21 d’abril, 2018

"ELS NOMS, LES COSES" - Levante-EMV- 21.04,18


Qualsevol teòric de la comunicació ens diria que per a entendre'ns entre emissor i receptor, cal un codi comú. Un llenguatge intel·ligible, una llengua compartida... I crec que ja quasi no ho tenim. Gairebé res significa ja el que abans significava. I és perquè de vegades voluntàriament, de vegades involuntària, confonem la semàntica de les paraules. Barregem definicions de caràcter polític, amb les de caràcter jurídic, les filosòfiques amb les etimològiques, les vulgars amb les terceres o cinquenes accepcions d'un diccionari amable. El que més ens convinga en eixe moment.

Pense que bona part de la culpa de tot això és del món polític. Anem accelerats, augmentem la pressió en tot, exagerem, intentem traure petroli on només hi ha un toll d'oli d'un càrter trencat. Som grandiloqüents, hiperbòlics, excessiu, exagerats, desmesurats. Tenim una greu tendència a agegantar les coses, a inflar-les, a engrandir-les, a extremar-les; tot pensant que donarà un millor titular, que semblarem més contundents, que tindrem més raó.

I el més greu de tot això ja no és que no ens entenguem perquè quan un diu gerra, l'altre pensa que amb prou feines passarà de ser un got. I quan un diu pitxer l'altre pensa ja directament en un dipòsit de 2.000 litres. El més greu de tot plegat és que si la semàntica mor, res no té sentit. Si tot és violència, la violència ja no ens sembla tan extraordinària. Es banalitza, i això és extremadament greu. Perquè la violència sempre és greu. Si xiular un himne, fer una pintada, o negar-se a atendre algú per la seua ideologia és violència, aleshores una pallissa, és la tercera guerra mundial. I així tot.

En el judici dels joves d'Alsasua es parla de terrorisme. Eduardo Madina, a qui un atemptat terrorista li va fer perdre una cama, ho qüestiona. Demana prudència en la terminologia jurídica. Allò que fa por, que causa terror, és terrorisme segons el diccionari. Però al codi penal, terrorisme és una altra cosa. Sembla inqüestionable que hi va haver un greu episodi de violència allà. I com a tal ha de ser jutjat. Però és probable que no encaixe en la definició penal de terrorisme.
Alerta però, que això no vol dir que no haja de ser castigat. No és una dicotomia entre el tot i res. Si no és terrorisme, no és res. Si no és rebel·lió, no és res. Si no és violència... No. No va d'això la cosa. El codi penal té un gran ventall de delictes tipificats, i el que cal és ponderar. Però en el sentit d'estudiar, analitzar, examinar; no en el d'elogiar o alabar. Que estem convertint la política, la justícia, tot, absolutament tot, en una baralla entre tifosi, entre hooligans. Ens hem instal·lat en el llenguatge binari. Blanc o negre. Sí o no. Tot o res.

I com eixa bassa d'oli de la que parlava, el mal creix i tot ho contamina. La premsa cau en el mateix parany. Fins i tot algunes interlocutòries judicials hi cauen. No cal dir les tertúlies, els debats parlamentaris, municipals... I no parlaré de les xarxes socials, perquè allí el rei de les derrapades sóc jo mateix. Crec que hauríem d'anar fent un pensament. Alçar el peu de l'accelerador o acabarem eixint-nos en una corba. No siga cas que la hipèrbole ens duga a la paràbola voladora, i acabem a una séquia. Tornem-li a cada paraula el seu significat, a cada mot el seu pes, a cada terme el seu just valor. No ens deixem dominar pels mots. Fem cas a Gabriel Ferrater que digué: "Qui domina els mots, domina el món".


