30 d’agost, 2009

"DE BARBES I MAMELLES". Mediterráneo. 03.09.09

Diumenge, quarts de deu. Després de mamar, Gal·la torna a dormir. Lizbeth i jo desdejunem junts i sols per primer colp en molt de temps. Desdejuni saludable, és clar, com predicava jo quan era regidor de Sanitat. Suc, iogurt i magdalenes (no industrials). Ella es menja una peça de fruita. Jo bec un gran tassa de cafè.
Llegim els diaris (això ja no sé si és tan saludable). Dos titulars del Mediterráneo em criden poderosament l’atenció.
“Rajoy avisa de que hará bandera del rechazo a la subida de impuestos”, el senyor de la barba assegura que eixos impostos servirien per tal que la gent pagués “los errores y gracietas (sic) de Zapatero”.
A la columna de la dreta hi ha un altre titular, este de José Antonio Alonso, portaveu dels socialistes al Congrés que acusa a Mariano Rajoy, el senyor de la barba, d’insolidari i demagog per oposar-se a qualsevol pujada d’impostos. Alonso, el senyor sense barba, afegeix que l’augment serviria per "mejorar los ingresos del Estado para mantener la calidad de los servicios públicos”.
M’alce de taula i vaig a l’ordinador, Google confirma la meua sospita. 24.12.08: “Calles criticó que el alcalde, Alberto Fabra, "desoiga la contención fiscal que proponen a diario el presidente del PP, Mariano Rajoy, y la secretaria general, Dolores de Cospedal"”.
El 31 d’octubre, Pérez Macián havia defensat l’increment en les taxes municipals amb l’argument què “Queremos mantener los mismos servicios sociales. Para ello hay que aplicar el IPC", que no em negaran que s’assembla poderosament a l’argument del Sr. Alonso de millorar els ingressos per mantindre la qualitat dels serveis públics.
Tampoc em negaran que resulta peculiar sentir al líder del socialisme local criticar a Alberto Fabra per no escoltar a Mariano Rajoy i augmentar la pressió fiscal, i vore com no li diu el mateix a Rodríguez Zapatero, quan és ell qui pretén augmentar-la.
Pense en la desafecció de la gent pel món de la política. Normal, la diferència entre uns i altres és simplement una barba. O per ser més justos, depén de si governen o fan oposició. Diuen el contrari del que fan i fan el contrari del que diuen. Tot per continuar xuclant de la mamella.
Gal·la es desperta i plora. Un altra!

