30 de juny, 2010

"FANTASMES, QUE SOU UNS FANTASMES" - Mediterráneo - 01.07.10


Imaginen per un moment que vostés decideixen fer una obra a la vila... Bé, tornem a començar, imaginen vostés que tenen un vila i volen fer-hi una obra. Un envelat, posem per cas, per passar romànticament els capvespres d’estiu, a la fresca, quan el sol acaba la jornada de treball i la lluna comença a desemperesir-se a poc a poc.

Imaginen també que li ho encomanen a el cunyat de la seua cosina Chenoa Lidón, que és arquitecte. I posats a imaginar, imaginen finalment que aprofiten la nit de Sant Joan, que sempre fan revetlla a la vila imaginada, per anunciar a tort i dret que l’estiu següent, en eixa parcel•leta que hi ha al costat de la nostra, alçarà el cap orgullós el nou envelat. Tothom brinda.

Els he de confessar, que alguns dels convidats, tot i brindar amablement, no ho veuen clar. Uns, perquè creuen que no cal, que tenen aquella terrasseta tan mona que gasten poc i que podria fer un bon paper; d’altres perquè creuen que el propietari actual de la parcel•la no la voldrà vendre per eixe preu que vostés alegrement han fixat...

Imaginen, ja sé que l’article és meu i els hi estic demanant molt, però és estiu, fa calor... Va, imaginen que un any més tard, quan Sant Joan torna amb el sortilegi del foc, es torna a reunir tota la família a la seua vila. I quan algú els pregunta com és que les obres ni tan sols han començat, vostés contesten que el veí es nega a vendre el terreny per eixe preu, que l’arquitecte ha canviat de plànol tres vegades, que a sobre vostés han perdut el treball i el sou, i que el preu que havia donat el contractista s’ha multiplicat per 3. Així que ni se sap on anirà l’envelat, ni com serà, ni quan costarà, ni quan el faran.

Com se’ls pot acudir anunciar una obra sense tenir els terrenys, ni un pressupost tancat, ni plànols, ni diners per pagar? El més probable és que els seus amics consideren que vostés són una miqueta fantasmes, i un molt irresponsables.

I ara canvien l’envelat per Centre de Convencions, al cunyat de Chenoa Lidón per Calatrava i a vostés mateixos pel Conseller Gerardo Camps. I si no tenen por a la querella, van i li diuen fantasmes i irresponsables a ell, a Alberto Fabra i a Francisco Camps.


28 de juny, 2010

"CASTELLDEFELS I LA IRRESPONSABILITAT"



Compartisc sincerament el dolor dels familiars de les víctimes, compartisc l’esglai i l’angúnia inoblidable dels qui ho van presenciar, compartisc la pena de les famílies llunyanes que han hagut d’esperar dies per convertir el seu dolor probable en dolor certesa, compartisc les nits d’insomni del conductor del tren. Lamente profundament el que ha passat, els morts, els ferits, el dolor, el dol, el sofriment, les llàgrimes.
Però ja no puc compartir res més. No compartisc els brots d’histèria, no compartisc la demagògia, no compartisc la inaudita recerca de culpables més enllà dels irresponsables que van creuar per on no tocava.
Escolte astorat algú que diu que calen tanques, reixes i cartells anunciadors. A vore si som una miqueta sensats, que és de bades! Tothom, absolutament tota persona adulta sap que per la via passen els trens. Que no s’han de creuar les vies. No calen més cartells i senyals dels que hi ha. Ni tan sols era un perillós pas a nivell, en el qual per cert, cal respectar els senyals i mirar a dreta i esquerra abans de creuar. No, per passar a l’altre costat van haver de saltar de l’andana a les vies, creuar-les incòmodament i tornar a enfilar-se andana amunt amb un desnivell de més d’un metre. Qualsevol persona adulta sap que per allà no es pot passar. Que a pocs metres hi haja un pas soterrani és un altra pista de que estan fent les coses malament. "Es que baixes del tren –deia un familiar- i si no coneixes l’estació no saps on està el pas", quin cinisme! Doncs pregunte, senyora, pregunte. O mire per on passa l’altra gent. En tot cas, el que sap és per on no ha de passar.
La culpa és de Fernando Alonso. Ho dic de veres, sense voler fer broma, que amb el dolor dels altres no hi ha dret a riure. Però Alonso és el paradigma d’una societat irresponsable, que sempre busca la culpa en els altres. Sempre troba responsabilitats en tothom, tret d’en la seua pròpia actitud. Alonso és un cretí social, que creu que el Sol gira al voltant del seu coll (raó, tot siga dit, que explicaria que darrerament els dies siguen tan llargs), i tenint-se pel melic de l’univers, és obvi que la culpa quan perd sempre és dels altres (clar, corren massa). Hem convertit en heroi i incomprensiblement en premi Príncep d’Asturies un irresponsable, algú incapaç de reconèixer errors, d’acceptar que ell mateix pot fer les coses millor.
I amb els familiars i ferits de Castelldefels, malauradament els morts ja no poden opinar, passa el mateix. La culpa de Renfe, de l’Ajuntament, de la seguretat privada, de la policia local, de protecció civil, del tren que va molt ràpid, d’una corba en la via, de les presses... Sempre la culpa és dels altres.
Buscar responsabilitats alienes per no assumir les pròpies irresponsabilitats és la formula del fracàs social. Alguns ja sabem per on creuar la via, i no necessitem ni volem un estat totpoderós, omnipresent, mega protector, que ens tanque en gàbies per defensar-nos de... en realitat, de res no serviria. És de nosaltres mateixos de qui necessitem defensar-nos. Si més no, alguns.

