30 de març, 2006

POLÍTICA CULTURAL. 30.03.06



La política cultural consistix en aproximar la gent a la cultura, no la cultura a la gent. La diferència és substancial. No és el mateix promocionar l'excel·lent programació de Castelló Cultural o de les galeries d'art; que cedir espais per que la gent faça d'artista, o publicar qualsevol llibre. No hi ha política cultural municipal definida. És el sumatori d'iniciatives privades, de desigual interés cultural i artístic, que la regidoria clausura amb un ví d'honor, en paga els tríptics i promociona poc. Segurament dos fotos més amunt el Sr. Mulet els donarà xifres, la política cultural no és quantitat, és qualitat. No son números, és art.

28 de març, 2006

"DOS MÉS DOS NO FAN QUATRE". Mediterráneo 30.03.06



Serà passió d'oncle, però el meu nebot Paco, als seus tretze anys, és ben madur. Em sorprén sempre amb preguntes punyents i inesperades. Sovint sobre la meua ocupació temporal de polític, i confesse he d'esforçar-me per tal de trobar respostes entenedores per algú de la seua edat.
Dissabte em va preguntar per quina raó era del BLOC, i si no seria més senzill que em fera d'un altre partit més gran, ja que així "es coneixeria més el treball que fas". Vaig haver de parlar-li d'ideologia, de principis, d'ètica i finalment li vaig posar un exemple: "tu ets del Castelló, per què no et fas del Barça i així guanyaràs la lliga?" Em mirà pensatiu amb ulls que deien: "clar, es deveres!" però li durà pocs segons, de seguida afirmà amb rotunditat "tete, jo sóc de Castelló, és el meu equip, no puc canviar d'equip". A mi em passa el mateix, sóc un nacionalista i no tinc cabuda en cap altre lloc que en el partit que he ajudat a fundar.
Però els dubtes resolts sempre donen pas a altres dubtes: "Val, però sense deixar de ser del BLOC, per què no us ajunteu amb un altre partit menut i així serieu més grans". Uf! "Paco, a tu t'agradaria que el Castelló s'ajuntara amb el Vila-real?" Em mirà sorprés i dubitatiu i digué: "Home, jugaríem la Champions!" "No Paco, això no és així. Tindries quatre porters, no sé quants defenses i davanters, la meitat de la gent no jugaria i crearia problemes al vestidor, a més a més, molta gent del Castelló ja saps que no anirien a vore jugar al nou equip al camp de Vila-real, molts socis es donarien de baixa. És més complicat. No podries tornar a posar-te la samarreta albinegra, ja no serien els colors del nou club." Això el va preocupar especialment, perquè tal com ell diu "sóc del Castelló, no puc canviar d'equip". "De vegades Paco –vaig afegir- dos més dos no fan quatre." Als seus tretze anys ho va entendre perfectament, sorprén que gent més major no ho entenga.

21 de març, 2006

"UNA CASA NO ÉS UNA LLAR". 23.03.06



Quan dius llar, dius llit, i dius pany, i dius el nas del teu fill aixafat a la finestra mirant el temps com passa. Quan dius llar, parles de flaires diverses; de l'olor que fa la mare; dels quasi alimentaris fums de la cuina, amb gust a arròs, i a peix, i a sucre cremat de quan encara féiem flams casolans. Quan dius llar, dius la sensació d'entrar al llit amb llençols nets; dius el racó on vas descobrir com el capità Ahab perseguia pels mar a l'alba Moby Dick. En dir llar parles del refugi dels dies de pluja; de l'habitació on et va explicar la mare que havies de fer quan et va arribar la primera regla; parles de "Pichi", el canari que et van regalar els pares en passar la varicel.la, i al que batejares com al de Heidi.
En dir llar evoques la taula gran de fusta on feies els deures; recordes els crits de la mare, pobra, cada colp que amb les sabates plenes de fang entraves a casa i trepitjaves el rebedor recent fregat sense donar-li temps a posar diaris per terra. Llar és el record de la Nit de Reis i eixes papallones a l'estómac que et despertaven a quarts de vuit per anar al balcó tremolant de fred i il·lusió per vore que t'havien portat els Reis d'Orient, abans que els Reis d'Orient foren els pares.
Quan dius llar, dius l'habitació on va morir l'avi Vicent. Dius el record del pare signant el butlletí de les notes aquell trimestre que en vas suspendre quatre. Dius el record dels amics que et visiten massa poc i dels parents que es fan pesats.
En dir llar, dius hipoteca, i dius esforç, i dius privacions. En dir llar dius il·lusió, i dius somni complit. Dius passat i dius present. Dius la història pròpia i la compartida. Quan dius llar dius família.
Casa és un altra cosa. Una casa son quatre parets i un sostre, una porta i un grapat mal comptat de finestres.
A la gent de "Mestrets" els hi volen canviar la seua llar, per una casa no se sap on, ni quan, ni com.
I encara hi ha gent que no entén que se'n queixen.