27 d’agost, 2009

"AIXÒ HO PAGUE JO". Levante-EMV. 29.08.09

Un any, en les festes de Moros i Cristians, el Capità Moro, va resultar un fanfarró. Es va gastar el que no està en els escrit per fer més vistosa que mai l’entrada dels moros, incloent una llarga i hollywoodenca catifa roja sobre la que desfilaven cofois, amb luxosos vestits amb lluentons. El còmic Xavi Castillo, en va fer una paròdia, i ho va condensar en la frase, repetida constantment, "això ho pague jo".
Frase que ha fet fortuna, i ara "això ho pague jo", ressona amb to burleta cada colp que algú fanfarroneja poc o molt.
Com quan el Vicepresident Rambla passa per Castelló i diu sobre el Pla Confiança "això ho pague jo". I d’on traurà els diners, Conseller? Als pressupostos de la Generalitat no hi ha cap programa (als ajuntaments en diem partides, a la Generalitat programa) que contemple els 36 milions d’euros que diuen haver destinat a Castelló a través d’eixe Pla. És més, en la darrera modificació de crèdit que va fer la Generalitat tampoc hi havia un sol cèntim d’euro per tal menester.
L’Alcalde Fabra, que sap de la paralització absoluta del Consell, es va reunir amb el Conseller d’Economia, i li va demanar de signar un conveni pel qual fóra el propi ajuntament qui licités les obres previstes dins el pla. El Conseller, després de remugar molt va acceptar transferir la licitació d’algunes, però "això ho pague jo!" va dir. És a dir, licitació sí, però pagar, paga la Conselleria. Una formula esta molt innovadora, tant, que no es troben precedents, i té als nostres tècnics capficats per trobar una cobertura legal al conveni.
Confesse que no entenc quin avantatge té licitar nosaltres, però si en té, aleshores exigisc que es transferisca la capacitat de licitar totes les obres, no la meitat com vol el Conseller. I sobretot, vull que siga l’Ajuntament qui pague, per tant, que se’ns transferisca el muntant global de 36 milions.
Però això, a diferència del que ha passat amb el Plan E, no està previst. Malgrat que ara el Vicepresident, de visita al seu poble i el meu, ens diga que "en las proximas semanas se transferirá el 15%". El 15% de què? Si encara no sabem quines obres licitarà l’Ajuntament! El 15% des d’on? Si, com ja he dit, eixes partides no estan contemplades als pressupostos.
Saben d’on diuen que volen traure els diners? D’estalvi de gestió (encara no ha presentat cap pla d’austeritat que ho permeta), d’ingressos imprevistos (igual esperen heretar de Michael Jackson) i del nou model de finançament. Del nou model de finançament! Però si per la seua nul·la visió de futur, i la pèssima gestió socialista, no en tenim ni per pagar la catifa del Capità Moro! Destinaran els diners a això? Aleshores ni un cèntim per sanitat, ni educació, ni...
No me’n fie dels capitans moros, jo. A les nostres comarques hi ha dos centres educatius acabats, que no sabem si podran posar-se en marxa ara quan comence el curs, perquè falta la certificació d’obra. I falta, perquè la Conselleria no ha pagat. La Generalitat no té un clau, tant de "boato" i tanta catifa roja, i després Castelló ha d’avançar 30.000 euros del TRAM. Mentrestant, la Generalitat (el govern autònom més endeutat de l’Estat), avala l’ampliació de Capital del València FC. (en lloc d’avalar les empreses valencianes que podrien generar llocs de treball, o als autònoms que podrien salvar els seus negocis), o es gasta uns diners que ningú sap d’on ixen ni en quines condicions es donen (contractes blindats, opacs per l’oposició) amb la F-1.
"Això ho pague jo!" A les urnes ho haurien de pagar!

23 d’agost, 2009

"L'ESTEBAN I LA CAMPA". Mediterráeo. 27.08.09



No em fa especial gràcia dir això, però no veig gaires diferències entre el nivell de debat entre el tàndem Belen Esteban - Mariajosé Campanario, i el tàndem PP-PSOE. El bo de la qüestió és que aquelles dues histèriques mal educades, ni tan sols competeixen pels favors del torero que ha engendrat les seues respectives descendències. No. Es discuteixen per absolutes banalitats, per si tu dius que diuen que jo he dit. Anava a dir que per qüestions estètiques, però francament em venen al cap les imatges de l’Esteban en xandall de Carrefour, i em sembla que “Belen Esteban” i “estètica” són dues paraules d’impossible convivència en la mateixa frase.
El PP i el PSOE són igual (no en el tema xandall), no discuteixen sobre els problemes reals, no es disputen per intentar ocupar el cor de l’electorat. No. Les seues notes de premsa, les seues intervencions són sovint sobre les formes pròpies i alienes. Sobre el continent, no sobre el contingut. Ataquen les formes d’este o aquell regidor, no el treball que fa, i que en principi sembla que hauria de ser el que interessa a la ciutadania.
A sobre, com les inconcebibles estrelles televisives, han convidat a la patètica escenificació a les famílies. Què si no sé què d’un forn, què si no sé què d’un jutgessa, què si el pare de no se qui li fa els articles a... El PSOE fa de Belén Esteban, la “princesa del pueblo” li diuen a la tele. Estes princeses reafermen el meu republicanisme.
El PP, es fa l’ofesa, com la Campa. Aquella perquè ha aconseguit els típics trofeus taurins després d’una bona correguda. Estos perquè creuen que, com Gollum, el poder és seu. I acaben per perdre la compostura. El pare de la Campa amb el contundent:
"Dile al gay ese cabrón, que venga a verme, el hijo de puta, le mato al hijo de puta, gay cabrón, diselo, diselo al gay que venga a verme que le voy a matar al hijo de puta". I el “pare” del PP amb els seus “hijo de puta” i “a joderse, a aguantarse y a resiganrse”. No em facen triar, preferisc els documentals de la dos, on si més no, de tant en tan les feres s’aparellen. I que volen que els diga, si he de triar preferisc vore com s’aparella un ornitorinc o un lèmur, que Belen Esteban o la Campa. Ai! Sí!