25 de juny, 2010

"LA BURKA I ALTRES VELS" - Levante-EMV - 26.06.10

En els darrers anys s’han introduït en el nostre llenguatge paraules com Hijab, Xador, Shaila, Nicab o Burka. Totes elles defineixen diferents tipus de vels i vestimentes femenines, pensades per ocultar més o menys el seu cos, el cabell, o qualsevol signe de feminitat. S’han incorporat més al llenguatge que al nostre panorama visual. Per sort, personalment mantinc que és una sort, a la majoria de les nostres ciutats no veiem burkes, com a molt alguns nijab o shaila, i només en una ocasió vaig vore un claustrofòbic nicab a la plaça de la Peixateria.
Ara hi ha una polèmica sobre si cal o no prohibir algunes d’estes vestimentes. No és una polèmica per discrepància entre dreta i esquerra. No ho és. No, perquè els ajuntaments que han aprovat la prohibició de la burka en espais públics estan presidits per partits de tota ideologia. Passa igual a la Unió Europea, on cada un dels nostres socis té una legislació diferent. És una polèmica d’oportunisme polític.
La setmana passada, un diari publicava un reportatge, protagonitzat per una ex diputada catalana del PP la qual, falta de notorietat, va voler fer-se visible, quina paradoxa, passejant en burka per Barcelona. La gent li feia el buit, ningú no gosava avançar-la per la vorera, ni seure al seu costat en un banquet del parc. Tothom marmolava de boca endins, però no feia comentaris en veu alta. Fins que es va creuar amb un transvestit, un altra paradoxa, qui li va amollar un contundent; "¡antigua!".
He sentit estos dies un munt d’arguments mediocres per posicionar-se en contra de la prohibició. Alguns diuen que es tracta d’una llibertat individual i una manifestació lícita de la seua religió. Totes dues coses són discutibles. La llibertat individual de la dona està clarament condicionada per un entorn, una cultura... I això que hem de respectar els trets culturals de la seua religió no qualla. Primer perquè per damunt de les creences individuals està l’imperi de la llei, i ací, fora de carnestoltes i poc més, no és permés passejar pel carrer amb la cara tapada, impedint la identificació. És una qüestió de seguretat, entre d’altres coses. Segon, des d’Ataturk, Turquia, amb un 99% de musulmans declarats, té prohibit l’ús del vel islàmic a tot el seu territori. En espais públics i privats. Així que per este camí, els defensors de la multiculturalitat asimètrica, hauran d’esforçar-se en buscar nous arguments.
Tampoc no trobe acceptable la teoria segons la qual no cal legislar, perquè és un problema menor, i que hi ha molt poques dones que gasten estes indumentàries. Li ho vaig sentir dir al Sr. Alonso, portaveu del PSOE. També és una teoria francament discutible. Desconec quanta gent es dedica a Espanya al tràfic de cadàvers humans, no sé si són més o menys que dones amb xador, però a ningú no se li ocorreria no haver legislat, perquè, total, són quatre gats. Aleshores què proposen, esperar que el problema siga més greu, per legislar?
No negue, un cert grau d’oportunisme als qui han llançat la proposta de prohibir-lo, però el cert és que per h o per b, el debat està obert, i el mínim que es pot esperar de partidaris i detractors, són arguments una miqueta més elaborats.

