31 de desembre, 2008

bon any a les lectores i lectors del bloc

L’any 2009 serà dur.
El finançament que ens proposa Espanya no és just. El PSOE d’Alarte es felicita (clar, és el candidat de Madrid), el PP de Camps el troba positiu (lògic, li tapa parcialment el deute acumulat.)


Però el país es mereix molt més, es mereix gent com vosaltres. Gent compromesa amb el país, gent que creu que el futur encara està per escriure, i tots, totes, tenim un llapis.

Plegats podem fer del 2009 un bon any.
Gràcies per visitar el bloc.

Enric

28 de desembre, 2008

RENOVAR O RECICLAR?


Renovar no és reciclar. No. És tot un altra cosa.

Fa sis mesos, vaig demanar que la gent del partit fora generosa a l’hora de la renovació, i ara, a quatre mesos del Ve Congrés del BLOC, torne a demanar-ho.

Confie que serem generosos en la renovació d’idees, i que la Ponència Estratègica, que ja he dit que a mi m’agrada, tindrà un suport importantíssim, més enllà del debat de les possibles esmenes, que confie seran poques, menors i acabaran per millorar-la.

Però cal ser generosos també, i molt especialment, amb la renovació de càrrecs. I això em du a la Ponència d’Innovació Organitzativa i Estatuts. Partim d’una mala situació, d’una mala experiència que s’ha allargat més enllà del recomanable, i que ha estat fruit d’una Executiva (de la que forme part, i per tant assumisc la part alíquota de responsabilitat que em pertoca) ineficaç, i d’un buit de poder en dues àrees fonamentals com són la Secretaria d’Organització i la de Política Municipal. La primera de vital importància per tots els partits, la segona, especialment important per un partit, com el BLOC, que té la major part del seu pes institucional, en eixe àmbit.

Serà per deformació professional, però jo analitze l’estructura organitzativa del partit com si fora una empresa. I en eixe sentit, m’haureu de deixar passar el símil.

Si resulta que el Gerent no ho fa bé, el Consell d’Administració pot decidir canviar-lo per un altre. O fer el mateix amb el responsable de formació si no ha motivat i format adequadament el personal. O amb el responsable del departament comercial, si un colp analitzat el producte, veiem que malgrat ser bo i tindre una certa quota de mercat, no aconsegueix millorar la seua penetració, per una mala gestió de màrqueting...

Què és el que no faria mai una empresa? Posar al cap de màrqueting com director de formació, al gerent com responsable del magatzem, i nomenar al comptable responsable de disseny. És a dir, canviar de lloc la gent que no ha fet bé la seua faena, sense preocupar-nos de si sabran fer la que ara se’ls hi encomana. O crear nous càrrecs momés perquè no sabem dir “moltes gràcies, ara és l’hora d’un altra gent”.
Hi ha un altra cosa que tampoc no faria una empresa que apostés per fer canvis estructurals, despatxar una generació. És a dir, mai no faria una renovació generacional, prescindint de gent molt útil, i incorporant d’altra en llocs de direcció amb l’edat com argument únic. Ho dic, perquè en un país sense polítics (“sense política” ja ho havien dit), on les generacions dirigents estan al voltant dels 45 anys, plantejar renovacions generacionals obligatòries sembla poc intel·ligent. Al BLOC hem encadenat fracassos electorals, si a cada fracàs i mig, haguérem prescindit d’una generació, el 2011 si les coses van maldades, hauria d’assumir el poder un menor d’edat, i això implicaria una regència. Igual és això el que alguns pretenen per poder perpetuar-se al poder (?) intern.

Esta manera de “renovar” només la practicarien algunes empreses familiars, on els directius en son els propietaris únics. Aleshores si que el cosí Jaume has de col·locar-lo ací o allà, o la teua germana Margarida, o al teu cunyat Pasqual, o al fill extramarital del pare fundador. Però eixe és el camí segur al fracàs. D’una banda perquè sovint no són les persones més capacitades per fer el treball encomanat, i en segon lloc, perquè ocupant una plaça (i consumint un salari) impedeixen contractar la gent adequada. Els recursos són limitats, i una empresa, i un partit, ha de gestionar-se amb criteris de professionalitat. I és ací on reclame generositat. A diferència del que passa al món empresarial, en l’estructura orgànica d’un partit, els triennis no haurien de cotitzar. L’antiguitat només és un plus, si s’acompanya d’un currículum d’èxits, sinó, no.