21 d’agost, 2009

"LÍNA MAGINOT" -Levante-EMV- 21.08.09

Vicent Sales té complex de Zola. És tan ambiciós que si jo anés davant d’ell en les llistes del PP no dormiria tranquil. Sembla tenir molt clar el que vol, i té pressa. Supose que és per això que els seus articles en premsa tenen vocació incendiària i un to desmesurat i arrogant. Usa una retòrica que dia a dia s’assembla més a la de Jimenez Losantos, però sense l’erudició del polèmic i maleducat periodista.
Intuisc que és la seua manera d’intentar guanyar-se uns galons, de dir-li a l’estructura del partit, "ací teniu l’enfant terrible que estaveu esperant". Critica durament al socialisme local (cosa que ni em va ni em ve), però de vegades ho fa des de la demagògia més barata, i això em sap greu, perquè tinc a Sales per un home intel·ligent. Però no s’atura, busca el cos a cos amb Ministres o amb la Vicepresidenta del Govern central (tots ells ignoren la teua existència, amic Vicent, no t’hi escarrasses), com si ser regidor de Castelló li semblés poca cosa. En això copia a Moliner que va escriure un efímer bloc en el que dirigia una carta setmanal al President del Govern. No contesten sobre la N-340, com van a contestar les missives del Vice!
Sales és funcionari en comissió de serveis. És evident que és un dret dels funcionaris d’educació, però és obvi que tots no ho tenen ni ho aconsegueixen amb la celeritat que ho va aconseguir ell. "Vols anar en les llistes del PP, Vicent?", "només si m’allibereu, que no vull perjudicar els companys d’institut (com si desenes de professors no ho compatibilitzaren)", "alliberar-te no podem, però et telefonarà Baila". I ja està en comissió de serveis. (Ara corre a xivar-te a Cospedal, dis-li que vos espien, que serà la forma de confirmar el que jo dic).
Doncs bé, el comissionat Sales (tinc la sensació que no és l’únic en el PP local) critica dia sí, dia també, que Calles siga Delegat Provincial de Treball. La comissió de serveis és un dret dels funcionaris, ser delegat de treball un dret de tots els ciutadans. I l’acusa de no complir l’horari. Jo no ho sé, però els repte a tots dos a explicar públicament com compatibilitzen els horaris i els sous.
Malgrat que ho semble, no volia criticar a Sales en este article. L’escric després de llegir el que Juli Domingo li dedica, amb crítiques gens vetllades a la seua dona. Això no està bé. Crec que la política necessita una "lína Maginot". Quan l’any 2003 em vaig incorporar a l’Ajuntament, un regidor del PSOE anava fent preguntes per Castelló de qui era jo, d’on venia, i buscant temes sensibles per poder-me fer mal. Sense èxit. En esta corporació, en privat, això sí, vaig escoltar estupefacte com una regidora del PP coneixia els horaris de treball de la meua dona i es permetia el luxe d’opinar sobre ella en clau política. Això és inacceptable. Que per culpa d’uns quants la política s’està convertint en un dipòsit de purins, és evident, i si alguns electes es troben còmodes rebolcant-se al fem és el seu problema, però la família ni tocar-la. És el mínim de decència que cal esperar.

