetran, per exemple començar les obres del nou ajuntament, i donarà, sobretot, una miqueta d'aire a l'asfixiada economia municipal. Vostés veuen en la proposta fal·làcies, arguments invàlids, apel·lació a emocions...? Jo honestament només veig una proposta possible i vàlida. I com jo, molta gent i no poques associacions que ens han felicitat per la proposta.
Ximo Torres m'ha acusat de fer demagògia per dir que els mocadors verds de Magdalena que l'Ajuntament regala als nostres visitants estan fets a Itàlia (fet provat i que no nega), i que això perjudica la nostra indústria. Diu Torres que ho han comprat a un comerç local, i que “desde el Consistorio no nos metemos en si ese comercio adquiere las telas -siguiendo un criterio comercial, empresarial y económico- para confeccionar los pañuelos en Italia, en Singapur, en Francia o en La
India”. Bé està.
Javier Moliner, Marta Gallen, Vicent Sales i alguns populars més, en sessió plenària, declaracions públiques o articles d'opinió, han posat a parir al Govern Central perquè han usat ceràmica italiana en un edifici nou a Castelló. Obvien, però, que el Govern va contractar l'obra amb una empresa local, que paga impostos ací i crea llocs de treball ací (com el comerç on ells compren els mocadors), i a la que supose que se li haurà de respectar el dret a “siguiendo un criterio comercial, empresarial y económico” comprar el material “en Italia, en Singapur, en Francia o en La India”. Dic jo, vaja!
En el primer cas vaig presentar una proposició que implica que abans del debat tindrem un informe tècnic, un legal i un econòmic per saber si la nostra proposta és viable. Si hagués volgut fer demagògia hagués presentat una moció, el PP hagués votat que no, i jo els hagués acusat alegrement de malgastadors.
Respecte al segon tema, és obvi que si el que jo he dit dels mocadors és demagògic, és una demagògia mimètica de la que fa el PP en el tema de la ceràmica.
Però ells ens acusen de demagògics. El més interessant és que el PP ens ha contestat més vegades en el darrer mes que en tot l'any passat. La darrera volta amb roda de premsa urgent i tot. Contesten, deu ser que els preocupem. No serà que estem creixent a les enquestes? A vore si al final no els hi ixen els números...

17 de febrer, 2011

"CASUCO, EL LLORO I UN PIRATA" -Mediterráno - 17.02.11
























I en això, va arribar Casuco i el Castelló va començar a funcionar. I el cas és que estos jugadors que ara il·lusionen són els mateixos que fa un grapat mal comptat de setmanes desesperaven a l’afició. Què ha passat? Realment és suficient amb canviar l’entrenador? Què els hi diu al vestuari? Com els motiva? Tantes diferències hi ha en la forma d’entrenar? A mi no em pregunten com poden passar estes coses, perquè em costa d’entendre, però com diria el clàssic, “el fútbol es así”. I tot i no saber explicar-ho, bé que me n’alegre de vore com el Castelló lluita diumenge a diumenge per esgarrapar llocs en la taula de classificació, i acostar l’esperança albinegra a la desitjada promoció.
També és així a la política? Un equip que va perdent i no il·lusiona passa a il·lusionar i guanyar eleccions només amb canviar el cap de llista? No n’estic segur. Com tampoc no estic segur del contrari. És cert que en la política municipal es vota a les persones. Que és una manera de dir que el coneixement personal dels candidats té un cert pes en la decisió final. Però no absolut. Vull dir que si un partit que té una sòlida majoria canvia de candidat, i el pròxim no és tan valorat, poden perdre un xicotet marge de vots, però segueix pesant la marca de partit i la seua posició al mercat electoral. Això li passà a Alberto Fabra, que va perdre un regidor respecte als resultats de Gimeno.
Esta teoria a mig formular val especialment per als que perden. Un partit pot portar anys i anys perdent eleccions, i pot anar canviant de candidat cada quatre o huit anys, però si no canvia de res més el fracàs perdurarà. Com deia aquell, ja pots canviar de pirata, que si el lloro que s’arrapa al muscle és el mateix i repeteix la mateixa cançoneta, el pirata seguirà desentonant i guiant el mar cap aigües tèrboles. Perquè al final la política és una cosa col·lectiva, és el discurs (o la falta d'ell), són les idees (o el desert programàtic). Les persones juguen un paper important, però no determinant. I sovint, no són les idees les que perden, si no el ús que se'n fa d'elles. Qui no sap governar acaba perdent, qui no sap fer oposició, mai no guanya.

