18 de novembre, 2017

"DES DEL BALCÓ" Levante-EMV- 18.11.17

El PP és protagonista principal, tot i que no únic, dels pitjors anys de l'economia espanyola. I això s'ha de dir, perquè si no acabarem per comprar el seu relat trampós del miracle econòmic, i de com van aconseguir evitar el rescat europeu. Qui ens va posar en risc de ser rescatats, van ser precisament ells. Potser no només ells, però principalment ells.
Ho dic, i ho explique. A hores d'ara ja és una obvietat que l'anomenada «regla de despesa» creada per Montoro serveix perquè les administracions autonòmica i local, que són les que presten els serveis públics de primera necessitat, vegen condicionada la seua capacitat de gestió, en favor d'una pretesa estabilitat econòmica. Bàsicament el que es fa, és impedir el creixement dels serveis públics i la prestació adequada d'eixos serveis, per supeditar-ho a una qüestió comptable. Sí. Volen que els ajuntaments (i les autonomies) tinguen superàvit, però els condicionen en què se'ls poden gastar. Unes condicions draconianes que fan que una part molt important dels diners estalviats gràcies a la bona gestió, vagen a eixugar el dèficit...de l'Estat. Dèficit que l'Estat continua disparant; mentre en paral·lel buida la caixa de les pensions.
Em sembla evident, que la norma s’ha de canviar. No cal parlar de Catalunya i la intervenció econòmica, perquè hi ha altres elements de caràcter polític que distorsionen el discurs, però mirem Madrid. Madrid aconsegueix reduir en 2.000 milions d'euros el deute heretat del PP, en només dos anys. Això és un 40% del deute. I en paral·lel, aconsegueix romanents per valor de 1.000 milions d'euros, tot, mentre paga puntualment als seus proveïdors. Doncs bé, malgrat els espectaculars resultats, la norma de Montoro permet intervenir les comptes de Madrid. No ho permetia mentre Gallardón (imputat ja) i Botella (que crec que també ho acabarà), endeutaven irresponsablement la ciutat, però ho permet ara que la gestió econòmica posa en evidència les maleses del PP.
I és que va d'això esta partida. Va d'usar normes ad oc, reglaments, lleis, fetes per intervenir les gestions pulcres que posen en evidència la gran mentia de què la dreta sap gestionar. La dreta que ha governat, el PP, robava, sí, i això és extremadament greu. I destruïa les proves, per això el PP com organització serà formalment jutjada. El primer partit jutjat com subjecte penal de la història de totes les espanyes. Però sobretot, era un mal gestor. Un desastre que malbaratava recursos públics i arruïnava territoris. El cas del País Valencià és paradoxal.
Ara mateix som l'única autonomia que amb un nivell de riquesa inferior a la mitja, som contribuents nats. És a dir, els pobres sent solidaris amb els rics. I malgrat això, el Govern del Botànic, amb uns recursos clarament insuficients, tira endavant polítiques de caràcter social impensables amb el PP. Tot, mentre setmana sí, setmana també, ens cauen via judicial sentències milionàries a pagar amb diners públics, fruit de la gestió de la banda popular. Sobre nosaltres la mirada inquisitorial de Montoro amb el vistiplau i l'ovació tancada de Bonig i la seua gent. Sobre nosaltres el risc permanent de la intervenció econòmica. El FLA és una estafa. Són els nostres diners que ens els presten amb interessos. Doncs bé, Montoro pot provocar retards en el pagament del FLA que ens abocarien a incomplir la «regla de la despesa», i pretesament justificaria una intervenció.

Entenen per quina raó dic que s'ha de canviar la norma? Una norma que no permetia intervenir administracions mentre malgastaven i robaven, i que ara permet intervenir aquells governs que demostren que l'esquerra gestiona millor. El FLA i la «regla de despesa» són dues armes d'una guerra política, no econòmica, del PP contra els nostres drets. Per això cal acabar amb les tres coses. El FLA, la regla, i el PP. Per això hui eixim al carrer, per això el PP es queda al balcó, observant. 

