22 d’octubre, 2017

"VOLEM UN SERVERF MÉS EFICIENT" - Levante-EMV - 22.10.17



Jo vinc del món de l'empresa privada. Concretament de la direcció de recursos humans, i l'organització científica d'empreses. La meva relació amb l'administració havia estat sempre com administrat a títol personal, i com a "client" en l'àmbit professional. Res més. Després arribà la política. 
Quan vaig assumir responsabilitats de govern al meu ajuntament vaig aprendre crec que molt, i necessàriament ràpid, que les organitzacions públiques, tenien poc a veure amb les privades. Siguen empreses, o organitzacions d'altra mena. Una de les coses més importants que vaig comprendre, és que l'administració està plena de gent amb molt de talent, amb vocació de servei, i amb idees pròpies de com fer que l'organització esdevinga més eficient. I amb alguna d'aquesta gent, vaig tindre l'oportunitat de formar un equip quan com Vicealcalde vaig assumir les competències en modernització en l'administració local.
Quan vaig arribar a la Secretaria Autonòmica em vaig trobar amb una direcció política absolutament compromesa amb el servei públic, que em van servir d'enllaç amb l'equip tècnic, que tenia una implicació incondicional, i que posaven al servei d'ella, el seu coneixement i experiència. Tot l'equip plegat sabíem que calia un esforç de reorganització, de millora de procediments, de delimitació de funcions, de disseny de sistema de treball. La pregunta era, com ho havíem de fer!
Recorde haver-li llegit al catedràtic Carles Ramió que en la búsqueda d'una administració eficaç hi ha dos vectors bàsics. El primer reforçar constantment en l'àmbit institucional i organitzatiu el model de gestió. El segon el d'estar atents als canvis de l'entorn i prestar serveis en una lògica de constant innovació per mantenir el ritme d'una elevada qualitat en la prestació de serveis públics. I al Servei Valencià d'Ocupació, hem decidit fer-ho. Volem que el SERVEF siga un instrument més proper, modern, eficient i obert a la ciutadania. I sabem que és imprescindible el concurs de les persones usuàries i del personal intern, per a fer una transició cap a un #NouServef.
Avui en dia, el disseny de coses noves i la seva implantació té una disciplina pròpia: la innovació, entesa com un procés definit i estructurat de crear o millorar qualsevol producte, servei, empresa o organització. Recentment, s'ha desenvolupat el concepte de design thinking. Amb ell ens referim a la disciplina que usa la sensibilitat i els mètodes dels dissenyadors per compatibilitzar les necessitats de l'usuari, amb allò que siga tecnològicament viable i que un determinat model de negoci puga generar valor al client i cobrir una oportunitat de mercat, o un servei públic en el cas que ens ocupa. El design thinking és una metodologia que fa convergir un ampli espectre d'activitats innovadores amb una visió centrada en la persona. 
Així, la innovació del sector públic ha d'anar de la mà del disseny d'estructures capaces d'activar mecanismes d'intel·ligència col·lectiva, i no només puntualment, sinó com pràctica prolongada en el temps. Solucions que promoguen de forma constant la col·laboració i el concurs de sabers i experiències dels diferents actors propers a l’entitat.  Hem deixat de considerar a la ciutadania, com “l’administrat” i s’empodera configurar-se en col·laborador, en partícip de la prestació del servei públic i, en part clau de tot el procés de generació de la política i del servei públic.
És per això que hem posat en marxa la campanya "Obrim per obres", que és un procés participatiu amb enquestes personalitzades, tallers col·lectius, entrevistes i tot un seguit d'instruments que han de servir per diagnosticar la nostra organització, i assentar les bases d'una transformació transversal, tant en l'àmbit intern amb el seu personal i funcionament, com en l'àmbit extern amb la ciutadania. Perquè el
Per al nostre equip, és tot un repte que afrontem amb il·lusió. Estem imaginant, començant a construir, l'administració pública del futur. Ens acompanyen?