El BLOC no és un partit familiar, on entre quatre cosins puguen seguir dirigint per sempre més la societat. El BLOC és una societat anònima, on cada militant té una acció (i el dret a sindicar-les en grups, corrents, comarques o com considere oportú), i amb ell el dret a elegir i ser elegit. I això convé no oblidar-ho. Ningú.

L’actual model no funciona, i la Ponència fa algunes aportacions interessants en el sentit de “territorialitzar” l’Executiva, no com fins ara tirant el membres en funció de la seua procedència geogràfica (i per l’adscripció a corrents interns), sinó donant força política a les federacions intercomarcals. Crec que això serà positiu. Cal fer emergir lideratges, i cal veus autoritzades en territoris concrets.
Compartisc també amb alguns dels autors de la ponència, la necessitat de dibuixar perfils per els llocs de responsabilitat i després buscar la persona que complisca eixos perfils. No en sé gaire de com van les converses entre grups organitzats o particulars, però pel que escolte ací i allà, no sóc molt optimista respecte a una renovació profunda.

I crec que serà un error històric si no ho fem ara.

Doble error, primer perquè el nucli dur d’esta Executiva que ara plega (i que és el mateix nucli dur de fa dues, tres, quatre...executives) està esgotat, no té credibilitat i no il·lusiona. I serà ben difícil que puga fer creure a molta gent, que estan disposats a convertir en realitat la Ponència Estratègica, que en la pràctica ve a corregir les estrategies que han defensat i, segons com, imposat els darrers anys.
I segon error, perquè si el 2011 tinguerem un mal resultat (treballaré perquè no siga així, i sé que tothom ho farà), coneixent-nos, es qüestionaria abans l’estratègia que les persones. I eixe segon i injust error ja el vam cometre el 2003, i així ens va.
I torne al principi. Renovar no és reciclar. Reciclar és donar un nou ús a alguna cosa que ja està usada i ja no serveix per l’ús que se li havia donat. Reciclar és el que es fa en les economies de subsistència com la cubana, que reparen els cotxes amb un fil d’aram, una llanda de tonyina i els fan funcionar (malament i tirant fum) amb alcohol de canya de sucre.
Renovar és substituir les peces defectuoses per recanvis nous de fàbrica. Renovar no és esborrar amb un goma Milán les ditades que ha deixat el xiquet a la paret, sinó comprar un pot de pintura i pintar de cap nou.
Per això dic que cal generositat, si volem que l’empresa aconseguisca una important penetració en el mercat electoral, si volem que el cotxe funcione correctament i sense contaminar massa, cal renovar. Les tapes de delco han jugat un paper molt agraït en la vida dels automòbils, però hui ja no són operatives.

Nacionalistes en calen molts, i al moviment nacional valencià hi ha feina per donar i vendre, a molts llocs, a molt nivells. El BLOC però, necessita un nombre reduït de dirigents. Nous, il·lusionadors, capaços. Alguns podrien passar a la reserva, amb el nostre agriment. Ser generosos, amb la nostra gratitud.

L’abril del 2006, en una intervenció al Consell Nacional ja vaig parlar del lideratge del partit. I ara ho torne a dir, Enric Morera té hui a les seues mans, el que mai abans havia tingut, la capacitat de triar la gent que ha de ser la seua executiva. Ell, com tots els secretaris generals de totes les formacions democràtiques, arriben al càrrec amb hipoteques. Les hipoteques d’aquells qui el recolzen. Hui Morera pot triar amb qui hipotecar-se. Ho escric ací, perquè fa temps que li ho he dit personalment. I com vaig dir, jo no seré un impediment per la renovació, espere que aquells qui diuen defensar el lideratge de Morera, tampoc ho siguen.

22 de desembre, 2008

LA RÀDIO

El calendari, que té el seu caràcter, ha fet que dos dijous seguits (25 i 31), que és el dia que publique a Mediterráneo, siguen festius. De fet no es publiquen diaris. Per això, durant 15dies no faré articles. Com no vull que digueu que sóc un mandrós, penjaré hui, un article publicat al llibre commemoratiu del 75 aniversari de Radio Castellón Cadena SER. Llibre publicat esta maeixa setmana.