14 d’abril, 2018

"MASTER AND COMMANDER" - Levante-EMV - 14.04.18


Espere em sabran disculpar, però no me n'he pogut estar de tirar de la broma fàcil. Com este article l'escric a primers de setmana, perquè després marxe al País Basc per feina i no sé si tindré temps per escriure, estire un poc la notícia del cap de setmana passat, assumint el risc que haja passat alguna cosa que li lleve actualitat. Així que sí, faré alguna referència al presumpte màster de la presumpta Presidenta de Madrid, però sobre allò que ja ha passat. I això explicaria la primera part del títol. La segona la part del "comandant", fa referència a González Pons, que és el ver protagonista d'este article.

I és que en la convenció que va fer el PP a Sevilla va actuar com a comandant ideològic d'un PP cada cop més esbojarrat, més desvinculat de la realitat. És de veres que el General Rajoy va dir que els únics del món que saben governar Espanya són ells, i que la resta som una barreja d'incompetents i incapaços. I d'eixes dues coses ell n'ha de saber, perquè és màster en ambdues! És de veres també que la Coronela Sáez de Santamaria va oferir una nova sèrie de carasses que és tot un tractat de fisonomia de la desesperació. Ni Winona Ryder en els premis de la SAG. Però jo em vull centrar en el valencià González Pons, encara que siga per a compensar tot el descentrat que està ell.

Sobre el polèmic màster, del que ja sabem que tot el que ha dit Cifuentes ha estat desmentit documentalment per alguns diaris, i finalment per professores i Rector, té la santíssima barra de dir que això és cosa d'un militant socialista que "desde hace años" es dedica a "montar casos contra el PP", i que no descarta que haja manipulat documents. També ha dit, que Cifuentes ha donat una única versió i com la Universitat ja va per la segona, es creu a la primera i que siguen els altres qui s'expliquen. És a dir, una autèntica master class d'allò de matar al missatger. La pitjor defensa possible per a una Cifuentes indefensable.


Però el Comandant Pons, ha anat més llunys en les seues fantasies d'estadista de pa sucat amb oli. I quan es va posar a pontificar sobre l'euroordre i la col·laboració transfronterera, arribà al súmmum de la pertorbació, l'excitació, el desvari, el forassenyament, l'obnubilació, l'al·lucinació... En realitat és molt greu, perquè este home és un dels màxims representants del PPE a l'Eurocambra. Una veu autoritzada de la dreta europea i ha fet afirmacions molt bèsties. Afirmacions que després ha ratificat i confirmat en una de les seus cartes als europarlamentaris. Carta farcida d’incorreccions gramaticals i faltes d’ortografia. Sembla com si González Pons escrigués anglés amb les Normes d’El Puig.


La seua tesi (que com el treball de Cifuentes és obvi que ningú no ha corregit, o cas contrari l'hagueren suspés) és que si un país europeu, del que van dir que tenia una rigorosa separació de poders i absolutes garanties democràtiques, no compra els arguments d'un jutge espanyol, Europa no funciona. Es dóna la circumstància que el que ha dit el tribunal alemany està molt més a prop del que ha dit el jutge belga, o el jutge de Regne Unit, o fins i tot de la neutral Suïssa; però això li és igual. Ell afirma sense pudor que si un país soci presenta una ordre per extradir una persona, l'altre país l'ha de concedir sense més; i com això no ha passat, qüestiona textualment la desaparició de les fronteres i l'Espai Shengen. No se li acut qüestionar l'ordre del jutge Llarena, bàsicament perquè és l'ordre que el seu govern vol. Ja ho han dit reiteradament el General i la Coronela, Puigdemont està a Alemanya per l'acció política del govern. No per la judicial. 

És a dir, que el Comandant González Pons assumeix exactament el mateix discurs de l'extrema dreta europea. No sé si als seus socis els farà gràcia. Populista, demagog i d'extrema dreta. No em sorprén que hi haja qui el postula per a ser candidat del PP a l'alcaldia de València. Té el perfil de l'últim èxit electoral del PP a la capital del Regne.

07 d’abril, 2018

"DIJOUS DE GLÒRIA" Levante-EMV- 07.03.18


Dijous va ser un dia terrible. Terrible. Per al Gobierno, per al PP, però sobretot per a tot el sistema de poders espanyols. Per l'equilibri entre els poders que haurien de ser autònoms i que estan terriblement contaminats. Interrelacionats. Condicionats.