22 de juny, 2010

"D'INFRAESTRUCTURES I REIVINDICACIONS" - Levante-EMV - 19.06.10

La setmana passada, Alberto Fabra es va posar el vestit d’El Palleter i, així com aquell valencià de Paiporta, va declarar tot sol la guerra a Napoleó, ell va declarar la guerra a ZP i el seu govern.
Alberto Fabra no estava del tot sol, es va rodejar del més granat de l’empresariat local, i ho feu per declarar un motí cívic contra la possibilitat que els retalls anunciats pel Ministeri de Foment afecten a Castelló. Bé està.
La setmana vinent tindrà l’ocasió de votar favorablement la Declaració Institucional presentada pel BLOC, exigint que els retalls inversors no afecten al corredor mediterrani. Una declaració pactada pel BLOC amb el grup municipal de CiU a Tarragona, i que allà ha obtingut un suport unànim dels grups municipals.
Esta actitud bel·ligerant del Sr. Batle (la llei de règim local diu que hem de recuperar la terminologia foral valenciana) pel que fa a les infraestructures que depenen de l’Estat, ha molestat molt al PSOE. Moltíssim perquè, diuen, l’empresariat li fa el joc al PP, i no reclama les inversions que deu la Generalitat.
No deixa de tenir la seua lògica històrica que els conservadors reben el suport de l’empresariat, el que és realment nou és que els socialdemòcrates en lloc de rebre el recolzament dels sindicats es troben amb una vaga general. S’ho haurien de fer mirar.
Tinc el convenciment que el fet que la patronal reclame les infraestructures de transport (dependents del govern central) i no reclame les inversions que ha anunciat la Generalitat, ha de tenir una lògica econòmica. Si els empresaris cregueren que el Centre de Convencions de Calatrava, la VIU de Gehry, o la Ciutat de les Llengües de Gimeno Jr, foren realment una possibilitat de negoci, un imant per la inversió forana, o un pol d’atracció turística, no tinc cap dubte, no tinc cap mena de dubte que ho reclamarien.
Algú creu que amb la que està caient els empresaris s’estarien de reclamar una inversió que els hi permetés fer calaix, callarien només perquè ho demana el desprestigiat Camps? Jo no. Per tant jo crec que esta vilipendiada patronal ens està donant, no sé si voluntàriament, un argument de gran contundència per fer oposició al PP Valencià.
Mireu President Camps, l’AVE, el Corredor Mediterrani, la N-340, la rodalia ferroviària, els accessos al Port i fins i tot l’aeroport, són infraestructures absolutament necessàries i injustament retardades, per al creixement econòmic de les nostres comarques. Indispensables, fixeu-vos, President, com els emprenedors locals les reclamen amb força. En canvi, totes les favades que se li acudeixen al seu paralitzat govern no calen en l’empresariat local. Ningú no considera urgent un Centre de Convencions mentre tenim a mig inventar el turisme de congressos, i a mig explotar el seu Palau. Ningú no considera urgent la VIU, mentre seguim sense poder ofertar Ciències de la Salut a la Universitat Jaume I. Ningú no considera ni urgent, ni útil, l’engendre de la Ciutat de les Llengües. I el PSOE reclamant-les!