La primera radio que recorde era un moble. Un moble de fusta gran amb dos botons metal·lics, la meua memòria diu que de color bronzo. Hi havia una pantalleta de vidre, que permetia vore el dial que corria amunt i avall d’un mapamundi. Translluient un bon grapat de números que indicaven un tot de freqüències dels països més exotics, dels que, lògicament, amb aquell aparell era impossible captar les emissions.
El pare, tenia un transistor d’un pam de llarg, folrat amb cuir marró que habitàva al lavabo, just al costat de la maquineta d’afeitar, d’aquelles que calia canviar-li la fulla de tant en tant.
No ho sé molt bé, però crec que el meu primer transistor el vaig tindre als 9 anys quan vaig anar intern a la universitat laboral de Xest. Si em pregunten, no sabria dir que escoltava. Música supose. Sempre he sigut de natural raret, però francament, no m’imagine als 9 anys escoltant notícies. Entre d’altres coses perquè quan jo tenia 9 anys, les ràdios no donàven noticies, donaven el parte. Era un aparell gris. Per fora i per dins.
Tinc la sensació que la ràdio forma part indissociable de la memòria personal de moltes generacions. Probablement la meua siga la darrera en tindre-la com referent primari. Les posteriors, tenen ja la televisió. Eixe aparell que és com una ràdio en colors, però que no deixa lloc a la imaginació. A la tele t’ho donen tot tan mastegat, que no té cap poesia. De totes formes, la revenja està servida, igual que “Video Killerd the Radio Star”, la Play ha deixat obsoleta la tele per a les més joves generacions. I mentre tot això passa, la ràdio continua sobrevivint al pas i al pes del temps. És amb la ràdio que ens desdejunem sucant les noticies al café amb llet, és la ràdio del cotxe qui posa banda sonora als embusos d’esta cahotica ciutat, i és la veu de la ràdio la que ens ajuda a clucar els ulls, des de la tauleta de nit. Recorde especialment com la matinada del 24 de febrer del 1.981, vaig tancar els ulls més tranquil gracies a la Cadena SER.
Tothom té anecdotes sobre la ràdio. Jo he explicat en alguna ocasió la que tinc més a cor, i que té a vore amb la iaia Pepita, a qui recorde de sempre enganxada al transistor. Li agradava molt la música a la iaia, i sempre tararejava les cançons que emetien a la ràdio. Quan ja era molt velleta, i començava a patir una malaltia que aleshores no sabiem que es deia Alzheimer, em va enviar a comprar-li piles. Això si, va insistir molt que foren “piles de música, no de notícies que són uns pesats.”
La ràdio és especial. La premsa escrita té l’avantatge de la reflexió, de la pausa. Té eixa serenitat que dona el poder allargar un diumenge de matí entre fulls de diari. La ràdio, però, té l’inmediatesa. T’ho expliquen mentre passa. De vegades, un poc abans de que passe. I té encara un altra peculiaritat, és l’únic mitja de comunicació que et permet informar-te mentre fas un altra cosa. Mentre condueixes, ja ho he dit, mentre fas el dinar, mentre passes l’aspiradora (això si, recomane els auriculars, que fins i tot la més moderna de les aspiradores fan un tarrabastall sorollós incompatible), fins i tot, mentre estas llegint un llibre.
Els darrers anys, per la meua eventual dedicació a la política, tinc una relació més directa amb els mitjans. Faig de columnista a alguns diaris, i participe a les tertulies de Radio Castellón i Localia. Jo no era conscient del grau de penetració social que té una intervenció a Radio Castellón Cadena SER, fins que Jesús López em va convidar a ser tertulià setmanal. El que dius arriba ràpidament a qui ha d’arribar. La velocitat de la projecció de les idees, només és comparable a la velocitat amb la que jo parle a les tertulies.