14 d’octubre, 2017

"I SI APLIQUEM L'ARTICLE 551?" - Levante-EMV- 14.10.17

M'hauran de creure si els dic que jo com expert constitucionalista no tinc preu. Entenent el preu com allò que algú està disposat a pagar per un bé o un servei. I per les meues opinions legals sobre la Constitució espanyola del 1978 ningú no donaria un mal maravedí! Lògic. He estudiat molt de dret, però no Dret. A classe estudiàvem la Constitució, però com estudiàvem dret romà, i tampoc no sóc cap expert en la usucapió. Però si vostés formen part d'eixe amable col·lectiu que llegeixen les meues columnes al Levante, ja saben que de mi no cal esperar un article acadèmic, així que ja es poden agafar a la cadira que comença l'espectacle.
L'article 155 de la CE és, segons els constitucionalistes experts, el "mitjà de control, de caràcter excepcional, que complement a l'ordinari recollit en l'article 153, de l'activitat de les comunitats autònomes". I davant de la DUI (que al final ha semblat més un DIU) del Parlament català, sembla l'escenari més probable en els pròxims dies. I per què? Doncs perquè l'article diu que es pot aplicar quan una comunitat no compleix les obligacions constitucionals o altres lleis, o actuaren de forma que atempte greument contra Espanya.
A Catalunya, o als dirigents de Catalunya (he de confessar que no ho tinc del tot clar) se l'acusa de malbaratament de fons públics per la consulta del 9-N (i el Tribunal de Comptes condemna als organitzadors a pagar-ho de la seua butxaca), se'ls acusa de no complir les resolucions del TC respecte a l'anul·lació de les noves lleis catalanes (allò d'aprovar lleis pel mètode abreujat en només 24 hores), se'ls acusa d'intentar assumir competències que no són seues. De suplantar la sobirania nacional. De fer un referèndum il·legal, que diu la Vice que mai va existir, però els acusen igual. D'adoctrinament a les aules i a la televisió pública. I no tardaran a dir que la tradició nadalenca del Tió ataca la convivència i uniformitat dels Reis d'Orient. A alguns qualsevol cosa que duga "Orient" els encanta. Encara que siga una plaça.
La història és què passaria si s'apliqués l'article 551? I vostés diran... N'hi ha tants? No, clar, però els més avesats ja s'hauran adonat que el 551 no és només un model de Levi's, és també 155 escrit del revés. I és per fer un joc. Què passaria si giràrem del revés tot este embolic. Si les autonomies (representants de l'estat als seus territoris) aplicaren un hipotètic article 551 a l'estat per vulnerar la Constitució i la resta de lleis, retirant-li les competències, assumint el control? Hi ha motius? Ho fa l'Estat?
Constantment. Fa unes setmanes el TC decretava que el Gobierno havia tornat a immiscir-se en les competències autonòmiques, en este cas en matèria de polítiques passives per l'ocupació. Sentències que posen en evidència la vocació recentralitzadora de l'Estat i en especial d'este govern, es compten per desenes. És la seua LOAPA poc dissimulada. I no fa altra cosa que dur al TC tota llei valenciana que no els agrada, la de la funció social de l'habitatge, la de la sanitat pública i universal... Saben que només presentant el recurs es suspén la posada en marxa de forma cautelar, i a esperar anys.
El referèndum dels catalans no tenia garanties suficients, sense entrar en les raons, jo també ho crec... Però quines garanties tenen les eleccions municipals, autonòmiques, estatals, si el partit que les guanya, el PP, ho fa amb finançament il·legal, en frau electoral? Les trampes de Camps, de Rita, de Mariano... El govern de Rajoy per boca de diversos Ministres van assegurar amb contundent reiteració que el rescat bancari no ens costaria ni un cèntim, i ja sabem que palmàvem 60 mil milions. Aproximadament el pressupost del Govern del Botànic per als 4 anys!!! Un escàndol. Però no hem vist al Tribunal de Comptes reclamar els diners als qui van decidir eixes ajudes. Ni embargar-li els comptes a Rajoy. Ni ho voran a TVE paradigma de la manipulació. Ni voran a les escoles de Soria o Guadalajara, explicar que fins a 1707 nosaltres érem un Regne independent.
La CE que tant costa de reformar, i que tant ens recorden que va ser votada pel poble, ha estat modificada pel tràmit d'urgència (article 150 del Reglamento de les Cortes Generales), tres cops. Per cedir sobirania a Europa, per abaixar-se els pantalons davant Europa i privilegiar el rescat bancari a les polítiques socials, i per canviar de Rei quan es fa fer públic que l'ara Emèrit, anava nu.
Però tranquils, que ja els havia advertit que este article és una de les meues bajanades. Ningú no es planteja seriosament aplicar el 551... Parlem? Hablamos?