21 de juny, 2010

"MONARQUIES" - COPE Castelló- 21.06.10


Llegeixo en els apunts de dret administratiu que l’administració té la potestat de dirigir l’acció de particulars cap a fins d’interés general. I que d’entre les diferents tècniques, n’hi ha una que ha caigut en desús, que és la que es basaria en els mitjans honorífics. És a dir, consistia en atorgar títols nobiliaris a determinades persones. L’associació de determinats títols amb el món dels afers, no feia més que obrir portes.
En realitat tampoc no fa tant ni tant de temps que ha desaparegut eixe costum cortesà. Ara mateix està en litigi per bacant fruit de la mort de l’antiga Comtessa, el Comtat de Fenosa (Fuerzas Eléctricas del Noroeste Sociedad Anónima). I és que això de la noblesa i la reialesa ja no és el que era. De fet, l’almanac Gotha ja va deixar de publicar-se el 1944, i això que es publicava ininterrompudament des de 1764. Durant els quasi dos segles de vida editorial de l’almanac, se’l va reconèixer com l’autèntic vademècum de les cases reials. En tots estos anys, mai no es va equivocar, mai no es va prestar a complaences, en cap moment de la seua història va tindre una sola màcula en la seua reputació d’integritat.
Els excomunicats del Gotha no tenien salvació. Si a conseqüència d’algun matrimoni inconvenient, l’almanac els expulsava, quedaven senyalats pel dit de la infàmia. De la mateixa manera, el dit flamíger del Gotha sempre estava allà per tirar per terra les injustes pretensions de noblesa.
Tot això m’ha vingut al cap en vore a les notícies, les imatges de la boda reial sueca. La Princesa Victòria no s’ha casat amb un noble, s’ha casat amb un xaval que li havia treballat prèviament el cos. De dalt a baix i de baix a dalt. Vull dir que era el seu entrenador personal. Es diu Daniel Westling, i passarà de ser un autònom a viure com un Rei. I no ha calgut ni fer-se el suec, ja ho era.
Res extraordinari. En la rabera de cadells de les monarquies europees, això ja passa. Felip el Borbó, s’ha casat amb una periodista, la infanta Cristina amb un jugador del Barça i l’única que va fer un boda amb una parella de casa bona, va ser la infanta Elena i ja estan divorciats, perquè, deien, ell es passava de la ratlla.
A Lady Di, que va ser Princesa del Poble abans que Belen Esteban, tampoc no li funcionà, va dir que al revés del conter, ella havia besat un príncep i que acte seguit s’havia convertit en gripau. Els nobles, els prínceps, les princeses, ja no es casen entre ells, supose que perquè es coneixen massa bé, i també per fugir de la consanguinitat i l’endogàmia que tants problemes ha dut a les cases reials. L’autòpsia de Carles II recorda que va parèixer un cor molt menut "de la mida d’un gra de pebre, els pulmons rosegats, els budell putrefactes i gangrenosos, al ronyó tres grans càlculs, un sol testicle, negre com el carbó i el cap ple d’aigua". No m’estranya que intenten renovar la sang.
Tot plegat, bastant decadent això de les monarquies, no troben?

16 de juny, 2010

"BANCAIXA I LA CAMps" - Mediterráneo -17.06.10

Deixem-ho clar, no es tracta de que Caja Madrid integre Bancaixa, o que Cajastur es quede amb la CAM, ací es tracta de que Madrid s’ha berenat a CAMps. Es tracta que el sistema financer valencià ha mort a mans de la política, perquè tenim un President sense credibilitat, sense capacitat de maniobra, sense influència al seu partit, i disposat a acceptar qualsevol humiliació, qualsevol maltracte per al país, amb la sola condició que des del carrer de Gènova li permeten tornar a ser candidat.
No hi cap explicació tècnica ni econòmica perquè Caja Madrid (181.000 milions d’actius) integre altres caixes, i sobretot Bancaixa (111.000 milions d’actius). Segons una auditoria oficial de la pròpia Caja Madrid, esta caixa "presenta amb gran diferència la pitjor evolució de les principals entitats financeres espanyoles, les cinc de l’Ibex i les majors caixes per volums d’actius. No només presenta la pitjor evolució de les variables bàsiques de l’activitat –marge d’interessos, despeses d’administració...-, sinó que tenen la pitjor capacitat de generació de recursos, la pitjor rendibilitat, la major morositat, combinant morositat i generació de recursos, la que més temps tardarà en digerir la crisi actual".
Es tracta doncs, d’un operació política, fruit del pacte Zapatero-Rajoy, per la qual la CAM cau en l’àmbit d’una caixa controlada pel PSOE i Bancaixa en el d’una controlada pel PP. Tothom recorda el penós espectacle madrileny protagonitzat pel PP, que es saldà amb l’operació Rodrigo Rato. Esta operació de caire estrictament polític, obligarà a tancar oficines per redundants, i forçarà una reducció de personal, atès que l’objectiu és la reducció de costos de personal.
Vista amb ulls valencians, esta operació significa la desaparició del darrer instrument financer del país: ni caixes ni bancs estrictament valencians. El crèdit s’allunya de les famílies i les empreses valencianes en favor de Madrid.
President Camps, és vosté un traïdor, un insolvent polític, i un greu problema per al país. Algú al seu partit hauria de fer alguna cosa. I la patronal valenciana plantar cara, que ja està bé! Clar que necessitem infraestructures, però també instruments financers propis.