18 de desembre, 2008

"TRIMURTI". Levante-EMV-20.12.08

Vishnú és un dels deus principals del hinduisme, i segons algunes traduccions del sànscrit podria significar "omnipresent", i segons el Padma Purana, és el déu principal del Trimurti, és a dir, és el crador preservador i destructor de l’Univers.
Quan Vishnú va decidir crear l’Univers es va dividir a si mateix en tres part. De la seua part dreta va néixer el déu Brahmà, el creador. Per a protegir eixe Univers, la seua part esquerra va donar pas al propi Vishnú protector i preservador; i finalment per destruir-lo, va crear Shivà.
I jo no sé a vostés, però a mi esta història em recorda a Javier Moliner. Moliner és el Trimurti popular. Com a Brahmà, va ser el creador de la marca blanca "Alberto Alcalde", el creador de la campanya, el padrí de la llista municipal, del discurs que resultà (pels pèls) guanyador el 2007. Brahmà, és l’idòleg Moliner, que va dur al govern de la ciutat a Alberto Fabra, i que va dissenyar l’actual equip de govern.
Vishnú és el Vicealcalde Moliner. El protector, el que tapa els forats de la manca de consistència de l’equip de govern i del propi Alcalde. El talla focs, que ix a la palestra cada colp que l’oposició o algun membre de l’equip de govern, encen un misto. Ell és qui resol les errades de l’equip, qui substitueix l’Alcalde quan este està fent de Diputat a València, qui posa ordre quan hi ha discussions competencials (o de gelosia) entre els seus. Vishnú el Vicealcalde és, definitivament el protector que preserva el cada colp més difícil equilibri de l’univers popular a l’Ajuntament.
I ara és també Shivà. El déu destructor. I ho és en la seua condició d’ungit amb l’oli per la renovada (?) Presidència Provincial del PP. Moliner es perfila com successor (si Saturn –un déu d’un altra pel·licula- no devora el seu fill) al capdavant de la Diputació. El disseny és clar.
Alberto Fabra Alcalde, i Javier Moliner President de la Diputació (si els fills accepten l’herència del seu pare polític i no comencen una batalla fratricida, clar). Vishnú i Brahmà estarien contents.
Però Shivà sap que de les tres institucions, Ajuntament, Diputació i Generalitat, l’Ajuntament és la que té més fàcil de perdre el 2011. I en eixe cas, ja voriem si Alberto Fabra aguanta com cap de l’oposició. Moliner-Shivà, el destructor de l’Univers, estaria molt ben situat per intentar recuperar l’alcadia el 2.015.
Encara que momentaniament haja de deixar al capdavant fent oposició a la deesa Kali. Al cap i a la fi, a ell, també li haurà calentat la cadira de la Diputació algú durant uns mesos. El que sembla oblidar el Trimurti Moliner, és que Kali, representa la justícia violenta. En castellà "el que se va a Sevilla pierde su silla".

15 de desembre, 2008

MAL NADAL. Mediterráneo.17.12.08


Enguany l’estrella de Betlem serà més fugaç que mai, no està la cosa per lluir massa, i tot i així està avisada. La prejubilen, l’any que ve la canviaran per unes llumenetes LEDs que estalvien més.
Els pastors, en lloc de corders pasturaran hàmsters que mengen menys, i els Reis d’Orient només seran dos, que anuncien la presentació d’una ERE (tiraran a Baltasar, clar, que sempre ho paguen els mateixos!); i encara sort, per que de camells només n’hi ha dos, el tercer està a la Presó d’Albocàsser per un delicte contra la salut pública. Es veu que intentava convèncer uns alumnes d’ESO que la mirra es pot fumar.
Els dos que queden no duran, clar, or i encens. Duran accions del Banco de Santander, afectades per les piràmide (també d’Orient) de Maddof (un xoriç d’Occident) i un carnet de l’atur.
Sant Josep haurà de buscar allotjament a un pessebre, perquè no podrà pagar ni la hipoteca subprime, i potser això explique que en lloc de presidir un àngel anunciador, qui ocupe un espai central siga el Cobrador del Frac. Un pessebre gelat, glaçat. La calefacció que altres anys donaven el bou i l’ase, ha quedat en la meitat. L’amo del portal, s’ha venut el bou. L’han comprat per a fer carn uns pakistanesos que tenen un kebab a la vora.
I tot en un entorn on el riu, que val que estava sec, ha estat substituït per un tros de bulevard i les muntanyes són més de suro que mai. Són tan pelades que semblen Les Useres que encara espren les ajudes públiques després de l’incendi.
I els qui han guanyat diners a dues mans i ara reclamen ajudes, junt als qui han malgastat els diner públics des d’ajuntaments, ministeris i conselleries, faran de caganers.