14 de febrer, 2011

"PREMIS POLITICS" - COPE Castelló - 14.02.11


Sec a escriure poques hores abans de que al Teatre Real de Madrid es celebre el vinté aniversari dels Premis Goya. Els premis que atorga anualment l’Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques casolanes, en una còpia mimètica i segurament útil de la cerimònia americana dels Oscar.
Es tracta de posar en relleu tot allò de bo que la indústria cinematogràfica ha fet al llarg de l’any, i premiar-se els uns als altres en les diferents categories de millors actors i actrius principals, de repartiment, novells, millor pel·lícula, banda sonora, efectes especials, maquillatge, direcció...
Pense que tindria la seua gràcia que una hipotètica Acadèmia de les (males) Arts Polítiques atorgués enguany els seus premis, coincidint que és any electoral. I se m’acut imaginar-ne les nominacions.
Hi ha alguns premis que tenen un clar favorit. Per exemple el Premi al millor vestuari, on Francisco Camps té tots els números (rojos) per guanyar. O el premi al millor “cameo”, que es dóna per segur recaurà en Elvira Fayos, per la seua breu aparició en la pel·lícula “GMS”.
La millor banda sonora serà sens dubte per les societats musicals valencianes, que no han deixat de posar música a les nostres festes i actes commemoratius, malgrat que el Consell tarde mesos i mesos en pagar les subvencions injustament retallades.
En la categoria de millor actor revelació la cosa està més disputada, hi ha un empat tècnic en les travesses entre Vicent Sales per “Trepa” i Mario Edo per “El follonero. The movi”. Per la seua banda, Juan Maria Calles és el màxim favorit per la categoria de curt metratge.
En la categoria de millor actriu, apareix amb força Amparo Marco, pel remake del clàssic “Durmiendo con el enemigo”. Tot i que tindrà forta competència en l’actuació de Beatriz Gascó a “La teniente O’Neil” i Carmen Albert en “Desaparecida”.
El premi al millor actor principal, serà un dels més disputats. La interpretació de Francesc Colomer en “La Sexta sentido” ha agradat molt als fans del intèrpret que es va donar a conèixer pel seu paper d’Actor Secundari Bob. Però també sona amb força Javier Moliner que després d’una interessant carrera com actor de repartiment (“Mestrets”, “Taxidèrmia”, “La grande bouffe”, etc) assumeix el seu primer protagonista en “L’adjunt”, de “Peramunt Comdy”.
Mentre que al BLOC sembla que se li reserva el premi extraordinari a la producció en versió original subtitulada. El millor maquillatge serà ex aequo per a JJ Pérez Macián i Pepe Masip, per la seua habilitat en maquillar els pressupostos municipals.
On sembla que la cosa està més que clara és en la categoria del millor guió original. El fiscal ho té tot a favor per alçar el màxim guardó per la trama de “Prescription”, pel·lícula protagonitzada per Carlos Fabra, dels Fabra de tota la vida; qui rebrà a més a més el Premi honorífic de l’Acadèmia per la seua llarga trajectòria.