14 de juny, 2010

"ESTUDIAR" - COPE Castelló - 14.06.10



Una part gens menyspreable del meu treball com regidor consisteix a estudiar. Estudiar expedients tècnics o jurídics; estudiar propostes que ens fan ciutadans individuals o col·lectius organitzats per traslladar-les al ple; estudiar propostes d’altres grups polítics presents a l’ajuntament; estudiar la forma de convertir en realitat algunes de les idees del nostre programa, amb la dificultat d’estar a l’oposició... Estudiar doncs, viure entre paperassa, intentar comprendre, sintetitzar les idees i posicionar-me en clau ideològica. Tot, amb la sana vocació de participar en la construcció d’una societat més justa, d’una ciutat més acollidora, d’una nova economia, més compensada i sostenible.
Una part tampoc menyspreable del poc temps lliure que em deixen les tasques polítiques i la meua vida familiar, el dedique també a estudiar a la UJI. Estudiar i treballar. Res de nou, sempre ho he fet així. Treballe des dels 16 anys, i les altres dues carreres ja les vaig haver d’estudiar de nit i en hores lliures.
Ara és una miqueta diferent. Sóc més major, estudie més per aprendre que per aprovar. I he de confessar que des que els companys i companyes de classe van descobrir que sóc "polític", note una mena de pes afegit en la responsabilitat de traure bones notes. Em fa vergonya traure pitjors resultats que gent més jove, i a sobre, tem que puguen dir..."Nomdedéu, però si en tal o qual matèria va traure un 5 pelat! Eixe com ha de ser Alcalde si és un manta!". No ho sóc, trac bones notes, i això que m’ha tocat una classe molt competitiva, de gent preparada i estudiosa. Però anem fent. Sobrevivim en bona concòrdia, perquè he tingut la sort de caure en un grup on hi molt bon rotllo.
Este cap de setmana, entre sopars als barris, dinar de la festa de la Internacionalitat de la Magdalena i altres compromisos socials del meu càrrec, he trobat hores per estudiar. I m’he tancat a la biblioteca de la Universitat. Això si que és nou per mi. Les altres carreres les havia estudiat sempre a casa.
La biblioteca és un observatori privilegiat d’una part de la nostra joventut. Allà hi ha de tot. Des de les xicones que s’arreglen per anar a estudiar, i vénen amb uns talons dignes de millor causa; als que venen directe de la platja, espolsant sorra entre apunts i botelles d’aigua. Hi ha qui no alça el cap dels llibres en tres hores, i qui en una hora entra i ix sis vegades inventant excuses per a consum propi.
Però... serà que estic prop dels cinquanta, però veig amb cert paternalisme tota esta gentada de pèls llargs i curts, de moderns, poligoners, tatuats, pijos, friquis, empollons, i alguna Dama de Companya de Na Violant que he reconegut. I tinc com un rampell de responsabilitat.
Esta gent es tanca un dissabte i un diumenge a una biblioteca per estudiar. Perquè volen ser bons professionals, perquè estan escrivint el primer rengló del seu currículum, perquè volen una vida digna, un treball decent amb un sou raonable. Tenim la generació de joves més ben preparada que mai abans hem tingut, i no tenim dret a deixar-los-hi una situació pitjor que la que vàrem trobar.
Ara no parla l’estudiant, parla el polític, la persona amb responsabilitats en la cosa pública, que es compromet també públicament, amb tota esta gent, a treballar de valent per col·laborar en la millora de les condicions d’un mercat laboral que ara mateix els hi dóna l’esquena. I ells i elles, que ho saben, van a estudiar en diumenge. Mereixen un futur millor. No tenim dret a defraudar-los.