12 de desembre, 2008

A MI M'AGRADA

A mi m’agrada.
Si l’haguera redactat jo no seria exactament igual, però aleshores, segurament no agradaria a tanta gent.
Si l’haguera redactat jo, hi ha coses que no les haguera dit, algunes, poques, perquè no les compartisc, d’altres, poques també, perquè crec que no calia.
Però a mi m’agrada.

Si l’haguera redactat jo, haguera afegit algunes, poques, matisacions en alguns apartats. I haguera estat menys moderat en altres, raó per la qual, segurament no agradaria a tanta gent.
Però a mi m’agrada.

Sóc el suficientment adult com per no obviar sense més el que diuen els diaris i els periodistes a jornal de la seua pròpia ideologia, a la ideologia que els hi paga. Però sóc, també, el suficientment adult, per no deixar-me influenciar sense més, per eixos periodistes, editorialistes, “blocaires internètics”, i politòlegs de barra de bar, als que no els hi agrada gens. Les seues raons tindran.
Però a mi m’agrada.

Hores d’ara crec que ja està clar, però per si algú encara no sap, parle de la Ponència Estratègica del BLOC. El meu partit.
M’agrada perquè no s’entreté en l'anàlisi dels adversaris, com sovint i absurdament feien les ponències anteriors. M’agrada perquè no destapa les essències, no dona lliçons a la societat de com ha de comportar-se, i no s’instal·la per damunt de la realitat, obviant la societat a la que pretén servir.
M’agrada perquè és sincera, és valenta, és raonada, i és una ponència pel futur.

Jo no sóc un intel·lectual, no ho he estat mai, ni porte camí d’esdevenir-ne un, per això que ningú no espere, ara i ací ,cap anàlasi profunda de la ponència.
Ja ho he dit alguna vegada, jo sóc un nacionalista epidèrmic, perquè vaig prendre consciencia de ser valencià, el dia que un professor em creuà la cara al pati de l’escola per parlar en valencià. Des d’aleshores ençà ha plogut molt, i no sempre a favor. Ara sóc nacionalista per moltes més raons.
Ho sóc perquè m’estime el meu país, i a l’amor emocional (passional, incontrolable, inexplicable potser) s’hi afegeix des de fa anys, una reflexió econòmica, geogràfica, política, cultural... Sóc nacionalista i no veig perquè hauria de justificar-me. A alguns els hi sembla quasi un pecat, a d’altres els hi fa “por electoral”, Fraga ens penjaria de les “dallonses”...
Però a mi m’agrada.

I el meu país, el País Valencià, que va ser Regne i que volem Nació, pot dir-se de qualsevol d’estes maneres. Mentre no li diguen Levante, que no és més que un punt cardinal d’Espanya!
I si en una lectura optimista i generosa, he de dir que Comunitat Valenciana fa referència a la Comunitat Nacional que som, doncs que hi farem! Jo al meu país li diré País. Però que li diguen com vulguen sempre que cada dia siga més País, i més valencià.

Sóc valencià no com una forma de ser català o de ser espanyol, sóc valencià i punt. Que no és poca cosa. No és millor que ser un altra cosa, però és suficient. No necessite ser res més.
Si no crec en Espanya que és veritat, com he de creure en els Països Catalans que són mentida!
A d’altres els hi caldrà completar la seua adscripció nacional amb territoris majors, potser el país els hi sembla poc.
Però a mi m’agrada.

Tampoc no crec en els nacionalismes de banderetes i escuts, i dic que la vexil·lologia és la taxidèrmia de la política, així que jo no sé quina era històricament la bandera del meu país, però hui, ho és aquella sota “els plecs” de la qual s’hi identifica el meu poble. La meua bandera és aquella per la que ens reconeixen com poble, els pobles veïns i germans. I dic també, que el meu país té altres símbols col·lectius, com el Penó de la Conquesta, o l’Escut nacional, que haurien de recollir-se en una llei de símbols.
Igual a alguns no els agrada que la Ponència Estratègica vaja en eixa direcció.
Però a mi m’agrada.