16 de març, 2006

RECINTE DE FIRES I MERCATS. 16.06.06


Spencer afirma que les fires i mercats són el comerç en la seua forma més primària. Des de temps llunyans han estat el primer moviment de distribució de productes originat en les societats desenvolupades, i sempre han depés dels ajuntaments. Sempre fins ara. El PP n’ha privatitzat la gestió. Nosaltres discrepem profundament. No es pot privatitzar tot: transports, cementeris, guarderies infantils, mercats... Què li queda a l’Ajuntament? Certament calia un nou espai. I el que ens presenten és magnífic, ben pensat per la comoditat de firaires, comerciants i clients. Net, còmode, fins i tot bonic. Però hauria de ser gestionat per l’Ajuntament.

15 de març, 2006

"MEMÒRIA DE MARJALER" 16.03.06 Mediterráneo



Busque als llibres, que són sovint la memòria dels altres, allò que la pròpia memòria em nega. A "Les arrels d'un Lledoner", Toni Porcar diu: "Era el mes de novembre de 1969 quan Salvador Renau posava al sac que jo li parava la darrera palada d'arròs de Castelló."
Porcar pertany a la darrera generació que visqué el conreu de l'arròs, els aiguamolls fins als malucs i la insuportable picor de la pallofa per tot el cos.
Amb el temps s'anà abandonant el conreu, i on fa només dues generacions hi havia aiguamolls insalubres i arròs, hui trobem 3000 habitatges. Des dels més modestos, a edificacions modernes i luxoses.
Aquesta transformació del nostre paisatge, ha estat possible, per què els successius governs municipals del PSOE i el PP, han permés l'inclompliment de la llei. Han deixat fer, mirant a un altre costat, mentre tímidament primer i després d'una forma absolutament descarada, la gent ha anat construint. I ara, ens trobem amb una zona que té un model d'urbanisme tan peculiar com consolidat. Una zona de la ciutat, que reclama amb justícia que a canvi dels impostos que paguen se'ls presten els serveis que necessiten. Han hagut de passar 15 anys des de la promesa del PP l'any 91 de donar solució a la manca de serveis tan bàsics com aigua corrent, llum elèctrica o clavegueram.
Des del BLOC celebrem l'aprovació del Pla Especial (que malauradament deixa fora Patos i Palo Blanco) i reclamem la urgència de les inversions, tot afirmant que aquestes no poden nàixer només de l'endeutament municipal, la Generalitat Valenciana, ha d'invertir fortes sumes de diners en la remodelació de l'entorn urbanitzat de la Marjaleria. Ha de fer-ho i ha de fer-ho ja.
Al final del relat que obri aquest article Porcar escriu: "Ara quan puges a la muntanya i mires l'antic Lluent, ho veus tot com si fóra un betlem, ple de casetes. Fa bonic, què voleu que us diga!".

14 de març, 2006

WENLEY, ESE HOMBRE!