11 de juny, 2010

"PÈRICLES" - Levante EMV - 12.06.10


Amb tota certesa, Zapatero o algun conegut seu deu haver sentit parlar de Pèricles. Però encara que no fos així, no hi ha problema, jo els en faré cinc cèntims, fruit del meu accés a internet i la saviesa popular de la Viquipèdia. Pèricles va ser un home d'estat grec atenenc tan important que va donar nom a tot el segle V aC (segle de Pèricles).
Una de les primeres propostes de Pèricles fou posar el tresor públic a disposició dels que no tenien prou mitjans per assolir càrrecs públics; exactament el contrari del que ha fet Zapatero, que ha posat a disposició del tresor públic els sous dels càrrecs públic i els funcionaris.
Falt d’idees, només se li ha acudit fer allò més fàcil, retallar el sou d’aquelles persones que fa anys el tenen congelat, però contra els que pot actuar amb un simple decret. Amb independència de si són els culpables de la crisi, amb independència de si són o no els més ben pagats... Recorda aquell acudir d’un lleó que corria per la sabana darrere una expedició que fugia atemorida. El pobre coix anava quedant endarrerit, i quant ja sentia l’alè i les urpes del felí a fregar de cul cridava: "ves a per aquells, ves a per aquells que a mi em tens segur". Doncs el lleó és Zapatero i el coix un pobre funcionari.
Per justificar-se, el Govern Central i el seu Subdelegat en esta província líder en atur i figues albardaes, ens recorden que Angela Merkel i David Cameron als seus respectius països anuncien mesures similars. Però... és que Cameron i Merkel són conservadors, i a nosaltres ens havien dit que Zapatero era progressista!
Pèricles va deixar dit: "Si bé només uns poc són capaços de donar origen a una Política, tots nosaltres som capaços de jutjar-la". Una sola política, s’hi fixen?
El PSOE, en plena indigència ideològica, també sembla pensar que només hi ha una política. La conservadora. El PSOE ha deixat sense discurs al PP. Fan la mateixa política que fan els governs Alemanys i Britànic. Tant se val si les realitats són diferents. Ni els sous són similars, ni és similar el pes del sector públic en les economies internes, ni s’assemblen gaire les prestacions socials, ni les xifres d’aturats són homologables, ni res de res.
Aleshores, si el PSOE considera que siga quin siga el problema, l’única solució possible és la de la dreta europea, per a què serveix el PSOE?
No se n’adonen que amb este discurs d’abdicació ideològica, d’abandó de les idees pròpies, l’únic que fan és llençar el missatge de la seua futilitat? Per a què podríem voler un partit socialista si quan cal prendre decisions d’estructura econòmica per eixir d’una crisi provocada pel capitalisme, ens diuen que no hi ha més solucions que les que proposa la dreta?
L’únic avantatge d’esta renuncia a ser i estar que fa el PSOE, traint la seua més que centenària ideologia, és que deixa un espai lliure per aquells qui pensem que tot no ha de ser PP. Vorem si som capaços d’ocupar-lo.

09 de juny, 2010

"PALIMPSEST" - Mediterráneo- 10.06.10

Tinc per segur que el Vicealcalde Moliner és un home llegit, i done per cert que a nivell cognitiu està del tot desenvolupat. Per exemple, segur que ell sap que el Sherlock Holmes d’Arthur Conan Doyle, en cap de les 4 novel•les i 56 relats mai no va pronunciar la cèlebre frase: “Elementary, my dear Watson”.
Eixes coses passen. De tant de llegir-ho o de parlar-ne, acabem convençuts que el text diu el que ens agradaria que digués, o el que ens convé que diga. I això és el que li passa a Moliner quan diu que el projecte del TRAM pel Ribalta recull les llambordes de color roig. Com ho són al carrer Colom i com està previst que siguen a tota la via reservada. Oblida, jo diria que voluntàriament, el Sr. Moliner, que la Conselleria de Cultura, per acceptar l’agressió al Parc Ribalta, que no oblidem és un BIC, va imposar una sèrie de condicions, entre d’altres “los pavimentos [...] deberán realizarse con colores más discretos y acordes con el parque”.
Si hi pensen, voran que el Dr. House és una mena de
seqüela televisiva de Sherlock Holmes. Tots dos addictes a opiacis, tots dos amb una ment deductiva fora del comú, i tots dos, també, amb poques habilitats socials (i desenes de detalls que fan de la sèrie un homenatge a les novel•les). Doncs bé, jo crec que el Dr. House diagnosticaria al Sr. Moliner dues malalties. Primer com a daltonià, per la seua dificultat en distingir el roig d’un “color discret”. I segon, que pateix la síndrome del palimpsest. La síndrome no existeix, me l’he inventada jo, però el palimpsest sí. Es dóna este nom als documents antics reutilitzats. Quan antigament el suport era el pergamí, i donat que n’hi havia pocs, es reutilitzaven reescribint sobre textos antics, sovint mal esborrats. I això és el que li ha passat al pobre Moliner amb la documentació que fa referència al TRAM al seu pas pel Parc Ribalta.
Es veu que l’home, avesat com està a llegir entre línies, ha obviat els informes posteriors i només té ullets per al projecte original. Però això no va així, ací el que val és el darrer dels documents, i en el darrer, la Conselleria condiciona l’autorització. Palimpsest, han reescrit sobre allò escrit. “Elementary, my dear Moli”.