Ja comprenc que a alguns els incomode l’AVL. A mi no. A mi em sembla útil perquè el conflicte sobre la llengua ha estat sempre polític (científicament no hi ha cap dubte que català i valencià són una mateixa llengua), i per tant havia de ser des de la política que es trobés una solució. I l’Acadèmia, una aposta de risc, ha resultat un encert. Un encert, perquè no discutint la unitat, recupera i potencia formes nostres de parlar i escriure la llengua comuna. Formes, que per egoisme o desconeixement (poc generós i menys intel·ligent) dels normativitzadors històrics havien estat negligides. I a mi, que la llengua siga enriquida amb variants i modismes, em sembla raonable. Ja sé que a alguns els incomoda.
Però a mi m’agrada.

Jo sóc socialdemòcrata. Ho sóc, perquè no conec cap sistema social millor que l’únic que hui per hui funciona, mal que bé, arreu el món. I ho sóc, perquè tot i això, em sembla un sistema injust que necessita de mecanismes de correcció des dels poders públics. I a esta tutela de les oportunitats i llibertats, jo li’n dic socialdemocràcia.
Segur que al meu partit hi haurà gent que es sent socialista, no crec que queda cap comunista (em sorprén que en queden al món!), o més esquerrana, i també gent que se’n sent menys. Però jo sóc socialdemòcrata des d’abans de saber “que això que jo era” tenia un nom, i era socialdemocràcia. Ja he dit que no sóc cap intel·lectual.
I amb la definició ideològica de la Ponència Estratègia, m’hi trobe còmode des de la socialdemocràcia. Sobre tot, perquè no tanque la porta a que alguns ecologistes, alguns socialistes, alguns demòcrata radicals, alguns cristianodemòcrates o centristes, puguen afegir-se a un projecte, aportant un accent que ens farà més grans. Que farà més gran el Moviment Nacional Valencià, que ha d’anar obligatorament més enllà del BLOC, però que sense el BLOC com principal referent, i base substancial, simplement no podrà existir. Ja comprenc que a alguna gent això els hi puga semblar massa obert, i a altres massa restrictiu.
Però a mi m’agrada.

No és només al BLOC a qui li toca ser responsable, que ja ho és obrint de bat a bat les portes d’un espai que lidera per voluntat popular; és als altres companys i companyes de viatge a qui els hi pertoca ser-ho. Aquells qui des d’opcions minoritàries dins el moviment nacional valencià, han d’entendre que han d’aportar matisos indispensables per l’èxit del moviment. Jo ja sé que a alguns els hi pot resultar incòmoda la definició de “matis indispensable”.
Però a mi m’agrada.

I la Ponència Estratègica del meu parit m’agrada, no perquè vinga a reconéixer això que jo defense de fa anys, sinó perquè la Ponència s’acosta valentament i honesta al sentir del poble valencià. I un partit ha de defensar el poble al que vol representar, no dir-li al poble el que ha de pensar des de postures d’intel·lectualitat prepotent. Ja comprenc que a alguns no els agrade.
Però a mi m’agrada.