Anem a veure si m'ix, he de fer un exercici literari al que no estic acostumat, som-hi:
Wenley Palacios és un feixista. És un feixista i un mentider. És un feixista, un mentider i un hipòcrita. És un feixista, un mentider, un hipòcrita i un manipulador. Wenley Palacios és el "brazo tonto del PP". Este personatge utilitza la tribuna que amablement li cedix un diari i la que interessadament li oferta Josety a TVCS per difondre les seues mentides, la seua ideologia totalitària disfressada de falç liberalisme i per insultar als que no pensen com ell. Jo hui faig l'exercici de rebaixar-me fins la seua escassa altura. No ho faré més, no estic còmode al clavegueram ideològic que habita.
Wenley és el llest del "Trio de los Ozores", eixos tres contertulis de TVCS que ocupen un percentatge important del seu temps en difamar-me, insultar-me, provocar-me i en difamar al meu partit. Els hi dic el "Trio de los Ozores" perquè són un grup de còmics sense traça. A dos d'ells no els faré el favor de citar-los, ni els dedicaré massa temps. Un polític fracassat que es queixa del sistema tot simplement per que els electors no el voten, i l'altre un tipet més conegut per entrar i eixir del jutjat per les denuncies rebudes per les seues difamacions a Benicàssim que per la seua professió que desconec. I després està el suposadament moderador, sovint en veu en off, com aquelles veus del NO-DO. Parle de Josety, però ell em preocupa menys. A ell el canviaran per un apartament a Marina d'Or, ja en parlarem en juny.
El cas de Palacios és més greu. Amb un freqüència malaltissa este senyor difama al meu partit (ha afirmat que estem subvencionats pels que es reunixen amb ETA), m'amenaça físicament (ha dit en la televisió que em tiraria un "cenicero vacio" al cap) i m'acusa de coses terribles. Hui mateix de nazi, stalinista i censor i diu que vull construir camps d'extermini i txeques.
Tot això ve a compte (o no) de la decisió unànime de la Comissió de Cultura de retirar, a petició del BLOC, el recolzament institucional a un llibre. Sobre el tema ja en vaig tractar a l'article publicat a aquest blog amb el títol: "No en el meu nom".
Diu també l'ínclit Palacios que jo no sóc ningú per decidir què és i què no és demòcrata. Òbviament no puc decidir-ho, si que puc però opinar, malgrat que a ell no li agrade la meua llibertat per fer-ho.
Però ni tan sol faig això, em limite a recordar el que afirma l'autor del llibre. Sé que pot resultar desagradable de llegir, però és il·lustratiu, son extrets d'un dels nombrosos, quasi be diaris, comunicats de premsa que envia el tal Jarabo als mitjans locals:
"La CEE advierte al gobierno de zapatero que no hay nadie en España concompetencias para legislar sobre este tipo de fusiones (sic). Y yo, que no creo en la democracia, quedo admirado cuando quienes sí creen aceptan los designios de un ente masónico como la CEE, cuyos miembros, sabe Dios que han sido elegidos de manera similar a como proponemos quienes no nos consideramos democráticos. Y sin embargo debemos admitirlos y apoyarlos como representantes de la"voluntad popular"; una voluntad popular que cambia en su forma de expresión conforme le interesa al tirano. Expresión popular fue el 2 de Mayo de1808; expresión popular fue el 18 de Julio de 1936, pero ¿la CEE expresión popular?, ¿de qué?"
Hi ha més exemples, me'ls estalviaré. Creuen vostés que està el suficientment acreditat que l'autor no és demòcrata?
Clar, Wenley Palacios, que no és l'home més valent del món, no em cita al seu article. Insinua però no cita. Fins al darrer article, abans que jo el contestara (http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/noticia.asp?pkid=207275), em citava per mitjà de personatges, però ara ja ni això. Els covards s'amaguen darrere de pseudònims, de jocs literaris d'escàs interés... Jo no. Jo afirme que Palacios és un mentider i un hipòcrita. Ell, que vomita fel per la seua boca contra els que no pensen com ell, ell que ha demanat que em "destituïsquen com regidor" (senyor, senyor, que ara els regidors som elegits democràticament, que el Caudillo s'ha mort, que ja no els nomena el Movimiento!).
Ell que insulta greument a tothom a la seua web personal, al diari on escriu i a la TV on actua (?), intenta fer creure que és un liberal i que cal protegir tots els llibres i totes les opinions i...demòcrata d'anar per casa!
Que diria si l'ajuntament recolzara i repartira entre les escoles un llibre on es defensara el dret a l'autodeterminació del País Valencià? Que dirà si a les biblioteques públiques arribaren llibres que defensen la lluita armada com camí a la independència d'Euskadi?
Va, per favor! Ja no enganyen a ningú.

09 de març, 2006

LA MARJALERIA. 9.03.06


Que Castelló tinga un barri amb 2500 habitatges sense llum, clavegueram i aigua potable sembla impossible. Però passa. És cert que l’actual situació a la Marjaleria és el resultat de la falta de criteri dels diferents governs municipals, d’una permissivitat no sé si irresponsable; però la tossuda realitat diu que centenars de famílies viuen i estiuegen a la Marjaleria, i paguen els seus impostos. Han de tindre els mateixos serveis que la resta de Castelló. És innegable. Desgraciadament ni la Generalitat ni l’Ajuntament han previst inversions significatives. Al BLOC li agradaria que Patos o Palo Blanco tingueren identic tractament. Al PP no.