12 de febrer, 2011

"QUE QUÈ TENIM?" - Levante-EMV- 12.02.11




















No sé si l'han vist, però fa uns dies es va estrenar un anunci publicitari d'una marca de cervesa que patrocina al Barça. La línia argumental és la pregunta “què tenim?” i la resposta és tot un seguit de coses de les que la societat catalana pot sentir-se, i hauria de sentir-se profundament orgullosa.
És un anunci en positiu, sense criticar ningú, però posant en valor tot allò de bo que tenen. Paisatges, literatura, gastronomia, música, clima, la geografia, l'esport, l'arquitectura, tradicions de la cultura popular... L'anunci acaba amb una frase “coses nostres, coses bones que tenim aquí”. Em sembla d'una potència enorme, de fet, reforça valors de pertinença, d'orgull, d'il·lusió, d'optimisme... Molts d'ells oblidats en estos temps convulsos que vivim. La crisi econòmica ha arrossegat la societat a una mena de depressió col·lectiva, que unida a la vocació de criticar tot el que fan els altres, i fins i tot allò que tenim, deixa la societat sense esma per viure. Acotxant les orelles sota un cel gris plumbi que sempre embolcallar-nos a la fosca. Trist.
Ara, a un grapat de setmanes mal comptades de les eleccions, qui més qui menys ens temem que ens durà una campanya electoral tensa, dura, desagradable, ofenedora, a la contra i buida d'idees positives, un anunci com este es revela potent. Potentíssim. Com una llum d'esperança.
Jo tinc clar que este anunci sintonitza perfectament amb la manera de fer del BLOC. Ple d'esperança, de positivisme, de satisfacció per allò que tenim. Què tenim? Que què tenim? Tenim moltes coses.
Tenim una ciutat fantàstica, agombolada per un clima privilegiat, que ens hauria de permetre estar en els mapes del turisme internacional. Tenim una orografia que de la mà del bon temps ens permet circular amb bicicleta amunt i avall deixant el cotxe per als viatges llargs. Tenim una Universitat on s'està formant la generació de joves més preparada acadèmicament de la història. Tenim la situació geogràfica adequada per convertir-nos en melic del Corredor Mediterrani de Mercaderies, que ens ha de permetre enviar a la resta d'Europa els nostres productes agrícoles i industrials. Agrícoles, sí, perquè haurem de reviscolar el nostre camp abandonat per l'excessiva pressió urbanística. I industrial, i tant que sí. Perquè el clúster de la ceràmica té un dels seus vèrtex PortCastelló. Tenim una oferta sobre la taula per desenvolupar Parc Castelló. I tenim festes internacionals, tenim cultura, tenim una llengua pròpia que s'expressa en la literatura, en la música, en el teatre. Tenim jardins i tenim parcs. Tenim dansa i òpera de tant en tant. Tenim transport públic i sanitat. Tenim concerts, i encara queden alguns cinemes. Tenim una ciutat de la justícia i un munt d'edificis públics buits que hem de posar en valor. Tenim bons professionals de la medicina, la fusteria, l'arquitectura, l'ensenyament, l'enginyeria... Tenim gent que neteja el que nosaltres embrutem, i policia que vigila el compliment de la llei. Tenim un comerç potent que sap sobreviure a la crisi, tot i no tindre sempre l'ajuda que merita. Tenim la força de la voluntat, tenim emprenedors i treballadors. Tenim recerca i tenim capacitat d'innovació. Ho he vist esta mateixa setmana a CEVISAMA, on les nostres empreses aposten per la qualitat com valor afegit front a la competència del preu baix que ve de fora. Nanotecnologia amb patent pròpia en paviment ceràmic que estalvia fins al 16% del consum elèctric en climatització, o revestiment que és capaç d'absorbir contaminació millorant la nostra qualitat de vida. Ho fa Ceracasa (i ho dic per orgull de castellonenc, no em paguen per fer publicitat ni tinc cap relació amb l'empresa), i altres firmes aporten altres novetats que ens fan entrar amb força al segle XXI, i creure en el nostre futur col·lectiu.
Ens falten coses, sí, moltes coses. El TRAM acabat, que l'AVE passe per Castelló, la ronda de circumval·lació, la reforma de la Plaça Major i Santa Clara, espais esportius al Grau, cosir alguns barris amb la ciutat, l'ambulatori del Raval Universitari, els accessos ferroviaris al Port, la facultat de medicina, un servei de rodalia cap al nord, mestres en algunes escoles i instituts, que el CD Castelló puge de categoria, un clavegueram decent al Grau, canviar d'idea amb això de la Ciutat de les Llengües, resoldre justament el conflicte urbanístic de Mestrets i de la Marjaleria. I ens falten molts llocs de treball. Molts, molts llocs de treball.
Però tot això també ho podrem posar dintre del “tenim”, quan tinguem un govern de progrés, capaç de plantar-li cara a la Generalitat amb la mateixa contundència que alGovern Central. I plantar cara no vol dir fer declaracions, aprovar documents, reunir-se amb altres damnificats, fer proclames i ploriquejar. No. Plantar cara vol dir aconseguir
per a Castelló les inversions que Castelló mereix. I necessita. Plantar cara vol dir que pese més la fidelitat a la ciutat que a les sigles del partit, i per tant aplaudir allò de bo que ens vinga, sense mirar d'on ve; i reclamar amb veu potent i nítida, tot allò que sent de justícia ara ni tenim ni reclamem.
Tenim molt i hem de tindre més. Perquè el que tenim, el que de veritat tenim, són 180.000 persones que viuen a la ciutat i tenen dret a un futur millor.