10 de desembre, 2008

PRESSUPOST DE SAMANIEGO. Levante-EMV.13.12.08

Fa uns anys, pel camí de Sant Josep, allà a les vaqueries, una xiqueta de nom Mencin duia una lletera de 5 litres a vendre, i anava pensant: "amb els diners de la venda em compraré dues dotzenes d’ous, criaré els pollets que faran PIU-PIU, quan els pollastres siguen grans els vendré i compraré un porquet. Quan el porc pese 120 quilos, el vendré i amb els diners compraré un joneguet que..." i en aquell moment, la pobra Mencin va ensopegar amb la vorera, que necessitava un manteniment que l’Ajuntament no havia fet. Van rodar per terra ella i la lletera. Al lloc on va caure, s’alçarà ara una escultura de l’amic Jere, recordant com amb la llet, es perderen també els somnis.
El pressupost municipal s’ha fet també amb la tècnica comptable de Samaniego. Els anunciats quasi 30 milions d’€ d’inversions es financen amb un préstec d'11 milions (que representa un 37%) i quasi 13 milions i mig (el 45%) són fruit de la venda de sòl municipal. I ací comença la història. El sòl municipal només es pot vendre per fer VPO, tret que la programació d’VPO siga suficient per cobrir els mínims que reclama la llei. En eixe cas es pot demanar un Pla de Sostenibilitat que, de ser aprovat per la Conselleria, autoritzaria l’Ajuntament a vendre el sòl per a fer inversions en sostenibilitat urbana. Així planteja finançar l’equip de govern la major part de les cent vegades retardades obres de la Marjaleria, per exemple.
Però que passa? La programació d’VPO només és suficient si comptabilitzen "Mestrets", projecte en inseguretat jurídica per culpa de la imperícia de l’equip de Govern, com ha fet ben palès la sentència del TSJ. Tot i això, i suposant que d’ací no sé quants mesos la Conselleria autoritze el Pla de Sostenibilitat, l’Ajuntament hauria de ser capaç de vendre, en un mercat congelat, el sòl municipal.
Així que el 37 % de les noves inversions són filles d’un crèdit que ens endeuta encara més, i el 45% són més que improbables, perquè depenen d’un seguit de circumstàncies absolutament imprevisibles, una mena d’ "efecte papallona" que, en el millor dels casos, només es podrà resoldre si troben un improbable comprador per a terrenys valorats en 13 milions i mig d’€ .
Ja poden apostar-s’hi la samarreta, enguany tindrem un bon grapat de modificacions de crèdit, per intentar salvar algunes inversions, a mida que quede clar que els comptes municipals són un somni amb tendència a malson.
"¡Oh loca fantasía!¡Qué palacios fabricas en el viento!" deia el bo de Samaniego, en la seua faula de la Lletera, i continuava: "No anheles impaciente el bien fiaturo; mira que ni el presente está seguro."

07 de desembre, 2008

"ROCA CUIPER". Meditrráneo. 10.12.08


Tots els que viatgem habitualment en tren, hem sentit alguna vegada eixa llegenda ferroviària segons la qual, al poble de Roca Cuiper, entre Albuixech i El Cabanyal, hi baixa gent, però no hi puja mai ningú. Sembla com si fora una mena d’estació terminis, per alguna gent. Un lloc on hi arribes per quedar-t’hi i no eixir-ne mai més. Em recorda una novel·la de Manuel de Pedrolo que vaig llegir fa molts anys, que es deia “Entrada en blanc”. Allí també alguns passatgers d’un inquietant tren, arribaven a una estació a la que qui hi baixava s’hi quedava.
El tren de la recol·locació política té la seua parada en un altra ciutat, la Ciutat de les Llengües. Allà va aturar-se l’any 2005 José Luis Gimeno, i ell i el seu pesat equipatge s’hi van instal·lar. I allà viuen i cobren tots els mesos, per fer no sé sap massa bé que. Deien, que la seua missió era posar en marxa eixe projecte improbable de ciutat lingüística en el sòl de l’actual aeròdrom. Ara la Consellera reconeix que eixe és un projecte congelat i que, tal com alguns mantenim de fa temps, caldria replantejar-se’l. Bé, comencem per acomiadar-ne els presumptes responsables, no? O és que un equip que fa anys que no avança absolutament res d’un projecte congelat, ha de seguir cobrant, per fer qui sap què? Encara que els hi congelen els sous, sembla insostenible.
Supose que és per això que la Consellera rectifica la tesi oficial, i ara diu que no és només eixe el seu treball. Aleshores que fan Gimeno i Josety? Són els qui contracten als Vivanco, a la Pantoja i l’ “Hoy no me puedo levantar”?
No m’extranya, que no s’alcen, a alguns el cul els fa ventosa quan és una cadira oficial.