El que està passant amb la Universidad Juan Carlos I és enrome. Les més que probables trampes participades per Cifuentes usant el seu poder polític, per aconseguir una titulació acadèmica en presumpte frau, posa en qüestió la mateixa Universitat. Firmes falses, documents inventats, modificacions de notes, tribunals que no han existit... Els alumnes de màsters d'eixa Universitat, han vist com el prestigi de les titulacions cau fins al nivell de l'acadèmia del barri. Tot per les trampes i l'abús de poder de la Presidenta de Madrid. La popular Cifuentes que es presentava com renovació i vacuna a les males praxis de l'altra popular madrilenya, la ja dimitida Aguirre. El PP no té escrúpols. Ni recanvi. En els seus deliris no els hi importa enfonsar una universitat pública. I Ciudadanos ho permet.

Després va passar allò de Falciani. Espanya el deté i diu que és per extradir-lo a Suïssa, i tothom ho vincula immediatament al fet que allà estan Anna Gabriel i Marta Rovira, que Suïssa sembla no voler entregar a Espanya. Però Suïssa informa oficialment que ells no han demanat eixa extradició des de maig de l'any passat. Per tant, no s'entenia que no se l'hagués detingut abans! Però si fins i tot jo m'he reunit en dues ocasions amb ell, a Castelló i a València. Al final queda en res. O sí. Queda en una altra mentida politicojudicial posada en evidència. 

Bèlgica anuncia dues coses. La primera que obre diligències judicials contra Espanya, perquè aparentment el CNI hauria posat localitzadors al vehicle de Puigdemont, sense autorització judicial, i per tant, actuant en territori estranger flagrant delicte. La policia espanyola en evidència. La segona, la decisió judicial de deixar en llibertat sense condicions als tres Consellers catalans que resideixen ara mateix a Bèlgica. Cosa que se sumava a idèntica decisió que ja havia pres en Escòcia la justícia britànica respecte a la Consellera que es troba allà. Les relacions internacionals d'Espanya deteriorant-se. La justícia espanyola en evidència.

Però la més grossa va ser la decisió de la justícia alemanya, en descartar de forma rotunda i argumentada, un pretés delicte de rebel·lió contra Puigdemont. És més, fins i tot en l'altre delicte pel qual se'l reclama, malbaratament de fons públics, han demanat a Espanya més informació perquè ara mateix no ho tenen clar. Això és un colp demolidor en la mateixa línia de flotació, no només del singular constructe jurídic que ha intentat muntar el jutge Llarena, sinó de l'estratègia política del Gobierno. Del Gobierno, del PP, de Ciudadanos, del PSOE i de tots els que havien fet costat públic a eixa estratègia judicial. Duríssim. Perquè ara mateix si Alemanya entrega a Puigdemont, no pot ser jutjat per rebel·lió. I encara que tècnicament això no tinga una translació directa a la causa penal espanyola que afecta altres presos preventius, el cert és que hi hauria un contrasentit jurídic en el fet de jutjar per rebel·lió als subordinats i no al cap. És insostenible.

La patacada contra les tesis del jutge Llarena i de tot l'entramat polític que li fa de corifeu desesperat, no la pot tapar ni la Reina Letícia com fa amb la sogra. I més enllà del títol de Cifuentes, més enllà de la independència de Catalunya, més enllà de tot això, el que preocupa és la velocitat a la qual es deterioren les institucions espanyoles. I la confiança de la ciutadania. Tot, mentre el PP no pot ni aprovar els pressupostos. Al final, amb independència del que es puga pensar del procés català, haurà servit per a posar en evidència les debilitats de l'estat. Final de cicle, però no electoral o polític. Final del règim del 78. Una oportunitat per construir un lloc millor on viure.

