22 de gener, 2011

"BOCATA DE CALAMARES" - Levante-EMV- 22.01.11



La Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, més coneguda com LOAPA per les seues sigles castellanes, va ser una llei aprovada per les Corts Espanyoles el 30 juny 1982 mercè un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD. Tot i que el President Calvo Sotelo es va escarrassar a dir que la idea era anterior, al text legal sempre se li ha pressuposat una forta influència de l'intent de Colp d'Estat del 23-F. Siga com siga, resultà una cessió als colpistes intel·lectuals, alguns dels quals seien al Congrés i tenien acta de diputat, si hem de creure les informacions de l'època i els llibres posteriors. Confiem en Wikileaks.
El Govern Basc, la Generalitat de Catalunya, CiU i Partit Nacionalista Basc van contestar amb la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per considerar que els Estatuts, normes integrants del bloc de constitucionalitat, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d'agost de 1983 el Tribunal Constitucional va negar el caràcter orgànic i harmonitzador de la llei, declarant inconstitucional 14 dels 38 articles de la Ley. Amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei 12/1983, de 14 d'octubre, del procés autonòmic, desproveïda de caràcter harmonitzador ni orgànic.
Han passat quasi trenta anys, i PSOE i PP semblen haver oblidat aquella sentència. Tornen a plantejar una harmonització de competències, fins i tot una retallada, en favor del govern central, de les competències transferides. Òbviament el Govern català ha recordat, que això és el fruit d'allò que s'anomenà “café para todos”, i que com diu un amic meu, ara sembla que PSOE i PP volen convertir en “tallat per a tots”. Des de Catalunya es recorda, i ja m'agradaria a mi que fes el mateix el govern valencià, que ací el problema és que el PSOE, amb la connivència dels que es deien centristes i la dreta, va desvirtuar allò que en matèria d'autonomia preveia la Constitució del 78. Per ocultar la realitat plurinacional de l'Estat, van reconvertir el dret històric d'alguns en una descentralització administrativa, arribant fins i tot a l'absurd de crear una autonomia per a Madrid. Com deia un destacat polític català, mentre alguns cridaven “libertad y amnistia”, d'altres cridàvem “llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”. No era casual. En alguns llocs l'autonomia política era un anhel, en altres va ser com si a Belen Esteban li regalen un llibre. Un cosa que mai no ha desitjat, que no sap com funciona, i que acabarà gastant per calçar una taula coixa o ves a saber per a què. Quan et regalen alguna cosa que no volies, ni li dones valor, ni la gastes com toca.
Potser també paga la pena de recordar que es va vulnerar greument el procés autonòmic, tot permetent a Andalusia accedir a la condició d'autonomia històrica, malgrat que Almeria havia votat que no en referèndum, mentre que van relegar al País Valencià a la via lenta, obviant que més municipis dels que la llei exigia havien votat favorablement al reconeixement de la seua condició històrica emanant del Regne de València. Van defecar directament en l'article 142 de la Constitució.
Així van escriure la història. I tot aquell despropòsit en l'arquitectura de l'estat constitucional i les seues competències, porta hui als autors materials a voler-ne somoure la cimentació. Ells, PSOE i PP, ara reclamen la contenció de la despesa pública de les autonomies oblidant que governen a totes. A totes tret de Catalunya i només des de fa un mes. Seria més pràctic que tragueren de les llistes electorals tots els seus dirigents “regionals” que malgasten els diners públics. Camps sense anar més lluny.
Perquè el dèficit autonòmic té dos orígens. Els mals governants (el cas valencià seria paradigmàtic) i un problema estructural. La major part del dèficit autonòmic és dèficit transferit. L'estat transfereix educació i sanitat, per exemple, amb tot
el seu dèficit econòmic darrera. Transfereix les competències però no els mitjans econòmics.
Fem-ho al revés. Un concert econòmic, i aleshores no tindrem dèficit, el tindran uns altres.
Perquè no ens enganyem, el “bocata de calamares” de Madrid, és una metàfora d'Espanya. Ells posen el pa, els calamars els posem nosaltres.