10 de febrer, 2011

"DONAR EXPLICACIONS" - Mediterráneo -10.02.11


Hi ha polítics que es queixen que a la gent no li interessa la política, que no es preocupen per la governança de la ciutat, que no s’impliquen. Alguns polítics creuen que la gent no s’interroga sobre el que fem. Són els polítics que mai no han preguntat a la gent què volen que fem amb el seu vot.
Si alguna cosa he aprés estos anys a la política, és justament el contrari. Que la gent té preguntes per fer-nos, i que agraeix les explicacions, la informació, que retem comptes. Al cap i a la fi, no hauríem d’oblidar que ens paguen el jornal.
Els sopars de (Re)programa Castelló estan sent paradigmàtics en este sentit. La gent acudeix amb ganes de preguntar, però també d’opinar. I al BLOC li ha està sent molt útil, i a mi com candidat a l’alcaldia encara més. No puc concebre la política sense el retorn de la informació. Vull dir que no li trobe sentit a la política del discurs a canvi d'un aplaudiment amable o una indiferència militant. Sóc partidari de la política de comunicació. I això vol dir anar i vindre, que hi haja un retorn a les propostes, que la gent conteste al que diem o, millor encara, que participe de la redacció del nostre discurs. És que els representem a ells! Sembla que hi ha qui ho oblida.
Dimarts, vam celebrar un acte públic (aprofite per agrair als particular i a les associacions que van vindre) on explicàvem els pressupostos municipals. Ja fa tres anys que el fem. I a la gent li interessa. Subratllàvem les contradiccions dels pressupostos, i les nostres propostes per millorar-lo. Altres prefereixen explicar la seua batalla personal contra el “lado oscuro”, i els que manen prefereixen no explicar res, no siga cas que la gent s'adone que ens governa un equip desfondat, amb mala traça i sense idees.
Alguna gent pregunta: Per què ho fa el BLOC i no l’Ajuntament? I jo no sé que dir, possiblement perquè qui hui governa la ciutat no entén la política com l’entenem nosaltres. Este acte és un exercici de responsabilitat, de transparència, de proximitat. Tres característiques que crec que ens acompanyen en la nostra forma de fer oposició, i que continuaran en el nostre ADN polític quan assumim responsabilitats de govern.

07 de febrer, 2011

"URGÈNCIES DE CAP DE SETMANA" - COPE Castelló - 08.02.11


No sempre que dos homes queden a prendre un café acaben parlant de futbol, ni de política, ni tan sols de dones. De vegades parlem dels nostres fills, de la seua educació, de com ens fan de feliços, o de com resulta d’alarmant un termòmetre marcant 39’5. El fill del meu amic va tindre un d’eixos episodis de febre la nit del divendres passat. Dissabte de matí, conscients que amb els remeis habituals no aconseguien rebaixar la temperatura, van anar a urgències.
El dissabte, a mig matí, per les urgències pediàtriques de la Casa Gran, a l’Hort dels Corders, havien passat 30 infants malalts. 30 semblen molts. No és tracta d’un grip especialment agressiva amb els més menuts, no es tracta d’una pandèmia, no és tracta d’una mala ratxa... No és que ara els pares s’alarmen més, o que les malalties ataquen especialment en cap de setmana. No.
El problema és que cada colp més, li ho explicava el metge al meu amic, els pares i les mares, aguanten com poden la setmana amb els fills malalts i van el dissabte a urgències. Per què? Doncs perquè cada colp hi ha més gent que no gosa demanar permís al treball per dur als fills al metge. Hi ha por. Els llocs de treball són cada colp més precaris, cada colp hi ha més gent a la porta esperant que algú siga acomiadat.