18 d’agost, 2009

"ESTRANGERS". Mediterráneo. 20.08.09


Diumenge, al meu barri, un energumen amb una bicicleta vella, es va acostar a una perruqueria que hi ha a la cantonada, i com si xutés a gol, va anar pegant colps amb el peu fins que va trencar el vidre de la porta. Acte seguit va continuar en bicicleta per damunt la vorera. La meua família i jo ho vam vore des del cotxe, vaig fer la volta a la rotonda i el vaig seguir per recriminar-li la seua actitud. Va insultar-me en romanés, va accelerar contra direcció i el vaig perdre. Tampoc no podia fer gran cosa.
Dilluns pel matí, dos agents de la policia nacional feien guàrdia a la porta de la violentada perruqueria. M’hi vaig acostar i els hi vaig dir que jo havia vist el que havia passat. Em van preguntar si podria fer una descripció. Home, d’uns 30 anys, amb una bicicleta desballestada, moré, cabell curt, una samarreta de tirants de color blau i crec que romanés. "Extranjero" va dir l’agent. "Estranger no, romanés" ,"pues eso, es lo mísmo", "no home no, els xinesos també són estrangers, i els senegalesos. Sap què? Els alemanys també són estrangers, i els suecs." L’agent sembla que no m’entenia. Li ho vaig explicar: "Vosté que vol, omplir una estadística o trobar al tipet en qüestió? Es que clar, si vol una estadística, amb dir que el delinqüent és estranger ja ha fet prou, però si vol localitzar-lo, no busque un xinés, ni un negre subsaharià, que el que ha trencat el vidre és blanc i romanés".
Tinc el convenciment que el seu origen pot ser rellevant a l’hora de localitzar-lo, en canvi, si en lloc de parlar amb un agent de l’ordre hagués parlat amb un periodista, possiblement no li hagués donat eixa dada, perquè periodísticament no té res de rellevant. La notícia és que han trencat un vidre d’una perruqueria, i res no canvia l’origen de la persona. Em molesten eixos titulars "un magrebí va ser detingut ahir després de furtar tres carteres" Em rebenta, perquè mai no he llegit en cap diari "l’accident el va provocar A.B.H. fill de Castelló, valencianoparlant, cristià de missa setmanal i de família amb entrada de carro".
El llenguatge no només potser sexista, també potser xenòfob i racista. I que ho siga en boca de la policia és greu, i que des de la premsa s’alimente també.

13 d’agost, 2009

BATEIG CIVIL. Levante-EMV. 15.08.09


El matrimoni és una institució civil que implica el canvi de condició social d’una (de dues) persones, i té conseqüències legals, és per tant un acte jurídic.
Durant la dictadura, quan una parella volia casar-se, estava pràcticament obligada a passar per l’església. En el millor dels cassos, si acreditaves ser d’alguna de les poques confessions tolerades (com ara els testimonis de Jehovà) podien casar-se per eixe ritus. Per això, per als qui considerem que cal una nítida separació entre església i estat, els matrimonis civils són un evident avanç. Fa no massa anys es va fer un canvi en legislatiu, que permetia que estes cerimònies les oficiés, a més d’un jutge, o un jutge de pau, l’alcalde de cada municipi. I per delegació d’este, qualsevol regidor. Per això hi ha gent que es casa als ajuntaments.
Ara però, des d’alguns sectors es defensa, que els ajuntaments celebren també batejos civils.
És un debat interessant. En primer lloc, cal entendre que res tenen a vore una boda i un bateig. Mentre que la primera és un acte jurídic civil que canvia l’estat legal de la persona, la segona, el bateig, és exclusivament una cerimònia religiosa. I no de totes les religions. Quin sentit té, que l’administració, faça competència a l’Església, sinó és des de l’obsessió anticlerical d’alguns, que inconscientment, repeteixen els mateixos esquemes mentals que els catòlics? No hi ha equivalent civil al bateig. Quan un nadó neix, se’l inscriu al registre civil, és un mer tràmit administratiu. No hi ha cap cerimònia. Si els qui reclamen batejos civils, el que estan demanant en realitat és que es puga inscriure un nadó en l’ajuntament i no en el jutjat, crec que la resposta ha de ser que no. Ja tenim prou faena els ajuntaments com per fer la de les altres administracions.
A més a més, l’estructura mental de qui demana això, és tan cristianocèntirca que no se n’adona, o el que és pitjor, ignora voluntàriament, els "drets civils d’agnòstics d’altres creences". Perquè no fer una cerimònia civil substitutiva del bar Mizvà dels jueus o de l’aquiqa dels musulmans? I la circumcisió comuna a les dues religions, què fem? Se n’encarrega el Regidor Delegat d’Ermites o el de Sanitat? Hem de fer una circumcisió civil? Al cap i a la fi, és la forma de fer pública l’aliança amb déu, com ho és el bateig per als cristians. En algunes tradicions subsaharianes, hui presents a la nostra ciutat, hi ha una festa iniciàtica quan les dones tenen la seua primera regla. Fem una festa a l’ajuntament? Ix Alberto Fabra vestit de blanc pronunciant un discurs sobre la "Passió pel tampó"?
Des d’una concepció laïcista de la societat, aquells qui apostem per separar la res pública de les religions, hauríem de tenir clar, que l’ajuntament és una institució civil i ha d’estar al marge dels ritus religiosos.