11 de novembre, 2017

"HO DIC PER AJUDAR" - Levante-EMV- 11.11.17

    F. Tarazona, J.Pol, F. Marqués, I. Costa, E. Cuesta, J. Álvarez, J.M. Tortosa, M. Rodriguez, J.M. Medina, A. Bosch, J.R. Barral, B. Rodriguez, V. Farnos, M. A. Guerrero, A. De Miguel, P. Cobián, A. Guerra, G. Pariente, V. Rambla, A. López, A. Mula, D. García, J.M.Méndez, J.Fernández, A. Cerdá, P. Ripoll, C. Perdomo, F. Molina, F. González, J.A. Megías, R. Blasco, J. Flores, C. Torres, J. L.Pepote, M.L. Carrera, J.Luzardo, J. Hernández, J.C. Clementa, J. Bolarín, R. Rato, J.M. Rodriguez, M.R. De Haro, J.M. Ródenas, E. Arnal, J.M. Traba, I. García, J.M. Santos, M. Lorente, B. Martín, E. Muñoz, P. García, F. Molina, T.Lorenzo, L.A. Solís, A. Vázquez, M. Cervera, J.J. Nombela, C. Sánchez, F. Areal, J.López, A.Polo, F.J. De La Riva, Á. L. García, A. Puente, C. Abellán, C. Manrique, L. Mellado, G. Ortega, J. Jiménez, J.E. Clerigues, E. Usaldón, J. A. Rodriguez, J.Á. Arranz, G. López, I.Mª Sánchez, D.Serra, S. Hernández, J. Villanova, C.Páez, A. Such, J. I. Molina, J.Gómez, J. Font, J.Merino, J. Guarro, J. Vázquez, J.Á. Cañas, J.R. Henriquez, J. Manuel, E. Bethencourt, D.Ibars, P. Crespo, J.A. Gallegos, F. Blaya, J. Fernández, M.De León, I. García, C.T. Martín, A. Serrano, S.Yagüe, R. Durán, M.A.Conesa, S. Caballer, P. Rotger, J.M. Méndez, F.García, A. Gacio, J. Dionisio, P. A.Sánchez, J.C. Aparicio, M.L. Carrera, R. Galeote, M. Torres, M.C. Castellano, J.M. Gabarri, R. Calatayud, L. Ramís, A. Varela, M. Tello, F. Berberena, M. Martínez, J.I. Fernández, Á. Currás, F. Sierra, S. Castedo, A. Marmotes, J.I. Fernández, J.L.Baltar, E. Rosado, J. Peñalver, L. Botella, J.L. Sánchez, J.L. Olivas, M.T. López, M. Rabaneda, J.J.Ripoll, L. Partida, E.Pastor, A. Tamayo, M. De León, J.J. Moreno, E. Crespo, J. Sepúlveda, S. Martín, Á. Acebes, M.A. Cámara, G. Reig, Á. Sanchís, A. González, J. Suárez, C. Ibáñez, J. Martínez, F. Granados, R. Betoret, A.E. Gómez, L. Bárcenas, R.l. Peset, F.A. El Jaber, C. Díaz, M.J. Velasco, D. Ramírez, A. Vallés, A.J. De La Viuda, A. Alvarado, M.A. Hernández , J.I. Sánchez, C. Fabra, J.A. Fernández, J. Pérez, M.I.Fernández, S. Guirao, M.I. Mendoza, M.M. Pedreño, V. Campos, M.L. Carrera, M.P. Adela, J. Bover, A. Grau, I. Vidal, R. Costa, F. Camps, G. Galeote, J. M. Fernández, G. Cañellas, J. García, J.M. Peña, T. Gómez, P.Á. Hernández, J. Toja, G. Conde, F. Muguruza, J. Morales, M. Carrillo, L.A. Elvira, J.L. Fernández, J.A. Pacheco, J,C. Bonet, S. Arencibia, A. Padrón, J.A. Alcoba , E. Hidalgo, A. Bea, J.C. Lantarón, J. Martín, J. Rodrigo, A. Garrido, J.L. Mosquera, K. Viane, G. Guerra, D. Vidal, J. Miranda, C. Silva, J.J.Cardona, J. Massot.
    Tots estos militants i càrrecs públics del PP han estat identificats per la justícia, tots imputats, alguns ja jutjats, i alguns condemnats. No sé jo, però crec que eixe «M. Rajoy» del Papers de Bárcenas, igual és el President del Govern. Ei, ho dic per ajudar.