07 de juny, 2010

"LAS CARTAS NIGERIANAS" - COPE Castelló - 07.06.10

Estos dies ha saltat als mitjans de comunicació, una estafa de llarg abast que funciona ininterrompudament des dels anys 80, coneguda pel nom que dóna títol a esta columna, "Las cartas nigerianas". És una estafa globalitzada que afecta des de la Unió Europea fins Orient Mitjà, passant pels Estats Units d’Amèrica, Canada, o les antípodes australianes. Només a l’estat espanyol hi ha més de 20.000 denuncies. Jo mateix he estat objecte d’un parell d’intents en estos darrers anys, tot dos, via internet.
L’operativa és senzilla, via correu, electrònic o no, una organització que ha falsificat el paper timbrat de la loteria, i amb uns desaprensius que es fan passar per advocats es posen en contacte amb tu. Igual t’anuncien el premi d’un sorteig al que mai no has jugat, que et comuniquen que un afamat polític nigerià, del que mai no havies sentit parlar, ves a saber perquè, t’ha deixat tota la seua herència, després del seu luctuós traspàs. Això sí, abans de cobrar, has d’avançar alguns milers d’euros per alguns tràmits. Dit així sembla difícil que t’enganyen. Jo, com la majoria de la gent, no vaig picar l’esquer, però la policia nacional assegura que ha esclarit 1.200 cassos i s’han recuperat més de 2’8 milions d’euros estafats a ciutadans dels cinc continents.
Sembla mentida que la gent siga tan càndida ben entrat el segle XXI. Però la gent ho és. Hi ha fins i tot qui pensava que a Mira quien Baila podia guanyar algú que no fos Belen Esteban, dels Esteban de San Blas de tota la vida.
Es podria pensar que este grau de credulitat, va unit al de desesperança, d’una societat que veu que la crisi no sembla tenir fons, i que ens ha fet passar de viure en un estúpid i irreal "Falcon Crest a viure en "Esta casa era una ruina". I davant d’això, qualsevol possibilitat de pagar la hipoteca és tan abellidora, que per absurda que siga esdevé creïble. Però no és del tot així, no, ja he dit que dura des dels 80. Érem crèduls quan ens pensàvem rics, som crèduls ara que ens sabem probres.
I a casa nostra és una evidència. Com no s’han de creure que N’Gono Goena, improbable milionari nigerià t’ha deixat a tu la seua incalculable fortuna, si la meitat de la població està disposada a creure que al President de la Diputació li ha tocat cinc vegades la loteria, o que el President Camps es paga la roba?
Crec que era Einstein que deia que la fe està molt bé, però que no s’ha d’oblidar que són els dubtes els que han fet avançar la humanitat.