11 d’agost, 2009

"BEGOÑA". Mediterráneo. 13.08.09

La meua filla es diu Gal·la. No es diu Gala, ni es diu Gal.la, ni es diu Galila, ni Galla, ni cap altra cosa. Es diu Gal·la, perquè així ha vam decidir sa mare i jo, i francament, ni vull, ni he de donar cap altra explicació. Quan vam triar el nom, ja sospitàvem que algun colp ensopegaríem amb l’insolvència ortogràfica d’alguns, i l’estupidesa militant dels altres.
La cosa seria per riure, sinó fos per plorar. Cada colp que algú té ganes de tocar allò que no sona, no puc evitar recordar a Carot Rovira en "Tengo una pregunta para usted". "Es que yo no se escribir el valenciano", i què? Només té que copiar! No sap com es fa l’ela geminada? Dons amb majúscules i el puntet que hi ha damunt del tres en tots els teclats. Sí. Serveix per això. Veges tu quines coses! "Pero en el fondo es lo mismo, se lo pongo en castellano y ustedes llámenla como quieran". Uiiiiiiiiiii! Se’m posa la vena com a la Patiño!
No ens enganyem, és un problema de mala fe i falta de voluntat. Res més, absolutament res més. Ja resulta patètic vore que la gent fa gala (ara sense geminada) de la seua ignorància ortogràfica "es que no en sé!", però que a sobre, haja de quedar jo com el radical per demanar que es respecte l’ortografia ja té carretades de dallonses.
Recorden aquella campanya que va fer el govern perquè segons deien (després resultà ser fals) la UE volia fer desaparèixer la lletra Ñ dels teclats? Les més reputades plomes hispanes van fer encesos articles en defensa de l’essència del castellà i la seua lletra exclusiva. "¿Cómo vamos a escribir el nombre de nuestro país?", "es un ataque frontal a nuestra identidad" i un llarg etcètera. Va ser l’època en que van fer de la lletra Ñ, el logotip de l’espanyolíssim Instituto Cervantes. Aleshores no valien excuses de configuració de la impressora, o dir "es que yo no hablo español, soy sueco".
Em jugue el jornal d’un regidor amb dedicació exclusiva, que si tingués un filla, de nom Begoña, ningú no tindria coratge de dir-me "com no sé com escriure l’ñ perquè sóc un cudol amb l’ortografia i amb la mecanografia, li escriuré Begonha (com els portuguesos) o Begonya (com els valencians) o si de cas, canvie-li el nom i pose-li Paquitina, home, que no cal ser tan radical."