És terrible. La fragilitat del sistema laboral, no només causa una pressió inacceptable en els treballadors (que a la llarga provoca estrés i accidents laborals), sinó que té conseqüències en l’organització familiar, i fins i tot, ha ho hem vist, en la salut dels nostres fills. Hi ha més conseqüències, clar, la saturació dels serveis d’urgències en cap de setmana, que no compensa econòmicament (les guàrdies en cap de setmana es paguen més cares als metges) el ritme més distés dels dies laborables.
I és que de vegades, trobe que no som del tot conscients de les conseqüències afegides, que la situació econòmica genera. És obvi que hui en dia ningú no està del tot segur al seu lloc de treball, i que l’excés d’oferta de mà d’obra precaritza les plantilles, però segurament no havíem pensat, confesse que jo no, en conseqüències com esta.
Alguna cosa estem fent malament. Alguna cosa estem fent molt malament si per por a demanar permís al treball per dur al nostre fill al metge, els nostres fills han d’aguantar dos dies febrosos abans que no el veja un especialista. Alguna cosa falla, i no en la legislació laboral, que òbviament contempla els permisos, sinó en l’aplicació d’eixa legislació, que permet abusos i alberga pors. On està la conciliació familiar, que té una llei pròpia que la regula? On estan els inspectors de treball que haurien de vetllar per tal que estes coses no passen? Potser també fan les hores en dissabte, quan la majoria de les empreses estan tancades.
Per cert el fill del meu amic està ja bé. Gràcies per preguntar.

05 de febrer, 2011

"DEUTSCHLAND ÜBER ALLES" - Levante-EMV- 05.02.11


Esta setmana ha visitat l’Espanya perplexa Angela Merkel, la Cancellera Alemanya. La senyora Merkel representa un país amb una inqüestionable capacitat de redreçar la seua economia després de fets històrics que han capgirat el seu status quo. Ho va fer després de perdre la primera gran guerra. I això que al gener de 1921 va estar condemnada a pagar als guanyadors la quantitat de 226 bilions de marcs.
Però com la història es repeteix sempre, durant la Segona Guerra Mundial es va destruir bona part de la infraestructura del país. Amb els esforços de reconstrucció que van seguir a la fi de la guerra, es recuperà la indústria i amb això l'economia del país es van desenvolupar ràpidament, donant lloc al fenomen històric conegut com "miracle alemany". Menys d’una dècada més tard, Alemanya tornava a ser la primera potència d’Europa. Continua sent-ho.
I cal recordar que després d’esta segona guerra li va tornar a tocar pagar en concepte de reparació als guanyadors de la guerra mundial. Quantitats que van ser exigides amb urgència, per permetre a la República Federal Alemanya absorbir a l’antiga RDA els anys 80. Un llast econòmic i democràtic. L’RDA portava 30 anys de retard en infraestructures i dotacions, respecte a la seua germana federal. Agela Merkel ho sap bé, es crià a la República Democràtica.
Alemanya ha estat de sempre motor d’Europa. I ara ho torna a ser després d’una crisi que ha superat amb habilitat i esforç.
Jo no crec en els miracles. Menys encara que un país siga capaç de fer un miracle cada colp que la història li dibuixa un entrebanc. És, òbviament, un altra cosa. I vull recordar que Alemanya és un dels països més descentralitzats d’Europa. Ja voldria jo per al País Valencià algunes de les competències que tenen els länders alemanys. Els “mini estats” que diria el vigorèxic Aznar.
Doncs bé, el cas és que la Senyora Merkel ens ha visitat i ha explicat la formula de la seua sorprenent capacitat de regeneració econòmica, amb una frase lapidària d’una simplicitat que la fa semblar genial: “no gastem més del que guanyem”! Au, lliçó d’economia primària!
La reacció de la caverna mediàtica, i de bona part de la classe política, no ha estat la d’escoltar atentament allò que puga dir qui representa el país econòmicament més exitós del nostre entorn. No, ha fet aflorar una mena de patrioterisme d’espardenyes d’anar per casa, i alguns s’han sentit ofesos. “Ens envien una tutora teutona” semblaven pensar. Sí que és cert que la Cancellera eclipsa al President de Torn de la UE (confirmen amb Viquipèdia, però jo diria que és el magiar Viktor Orbán), però una cosa és el poder formal i l’altre el poder que emana de l’autoritat moral i en este cas, de gestió. També hi ha els curts de mires, que ho consideren poc més que un muntatge de Zapatero. A estos els molesta infinitament que haja dit que les mesures van claríssimament en la bona direcció.
Jo estic content de la seua visita, però no m’importa tant el que puga dir, sinó el que es pot endur. I és una part de la generació de joves més preparada de la nostra història. La generació de coneixement, el feedback, el retorn social, d’una educació que hem donat a la nostra joventut. I no em preocupa gens ni mica què alguns vulguen marxar, m’exaspera que hagen de fer-ho perquè ací som incapaços d’oferir-los-hi ni present ni futur.