06 d’octubre, 2017

"CATFISH. MENTIDES A LA XARXA" - Levante-EMV- 07.10.19

Hola bon dia, no sé si seran vostés prou friquis per conéixer els mateixos programes de televisió que jo conec. Coneixen CATFISH? Bé, té una història interessant. Nev Schulman va conéixer una xicota per internet i es van posar a festejar a distància. A mesura que avançava la cosa, saltaren algunes alarmes, va detectar coses que no li quadraven. El germà d'ell li va proposar mantenir la relació i començar a documentar els correus i les telefonades, amb un vídeo. Al final, la xicota no existia i tot va ser una fabulació d'una dona no sé si molt equilibrada. El 2010 s'estrenà el documental que explicava la història. També sobre el documental hi ha dubtes de si és una història real, o un d'eixos falsos documentals cinematogràfics com la mítica «Holocauto caníbal». Però el cas és que donà pas a un programa on estos dos germans, documentaven casos reals, i forçaven l'encontre entre els enamorats... Amb el resultat de què en alguns casos, era una bonica història d'amor, i en la majoria una estafa emocional. Darrere la porta apareixia un camioner de Wisconsin amb uns pits molt menys turgents del que havia assegurat al seu fals perfil de Facebook de cheerleader.

Jo crec que a tots els que estem connectats a la xarxa, de tant en tant ens han colat algun gol. Una foto que no és de l'any que pensàvem, un text que atribuït a algú que no en sap res... Sempre he mantingut que a la xarxa no hi ha informació, perquè la informació demana periodistes... Però és cert que darrerament la mentida, la manipulació i l'engany programat apareixen també en molts, massa mitjans de comunicació. De vegades en aquells que acusen els altres de manipular la ment de la gent, o d'adoctrinar, sense mirar-se a l'espill que esclataria en mil bocins de la vergonya d'haver de reflectir una cara tan fastigosa de la premsa actual.
Les xarxes, els grups de whatsapp, i el que és més greu, la gran majoria de mitjans de comunicació fa mesos que inventen o difonent perillosíssimes mentides. Algunes per alçar l'ànim dels amics, la majoria per crear odi contra l'adversari polític. Així les coses, caçar mentides en la xarxa, pescar «catfish» esdevé un imperiós mandat intel·lectual si tens la sana pretensió de mantenir un cert nivell de decència personal. Especialment en este moment de tanta tensió.

La Vicepresidenta del Gobierno no és filla del general franquista J. Antonio Sánez de Santamaría, per no ser, no són ni parents. I per a subratllar que eixa senyora és molt de dretes i «muy y mucho española», no cal inventar, amb escoltar-la prou. Aquell home de camisa blanca, singlotant entre llàgrimes que en un vídeo s'abraça a un guàrdia civil, no és el propietari de l'hotel de Calella. De fet, no és el propietari de cap hotel, ni és de Calella. És un senyor de Lleida que va anar a solidaritzar-se amb ells com explica la pròpia guàrdia civil, això sí, però res més. Isabel Coixet no va escriure aquella carta que circulava per la xarxa; en va escriure a posteriori una altra, molt més ben redactada, que en el fons defensava alguna cosa similar, però a posteriori, no aquella. Antonio Garcia, el membre de les Unidades de Intervención Policial no va morir a Barcelona, perquè no hi va estar destinat ni temporalment, bàsicament perquè estava de baixa mèdica a Valladolid. Va morir, sí, per al llit de casa seua, i va ser la mateixa Policia Nacional la que va haver de demanar que no usaren el nom d'un company que havia faltat, per alimentar l'odi. Més odi pretenia crear la falsa notícia, de què a conseqüència de la desmesurada i brutal càrrega policial (això és cert, ho va ser) hi havia un xaval de sis anys que havia quedat paralític. Fals. Al president provincial del PP també li'n van colar una, supose, perquè va alimentar la falsedat d'una multitudinària agressió d'uns ciutadans a un Policia Nacional associant-ho al 1-O, quan el peu de fot hi deia que era el 2008 a Almeria. L'avi de Puigdemont no és el militar franquista que es diu. Al Major Trapero, ETA no li va matar cap germà policia, perquè no era germà seu. No és cert que només es votara a 62 meses. El Ministerio diu que en van poder tancar (o trencar) 92, el que significa que es va poder votar a 4.561. Hi ha dues fotografies dels bombers enfrontant-se als antiavalots. Són reals, però no d'ara, són del 2013 i els antiavalots són...dels Mossos, que també tenen porra i la gasten de tant en tant. No és cert que la jutgessa que va explicar la seua experiència l'1-O haja hagut d’abandonar Girona com ha publicat La Razón. L’Asociación de Jueces Francisco de Vitoria ho ha desmentit i n’ha exigit la rectificació.I una que molesta especialment. La del pare que presumptament posa el seu fill menut com escut per evitar que la guàrdia civil li pegue. He vist el vídeo sencer... El pare ix de votar amb el xiquet al coll, ensopega i està a punt de caure. El Guàrdia Civil ho evita. I de fet, la imatge que ens presenten com agressió, és el moment en què el guàrdia civil ajuda al pare a baixar el xiquet i després s'acomiaden amablement. Ja està bé de moure i remoure merda, que ens acabarem fent mal. 