06 d’agost, 2009

"BOCAMOLLS" Levante-EMV- 08.08.09

El País Valencià, era, diuen, un país de filòlegs. Durant anys passava a casa nostra el que no passava a cap altre país del món, què quan anaves a la carnisseria a comprar un jarret de cuixa o un filet de pobre, Encarnación (per una estranya fixació infantil, per mi totes les carnisseres se’n diuen) et podia discutir sobre els pronoms febles o les flexions verbals. “A casa sempre s’ha dit així”, “jo parle el valencià de veritat, el que em van ensenyar els pares”, “a l’escola s’inventen paraules” eren alguns dels arguments “filològics” que alimentaven el discurs de carnisseres, vigilants d’aparcament, conductors de taxi, infermeres i manescals.
Eixe debat estèril, sembla haver-se allunyat de la quotidianitat, el país ha canviat, i amb ell les preocupacions de la seua gent. Hui tothom parla de dret. Fan anar termes jurídics amb la mateixa facilitat (i el mateix profund desconeixement) que abans usaven el filològics. A mi se m’acut pensar, que alguns d’estos nous experts en procediments judicials, són plenament conscients que no tenen la més mínima idea del que estan parlant, i que el que fan és agrair la mà que els hi omple la butxaca, o els hi dona projecció social. Crec que molts són conscients que no fan més que dir barbaritats. Ara amb el cas Gürtel fa por llegir segons qui i segons què. Perquè és obvi que no han llegit l’auto del tribunal, o el que és pitjor, que no l’han entés. El tribunal no diu que tinga raó (ni que no la tinga) Camps i els altres ex imputats, com mantenen alguns hagiògrafs aficionats, el que diu és que consideren que rebre regals no és causa constitutiva directe de suborn, i per tant no investiguen si Camps i Cia van rebre o no regals dels corruptes. I en conseqüència si va mentir a les Corts, cosa que en qualsevol democràcia consolidada implicaria la renuncia.
Deixant al marge la immoralitat jurídica que representa que la relació entre Camps i un dels jutges fora descrita pel propi President així: ”Tendríamos que buscar en el diccionario la palabra que defina esta leal, íntima y sentida colaboración...”, i deixant al marge el nul coneixement de dret de la majoria dels pontificadors, el que m’interessa és subratllar un altra cosa.
La majoria dels que ara aplaudeixen l’auto, i reclamen respecte per la justícia, fa una setmana acusaven la fiscalia, el ministeri, els jutges, el govern central i fins i tot a la pobra Encarnación del principi, de manipular la justícia. Estos immorals que parlen de judicis paral·lels, són el mateixos de l’11-M, els que porten anys insultant els magistrats, els jutges, la policia. Estos mateixos personatges de més que dubtós criteri intel·lectual, i escassa talla ètica que reclamen la solvència de l’auto, són els mateixos que fa un any quan els tribunals anul·laven l’aprovació definitiva del PGOU de Castelló, s’acollien a un vot particular d’un magistrat, per intentar mantenir la seua postura. Estos fariseus, són els que obvien que ara també n’hi ha un de vot particular.
Els mateixos que defensaven la legalitat de l’aprovació del PGOU recolzant-se en recursos contra el TS (recursos que finalment s’han perdut o ni tan sols han estat admesos a tràmit), es queixen ara perquè altres presenten un recurs de cassació. Patètics. Ridículs.
Però com el PSOE són uns incompetents, com la Vicepresidenta que està de gira fa declaracions en nom de la Fiscalia General (els Kennedy eren cunyats, ací semblen “amiguitos del alma”), com són tan insolvents políticament, no m’estranya que qualsevol indocumentat del PP es crega Zola.

03 d’agost, 2009

"NATILLES". Mediterráneo. 6.08.09



Feia temps que no en tenia notícies, així que quan vaig rebre la sol·licitud d’amistat al facebook, em va fer gràcia. Vaig dir de seguida que sí, i 3 missatges privats més tard, ja havíem quedat per dinar per la setmana següent.
Mentre demanàvem l’amanida, Olga em va confessar que sabia de mi “pels diaris i tot això de la política”. Ens vam anar posant al dia, parelles, fills, treballs... “escolta –em va dir Olga- i en qui t’entens millor amb la gent del PP o amb la del PSOE?”. “Això no va així -vaig dir-li- intente tindre una relació correcta amb tot el món, però tinc una excel·lent relació amb alguna gent del PP i amb alguna del PSOE, i una relació estrictament de cortesia amb gent del PSOE i gent del PP”. “No faces de polític, no m’has contestat, si hagueres de triar...”
“És que de veritat que no és així. No tinc perque triar entre uns i altres. Jo no faig grans diferències per qüestions ideològiques a l’hora de compartir un café, o fins i tot de reflexionar sobre la ciutat o el país, un altra cosa és el que després vote, però evite els apriorismes. M’he dut massa sorpreses”. “Home, però tindràs una preferència”
insistia Olga mentre m’omplia la copa d’un vi mediocre.
“Anem a vore. Una cosa és la política i l’altra la relació personal. En política, tampoc les coses són blanques o negres. Per a mi, el principal problema del PP no és tant el seu programa (del que discrepe de forma obvia) sinó les formes en que l’aplica. Porten tants anys governant, que han patrimonialitzat el poder, l’ajuntament, els recursos, els funcionaris. Quan fas una pregunta s’ofenen, quan fas una proposta t’ignoren.” “Aleshores, t’entens millor amb el PSOE, no?”, “doncs no cregues, del PSOE em molesta la lleugeresa de la seua acció opositora, la vocació de convertir l’anècdota en doctrina, la falta de solvència de moltes crítiques, i el cinisme de criticar ací el que fan allà”.
“Sí, però si hagueres de decidir...”
Finalment vaig preguntar-li: “i tu que triaries, xuclar-li els mocs a un vell, o beure’t un got de pus calent?”. És va fer un silenci dens. “Demanem les postres? –vaig afegir- Fan unes natilles cremoses molt bones”.
Em va mirar amb cara d’angúnia. Va demanar café directament. No hem tornat a quedar.