31 de març, 2018

"KALVIN GUANYA A NAOMI" -Levente-EMV- 31.03.18


Si jo escric Klein, és molt possible que molts de vostés es posen a pensar en roba interior, i els assegure que l'objectiu d'este article no és que imaginen bòxers, eslips, o un pack de 4 braguetes per 40 € (oferta real que poden trobar al seu web oficial). Tot el contrari, de fet jo parle de Naomi Klein, escriptora canadenca que va guanyar notorietat pel seu llibre «No logo», que venia a denunciar el poder de les marques comercials, i com s'instal·len al nostre subconscient.


El llibre té quatre parts que titula «Sense opcions», «Sense espai», «Sense feina» i «Sense logotip». Les tres primeres intenten explicar el poder de les marques. Com associen el seu nom a sectors socials o franges d'edat, creant una identificació acrítica. Com s'esforcen més en vendre la marca que el producte. De fet, amb una mateixa marca venen productes molt diferents i de vegades contradictoris. O com es deslocalitza la producció deixant sense feina a qui consumeix el producte. I a l'últim capitol, lúcid i valent, Naomi Klein explica la raó per la qual amplis sectors de la societat han començant a sentir un fort rebuig per les grans marques.

I ara en un d'eixos salts argumentals que tant m'agrada a mi fer en estos articles (salude a Vicent Pitarch que m'estarà llegint!) trasllade eixa reflexió al món de la política. Si dic «liberals» segurament vostés pensen en el PP, que ha sabut vendre eixa marca... Encara que el seu producte no en té res de liberal. Si dic socialisme, pensaran en el PSOE, quan és més que evident que allò que enteníem per socialisme històricament, no té cap relació amb les polítiques fa el PSOE. En canvi, si vosté pensa en Ciudadanos, no tinc ni la més remota idea d'en què està pensant realment. És el triomf de la marca. Marques potents que ofereixen productes diferents i contradictoris. Si ja es veu clar en els productes que comercialitza Pepsico, per exemple, donen una ullada als programes polítics i les seues autodefinicions i voran de què els parle.

En política també es deslocalitza la producció? També, també. Històricament alguns partits havien tingut mitjans de comunicació propis per fer proselitisme. Ara alguns mitjans i grups de comunicació tenen partits propis per fer negoci. Així que sí. En les grans marques, la militància ja no decideix les polítiques que fa el seu partit. S'ha deslocalitzat la producció ideològica, intel·lectual.

I si els hi he de ser franc, no estic segur de què el moviment que neix al voltant del crit desesperat de Stephane Hessel, no caiga exactament en els mateixos errors. Perquè hi ha qui considerant-se fill primogènit d'aquell pensament, s'ha esforçat més a crear una marca comercial i un logo, que en fer un producte de qualitat. S'ha esforçat més a consolidar el consell d'administració que en garantir els «drets laborals» dels seus «treballadors». S'ha esforçat més a blindar la direcció que a garantir espais de debat, de flux d'idees, de contrast d'opinions. Kalvin guanya a Naomi.

I em preocupa, perquè em tem que alguns dels moviments polítics que s'han, ens hem, volgut aixoplugar davall el paraigua de la nova política, cometen/em el risc d'assemblar-nos més del que voldríem a Nova Acròpolis. Els convide a llegir amb atenció el següent principi doctrinal: «Promoure un ideal de fraternitat internacional, basat en el respecte a la dignitat humana, més enllà de diferències racials, de sexe, culturals, religioses, socials, etc.» I ara els repte a què em diguen si és de Nova Acròpolis o d'algun dels partits de la «Nova política».

Però més enllà de la definició del producte, em preocupa que com a Nova Acròpolis hi haja tòtems jeràrquics intocables. Pares fundadors. A Nova Acròpolis l'organització no informa dels seus objectius i mètodes reals als membres novells, només ho fa amb escollits que va introduint a poc a poc en la realitat de l'organització. A la Nova Política no hauria d'haver-hi eixes diferències. O tenim el valor de ser diferents o som iguals. O Freud o Saturn. O matem al pare, si cal, o el pare devorarà als fills.