03 de febrer, 2011

FAL·LÀCIA AD HOMINEM


De totes les fal·làcies, la que deixa en pitjor lloc a qui l’emet, és sense dubte l’ad hominem, consistent en replicar a una afirmació o a un argument referint-se a la persona que l'ha formulat en lloc de referir-se a la propi argument o afirmació. I dic que és la pitjor perquè evidencia no només la moral de qui ho fa, sinó també la seua falta d’arguments intel·ligents per refutar les idees exposades.

Aquesta setmana, a un diari digital me n’han dedicat una. Qui hi ha darrera és un personatge ben conegut per les seues vinculacions ideològiques, pels seus problemes laborals i les seues visites als jutjats arrossegat per la seua lleugeresa a l’hora d’escriure. Però només dient això, i sense relatar amb detall el seu currículum, ja estic en perill de contestar la seua fal·làcia ad hominem, amb igual manca d’estil. No ho faré.

Argumentaré amb una imatge crec que el suficientment nítida per poder llegir que es tracta d'un títol propi de Segon Cicle, expedit per la Universitat d'Alcalá de Henares. Afegiré que en una cosa té raó, al títol no hi figura en lloc el mot “llicenciat”. Però és ben sabut (sembla que no per tothom) que el segon cicle universitari, t’acredita com llicenciat/ada, arquitecte o enginyer/a. Tractant-se d’estudis jurídico-econòmics, sembla que la tradició aconsella parlar de llicenciatura. No s’entendria un títol d’Arquitecte o Enginyer en Relacions Industrials...però si li agrada més.

En tot cas, si això és tot el que ha de criticar de la meva feina, ja em quede més tranquil. Espere que vosaltres també



02 de febrer, 2011

"LLOGUERS I EDIFICIS BUITS" - Mediterráneo -02.02.11


Mostra un mapa més granL’Ajuntament de Castelló paga anualment prop d’un milió i mig d’euros en lloguers per diferents locals disseminats per la ciutat. Un dineral que dóna per a plantejar-se dues grans preguntes: És normal tindre repartits locals per tota la ciutat? I la segona: hem de comprar o llogar?
És evident que els locals de les associacions de veïns han d’estar al seu barri, com hi han d’estar les d’associacions de gent gran o les tinences d’alcaldia. El que ja és més discutible és que Serveis Socials estiguen a un carrer, Comerç i Sanitat a un altre, Planejament i Gestió Urbanística a un tercer... i seguim... AMICS, SIO, Patrimoni. Quan els tres grups ens vam posar d’acord en la necessitat de fer un nou edifici municipal donàvem resposta a les dues preguntes. Centralitzar les dependències facilita les gestions a la ciutadania, i la propietat resulta a la llarga més còmoda i econòmica que pagar lloguers.
El que passa és que tardarem en tindre eixe edifici, perquè no tenim diners. I no en tenim perquè la situació econòmica general és duríssima; perquè el govern central i el valencià maltracten Castelló d’una forma tan continuada com injustificada; i finalment perquè l’equip de govern gestiona l’economia de manera manifestament millorable.
Però es dóna la circumstància que fruit d’una complexa negociació amb el govern central, l’antic edifici de l’Audiència Provincial ha estat cedit al 50% a l’Ajuntament i la Universitat. I ací és on entra el BLOC. Hem proposat que els serveis jurídics i econòmics estudien el cost del trasllat a l’audiència dels diferents serveis municipals esmentats més amunt. Per molts diners que puga costar l’adequació de l’espai, fins i tot si costés un milió d’euros, en els següents tres anys n'estalviaríem tres. Tres milions d’euros que ara paguem en lloguers, i que ixen, centimet a centimet, dels seus impostos. Paga la pena, no troben?
Quan sec a escriure este article, encara no sé què contestarà el PP, però jo tinc clar que el sentit comú reclama que no cal seguir pagant lloguers d'oficines quan tens un edifici d'oficines buit. El trobar la formula per que la necessitat i l'oportunitat encaixen és el que es demana de la política.