04 de novembre, 2017

"GUERRES PROXY" Levante-EMV 04.11.17


Les guerres subsidiàries o guerres proxy són un tipus de conflictes en què es distingeix una confrontació interna entre diferents bàndols o actors que s'engloba com a part d'una altra rivalitat entre potències o actors externs. Segur que a tothom ens venen al cap tristos episodis bèl·lics entre grans potències, on els trets es disparen a un país tercer. De vegades, en forma de guerra civil.

Crec que una de les «grans potències» polítiques espanyoles, el PP, amb el seu aliat principal, Ciudadanos; intenta traslladar al territori valencià una guerra política d'abast estatal, que té a vore amb el grau de descentralització d'Espanya. I crec també, que per a guanyar eixa guerra per la recentralització, necessiten guanyar la batalla electoral valenciana. I ara mateix se'ls-hi  nota molt. Són «ansia viva» que diria aquell. La seua jugada és de manual.

L'atac constant i permanent a Compromís n'és l'evidència, i diu molt d'ells i la seua estratègia. El discurs del PP assenyalant-nos com a independentistes i radicals, té la conseqüència, no sé si buscada, de què després l'extremadreta, amb la que coincideixen a les manifestacions, ens ataca físicament. El discurs del PP dient que les nostres polítiques busquen el mateix que les polítiques dels grups independentistes a Catalunya, senyalen l'autonomia per justificar un 155. O dit d'una altra forma, retallar l'autonomia, tutelar l'autogovern, recentralitzar. Tutelar políticament, que tutelats econòmicament ja ho estem, gràcies al fet que quan ens van governar ells, ens van arruïnar. Per la via del malbaratament i la corrupció, que és on anaven a parar els escassos recursos que arribaven per culpa d'un finançament injust.

Esta gent, conscient que no ens pot acusar a nosaltres d'allò que som, perquè el que som ni és delicte ni res que se li assemble, ni espanta a ningú; ens acusa d'assemblar-nos a altres. Altres, que dit siga tot passant, són formacions legals i que a diferència del PP, no tenen imputats a les seues files. Esta gent, que viu en un constant estat de cabreig perquè el dia a dia judicial els recorda totes les il·legalitats i delictes que van cometre mentre governaven; ens acusa a nosaltres, no del que fem, sinó del que segons ells farem d'ací a 15 anys. Fan una projecció en el futur i ens ataquen. Amb l'agreujant de què és una acusació ideològica. No ens acusen de voler finançar-nos il·legalment com ells, ni de voler cobrar comissions, ni de fer contractes als amigatxos. No. Això no s'ho creuria ningú. Ens acusen de pensar diferent.

Jo trobe que tota esta pantomima en la qual estan instal·lats PP i Ciudadanos, intentant escalfar els ànims de la societat valenciana, posant-nos en una diana perillosíssima (ja hi ha hagut ferits, ja hem hagut de contractar seguretat a El Puig...), és una mostra de la seua debilitat, i de la nostra fortalesa. No sent capaços de qüestionar argumentadament les polítiques del Consell, intenten assimilar-nos a altres formacions als qui pressuposen mala imatge i pitjors intencions.
I és també un despropòsit aberrant, una perillosa irresponsabilitat, consistent en fraccionar la societat valenciana i enfrontar-la. Quan el que necessitem justament, és tot el contrari. Pau social, tranquil·litat, racionalitat i unitat. També per reclamar un finançament just, amb sindicats, empresaris i agents socials. Tots, excepte el PP i Ciudadanos, que posen l'autonomia en risc, jugant al Risk
.