30 de setembre, 2017

"PAPIROFLÈXIA I PRESTIDIGITACIÓ" - LEVANTE-EMV - 30.09.17

Hi ha polítics que haurien de dedicar-se a la papiroflèxia, perquè els hi dónes un foli i igual fan aparéixer un cérvol, que un cabussó emplomallat, que un caragol punxós. És una habilitat possiblement innata, però que es pot entrenar. I entrenen.

Sipho Mibona, és un dels artistes més destacats de l'origami modern, amb les seues figures d'animals, algunes com el seu famós elefant, de mida real. Però no és l'únic, James Roperaconsegueix instal·lacions gegants a base de xicotets papers de colors plegats i replegats. Byriah Loperfa espectaculars figures geomètriques plenes d'artistes i angles, ben allunyades de la dolça sinuositat de les que fa Giang Dinh... I un llarg etcètera, que si volen conéixer, poden fer com jo i buscar-ho a internet, que jo no en tinc ni idea de l'art del plec i el rebrec.

Però torne als polítics capaços de doblegar, plegar, estirar, torçar i retorçar, corbar, flexionar, arquejar, atavellar i prisar una frase, una idea fins a deixar-la amb aparença d'haver dit el contrari. És un recurs estilístic eficaç per a escalfar els ànims dels seguidors, però pobre com argument real. És el que es coneix com a fal·làcia de l'espantaocells o de l'home de palla, i consisteix a presentar la posició de l'adversari de manera voluntàriament errònia, formulant així un argument fàcilment refutable. Els més avesats l'usen com un pas previ de la fal·làcia ad hominem, que pretén desqualificar una idea per eixir de la boca d'algú desacreditat.


No sé si em segueixen amb tant de plec, revolta i rebrec. Exemplificaré. Jo critique a les portaveus autonòmiques del PP i de Ciudadanos, per la seua intervenció en un ple, i ho faig amb un qualificatiu ideològic (els hi vaig dir "fatxes", com elles ens havien titllat uns minuts abans de "radicals", "incompetents", "malfaeners" i altres subtileses). Però el papiroflèxic de torn, puja a la trona i rebrega la meua opinió per acabar dient que els hi falte al respecte per ser dones. Així, sense més. Per a després dir-me misogin. Alegrement. En la meua opinió en cap lloc ni es parlava ni insinuava el seu gènere. De fet, la condició de fatxa és transversal. Ho és Le Pen filla i ho és Le Pen pare. Els hi agradarà més o menys que els hi diga fatxa, com a mi que em diguen radical o què sé jo... Però sé que m'ho diuen per les meues opinions, no per tindre un cromosoma Y, de la mateixa forma que a mi no m'interessa la seua doble XX cromosòmica, si no les coses arriben a dir. De fet, trobe que és terriblement masclista, que un senyor isca a la trona a "defensar" a les dues portaveus pressuposant que la critica té a vore amb el seu gènere. Molt.

L'altre rebrec argumental vingué associat al concepte "cunyat". Cunyat en segons quin context ha esdevingut un qualificatiu que té a vore amb la poca solidesa d'alguns arguments, i que sovint s'associa al partit carabassa. I com jo vaig dir que això de què cada foli del discurs de la ciutadana acabés amb una acusació de radicalisme i independentisme a tot el que fes olor de Compromís, sembla el resultat de què hagués escrit el discurs el cunyat; el mateix mestre de l'origami argumental va dir que també era misogin i masclista. Estaria d'acord amb ell si jo hagués dit que li l'havia escrit el seu marit, o el seu pare, o el seu germà... Però quan vaig parlar del cunyat, era obvi que no parlava del germà del seu home, ni de l'home de la seua germana. Parlava d'un nivell argumental d'una insuportable lleugeresa. Però el portaveu ho va capgirar fins que semblés que jo havia dit una altra cosa, entre els aplaudiments fervorosos de les seues hosts.


I un cop va considerar que ja m'havia convertit en un "espantaocells", per tant, el que jo digués no tenia valor, va poder rematar la feina dient... "És un mal gestor", sense donar cap dada que ho avalés. Bàsicament, perquè totes les xifres avaluables de les polítiques que estem implementant en la meua àrea de govern, són molt millors, que la de qualsevol període elegit a l'atzar, en els darrers anys de governs populars. Però així s'escriu la història. Així està el pati. Tot i que és clar que els preferisc fent de papiroflèxics, que de prestidigitadors al govern. Aleshores feien desaparéixer els diners. Els de l'atur jove, per exemple, per dedicar-los a la ruïnosa F1.