05 de juny, 2010

"PRESIDENTS"- Levante-EMV- 05.05.10

El President Suárez va rebre durant mesos atacs duríssims de l’oposició, quan havia de gestionar una crisi econòmica de dimensions desconegudes fins aquell moment. Suárez va suportar els atacs dels adversaris, però va sucumbir davant els dels enemics, que com és ben sabut, són els del propi partit. Va dimitir i va deixar per la història esta frase: "Yo no quiero que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la Historia de España". Generositat.
El va substituir després d’aquell colp d’estat que mai sabrem si va fallar, Calvo Sotelo. Un president,
que durà molt poc. Recorde que quan va convocar eleccions avançades, un periodista, si mal no recorde alemany, li va preguntar si les avançava perquè pensava que UCD guanyaria. Calvo Sotelo se’l va mirar, i va deixar un altra frase per la història, que no he pogut recuperar en la seua literalitat, però que venia a dir: "Claro que no vamos a ganar. Vamos a sufrir una derrota histórica, pero España no merece seguir sufriendo esta agonía". Generositat.
A la campanya electoral de 1979 Alfonso Guerra, va dir que Adolfo Suarez era un tafur del Mississippi. Em pregunte que deu pensar el bocamoll de Guerra, del President Rodríguez Zapatero. El que en pensa Felipe González ja ho sabem: "Rectificar es de sabios, y de necios hacerlo a diario". També sabem el que ha dit Griñán, Preside
nt que va heretar Andalusia: "Que Zapatero sea malo no los hace a ustedes –referint-se al PP- buenos".
També s’ha pronunciat l’ex president català Pujol, qui l’ha batejat com un "nuevo rico ignorante".
Doncs el nou ric ignorant, se’n va al Club Bildelberg, el club dels rics que no ignoren res, a "defensar la fortalesa de l’economia espanyola". S’ha de ser atrevit! La crisi ha demostrat, quasi millor ha confirmat, que un país pot afonar-se en la més absoluta de les misèries, mentre els seus bancs n’ixen reforçats. I d’això és del que tracta el club, del mercat, dels mercats, no de les persones.
En canvi, el President sí que hauria de preocupar-se de les persones. Dels funcionaris als que rebaixa un sou que tenen congelat de fa anys; dels treballadors per compte aliè, als que regalarà una reforma laboral sense consens; dels pensionistes als que va prometre un augment no fa ni un any i ja vorem si no els hi ho acaba per baixar; dels milions d’aturats que veuen que les prestacions s’acaben i el seu horitzó és més negre que el futur de ZP. It’s the economy, stupid! Deia la frase, doncs ara són les persones, President, les persones.

Però a Rodríguez Zapatero, un il·luminat que no toca de peus en terra, li he de reconèixer que és millor que Camps. Només algú com Zapatero és capaç de fer president a algú com Rajoy, mentre que ni Camps és capaç de fer president a Alarte.

02 de juny, 2010

"POCA BROMA" - Mediterráneo - 03.05.10

Veig a la televisió una d’eixes reporteres ben eixerides, que micro en mà esperen, a l’eixida del Congreso de los Diputados, allà a Madrid, a algun polític. És la mateixa gent que persegueix famosos, coneguts, saludats, has been, i gent que té coses a dir, perquè per exemple es va autosegrestar per por a dir-li a Falete que és un pesat.
Doncs bé, una d’estes xicones es troba al Ministre d’Infraestructures, el Sr. Blanco, i li gasta una d’eixes brometes que s’han posat tant de moda a tots el programes. I ell, fent-se l’ofès, li contesta que "el país no está para bromitas". Raó té. Doncs podria convèncer el President que ha de dimitir. El que no pot suportar el país es mantenir a un govern sense recursos ideològics (està fent la política dels liberals), sense recursos intel·lectuals (el mateix Ministre que ara engola la veu va comparèixer fa un parell de setmanes a La Noria, que no és precisament La Clave), i sense recursos econòmics (per la crisi, òbviament, i per haver-la agreujat amb les seues antisocials polítiques de subvencions a tant alçat).
Però si "el país no está para bromitas", i no ho està, ens haurà d’explicar el Ministre perquè fa dos mesos anava a alliberar l’AP-7 i es comprometia a estudiar el desdoblament de la N-340, i ara no hi ha diners per fer-ho. Que no havia mirat la cartera? Quina mena de broma és esta? Fa dos mesos el govern espanyol no sabia que no tenia possibilitat de fer totes les obres que estava prometent? Quins inconscients! O és que sí que ho sabien i ens mentien? Quins mentiders! Inconscients o mentiders, o totes dues coses alhora, estan desqualificats. Tenen menys credibilitat que l’ex de Falete.
Siguem sensats. En època de crisi (un altre dia ja parlarem de qui ens hi ha portat) les inversions es redueixen, quin remei. Però és precisament en eixe moment on s’ha d’invertir allà on els diners donen major valor afegit. Major productivitat. I no hi ha inversió més justa i productiva, que l’AVE Castelló-Tarragona, i el Corredor Mediterrani de Mercaderies. Per ací passa més del 40% del PIB i del 45% de les exportacions. No ens van tocar inversions i ara ens han de tocar retalls? Nosaltres sí que estem per poques bromes, Ministre.