28 d’octubre, 2017

"TALENT SENSE TALENTS" - Levante-EMV - 28.10.17

Que el Congréso haja ampliat trenta-cinc vegades, trenta-cinc, el termini per presentar esmenes de la reforma de l'Estatut Valencià, no sembla una casualitat. Reforma, val a dir, que se circumscriu a un sol article. Té delicte la cosa! Trenta-cinc vegades, en una maniobra de dilació permanent per tal d'evitar que es puga tenir en compte la població valenciana actual a l'hora de calcular el retorn econòmic que ens correspon. Quina habilitat, quina destresa a l'hora de fer anar el reglament. Quin talent!
Parlem de talents. Hi ha tres versions conegudes de la Paràbola dels Talents. La de Mateu, la de Lluc, i la de l'anomenat Evangeli dels Natzarens. Esta darrera versió, menys coneguda. Les dues primeres, en canvi, molt més populars, tenen poques diferències. Bàsicament la història que expliquen és la d'un amo que havent de fer un llarg viatge, va deixant temporalment la seua riquesa repartida entre tres servents: a un li donà la quantitat de cinc talents, a l'altre dos, i al tercer, un de sol. Quan torna a casa, passat molt de temps, els va fer comparéixer en la seua presència, per tal de demanar-los-hi comptes de la seua gestió. El que havia rebut cinc talents, s'havia posat ràpidament a fer negocis, i havia aconseguit duplicar el capital; oferint així al seu Senyor la suma de 10 talents. Exactament el mateix que va fer el segon, passant de dos a quatre talents, que també retornà al seu Senyor.
En canvi, el darrer, per por a perdre els diners, el que va fer va ser un solc a peu d'un arbre, i va soterrar la moneda; explicant-se així: "Senyor, sé que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat, per això vaig tenir por i vaig soterrar la moneda. Ací la teniu Senyor. Una moneda em deixareu en custòdia, una moneda vostorne». Els dos primers que van multiplicant la seua suma per dos i reberen iguals elogis, mentre que el tercer, destapà la fúria de l'amo. Tant s'enfadà el Senyor amb el seu servent, que li retirà el talent i el va entregar a qui de cinc n'havia fet deu, i l'expulsà de les seues terres.
Doncs bé, la Paràbola dels Talents, ja són ben bé les balances fiscals de l'Estat. Ja són ben bé els acords del finançament autonòmic. Crec que el Govern del Botànic, ha demostrat sobradament estar en el grup dels que multipliquen en resultats els ingressos. L'esforç de gestió que fa este govern per pagar els bonys que ens van deixar els anteriors governs, sesuma al deficient finançament. Un finançament que ens impedeix fer front a les necessitats socials. I malgrat tot, la gestió pulcra, acurada, ajustada, mesurada i també transparent; ens està permetent començar a fer canvis en l'estructura econòmica del país.
Este esforç, este compromís amb la justícia social, el patiment estructural de la ciutadania valenciana, mereix un finançament just. Ja hem demostrat que quan governem el país, i els pobles i ciutats, podem multiplicar els recursos, però la seua elasticitat no és absoluta. Ja no donen més de si. I sobretot, és indiscutiblement injust. Som pobres i paguem com si fórem rics.
Que el Gobierno del PP continue castigant a les valencianes i als valencians, amb un finançament clarament insuficient i injust, potser algú tinga la temptació de justificar-ho en com van gestionar els fons els anteriors Consells del PP. I és que a la Paràbola dels Talents segons la tercera versió, la de l'Evangeli dels natzarens, el tercer serve, hauria dilapidat els diners «en prostitutes i tocant la flauta». I sent això cert, no seria just per al poble valencià.