06 de març, 2006

"EL DIA DESPRÉS". Mediterráneo 9.03.06



Sona el despertador i Anna s’alça recordant que ahir, dia 8 de març, va llegir al diari que el Govern Central ha presentat una llei en favor de la igualtat de gènere. Hi pensa mentre encén el termo i posa la cafetera al foc. Va a despertar a la menuda Esther i al seu marit Jaume, que sempre rondina al llit vint minutets més. Es dutxa mentre l’Esther es vesteix ja sola, però ha d’afanyar-se que Jaume necessita tot l’espai per dutxar-se, afaitar-se i deixar tovalloles per qualsevol lloc. Mentre escura el desdejuni familiar es beu de peu un café a la cuina. Jaume se’n va amb el cotxe gran a l’Alcora a treballar, Anna, amb el menut durà Esther a l’escola matinera per arribar a temps al seu, de treball.
A l’hora de l’esmorzar s’acosta a la carnisseria per fer un encàrrec que recollirà en eixir a quarts de dues. La xiqueta dina al col·le, Jaume a l’Alcora, Anna dina sola i aprofita per fer els llits, endreçar la casa i posar una rentadora. A les 7 recull la cria de classe de música on l'ha deixada la iaia. Aprofita per anar al supermercat, d’una mà la cria, de l'altra la bossa d’escola, a l’altra la llista de la compra, i a l’última el carro del supermercat (quantes mans té Anna?). A casa estant, mentre la cria assaja amb el violí (nyic-nyic-nyic-nyic, el primer any és dur), estén la rentadora, planxa les camises de Jaume (és un home modern que es preocupa pel seu aspecte) i prepara el sopar. A les 9 arriba Jaume cansat. Tot el dia treballant i a sobre les dues horetes de gimnàs. Sopen.
Mentre Anna gita a Esther, Jaume baixa el fem (ell sempre diu que li agrada ajudar a casa). Anna escura, Jaume mira la televisió. Són una parella normal. Jaume és cap d’exportació al sector del taulell, Anna té un gabinet de psicologia amb una sòcia. Ell cobra 400 € més que ella. Es giten. Ell vol fer l’amor, ella està cansada. Comenten la nova llei, a Jaume li sembla que ja no cal, que la situació ha millorat molt. Dormen. Ella somnia. Ell ronca.

03 de març, 2006

IGUALTAT DE GENERE. 2.03.06



Els millors expedients de les universitats corresponen a les alumnes però açò després no té translació al món laboral. Continuen postergades del món de l'empresa, de l'economia, del poder en definitiva. I a sobre es dóna per descomptat que hauran de compatibilitzar la seua vida professional amb totes les obligacions familiars que continuen sent exclusives del gènere femení. Els canvis legislatius són necessaris, els mentals imprescindibles. En els contes les princeses sempre són febles i han de ser rescatades pels prínceps, a les pel·lícules les xiques es torcen el turmell i fan perdre temps a l'heroi, els refranys, la religió... La cultura que transmetem configurarà el futur.

01 de març, 2006

"NO EN EL MEU NOM". Mediterráneo 2.03.06


El Sr. Mulet va presentar en públic la donació per part del seu autor de 50 exemplars d'un llibre, i anuncià que es repartiria entre els centres escolars i biblioteques. En el passat Ple de l'Ajuntament vaig llegir-ne alguns paràgrafs i quedà acreditat, que el llibre defensava tesis bel·licistes, parafeixistes, homòfobes, justificava el colpisme i en suma era un panegíric, mal dissimulat, del nacional-catolicisme. Tant és així que, el dilluns següent, la Comissió de Cultura va acordar unànimement retornar els llibres a l'autor i declinar-ne la distribució, per no ser compatible amb l'educació en valors democràtics.
El Sr. Mulet va interpretar que jo l'acusava de donar suport al contingut del llibre. No ho faig. De Miguel Angel Mulet em separen políticament moltes coses, però crec que és un demòcrata. Eixa no era la meua crítica. Allò que jo critique és que l'Ajuntament acceptara distribuir entre els escolars una obra com l'esmentada. Vull creure al Sr. Mulet quan diu que no coneixia el contingut del llibre. I eixe és el problema, és evident que algú hauria de decidir quines obres publica l'Ajuntament, a quines dona suport, a quines en facilita la distribució, i a quines tot simplement no se'ls ha de donar cap facilitat per a la seua difusió. Això demana d'un consell assessor, organisme que o bé no existix, o bé no ha estat consultat o bé en aquest cas ha fallat deixant en evidència al regidor i diputat de cultura.
Honora a Mulet haver-se disculpat en la Comissió. Crec profundament en la llibertat d'expressió però totes les opinions no son iguals, ni totes son responsables, ni totes son respectables. I les institucions públiques no han de donar pàtina democràtica a qui atempta directament contra la democràcia. Cal ser responsables. Te raó Mulet quan afirma que és l'autor el responsable d'allò que escriu, i tinc raó jo quan postil·le que cadascú és responsable d'allò que apadrina.