03 de desembre, 2008

"COACHING SHOW". Levante-EMV.06.12.08


Els coaching show han pegat un bon mos a la graella de programació d’algunes cadenes. És una idea simple, en el que un expert en la matèria especifica del programa, dona lliçons a una família que es presta voluntària a això que han anomenat experiment sociològic, i que sovint no passa de ser un mer entreteniment.
El format igual serveix per que t’ensenyen a passejar un gos amb mal caràcter, que per educar a eixa tribu de degenerats que tens per fills, que a menjar de forma que totes les hamburgueses no vagen a parar a la fàbrica de Michelin en que s’està convertint la teua cada colp més generosa anatomia.
Sempre funciona. La televisió i els seus experts triats en càsting, no precisament universitari, resoldran en tres sessions televisades, tots els problemes estructurals que en anys has creat a base de fer les coses amb una part de la teua anatomia que sovint serveix per seure. És sabut, els catòdics creuen en els miracles.
“Las cuentas claras” és el darrer d’eixos coaching show, té la sana pretensió d’ensenyar als televidents, com gestionar la seua economia familiar. Basat en un format israelià, un expert pretén ensenyar a diferents famílies, a arribar a final de mes, a adaptar la despesa als ingressos reals, a estalviar en la cistella de la compra, a reduir la factura de la llum, etc.
He entrat en la web de la productora i només un oportú rampell de prudència m’ha impedit inscriure com concursants la família Popular, i en la seua representació els Srs. Macián i Masip. No em negaran que haguera tingut el seu puntet, vore com el personal coach, els hi deia que no pot ser, que l’economia local tinga compromés prop del 85% del pressupost per pagar manteniment i sous. O que el grau d’endeutament de l’economia local és elevat, possiblement no perillós, però que com s’ha endeutat tant quan les coses anaven bé, ara que tenim una crisi damunt, ja no podem demanar més diners als bancs.
O els hi pegaria un bon estiró d’orelles, perquè totes les mesures d’estalvi energètic que ara proposen, haurien hagut d’estar en marxa des de sempre. L’estalvi energètic no és per ajudar a pal·liar la crisi, sinó que estalviar en energia ajuda a no estar després en crisi. El “momento share”, que diria Boris, seria quan el presentador advertís a Masip que no pot deixar els tipus d’interés en mans de la Mare de Déu de Lledó, que ara està ocupada intercedint per tal que el C.D. Castelló ascendisca. Però ens quedarem amb les ganes de vore-ho, ja els hi dic, al final no els he inscrit. Però no perquè no siga útil, sinó perquè he dubtat. De fet, també els podia haver inscrit a Supernanny per tal que ensenye a no dir paraulotes als més joves de la família, o a “El encantador de perros” que els ensenyaria a traure a passejar els Rottweiler amb murrió, o fins i tot a “Soy lo que como” per aprendre a no menjar hamburgueses a Cuenca.

01 de desembre, 2008

"CONSTRUIR". Mediterráneo. 4.12.08


En el camí de casa al treball, durant mesos i mesos, he passat per davant d’una obra. Molts matins m’he aturat uns minuts (privilegi dels qui podem anar a la faena a peu) per vore-hi treballar, primer les màquines fent els fonaments, després els obrers als qui he vist construir l’edifici, des de les entranyes. Columnes, embans, escales... He vist arribar material i carregar-lo amunt i avall. He vist entrar i eixir camions, tallant el trànsit i fent malbé la vorera, tan nova com estava. He vist com del forat naixia una estructura, i com eixa estructura anava prenent forma, fins esdevenir l’edifici que hui és.
Algú ha projectat eixe edifici, és a dir que l’ha dibuixat primer sobre el paper, algú hi ha posat els diners, i un munt de treballadors l’han fet possible. I encara hi ha un altre protagonista, els qui han de comprar (esperem) els pisos, els seus usuaris, aquells que han de convertir el pis en llar, i fer de l’espai escenari inoblidable de les seues històries familiars.
Tot este procés no és gaire diferent al de construir una ciutat. Algú ha de pensar-la, imaginar-la, dissenyar-la. Algú ha de finançar-la i molta gent ha de construir-la. Dia a dia, a poc a poc, amb cura, amb professionalitat, amb destresa. Per a que els seus usuaris, els veïns, molts més que a la finca de la que parlava, puguen viure-hi, i viure-hi bé, les seues vides.I eixa obligació de pensar i construir, no és només de l’equip de govern. I és que no estem ací per governar i prou. Els projectes es poden pensar des de fora del govern. De fet és quan més valor tenen, perquè es reflexionen sense pressions. Això és el que m’apassiona del que faig actualment.